Hi ha vida més enllà del cafè?

Aquesta és una de les coses que em qüestiono sovint. A primera vista, pot semblar una pregunta sense solta ni volta, però la veritat és que el tema no està tant clar. I no sóc l'unic que em qüestiono aquests aspectes quotidians -potser si l'únic que els publica- ja que molts d'altres amb qui he compartit o comparteixo sostre també tenen aquestes inquietuds... o això em suposo.

A la vida dels estudiants el cafè arriba al seu punt àlgid en època d'examens; i aquesta època gloriosa del cafè, en molts casos, s'acaba consolidant i es converteix en una tradició que ja no es deixa. Acabes els estudis però el cafè segueix essent habitual. Tal i com abans sorties de classe per anar a fer el tallat, ara aprofites qualsevol descans per baixar al bar. Canvien els horaris, les feines, els ambients i el què volgueu però hi ha certs costums que ja es queden com a habits diaris.

I és curiós. La primera vegada que el tastes dius "si...però no"; repeteixes però no t'acaba de convencer; i d'aquí en endavant el tema ja es desboca i, sense saber com, acabes convertint el cafè en una necessitat per rendir en el què fas. El dia que no en prens dius "em falta alguna cosa". I fins i tot arriba el dia en que saborejant-lo ja coneixes la marca. Aleshores ja ets campió del món de la modalitat i la cosa ja agafa una dimensió brutal tot esdevenint qüestió d'Estat: tal i com un és del Barça o del Madrid, no dels 2 alhora, els cafeters som o de Nescafé o de Marcilla. Admeto que sóc un transfuga: he passat de Nescafé a Marcilla.

Qüestió de gustos i/o costums.

Al cañete!

Molt clar ho ha de tenir Koeman a València per prendre una de decisió que portarà cua: prescindir de 2 pesos pesats com Cañizares i Albelda. La polèmica està servida.

L'heroi de Wembley ha revolucionat la premsa esportiva del dia anunciant una de les bombes més sonades dels últims anys a la capital del Túria; i és que no cada dia s'ensenya la porta de sortida als emblemes de l'equip amb la contundència i seguretat amb què avui ho ha anunciat Koeman. Ha parlat amb aquella serenitat de qui explica la pel.lícula de la nit passada. Impactant.

Així les coses, dues de les figures amb més pes del València dels últims temps s'hauran de buscar la vida lluny de Mestalla, fora del València al que han dedicat els últims 8-9 anys de la seva carrera tot conduint-lo a finals de Champions, a conquistar la Lliga i, en defintiva, a fer-se un nom a nivell continental. Però en la present temporada la sort ha resultat esquiva i la truita ha donat la volta: qui els venerava els ha girat l'esquena. Per sort per ells, hi ha vida més enllà de València, i més d'un ja suspira per aquestes gangues del proper mercat hivernal.

Molts seran els qui discutiran l'encert o no de la decisió -jo en discrepo; diria que també el Kelet, fan incondicional del Cañete, qui ja el deu veure de banquiblau-, però s'ha de reconèixer que l'holandès ha estat valent i ha anat de cara. Si les mesures tindran o no l'efecte desitjat ja es veurà, però a primera vista crec que ha escollit un camí massa complicat: hi ha maneres menys dures i polèmiques de reconduir la situació; amb els mètodes de l'holandès la ferida de l'equip no només no cicratitza sinó que guanya terreny, i és que passar de titular indiscutible a descartat en una setmana... és una qüestió difícil d'entendre.

Angulo podria ser la pròxima víctima...

Sylvinho: l'amic del vestidor.

Sylvinho podria prou ben ser un dels molts brasilers que en els últims anys han passat per Can Barça; podria tractar-se doncs només d’un fascicle més del col.leccionable de brasilers: "i per la compra de Ronaldinho, emportis també de regal Sylvinho, el millor complement del Gaúcho" (recordeu que va arribar amb la carta de llibertat, a cost zero).

Però Sylvi és molt més que un simple futbolista, molt més que un mercenari. Va arribar sense fer soroll i en els anys que porta en el club mai no ha aixecat la veu, cosa que veient com està el pati és d'admirar. Sylvinho fa pinya, és senzill, graciós (la seva aparença ja li otorga un plus de gràcia), estimat dins del vestidor i acumula elogis arreu on passa. Quan seu, calla conscient de que és el mister qui decideix. I quan juga ho dóna tot, li surtin o no les coses.

Si bé no sóc un ferm admirador del futbol que juga l'ex d'Arsenal i Celta entre d'altres, avui, tot fent el tallat de mig matí, he llegit una entrevista que li feien els del Periódico i m'he decidit a escriure aquest post; ja en sabia quelcom, però he quedat fascinat: és un tros de pa, se'l veu proper, afable i entrenyable; a l'entrevista sembla que se sent còmode, deixant patent la simpatia que l'ha portat ha ser l'amic del vestidor. A l'entrevista explica una anècdota divertida amb Messi: es veu que, a l'estiu de 2004, en arribar a la Meca del futbol (Camp Nou) va topar amb un joveníssim Messi -el descriu tímid però madur- que li va caure en gràcia. Narra que estant de stage a l'estranger, Messi va demanar-li a Sylvinho que l'acompanyés a la recepció de l'hotel on s'allotjaven per demanar canvi ja que no sabia dir ni piu en anglès. El brasiler li va dir que digués la paraula "change", que l'idioma no era problema i que ja l'entendrien; però Messi li va confessar que... li feia vergonya!!! (aquesta és la vessant més humana de Messi, perquè la vessant futbolística és digne d'una altra galàxia); després de d'això, el 16 culé va accedir amigablement a acompanyar-lo.

Sylvi no té enemics al vestidor, però tendeix a relacionar-se amb el clan sud-americà: Márquez, Ronaldinho, Edmilson (inseparables), Messi i Milito.

Segurament quan marxi i passin els anys ben pocs recordarem/recordaran aquest tros immens d'individu que avui defensa els nostres colors amb estima i orgull.

I és que per tenir categoria, no fa falta ser un fora de sèrie.

Projectar canvis... en època de vaques flaques?

Qui no estrena camp és perquè no vol. Aquesta frase, que pot semblar un pèl agosarada, no està massa allunyada de la realitat: els equips de casa nostra ens estan avassallant a novetats pel què fa als seus estadis, i és que si uns remodelen -Barça- els altres no volen ser menys i estrenen casa -Espanyol i Nàstic-.

El més normal és que sigui en èpoques glorioses (productives a nivell econòmic i exitoses a nivell esportiu) quan les entitats es tirin a la piscina i apostin per projectes ambiciosos que els suposin donar un salt qualitatiu. Però de la teoria a la realitat hi ha un abisme: Barça, Espanyol i Nàstic aposten fort en moments de dubte (de l'aposta perica ja fa uns anys).

El Barça va aprovar fa només uns mesos l'innovador projecte Foster després d'una temporada 2006-2007 d'autèntic calvari que es va trampejar com es va poder entre empentes i rodolons, si bé la salut econòmica del club es podria qualificar d'excel.lent. Tot i que la situació a Can Barça no és ni molt menys alarmant, hi ha qui ho veu com una simple via orientada a recuperar l'il.lusió perduda en la vessant esportiva.

Pel què fa als pericos, tres quarts del mateix. Ja fa uns anys que està aprovat el projecte de Sadrià, i si bé ara a l'Espanyol tot és molt bonic, ha calgut Déu i ajuda per aconseguir capgirar un panorama que es preveia complicat. La venda de Sarrià va deixar els pericos orfes de camp, obligant-los a jugar de lloguer en un estadi on l'equip no se sentia apoiat, i fent tremolar tota l'estructura de l'entitat. A nivell econòmic l'equip va sobreviure gràcies a la venda de Sarrià, però a nivell esportiu pintaven bastos: era un equip de mitja taula, sense un projecte definit a llarg termini, i condemnat a jugar fora de casa setmana rere setmana. La veritat és que la transformació de l'Espanyol en els darrers anys és per treure´s el barret i aplaudir: 2 copes del Rei, final de la UEFA, un equip per creure-hi i il.lusionar-se, i un nou estadi on, per cert, els socis ja estan escollint les seves localitats. D'això se'n diu tornar a casa per la porta gran!

I els últims a donar el gran pas, salvant les distàncies, han estat els tarragonins. Aquest mateix migdia han mostrat les imatges virtuals del que serà el seu nou camp a partir de 2010, que lluny d'inspirar-se en el passat romà de la ciutat, s'han decantat per la corrent anglesa i s'han inspirat descaradament en el teatre dels somnis anglès, si bé molt més modest pel què fa a aforament ja que disposarà només d'unes 17.ooo localitats. El moment tampoc és idoni: un descens recent i a dia d'avui situats a la 2a meitat de la taula de la divisió de plata.

Els equips catalans han apostat fort i de ben segur que en sortiran triomfadors. L'Espanyol ja ho té tot de cara i al Barça només li falta reconduir un xic la seva dinàmica esportiva; el nàstic és potser qui més complicat ho té, però ha invertit quan no era fàcil fer-ho, i ha demostrat una valentia important que serà la que l'ajudarà a tirar endavant.

Sort a tos ells.

L'agost barceloní... en ple hivern!

Curiós. I si no... comproveu-ho. Aquí va una historieta de la metropoli.

Situem-nos a l'últim dimecres de finals de novembre. Jo, tot feliç, surto de la feina per anar a anglès -si companys, molts anys després encara seguim insistint en el tema- i, aleshores, recordo que encara no tinc els llibres de classe per la qual cosa decideixo fer un breu "pit-stop" a l'FNAC de l'Illa. Tinc mitja hora per fer el trajecte i la compra: "factible!!!" penso jo... molt innocent.

Total, que arribo a l'Illa i... allí dins trobo una munió de gent! Això ja em desorienta, ja que no hi sol haver tant de moviment. "Ens acostem a Nadal però encara falta; no crec que la gent sigui tan previsora" em dic, tot pensant que amb 5 minuts ja estaré fora. Entro a l'FNAC i allò ja era equiparable a les Rambles un 23 d'abril; la gent voltant amb un increïble afany de compra, llibres amunt i llibres avall; que si un CD, que si una pantalla plana, i que si no sé què més...! Muntes una papereria just al costat amb 4 teles i 4 mòbils i... segur que fots la primera pela! En definitiva, que allà no valia a badar, allò si que era una autèntica selecció natural i no les teories d'en Darwin: qui no anava per feina es quedava sense el preciat objectiu... sort que jo anava a buscar llibres d'anglès, pels que lògicament no vaig tenir massa competència. Creieu-me, l'escena no distava molt del què us podeu imaginar, el tema era sèrio. I jo, seguint en el meu compte enrere per intentar ser puntual a classe (els 5-10-15... minuts de retard solen ser habituals), aconsegueixo obrir-me pas entre la multitud, no sense algun que altre problema -en aquells moments vaig entendre el perquè hi ha qui porta braçalets de punxes-, i em poso a la cua. Perquè ens entenguem tots, si això fos el Mario Bros (qui no hi havia jugat???), encara em faltava passar-me el castell.

Després de 3-4 minuts de cua, és el meu torn. "Buenas tardes" em diu. Jo, tot i estar un xic resignat pel retard que m'ocasionava tal enrenou li retorno el gest amb un prou simpàtic "bona tarda". I ella, tot seguint amb aquella amabilitat tant típica i passant-se a un català d'accent marcadament castellà, em deixa anar un "això només?". Mmmm. Silenci. Me la miro. Silenci altre cop. Penso. Me la torno a mirar. Poso cara de circumstàncies i li etzibo un ràpid "no" amb una marcada intenció de tenir pressa. Aquella frase de la caixera em va donar la sensació de què qui no comprava 10 objectes era una espècie rara en perill d'extinció. Sóc conscient de què és una frase de les més típiques en l'interessant i mai prou valorat món del comerç, però aquell batibull de gent amunt i avall i la pressa que jo portava no em deixaven alternativa. Només faltava que m'etiquetessin amb un cartell que posés "Aquest ha comprat menys de 10 productes". Tela.

Pago i surto de l'FNAC. Mentre surto i quan ja diviso el carrer, penso que aquesta gent és per Nadal quan foten més calés, quan se'ls complica la feina i quan més rendibilitzen el negoci. Miro el rellotge i són les 7:40 (ja faig 10 minuts tard...), segueixo en el meu pensament i crec que avui potser no aprofitaré les classes, però agafo la moto prou content perquè ja he aprés una cosa nova (fixa't tu!): l'agost a Barcelona no és a l'estiu, sinó en ple hivern! I jo que creia que això només passava a l'altre hemisferi.

Fora conyes, aquesta gent foten l'agost en ple desembre!

Al servei de sa majestat el gol

300. Aquest és el número que el defineix. Els que hagueu pensat en la pel.lícula aneu errats. Parlem de Roy Makaay. Un golejador sense final...

L'holandès manté un idili permanent amb el gol; ambdós mantenen una relació de fidelitat imperturbable al llarg de la seva carrera; crisis contades i, en canvi, molta fidelitat. Makaay ha segellat, arreu on ha estat, el seu compromís amb el gol.

Diumenge passat va marcar el seu gol...300 en partit oficial. Per treure's el barret. Aviat està dit. El cert és que mai ha estat considerat un crack com si ho han estat molts altres killers amb pitjors registres que els seus. Ell és un "9" un xic diferent, no és el què es coneix com un matador, però assegura un mínim de gols que el consoliden al capdavant de qualsevol taula de realitzadors.

Va ser bota d'or quan era jugador del Depor. I va sonar tantes i tantes vegades pel Barça que sembla estrany que no acabés de blaugrana. Recordo quan jugava al Tenerife; en una ocasió ens va marcar un autèntic golàs, en el que va deixar assentat a terra al paquet d'en Winston Bogarde, si bé és cert que això no és pas un fet extraordinari (i no el considero pas un paquet pel nom, que consti).

Actualment milita a les files del Feyenoord holandès, al que ja ha transmès el seu esperit vencedor. En aquesta nova experiència, l'acompanya el nostre amic Gio, capità i també ànima d'aquest equip.

Makaay...300 barraques. Insaciable.

Propera parada: Lió

Demà els culés tenim una cita a Lió que, si bé no és molt trascendent, si que és força interessant per veure que ens pot oferir aquest Barça bipolar. Teòricament demà toca Mr. Hyde... així que ja ens podem calçar!

La Lió de 2007 té encara l'aspecte de la ciutat indústrial que va ser fins ben entrats als 80, quan es va optar per modificar els patrons econòmics del moment, amb fonaments sòlids sobre l'indústria tèxtil, i es va abogar per una diversificació de l'economia que no va trigar massa en donar els seus fruits i consolidar la ciutat com un dels motors de Rhône-Alpes (10a. potència econòmica a nivell europeu), i alhora, de França. Cada dia s'aprèn alguna cosa!

Ara bé, si en alguna especialitat, Lió, ha vist créixer i disparar el seu potencial, aquesta disciplina és el futbol. El projecte Aulas ha conduit l'Olympique cap a l'èxit i el reconeixement europeu, després de viure anys a l'ombra del PSG de Weah, Lama, Le Guen o Ginola (màgics) i del Marsella i el Mònaco. Ha convertit un equip mediocre i sense vitalitat en un equip triomfador. Avui, ja ningú discuteix la supremacia aclaparant, gairebé insultant, dels homes de Perrin.

L'estadi de Gerland, en els darrers 5-6 anys, ha vist passar jugadors rellevants en el panorama futbolístic actual: Giuly, Tiago, Essien, Fred, Diarra o el mateix Abidal entre d'altres... Després de vendre jugadors a tort i a dret, hi havia qui veia un Lió desinflat, impotent, sense xispa, desenxufat. Romanços. Rucades. Criatures. Homes de poca fe!!! Potser, a aquestes alçades, encara no mostra el potencial d'antany, però és un equip que dóna gust de veure. I és que a dia d'avui, manté un planter que ja firmaria més d'un, on destaquen Pernambucano, Cris, Grosso, Källstrom, Baros, Govou i les joves promeses i esperances bléus: Ben Arfa i Benzema. Aquests 2 últims prometen espectacle. Caldrà estar atent.

No val a badar.

Lesions & fortuna

Les lesions són la creu de tot esportista, la part negativa de tot esport.

És habitual que gran part dels amants de l'esport, en algun moment de la seva carrera professional o amateur, vegin truncat el dia a dia per algun contratemps d'aquest estil; la lesió suposa un trangul per l'esportista i un cop moral per la persona que hi ha darrere.

Els que ens hem lesionat alguna/es vegada/es sabem el pa que s'hi dóna; sovint la recuperació -que no és precisament un camí de roses- no va com un espera i la moral se'n veu ressentida; arriba el final del túnel, i es retorna amb l'il.lusió d'un benjamí. Agafes la forma, passes temps sense lesionar-te i sembla que ja ho has deixat tot enrere, que ara ets més fort, i que cap lesió pot trencar certa constància i progressió en el joc. Fals, tal dia se't demostra el contrari. Potser una tonteria de lesió, sí, però ja hi tornem a ser. Ningú en queda fora. Aleshores és quan un s'adona de l'importància de cuidar-se, de no deixar cap detall per l'atzar però, tot i això, segueixo pensant que el factor capital que impera sobra la resta és el factor sort.

A nivell professional, de lesionats n'hi ha un munt. Segur que tots recordem alguna imatge impactant, de les de "gallina de piel"; però no cal anar tan lluny, ja que si em fico en el meu cercle d'amistats i començo a analitzar l'esport amateur, al meu voltant poca gent ha quedat exempta de patir lesions; penso i busco gent habituada a la pràctica de l'esport, amics amb els quals he coincidit en el món del fútbol, i amb els que a dia d'avui comparteixo equip; puc comptar amb els dits de la mà els pocs afortunats que no han patit cap lesió de trascendència.

Qüestió de fortuna...

Quan el forner no recorda com fer el pa...

El futbol, esport de masses i amb devots arreu, va ser inventat en el seu dia a les illes britàniques. Els anglesos eren uns autèntics innovadors a l'aparèixer a la resta del continent amb un esport nou que anomenaven futbol. Eren els fashion de l'època! Vès per on, aquesta estranya disciplina aviat va superar fronteres i oceans, i amb anys i panys va acabar triomfant i imposant-se. Però la vida no és justa i els inventors d'aquesta disciplina han quedat fora de la cita futbolística més important del vell continent a nivell de seleccions: Anglaterra fora de L'eurocopa. Confirmat.

L'impensable ha acabat succeint i el dia d'avui ha acabat convertint-se en un malson amb totes les de la llei: si el remodelat Wembley era el millor escenari possible per disfrutar la classificació, també ha estat el pitjor lloc per païr una dolorosa i cruel derrota davant de 90.000 fidels espectadors.

El què són les coses: aquest migdia, tot dinant i ullant el Manu Carreño de Cuatro, he deixat anar un "Anglaterra encara té cullons de perdre!", però ni jo mateix donava un duro per allò que acabava de dir. Si bé Croacia era líder de grup, res feia pensar que poguessin aigualir la festa dels pross. Però han demostrat, sobradament, que no venien de comparsa i si que són una selecció a tenir en compte a la cita d'Àustria i Suïssa del proper juny. Ull amb els croats.

Però si desgranem el tema i mirem la manera en què s'ha produït, doncs, tot plegat és força cruel! Els de Mc Laren perdien 0 a 2, amb el jove porter Carson com a destacat culpable (la maledicció anglesa amb els porters és per llogar-hi cadires), però el públic ha portat a Lampard i Crouch a aconseguir un empat que podia ser èpic. Tothom vibrant, l'empat era suficient. Però quan Àustria i Suïssa eren més a prop que mai, quan les seves tavernes es fregaven les mans, quan hi havia qui ja reservava els viatges... patapam! Bon dia pels qui ja somniaven, gerra d'aigua freda! Han badat i de quina manera! Seguint amb la irregularitat que ha caracteritzat els anglesos, s'han deixat treure els calçotets pel desconegut Petric. Gol i adéu-siau. Merescut.

Anglaterra portava massa temps jugant amb foc; els anglesos han pregat per tenir una 2a oportunitat i Israel els hi va concedir al vèncer a Rússia, però l'han desaprofitat. Més no es pot fer. Fora del Mundial de manera totalment justa, si bé els russos, pobrots, no faran pas el paper de la seva vida.

La llàstima: no veure Lampard, Terry, Rooney, Gerrard o J. Cole a la cita futbolística de l'any.

Una pena...

Bé, però no n'hi ha prou!

El proper 29 de desembre la selecció catalana disputarà un amistós contra la selecció d'Euskadi a l'emblemàtic San Mamés, després de què ambdues federacions així ho acordessin. M'agrada i m'alegra, però no m'omple. Anem a pams.

Està molt bé que es disputi aquest partit entre 2 seleccions que desprenen tan de sentiment, però cal no perdre la realitat de vista: seguim sense ser reconeguts en l'àmbit internacional, i només se'ns permet jugar en dates de segona categoria... i en partits amistosos que acaben esdevenint una festa folklòrica. Cert és el fet que m'entusiasma acompanyar la meva selecció a disputar un partit com a visitants (ailàs! ja era hora!), però no deixa de ser un amistós, l'enèssim... I per quan l'oficialitat? Jo vull anar amb la meva selecció a Eurocopes i a Mundials, a fases de classificació i a qualsevol partit oficial. Si bé pot ser un procés lent, la FCF ha de treballar en el tema, ja que el fet de només jugar amistosos, sincerament, em provoca cert desànim, ja que passen els anys i no avancem. Recordo el partit contra Bulgària, fot la tira d'anys, i seguim en el mateix punt; semblava que el fet de jugar contra Brasil, mentre preparaven el Mundial, ens podia impulsar... però res de res amics. Seria una llàstima perdre l'il.lusió i seguir sumant desenganys. Jo vull animar els meus igual que els escocesos ho fan amb la seva selecció o igual que ho fan els brasilers amb la verdeamarelha. Vull cantar els segadors tal i com els francesos fan amb la Marsellesa.

Espero que el partit del 28 de desembre ens permeti gaudir d'un gran espectacle on veure en acció els Xavi, Aitor Ocio, Luque, Amorebieta, Valdés, Aduriz, Crusat, Gorka o Capdevila entre moltes altres figues; això si, després cal reflexionar sobre quin futur volem per les nostres seleccions.

Faixa i barretina i cap a Bilbao falta gent!

Loeb a Irlanda

Després d'un any intens, les disciplines VIP del motor, ja fa uns dies que han tancat la paradeta. Mentre els Rossi, Pedrosa i companyia ja preparen les eines amb què afrontar la pròxima campanya, la F1 se submergeix en el debat sobre el futur d'Alonso. De mentre, però, encara hi ha qui acaba de donar els últims cops: els pilots del Mundial de rallies.

Ahir mateix, va acabar el penúltim rallie de la temporada, on el vigent campió, Sebas Loeb, va donar un important cop d'afecte al guanyar la prova irlandesa. El francès es va beneficiar de l'accident del fins aleshores líder, el finès Marcus Grönholm, per deixar el campionat pràcticament sentenciat. Si rellevant és el fet que la República d'Irlanda aculli, per primera vegada, una prova del Mundial de rallies, més important és el fet que ho faci de bracet amb la seva històrica rival: Irlanda del Nort. Les 2 van acollir aquest important esdeveniment que obre esperançadors horitzons entre les 2 Irlandes.

Si últimament s'ha parlat a tort i a dret del dopatge, de la violència i de la manca de joc net en el món de l'esport, trobo just destacar que, aquest cop si, l'esport ha demostrat del què és capaç, d'unir 2 països històricament enfrontats.

L'huracà Loeb ha portat nous aires a l'illa. Chapeau!

Culés de fàcil oblit

De ben petit em van ensenyar que del passat no es viu, que calen fets presents i recents per mantenir el nivell, l'estatus o el què en volgueu dir. D'acord. Em sembla lògic. Però hi ha casos i casos. Si no generalitzem, anirem bé. Rijkaard ens va donar la tan desitjada 2a Champions i molts ja l'enterren. Ell és el més adequat i qui més coneix l'equip per tal de conduir-lo, amb èxit, cap a la 3a Champions. Ho deixo anar aquí.

Rijkaard està a la corda fluixa: després de travessar l'any passat "barrip-barrap", amb més penúries de les desitjades, el cos tècnic es va plantar a l'inici d'aquesta campanya amb els errors apresos (en teoria), i donant a entendre de que ben aviat la nau culé tombaria altra volta cap al traçat dels èxits. De moment, no acabem de pistonar! Sembla ser que ens falta frescura, aquella frescura que ens permetia que cada partit del Barça fos una festa i un monòleg blaugrana. Avui, les coses han canviat, no encarrilem els partits amb aquella facilitat de 2-3 anys enrere. Però tranquils companys, no siguem els aixalabrats de torn, que aquest paper ja el teníem amb en Gaspart i així ens va anar!

El més fàcil ara potser sigui tirar runa sobre Rijkaard, i buscar una nova presa per la banqueta del Barça. Però realment hi ha gent que no veu vàlid en Rijkaard? Gent, la Champions no la regalen al Mercachollo e! I ara què? Amb la temporada ja engegada, buscarem un entrenador que jugui el paper de revulsiu i d'aquí 10 jornades no serveixi per res més que menjar pipes??? La situació no és alarmant! Assosseguem-nos! Cert és que no anem líders, però estem a dalt a totes les competicions, i que jo sapiga la Lliga no es guanya a novembre, potser vaig errat, qui sap! I a l'ambient noto la sensació que molta gent creu que el Barça ha d'arrasar, com si la Lliga la jugués ell sol, passant per alt que els altres equips també es reforcen i també volen guanyar!

I pels més crítics, una dada: en l'època de Gaspart, la situació actual seria un privilegi. Ara, estem enfonsats! Som extremistes! Estem massa ben acostumats, i s'ha de ser realista: no cada any guanyarem la Lliga! Una Lliga que a molts culés ja no els hi fa el pes, ja no en tenen prou! Que no la regalen, que s'ha de lluitar i treballar!!! Però si creieu que amb un nou mister guanyarem Champions, Lliga i la Copa de Ferias i tot, doncs endavant, carreguem-nos-ho tot! Portem el Mourinho i fem tornar el Maradona! Oblidem l'actitud del portuguès envers el nostre club i convertim-nos en un club sense sentiment, que s'abraça amb el qui més li convé sense tenir en compte cap circumstància. Lleig... no creieu?

Amics, un vot de confiança cap a Rijkaard, almenys fins a juny; aleshores és el moment de parlar-ne i poder fer les coses ben fetes, sense presses. Si marxa, el trobarem a faltar, tenim un bon element entre mans.

Potser estic equivocat i el Barça entra en un cicle negatiu de 5 derrotes consecutives, i aleshores potser jo sigui el primer de reclamar canvis. Però de moment calma, que ni estem tan malament ni sabem si Rijkaard és el principal culpable.

Tenim Frank per dies.

Un nou escàndol per la col.lecció

L'esport d'èlit exigeix una gran capacitat de sacrifici, unes dotacions físiques determinades... i, per sobre de tot, uns grans resultats per tal de mantenir-se a dalt. I això no és fàcil.

L'esportista d'èlit, un cop a dalt, saboreja la fama, viu la cara més amable de la vida, en molts casos habitutant-se a un alt nivell de vida,... i tot plegat, en moltes ocasions acaba convertint aquella persona (perquè no ho oblidem, són persones!!!) en una icona mediàtica. Però què passa quan tot això s'acaba? Quan els resultats deixen d'acompanyar? Què hi ha després de la retirada? S'habitua un a sortir al carrer sense que la majoria no el reconeguin? I què passa quan comencen a desparèixer els zeros de la compta bancària? I és que no cal ser en Corbella per deduir que psíquicament no ha de ser fàcil abandonar una pràctica a la que un ha dedicat la major part dels anys de la seva vida. En molts casos s’aprecia desestabilitat, veuen un buit en les seves noves vides. I un dels últims en fer aquest ràpid "viatge" del cel a l'infern ha estat Scottie Pippen, l'ex-estrella dels Chicago Bulls, que està arruinat i sota mínims per culpa de no saber posar fi a un cercle viciós de despesa incontrolada. Julio Alberto o el Garriga van ser un dels primers casos a casa nostra. I el cas Pessotto? L'internacional per Itàlia, va acabar llençant-se al buit després de no habituar-se al nou estil de vida després d'haver penjat les botes, fa un parell d'anys.

En vistes del què passa quan un deixa de guanyar (casos anteriors), molts s’esforcen per mantenir-se en l’èlit, ja sigui jugant net o havent de recórrer a les trampes; arriba un punt, que veient tal i com està el pati, molts opten pel temptador camí d’infringir les normes que altres si han de complir. És un risc que alguns estan disposats a córrer. On anirem a parar? Hi ha límit? Serà l’infracció de les normes el camí habitual d’aquí en endavant? Si ja veig que arribarà un punt en què l’”estrany” serà el que no es dopi o guanyi lícitament, que ja és trist! Serà el marginat del grup, serà una rara habis, d’aquelles que és necessari que se les protegeixi; ja m’imagino un nen pel carrer: “Mira mama... un esportista sa!” I ella diu: “Ni te’l miris! Allunyate’n! No has de prendre mals exemples”. I els seus companys de disciplina, al.lucinats de veure una cosa com aquella, tocant-lo amb un bastonet per precaució. I a la tumba: “Aquí n´hi ha un que no feia trampes”, i la gent visitant-la tot encuriosits. En fi, espero que el futur disti molt d’aquestes premonicions...

Amb tot això, volia anar a parar a l'últim escàndol de la matèria: aquest cop la víctima n'és el tennis, del que es diu que alguns jugadors del circuit s'han venut. Primer fou Andy Murray qui va donar a entendre que alguns apostants li havien ofert diners per deixar-se guanyar, i la polèmica s'ha anat fent més gran a mesura que s'han anat destapant més casos; ahir mateix, Arnaud Clement, va ser l'últim a posar, encara, més llenya al foc. Tot plegat és per fotre el crit al cel!

Companys, el tema es complica. Què passa al món de l'esport? La seqüència dels fets és per platejar-s’ho: el binomi ciclisme&doptage s'ha emportat la palma, amb Marco Pantani com a principal màrtir. També apareix l’escàndol en l'atletisme amb casos tan sonats i lamentables com el de Marion Jones o els gregs Kenteris i Thanou (molt més enrere ja trobem en Ben Johnson); més tard, esclata el Moggigate al Calcio italià. I per últim apareixen les trampes en el tennis. Quin serà el proper capítol?

Sembla ser doncs que per mantenir-se en l'estrat de la fama i el glamour, tot s'hi val. Les trampes i el dopatge guanyen terreny, això és una evidència. El diner fàcil per mantenir un estatus és, per molts, un solució. Arriba un punt que ja no saps en què creure i en què no? Què queda lliure d'aquesta plaga? Passa el temps i van caient els mites, aquells a qui havies idolatrat han perdut el tro que havien guanyat il.lícitament, però sobretot, han perdut l'honor i també l'estima d'aquells qui havien cregut en ells.

Lamentable.

Afany de protagonisme

El polèmic Ballesteros torna al primer pla futbolístic, i com sempre, per motius aliens al seu rendiment. Per enèssima vegada, el nefast central del Mallorca, torna a donar la nota; aquest cop la víctima ha estat Tamudo.

Sembla ser que té ganes de carregar-se els estàndars del nostre futbol; si fa poc més d'un any va clavar un mastegot injustificable contra Puyol, aquest cap de setmana va carregar contra el capità perico perquè, suposadament, aquest va simular el penalt que va fer pujar l'1 a 2 a l'electrònic de l'Ono Estadi. Ballesteros va comentar "todos sabemos como es Tamudo"; i tant que ho sabem jove! És un tros de jugador amb un historial impecable, volgut i estimat com pocs per la seva afició. A més, els seus números canten. En canvi, a Ballesteros, tinc seriosos dubtes de l'estima que li té l'afició "bermellona", si bé els seus registres també són espectaculars: és un especialista en rebre targetes, un autèntic coleccionista de cartolines d'amdós colors. El cas de Ballesteros comença a ser preocupant per la seva reiteració, cada vegada més freqüent,... jo penso que els amants del futbol ens mereixem un descans d'haver d'aguantar aquest tipus d'actituds.

Tamudo és un autèntic regal pel futbol, amb capacitat per ficar-se l'equip a l'esquena i conduir-lo cap al triomf, com vam veure l'any passat, i l'altre, i l'altre,.... En canvi, el del Mallorca és el típic jugador amb un perfil de joc "broncu" i matusser, que podem associar amb l'antifutbol. Se les ha tingut amb tothom, és per llogar-hi cadires...

Entre Tamudo i Ballesteros no hi ha color: és millor crear que destruir.

Silenci... juga Henry

La premsa de Madrid em costa de digerir, i això em fa feliç, perquè mentre això em passi puc estar molt tranquil: vol dir que vaig pel bon camí. Mai anar en un camí diferent em proporcionava aquesta sensació tan agradable. Després del partit a Ibrox Park, sabia que esmorzar merenguisme (Marca, As,...) em portaria a haver de recórrer a algun protector d'estómac eficaç (El Mundo Deportivo, RAC-1,...), i així va ser. L'oportuna premsa d'allà baix, sempre a punt per llançar-se a la iogular, va centrar els seus escrits contra la figura de Monsieur Henry. La paraula fracàs sobresortia.

La premsa de Madrid ja es frega les mans; des de molt temps enrere van anciosos per tal de que tingui lloc a Can Barça un dels típics capítols de la casa blanca; si, home, un d'aquells que reben el nom de Woodgate, Karembeu, Samuel o Gravesen en honor al seu protagonista...; que provin de burlar-se de Maxi Lopez té certa lògica, però fer-ho de tota una institució futbolística... genera certs dubtes sobre el coneixement d'alguns periodistes sobre un esport anomenat "futbol" (allà baix també en diuen "balompié", fixa't si en saben, tu!). La gota que fa vessar el got, és que el comparin amb Meho kodro! No pot ser! Un tio que ha fotut més xixarros que Platini amb els bleus, que té un Mundial i una Eurocopa, que és Bota d'Or Europeu, que té alguna Premier, que ha rebut innumerables premis al llarg de la seva carrera i que a sobre vesteix de blaugrana,... feu el favor, si us plau! D'això n'he parlat moltes vegades amb el Geliu, i coincideixo amb ell en el fet de que del passat no es viu, però estic convençudíssim qye Henry té un molt bon present. A Llevant tot elogis, a Glasgow tot crítiques; així d'extremistes per tal de vendre. Criteri senyors! Més criteri i menys sensacionalisme barat!

Thierry Henry, paraules majors, canela de la fina!

Picador Räikkönen

Molt bones companys de fatiga! Després d'un prolongat descans blocaire que semblava no tenir data final, aquí estic! L'actualitat esportiva donava per tant que no em vaig decidir per cap notícia en concret, totes em tiraven! Així que em vaig deixar endur per aquella frase que tantes vegades hem sentit de "o tots o cap"; jo vaig optar per cap!

De fato (esportivament parlant) no n'ha faltat: que si el nen maco de l'Alonso, que si el xou del rugby (ara resulta que a tots ens agrada molt el rugby!), que si el Barça de bàsquet no xuta, que si el Riera de l'Espanyol és el "no va más", que si el Robinho compra els preservatius en packs de 40 unitats (carai, doncs ja és mala llet ja que la seva nòvia/xicota/parenta estigui de 5 mesos),... i tot un seguit de notícies per l'estil! En fi, que tenim l'actualitat atapeïda!

Com deia l'amic Jack, anem per parts: avui tocaré la F1! I no parlaré pas del desenllaç del Mundial, tema ja de domini públic i conegut per tothom! Faré esment a la part més curiosa, que tracta del perfil més pervers de Kimi Räikkönen. Iceman mai ha estat el meu ídol, ni ha despertat en mi cap tipus d'admiració per mèrits purament esportius com si ho havien fet d'altres, més grans, com Damon Hill o Jacques Villeneuve; però aquest tio... és peculiar! Peculiar i bo! Aquest si que és "el no va más"! Veureu: es diu i es comenta que quan Schumi va guanyar el seu últim Mundial, sent ambdós pilots companys d'escuderia, un periodista es va acostar al finès i li va demanar a veure que li havia semblat la celebració del Kaiser; Kimi, sense immutar-se, tranquil com sempre, li va respondre: "No ho he vist, estava cagant!". És més crack fora de les pistes que dins!!! Aquest tio ha de sortir a l'APM! Aquest nano té fusta, no sé si de campió o no, però te fusta i promet! L'humor sec de Kimi deixaria a l'atur la millor versió del Buenafuente! Tant sols per ser així d'espontani i de sincer, Kimi ja es mereix el títol! Ell és així, fet a la seva! Fugint del món mediàtic que envolta Alonso, Hamilton i tot el circ de la Fórmula 1!

A la foto se'l pot veure en plan picador, cervesa a la mà, a les Illes Canàries... deixant a casa l'estatus de pilot de Fórmula 1 per convertir-se en un més dels molts joves que omplen les sales i terrasses en les llargues nits canàries..., entre ells, el mateix Lua!

I els 2 Mal-Laren... que vagin venint!

3 punts... i moltes anècdotes

El duel d’aquest vespre-nit al Camp Nou es preveu, a priori, trepidant. Barça i Saragossa han confeccionat unes plantilles ambicioses, si bé els respectius inicis de campanya d’ambdós clubs han estat més aviat discrets.

Però deixant de banda el devenir del matx, que m’interessa i molt, vull referir-me també a l’altra cara del duel, potser un xic més divertida, potser una mica més morbosa, o simplement, bastant més distreta. Massa s’ha parlat ja del transcurs del partit, i no seré jo qui aporti un plus de dades, d’estadístiques i de més palla per l’estil. Vull fer un cop d’ull, encara que sigui a vista d’ocell, a la cara que parla de l’enfrontament entre els germans Milito (pot ser molt interessant), a la que parla d’un Ronaldinho “O Rei” Gaúcho animant els seus companys des del Camp Nou, a la cara que parla d’un tal Matuzalem que diuen els entesos que és el no va más fent virgueries (a la seva edat ja pot haver après a fer malabarismes amb la bola ja…; per cert, seria més correcte parlar de segles en el seu cas, i deixar els anys pel jovent? Serà que el calificatiu de "jove" ja no se li escau?), a la cara que parla d’un Ayala que és un “mujeriego” en versió futbolera (3 equips en 4 mesos, massa faaart!) i a la que ens diu que avui hi haurà 3 pallassos sobre la gespa: l’Aimar i els 2 Milito.

En fi, molt xou i moltes cares per veure, però espero que després dels 90 minuts les fesumies culés dibuixin un bon somriure.

Jo, per si fés falta, m’encomanaré a Sant "Titi" Henry…

Va de taxis

Sonada ovació la que m'he emportat aquest matí; si nois, ni el Camp Nou en les seves millors gales ha premiat cap jugador amb una ovació semblant. I precisament no m'he sentit pas com el Messi. M'explicaré.

Traçava tot tranquil, com cada dia laborable, amb la moto cap a la feina ("cric-crac, cric-crac"), sense quelcom que em pogués fer pressagiar res anormal: Av- Terradellas, París i Aribau,... fins aquí tot correcte. Total, que m'havia de desviar cap a la dreta, però com la línia era continua, jo, tot concienciat de fer les mínimes imprudències possibles (almenys avui), m'he esperat a desplaçar-m´hi un cop hi hagués la línia discontínua, vès tu quina cosa! Però el tram des de la dicontínua fins al trencall és mínim, així que fer les coses ben fetes, en aquell tram, té més risc que fer-les mal fetes! Premi per qui ho va idear! Si ho fas ben fet, perilles d'anar a la Vall d'Hebron (que ara encara fa més por sense llum...), i sinó, l' "urbano" de torn segur que és allà per obsequiar-te amb un paperet groc i una xifra ben maca anotada. Avui he optat per la primera opció, per la d'intentar desviar-me sense fer cap infracció: miro el mirall, veig un taxi molt lluny, i decideixo incorporar-me al carril bus tot pensant que el taxi va a una velocitat decent i em veu. Però , tal com diu un bon amic meu, pensar és de rucs, així que al moment de fer entrada al carril bus m'he despertat del tot: quina pitada companys! De les maques, de les de traca i mocador! Si senyor, quin taxista tan tolerant (jo creia que la tolerància zero només era amb la violència i no amb el trànsit, ho dec tenir mal entès), amorrat a mig metre de la meva moto, gairebé encès, amb una cara d'aquelles que sembla que faci 5 dies que no visita el Roca. M'he girat per veure si la fera es calmava, i li he dit de tot més menys bonic, tot recordant-li que a la farmàcia pot trobar laxant i que la via és de tots; ell suposo que també ha deixat anar alguna perla.

Conclusió de tot plegat: carai amb alguns taxistes! que n'és de maco de veure com alguns comencen la setmana amb aquest bon humor, amb aquesta serenitat i amb aquest relax; si el dimarts va així, no me'l vull tornar a trobar divendres...!

Na marxant!

Diada al Serrat Llobater

Dimarts passat finalitzava la Festa Major de Sant Feliu; nits, sopars, despesa important,... en fi, la descripció típica de qualsevol festa major estàndard de poble. I per una bona clausura, tot coincidint amb la diada de casa nostra, què millor que enfilar tot xiulant un dels cims de la nostra bella localitat! Doncs això, dit i fet: dimarts a les 8 del matí, després d'haver dormit unes poques hores (entengui's 2 hores...) o, simplement, sense haver clucat ull (vegi's Roki), ens reunim unes 25 persones, altrament dit uns 25 agosarats, davant de l'Ateneu per posar fil a l'agulla.

A les 9 i poc del matí ens trobem ja al Serrat Llobater; més ràpid del previst, si senyor, es nota que hi ha gana i la gent vol anar per feina... i també hi ha son, molta son! Esmorzem i pengem la bandera, amb l'ajuda inestimable dels caminaires que van deixar-s'hi l'esquena perquè tot anés sobre rodes. I per immortalitzar una bonica diada entre la nostra gent, un Joan Tomàs en versió fotògraf va immortalitzar els millors moments.

Esperem repetir... això si, dormint una mica més!

Que duri!

1leguer

Segons publicava La Vanguardia en l'edició d'ahir, i tal com han confirmat la resta de mitjans avui, pesa sobre el bo d'Oleguer una acusació pel llançament de pedres contra un policia a Sabadell; demanen una pena de presó de 3 anys. I com no, els de sempre, els espavilats de torn, han sortit a cridar contra el 23 culé; molts no sabien ni de que anava el tema, però si es tracta d'anar contra un català i/o Catalunya molts s'hi apunten; es veu que està de moda tu! Jo, el dia de l'aldarull, no hi era i per això no opino sobre els fets en qüestió, em quedo al marge; ara, pel què es veu molts dels qui el critiquen si que hi eren, i ho van veure tot, i Oleguer va llençar unes 500 pedres, totes ell sol! Fixa't! Quin vailet! Sembla que ara tothom ja tingui un màster sobre els fets, amb tessina inclosa! Tots són campions del món en anàlisis de llançament d'objectes, en saben una bestiesa...

L'Oleguer mai ha caigut bé entre part dels espanyols, és evident. Em sembla formidable i fantàstic que estiguin orgullosos de ser com són, però que es dediquin a viure la SEVA vida i que ens deixin viure la nostra. Nosaltres som diferents. Ells volen que siguem com ells, que siguem seus, que estiguem sotmesos,... però queda patent que nosaltres formem part d'una cultura molt diferent i la gran diferència salta a la vista amb el respecte que nosaltres SI tenim davant els que pensen diferent. Oleguer sempre s'ha manifestat amb respecte argumentant el que ell pensa, sense insults (per alguna cosa no té antecedents!). Poden dir el mateix els que l'acusen a tort i dret? S'ha perdut el respecte contra els qui pensen diferent? (només cal mirar el fòrum del Marca i llegir les opinions; és per estirar-se els cabells, francament). Hem retrocedit tant? Aprofiteu tot el que fa Oleguer, estigui bé o no, per sortir a criticar? Cal? És necessari? Ens estimeu tant per estar tan pendents de nosaltres? Voleu ser un país punter en el panorama europeïsta i us dediqueu a xafar la barraca de qui us arrossega cap al progrés!

La seva lluita constant per tal de que el país veí reconegui els nostres drets diu molt de la seva grandesa com a ciutadà del nostre bell país de Catalunya.

L'èxit és pels/dels valents

Al món de l’esport, com a la vida mateix, hi ha de tot, un pot escollir qui idolatrar, qui odiar, qui criticar, qui elogiar, contra qui descarregar l’ira acumulada,…, en fi, gran varietat de perfils, que ahir vaig aconseguir limitar, momentàniament, a 2: els fantasmes i els valents! Cert és que hi ha moltes més games, que el ventall és molt més ampli, però ahir aquestes 2 em van cridar l’atenció.

D’exemples dels primers n’hi ha forces, i és que no tothom sap/pot conviure amb la fama; ahir diumenge, a Misano, vaig veure un exemplar d’aquests, celebrant una victòria vestit de romà (hi ha qui diu que no saber perdre és dolent, però no deixa de ser pitjor no saber guanyar… ai sinyó!!!); però la meva intenció era centrar l’article en els valents que, si bé no abunden, n’hi ha, i ahir ho vaig poder corroborar!!! Un Rossi defraudat per la seva moto i pel seu equip, derrotat al costat de casa seva i derrotat en el Mundial, va ser el primer en felicitar Stoner i va comentar que es mereixia el títol! Per si no n’hi ha prou, Il Dottore, el divendres abans de la cursa, va donar consells a Stoner (rival directe pel títol) sobre com pilotar a Misano! I el 2n valent és Gorka Iraizoz: quina valentia va mostrar en la sortida davant del bo d’Henry! Tal i com va demostrar en els seus anys a Catalunya, el basc no s’arronsa davant de res ni de ningú, és tremendo! I per sobre de tot, franc com pocs.

Aquesta és la meva breu dedicació als valents del cap de setmana: diferent tipus de valentia, però igual nivell d’admiració. Rossi i Iraizoz, Iraizoz i Rossi. Potser 2 casos són pocs, però tal i com diuen més avall… “menos es nada”!

Prou satisfet

Prou satisfet i prou content... si. Molt satisfet i molt content? No pas! Aquestes són les sensacions que m'han quedat després de l'actuació catalana en la jornada de futbolística del passat cap de setmana.

Molts de vosaltres estareu sorpresos! Content? Els resultats dels equips catalans no han estat massa bons..., aleshores us preguntareu el per què de tot plegat...! Doncs molt simple: possiblement no ha estat el debut somniat ni per Barça i Espanyol, però si pels futbolistes que defensen Catalunya ben lluny de casa nostra, que es guanyen les garrofes ben lluny de casa seva.

Situem-nos: dissabte a la tarda, mirant molt per sobre el partit de 2a A del 33 (un distret Hèrcules-Xerez) apareix un resultat encisador: Racing de Ferrol 0 - Eibar 1; primer gol del campionat de.... Lluís Codina!!! Un català inaugura el comput golejador de la categoria i de pas l'Eibar s'avança! Gran moment! Seguidament apareix una altra novetat, el Numància s'avança a Los Pajaritos amb gol... d'un altre català, Moreno, ex del Terrassa i del Barça! El cap de setmana comença bé pels catalans!

I Diumenge, doncs, esperava que la festa continués, semblava un antícip de l'11 de setembre!!! Catalunya podia arrasar! Jo ja desenfundava la barretina i pensava enfilar el Canigó...! I per fotra-hi cullarada, veient els Catalans Dragons i escoltant Els Segadors, un podia pressagiar un triomf 100% català! Jo, ben cufoi, a les 7 era un pou d'eufòria. No gaire més tard, baixava del núvol; el Barça em decepciona, i a les 9 l'Espanyol em dóna la segona tassa de caldo! I jo no en volia! Però noi, miro el teletext i... veig que l'Almeria havia fet baixar Riazor guanyant per un contundent 0 a 3; de seguida m'alegro, no perquè sigui seguidor de l'Almeria, sinó pels catalans de la seva plantilla: Bruno Saltor (treballador i complidor com pocs, que marxa de Catalunya deixant el Lleida a 2a B i ara està al capdavant de la Lliga de les Estrelles), Carlos García (jove central ex-Espanyol a qui un mal partit al Bernábeu el va condemnar com a jugador perico) i Albert Crusat (a qui Zidane li va trencar la clavícula, també al coliseum merengue, frustrant així la seva carrera com a blanquiblau). I a més, Crusat s'estrenava com a golejador. Estava mig content, però, el paper de culés i pericos pesava massa; després però m'entero que l'Sporting (club amic), amb el manlleuenc Gerard Autet a les seves files, es fica líder de 2a A després d'arrasar per 4 a 0. Bé. Correcte.

Després d'una pausada i intensa meditació (aproximadament d'uns 5 segons), m'adono de que els equips catalans no han respost a les expectatives creades, però que els nostres jugadors, els de casa, els catalans, han complert amb escreix. I per tal d'intentar oblidar el desencís de Montjuïc i del Sardinero m'agafo a aquella frase que diu que "el què realment val, per sobre de tot, són les persones". Així, aquest cap de setmana hem guanyat! Després d'intentar convencem a mi mateix, tanco els ànecs pensant en la propera jornada que esperem que sigui tan fructífera com aquesta a nivell individual i molt més a nivell colectiu.

Bravo pels nostres. Apa siau.

Els nostres rivals

Barça i Espanyol inicien demà la Lliga 2007-08 davant de dos rivals, a priori, assequibles: Racing de Santander i Valladolid, respectivament.

Els culés comencen a domicili, al Nou Sardinero, igual que fa 3 temporades. En aquella ocasió ens vam imposar per 0 a 2 amb un destacat Giuly.
El Racing 2007-08 serà un equip de mitja taula en avall que difícilment podrà repetir el sorprenent paper de la temporada passada. El gegant Zigic ja és lluny de Santander , i de les noves incorporacions només destaquen el polonès Smolarek (ex-Borussia Dortmund) que és un gran encert i l'incansable tot-terreny Aldo Pedro Duscher. A Santander la colònia catalana consta de 3 individus: el traïdor perico Òscar Serrano que ha vist estancada la progressió que va viure a Montjuïc, el central Oriol (el de Sudanell ja és un dels veterans de l'equip tot i comptar amb només 26 anys) i Jordi López que arriba aquest any després del seu pas per Sevilla i Mallorca (no confondre amb Jorge López, una altra de les noves altes).
Així, Smolarek, Garay, Colsa i Munitis són els homes que, per qualitat, se suposa que seran els encarregats de tirar del carro entrenat per Marcelino.

Per altra banda, l'Espanyol comença el nou curs de la mateixa manera que l'any passat: a Montjuïc i contra un recent ascendit, en aquest cas el Valladolid. L'any passat el Nàstic ens va amargar el debut guanyant 0 a 1 amb gol de Campano; desitjo que els de Valverde tinguin la lliçó ben apresa, si bé és cert que l'estadística dels debuts pericos a la Lliga no convida a ser massa optimista.
Els de Pucela, tot i ser nous a la categoria, són uns històrics a la màxima categoria (pel Nuevo Zorrilla han passat grans com Valderrama, Onésimo o Higuita). Van perdre la plaça a 1a l'any que Rijkaard debutava com a mister culé. No fa tant...; pel fet de ser un dels històrics, el seu retorn és una enhorabona que m'agrada i m'alegra, a l'igual que m'entusiasmaria que ben aviat equips com l'Sporting de Gijón tornessin a la categoria que els pertoca (recordeu el pas per Mareo i el Molinón dels Ablanedo, Manjarín, Luis Enrique o Abelardo? Màgics!). És per això que vaig obrir un post en honor a l'ascens dels de Pucela. Tot i això, no cal enganyar-nos: el Valladolid patirà per mantenir-se, tot i les declaracions de caire optimista fetes per Mendilibar (mister basc del Valladolid). El Valladolid s'ha reforçat, principalment, a base de cessions i traspassos a cost zero, intentant invertir el mínim en el pagament de traspassos. Així cal destacar l'arribada d'Ogbeche (ex-Alabés i PSG entre d'altres) que és un bon atacant, Butelle (porter que sense lloc a Mestalla), Vivar Dorado que aportarà solidesa i experiència i que és ja un dels veterans de la màxima categoria (ex-Getafe i Tenerife) i també important pot ser l'arribada del jove uruguaià Estoyanoff que fins ara havia estat cedit pel València a Cadis i Deportivo, però sense explotar massa les seves virtuds en cap dels dos llocs. Aíxi les peces bàsiques del puzzle "vallisoletano" vindran a ser l'experimentat García Calvo a l'eix defensiu, Vivar Dorado i Sisi al migcamp i Llorente en punta, aquest últim el millor de l'equip i a qui la dupla Jarque&Torrejón haurà de vigilar de prop. Pel què fa a la representació catalana a la plantilla blanquivioleta, cal dir que aquesta és inexistent.

Tot porta a pensar en un bon debut dels equips catalans. A veure si es compleixen els pronòstics...

Aquest Espanyol s'agrada i m'agrada

Enfilant ja el tram final de la pretemporada i a una setmana vista de l'inici de la Lliga, i mentre els equips donen ja els últims retocs, es disputen els últims amistosos que han de permetre acabar de polir els últims detalls (alguns, tals com l'amic Bernardo, els resta encara bastanta feina per davant).

I tot plegat em fa mirar els equips de casa amb cert optimisme; no sé si a aquesta reflexió que faré és fruit del relax i optimisme que un servidor ha acumulat en les (breus) vacances, però el cert és que l'Espanyol 2007-2008 pinta molt bé, desprèn confiança; i això és bo, molt bo! I tant si ho és! I qui ho negui tot posant l'exemple de l'excés de confiança culé d'antany, s'equivoca! L'Espanyol necessita respirar aquest aire positiu que feia temps que s'enyorava. He vist alguns amistosos i m'he quedat amb bon sabor, amb la sensació de que es fan les coses amb cap. Herrera és peça clau als despatxos, i Tomàs tres quarts del mateix. I el Txingurri aporta una serietat, treball i resultats que feia temps que no es deixaven veure per les banquetes de Montjuïc. El basc sap transmetre als seus l'intensitat necessària per disputar els partits, i per corroborar-ho només cal veure els partits de l'stage a terres angleses.

La plantilla de què disposa Valverde fa pensar que, a priori, no es passaran masses àncies per mantenir la categoria, i que es pot lluitar per entrar a Europa. Fent un breu repàs, s'arriba a la conclusió de que totes les línies estan ben cobertes, amb 1-2 jugadors de garanties. I l'equip que, per mi, seria suplent està plegat de bons jugadors que permetrien oferir un nivell acceptable a 1a: Lafuente serà un bon suplent de Kameni a la porteria; a la defensa: Chica, Lacruz, Serrán (o Sergio Garcia) i David Garcia. Al mig Rufete, Angel, Jonatas i Moha; i com a homes més avançats Corominas i l'eterna promesa (Jonathan Soriano).

Amb uns suplents com aquests, és fàcil i.lusionar-se. Sols em fa por que es noti la baixa de Pandiani, Déu vulgui que m'equivoqui...! Serà l'any de Jonathan? A veure si hi ha sort...

Per què no sigui dit... el meu 11!

I en plena ressurrecció d'aquest bloc, sense arribar a un estat d'embriaguesa blocaire, em vull permetre el luxe, l'obligació o el repte (digueu-li com vulgueu) d'apostar per l'onze ideal de la Lliga 2007-08; és molt fàcil afegir-se al carro vencedor a final de temporada i lloar les proeses d'algunes figures, així que aquest és el motiu d'aquesta iniciativa, el fet de veure si som uns entesos del futbol i la clavem, o bé si simplement formem part d'un grup de pelacanyes. Un repte interessant que sé, per les converses que hem mantingut sovint amb molts de vosaltres, que us tira i que teniu molt a dir-hi i a demostrar! Com diria el gran Evarist, "Vingan!"

Per fer-ho un xic més interessant i més real, no és permès ficar-hi més de 5 jugadors de la mateixa esquadra; per altra banda, es permet posar 3 suplents per línia (dos en el cas del porter) axí que aquí llenço la meva proposta, aquí va el meu 11!

Porteria: Gorka (Espanyol)
Suplent: Ricardo (Betis) i Palop (Sevilla)

Defensa: Zabaleta (Espanyol) , Ayala (Saragossa) Aitor Ocio (At. Bilbao), Zambrotta (Barça)
Suplents: Jarque (Espanyol) i Contra (Getafe), Capdevila (Villarreal)

Mig: Luis Garcia (Espanyol), Raul Albiol (València), Deco (Barça), Ronaldinho (Barça)
Maresca (Sevilla), Baptista (R. Madrid)

Davanters: Henry (Barça), Messi (Barça), Forlán (At. Madrid)
Aduriz (Bilbao), Villa (València), LLorente (Valladolid)

Retorn...futbolístic

Després d'un llarg període d'inactivitat en el meu bloc, em decideixo a tornar escriure. Aquesta llarga absència no es tractaria precisament d'una crisis blocaire ni d'una saturació, simplement (aplicant el meu anterior post) el "valor del temps" no em permetia destinar el temps suficient al bloc. Ara torno a ser aquí, què carai, a veure si em torno a enratxar!

Després d'aquesta "justificació", faré una passadeta en el què ha estat el més destacat en matèria futbolística durant aquest mes de juliol; fato n'hi ha, i molt!

El mercat de fitxatges està ja en el seu tram final, amb els equips ja en plena pretemporada; dels equips de casa dir el què ja, de ben segur, tots sabem: el Barça ha fitxat molt bé i car... si car! Car però d'hora, i aquesta rapidesa ha beneficiat les arques culés ja que el mercat s'ha inflat i molt en les darreres setmanes. Fitxar d'hora ha estat una gran aposta de Soriano, que l'ha clavat! El Titi "Tiet Enric" ens ensenyarà molt i aportarà molta classe, quin senyor! Touré el veig bé... però mancat tècnicament i molt lluny de ser un Essien...; Milito un encert de cap a peus i Abidal una autpentica roca que aportarà solidesa defensiva a una línia massa fràgil i vulnerable la temporada passada. M'agradaria equivocar-me però el Touré... no m'estranyaria que encara estés massa verd. I l'Espanyol ha fitxat a Valdo (coneixedor de la Lliga i que assegura un bon rendiment), Clemente Rodríguez (podrà amb David Garcia?) i "Lola" Smiljanic que apunta bones maneres i una constància poc comuna en un jugador de 21 anys, tot i que molts ens preguntem si amb aquest sobrenom realment pot ser un bon jugador o simplement es tractava de què els serbis tenien ganes de xou... Lola dirà! La llàstima ha estat la marxa del "Rifle" però la veritat és que ja havia fet el què s'esperava d'ell, així que millor mirem el futur i arrepleguem el què ens en donin.

De la resta destacar positivament Boulharouz (Sevilla), el retorn d'Aitor Ocio a casa (Bilbao), el bloc que està construint l'Atlètic de Madrid (aquest any no fallen, han fitxat força bé: Forlán, Luis Garcia i Simao asseguren la UEFA, tot i que Raul Garcia serà un autèntic fracàs), Ricardo i Pavone del Betis (porteràs i killer), Uche i Kepa asseguren la presència de sa magestat el Gol a Getafe, a Múrcia s'estàn equipant amb seny, la Reial Societat a 2a però amb més suport que mai, un Almeria amb 3 catalans que s'han hagut de guanyar les garrofes fora de Catalunya: Bruno Saltor (lateral complidor ex-Lleida), Carlos García (ex-Espanyol) i Albert Crusat (ex-Espanyol, a qui Zidane va trencar la clavícula quan començava a despuntar amb l'Espanyol).

En el capítol anecdòtic, curiós o sorprenent hi englobaria la marxa d'Urzaiz al gran Ajax!!! I deia que no podia rendir al més alt nivell...doncs noi, a bon lloc has anat!

Pel cantó negatiu em quedo amb la mala sort d'Hugo Viana, al que tenia ganes de veure de què era capaç (fitxatge estrella d'Osasuna lesionat a pretemporada), amb un Deportivo amb un equip per quedar-se a casa i amb un Baptista que no li fan un lloc a la casa blanca quan a qualsevol equip el rebrien amb els braços oberts.

Ens espera una gran temporada, on tindrem noves sorpreses, grans revelacions i fracassos sonats. A veure què ens depara tot aquest panorama.

El valor del temps

Curiós és el què pot arribar a succeïr en un obrir i tancar d'ulls, en qüestió de segons,... I és que sempre hi ha temps perquè es giri la truita i passi el menys pensat. Aquest cap de setmana passat vam assistir a una classe intensiva pràctica del veritable valor del temps. Que poderós és cada instant...! Com veureu pel temps no hi ha barreres.

Un error d'un segon condemna a Kubica a patir l'accident més greu de la temporada de F1! Un segon i mig era, aproximadament, el temps que la gran Ducati d'Stoner treia a Valentino Rossi a la recta de Montmeló, perquè vagin dient que el Mundial el guanya el pilot i no la moto (que gran és la Ducati i que grans són Rossi i Pedrosa)! 18 segons és la diferència que separa un Barça campió d'un Barça mediocre; 1 minut horrorós allunya a la Penya del retorn a la glòria 13 anys després; 5 mesos ha estat el temps que Figo ha necessitat per trencar, altra volta, la seva paraula i deixar el contracte firmat al món dels pètrodòlars com a paper mullat. 10 mesos és el temps que hem trigat a qualificar Maxi López d'esperança, i com canvien les coses: el què fins fa 2 dies era una càrrega pel Barça, a dia d'avui esdevé com a única esperança. I 10 mesos és també el temps que triga l'ascensor de la lliga professional a pujar i baixar: el Nàstic no va voler baixar-ne a l'àtic i avui ja torna a ser a la planta baixa. 12 mesos, és a dir, 1 any és el temps que el Titi Henry ha trigat a adonar-se de quin és el club més gran.

I per deixar-ne constància, 2 minuts és el què trigaré a anar-me´n a jóc! Apasiau!

La moguda no espera a l'estiu...

Aprofitant que avui Roberto Carlos ha anunciat la seva marxa al Fenerbahce turc, aprofiaré per fer 5 cèntims de com està el mercat.

De perles n'hi ha, algunes de "sueltes" i d'altres que t'obliguen a rascar-te la butxaca.

No crec pas que el Barça sigui qui trenqui el mercat pagant preus estratosfèrics, però de moment ja es parla d'Abidal, Henry (tiet Enric pels més íntims) i el totpoderós Yaya Touré. Si us plau, fitxem a l'Henry...ja!

A Madrid avui es feien ressò de la possibilitat de què Iniesta vestís de blanc el proper curs. Ho dubto. Segur que devien publicar: "Lo vemos de blanco!" o alguna rucada per l'estil; de fet, nosaltres li veiem sempre de blanc, inclòs a l'estiu.

Al Sevilla mitja Europa se li rifa les figures: Alves és un dels que apunta més alt, Kanouté es deixa estimar per la Juve, Maresca diu no a la Roma, i Monchi enamora al València. En fi, l'estiu es preveu molt llarg a la riba del Nervión.

A veure qui es mulla primer...

2 senyors partits i... 1 a 1!

Diumenge èpic i vibrant pel bàsquet d'èlit català! Els 2 semifinalistes catalans de l'ACB van oferir la seva millor cara quan més falta feia; Vitòria i Madrid en van ser testimonis.

Al matí-migdia el Barça tenia una cita a la fortalesa basca del Bruesa Arena; i els d'Ivanovic, per fi, van endur-se la victòria de la pista alavesa, amb un bàsquet-control de qualitat, amb una defensa dura i un atac pràctic i segur; Marconato i Navarro van ser els estilets blaugrana, amb un recital de tirs exteriors que van fer miques la defensa dels de Vitòria; pel Tau sols Rakocevic va donar mostres de la qualitat que se li suposa al potent equip basc. Ara la balança es decanta lleugerament al nostre favor, i el Palau pot dictar sentència... així evitaríem tornar al País Basc a jugar un cara o creu.

I a les 7 de la tarda la Penya. La tripleta Barton-Rudy-Bennet es va sortir, i van comptar amb l'ajuda de Ricky Rubio, Vázquez, Laviña, Betts i Flis que van estar força encertats. Semblava que la baixa de Gaines pesaria i molt sobre el joc dels catalans, però la Penya no va tenir masses problemes per controlar el pal baix amb un Flis més inspirat del què en ell és habitual; però cal obrir els ulls, i salta a la vista que la posició de pivot és un dels dèficits del Joventut, per mi el més important (quan falta Gaines, normalment sols Betts dóna la cara; i aquell tal Sullivan perquè el van fitxar?). A Madrid encara no s'ho creuen, i de moment es dediquen a protestar-ho tot, sentint-se immunes fins que els hi xiulen tècnica, i és aleshores quan es fa justícia, però ells encara no ho entenen; el Madrid en cap moment va saber com entrar en el partit, i el més preocupant és l'anarquia mostrada per Bullock i Smith, tot i que tenint companys com Felipe Reyes i Hervelle jo també seria individualista; el belga anava passadíssim, fora de si, confonent contínuament la pista per un ring... que trist. Pel proper partit recuperem ja a Gaines, guanyant lluita i sacrifici. Dijous, Badalona ha de ser un clam.

I per arrodonir el diumenge: Rossi victòria i Pedrosa segon; I Lorenzo menjant-se la gravilla i rabiant... què més es pot demanar??? Que Rossi i Pedrosa fitxin per Ducati l'any que ve, això ja seria orgàsmic!

Mentre baixem la persiana...

Al CE Sant Feliu "B" ja fa ben bé un parell de setmanes que vam donar per tancada la temporada, vam agafar els trepaus i adiós muy buenas. La persianeta avall i tancat per vacances.

Temporada de debut i de noves experiències; anys enrere m'hagués costat molt de creure que podia existir un Sant Feliu "B" a la tercera territorial, terreny on ha navegat gairebé sempre el 1r equip. Aquesta nova realitat, personalment, m'ha aportat noves sensacions: d'una banda allunyar-te de la pressió d'haver de guanyar partit rere partit (hi estàvem habitutats les 2 darreres temporades, aconseguint els ja històrics 2 ascensos consecutius) i l'altre el fet d'ajuntar-nos un grup de gent del poble i voltants amb ganes de passar-ho bé jugant a futbol. I després rematar la feina al Bart! Gran! L'experiència la puc qualificar de bona i positiva.

I sincerament, el fet de no jugar al primer equip no ha suposat CAP PEGA! I és que poca gent queda ja al primer equip del Sant Feliu dels 2 darrers anys, fet que em sembla força condemnable, però qui ha pres les decisions tindrà els seus motius... o no. 2 santfeliuencs han estat la representació de casa dins de l'equip: el Damià i el Lua. No vull calcular el percentatge de gent local que això representa, no fos cas...!

Ara veus el Sant Feliu jugar a 1a i recordes la gent que ha lluitat per la causa, per tenir l'equip on el tenim ara, per aportar ganes i il.lusió, per sumar, per ser un més. Manels, Estrugues, Sebastians, Cosins del Fabri, Tellez's, Graus, Tonis Perez's, Davids de la Torre, Vilarets's, Jairos, Sucarrats's Albertos, Kitis, Octavis, Jordi's, Teius i molts que encara sobrevivim al segon equip de la casa: El Panxu, els Sanglas's, el Kelet, el Borre, el Roki, el Riki, el Circúns, el Ramonet, el Pepe, el Tomàs sr., un servidor i molts més. I al 1r equip el Lua i l'Eloi. I molts més que han passat. Tots ells tenen part de "culpa" de que el Sant Feliu estigui a 1a divisió. Amb tots ells hi he passat grans moments, 5 anys no és poc temps, donen per molt.

I aviat serà el moment d'encarar l'any vinent: altes i baixes. Segons es comenta, el Jaume plega. Una llàstima, ha fet un gran treball i ha exigit el que exigiria qualsevol entrenador amb sentit comú: poder comptar amb els jugadors de la seva plantilla. Molt bona feina!

Amb el Sant Feliu "B"... ja ho crec!!!

Grans!!!

Manresa, el Bages i Catalunya estem d'enhorabona; el Ricoh torna a ser equip ACB, Manresa torna a ser ciutat del bàsquet de màxim nivell i tot un referent, i Catalunya torna a tenir 4 equips a la màxima competició estatal, consolidant així una hegemonia que no hi ha qui ens pugi treure.

El Manresa torna al lloc que li pertoca per historial, per ser un dels clàssics ACB tot i les limitacions de tot tipus que té davant dels equips més potents del món de la cistella: pressupost, població, socis,... però a Manresa, tradicionalment, i ja des de les èpoques de l'àntiga pista del Congost sempre ha sobrat il.lusió.

Ahir els Asselin, Rubio, Rafa Martínez, Espil i companyia van rubricar una campanya difícil, molt dura, complicada com poques, i molt irregular; a la jornada 9, els manresans eren 3rs per la cua, a sols una victòria del descens, i mirar la portada del Regió7 el dilluns era tota una prova de valor, fins al punt que la gent ja no preguntava "què ha fet el Ricoh?" sinó que el tema era "aquest cop per quan?". Cap entrenador topava amb la fórmula de l'èxit, Scott no semblava el jugador que havia de marcar les diferències, pocs creien en el retorn a l'ACB, la pressió d'entrar als Play-off asfixiava als jugadors... fins que va arribar Jaume Ponsarnau, que va canviar la dinàmica d'un equip que tituvejava sense rumb, va saber mentalitzar els jugadors i treure el millor rendiment de cada un d'ells, acabant la temporada regular en 5a posició i arrasant en els Play-off endossant dos 3 a 0, primer a Los Barrios i després al sorprenent Huelva. I TV3 va estar a tota la fase final, apostant pel bàsquet català, i amb uns pletòrics Robirosa i Solozabal que no van dubtar a sumar-se a la festa manresana. De tot plegat em quedo, tal i com van mostrar les camères de TV3, amb la comunió entre plantilla (molt unida), directiva i afició... són una família. I l'entrevista al president Vives: brutal, sobretot quan va recordar la frase que va deixar anar fa tot just un any, quan es va confirmar el descens i ell va donar la paraula que retornaria aquest gran equip a l'ACB; promesa complerta per la via ràpida.

Manresa és avui una festa, i des la seva web, el Ricoh es congratula i dóna les gràcies pel suport: Ha estat un any al purgatori, un any dur i difícil, molt més del que ens podíem imaginar. Amb aquest ascens tornem a casa, a l'ACB. Gràcies a tots!!!

No caldrà esperar-ne 17 més...

No seré jo qui descobreixi el pa amb vi i sucre: l'eterna rivalitat entre Barça i Espanyol està a flor de pell; l'Espanyol, per molts considerats el germà pobre dels culers, és destinatari, a mitges amb el Madrid, de gran part de l'odi culer; inversament, molts pericos, masses pel meu gust, centren les seves ires cap a Can Barça. Per tant, entenc que a la final de la UEFA jo podia ser, perfectament, un dels pocs seguidors culer que desitjava, somniava i apostava per un triomf blanquiblau, per un triomf català, pel triomf del meu segon equip.

Però hi havia raons de sobre per anar tots, culers i pericos, al mateix vaixell. Tenim punts comuns que en cites tan importants haurien de pesar més que la lògica rivalitat. Jo, com a culer que sóc, desitjava veure el Sevilla arrossegant-se; aquell Sevilla que ens toca el voraviu a la Lliga, aquell Sevilla de la Supercopa europea que ens va humiliar per primera vegada aquesta temporada, aquell Sevilla que no vam saber guanyar al Pizjuán jugant ells amb 10, aquell Sevilla amb un president pinxo com pocs, aquell Sevilla que ens vol prendre certa hegemonia, aquell Sevilla amb un entrenador que pretenia portar a la ruina els equips catalans (amb ell, el Barça B va baixar de 2A a 2B, i a l'Espanyol va estar a punt de portar-lo a 2, però el seu cessament a temps va suposar un punt d'inflexió), aquell Sevilla que predica dia rere dia el tancament del Camp Nou,... Això si, té una sèrie de jugadors boníssims: Maresca, Poulsen, Kanouté, Puerta, Palop, Renato, Alves, Aitor Ocio, ... i un secretari tècnic que és "el no va más"!

I noi si vam estar a prop de guanyar i de complir el desig! On portava el motoret amagat Zabaleta? I Gorka, a quin moment del partit va col.locar l'iman a la pilota? I aquest nou Riera, on s'havia amagat fins ara? Quants Luis García hi havien sobre el camp? I el De los Piños, quin toc de pilota, quina elegància... I Jonatas? Semblava que sortia a donar el vol, però quina alegria va portar aquell gol, va arribar del no res.

Tot i això, 3 fets em van tocar la fibra: primer, que Pandiani, ell tot il.lusió i pitxixi de la UEFA, fos suplent d'inici; costa de creure, d'entendre i sap greu... però posant-me a la pell de Valverde, tampoc se m'acut qui deixar a la barra per fer-li un lloc! Rufete? potser sembla l'opció més viable, si, però Luis Garcia se n'ha d'anar a la dreta i això varia la disposició habitual, i, a priori, no sembla massa recomenable. El segon fet va ser que Corominas, heroi UEFA, no tingués minuts; el de Banyoles és un valor segur en les grans ocasions.

I com no, el 3r fet, la derrota i la forma en què es va produir. Un equip que ho va donar tot, que hi va ficar el què hi va ficar, que tenia la mel als llavis, i que no va perdre cap partit en tota la competició, no es mereix un final tan trist i cruel com va ser el cas. El bany de llàgrimes sobre el camp, també de Valverde, va ser el trist final d'una trajectòria envejable dels blanquiblaus per Europa, guanyant un prestigi que li hauria de suposar rebre l'invitació de la FIFA pel curs vinent. Monsiuer Platini dirà...

A la Sèrie A!

La Juve està de celebració! El què havien perdut els dirigents als despatxos, ho han recuperat els jugadors sobre el terreny de joc!

Els del Piamont han passat com un autèntic huracà per la Serie B italinana, ha estat un vist i no vist. Els punts de sanció que feien començar els de Torí amb punts negatius, no han estat obstacle per parar els de Deschamps. El cert és que els jugadors són de primeríssim nivell, però com bé sabem, això no ha estat mai garantia per guanyar una segona divisió sempre complicada, on per cada rival, setmana si setmana també, ets l'equip a batre. El capità Del Piero, honest i home de club com pocs, ha estat l'ànima d'aquest equip, el catalitzador de l'ambició juventina; i com no, acompanyat per altres cracks com Nedved, Boumsong, Kovac, Trezeguet, Camoranesi, Buffon,... el cert és que veure campions del món a la 2a divisió estatal, deixa com a absurds certs comentaris sobre el poc sentiment per uns colors per part de les grans estrelles de la pilota.

Que l'Inter es despedeixi de l'Scudetto l'any vinent... torna Del Piero, el més gran de tots, amb la seva Juve.

Dies de tennis

Cada any, en plena 2a quinzena d'abril, quan la calor i el bon temps es comencen a intensificar, quan s'omplen les platges de turistes i es veuen les primeres cares vermelles per l'efecte Sol (no pel vi, aquestes es poden veure tot l'any), i quan es multiplica el nombre de noies maques transitant amb menys roba que de costum, es disputa a Barcelona l'Open Seat Godó, torneig que s'ha consolidat plenament com un dels referents del torneig ATP.

Multitud de persones es congreguen a les instal.acions del Club Tennis Barcelona per gaudir amb el joc dels millors homes sobre terra batuda; bon cartell el que presenta el torneig aquest any: Nadal, Davydenko, Robredo, Nalbaldián, Safin, Ferrero, Calleri, Gaudio (eliminat a 1a ronda), Moyà,... els especialistes sobre terra, la flor i nata! I destacar el retorn al circuit d'un dels millors tenistes de casa nostra: Fèlix Mantilla, totalment recuperat d'un càncer de pell que l'obliga a jugar protegit del Sol.

Moltes personalitats són les que fan acte de presència al village: entre molts d'altres, ahir s´hi van donar cita els blanquiblaus Gorka, Moisés Hurtado, Zabaleta i el mister. Zabaleta, com a bon argentí que és, apostava pels seus compatriotes, uns grans especialistes de la modalitat; i és que els pericos van voler prendre´s una jornada de relax per aïllar-se de la tensió i pressió que tenen damunt en vistes del partit de demà a Montjuïc contra el Werder Bremen alemany. També els jugadors del Ricoh Manresa van presenciar alguns partits.

En la part purament esportiva, destacar que avui debuta Nadal, clar favorit per endur-se el torneig per 3r any consecutiu, igualant el record establert en el seu dia per Mats Wilander. Espero que Robredo hi oposi resistència.