Endavant

Les 9 i 30 minuts dels vespre.

Vespre d'esperança per l'afició culé, i qui sap si nit de d'alegria o nit de purgatori. Vespre de futbol a TV3, vespre d'emoció, i qui sap si nit de disgust per molts culés (derrota que seria dolça pels menys monàrquics) o nit de xauxa, gresca, marxa, festa, xerinola, jolgorio,... i, perquè no dir-ho, sexe pels que convisquin amb la parenta (en cas de derrota, també és una opció negociable...).

Hi ha qui sabent de l'absència d'Eto'o s´haurà encomanat als Déus islandesos perquè ajudin a Gudjohnsen: que agafi un bon refredat i no pugui jugar és una opció on encarar les pregàries, i l'altre és que marqui i faci un bon partit, opció que sols Fourier i d'altres utòpics són capaços de creure.

Però, què carai, siguem optimistes i passem una bona estona davant de la "caixa tonta", altrament anomenada televisió; potser guanyarem o potser perdrem, però ja podrem dir que "a Saragossa ja hi hem estat", i això ja no ens ho treuen!

A passar-ho bé!

SBK

Aquest ha estat un cap de setmana de motor, un cap de setmana amb gust a benzina, un cap de setmana apassionant pels fanàtics de les dues rodes: el test de Jerez de Moto GP i l'inici del mundial de superbikes, al que faig referència en aquest post.

Dissabte s'iniciava al circuit de Losail, Qatar, el mundial de Superbikes amb una graella molt digne, amb noms que li permeten donar un esperat salt qualitatiu important. I a l'hora de la veritat molt de gas, les 2 mànigues van ser trepidants i Tele5 va oferir una molt bona cobertura de la carrera, tot s´ha de reconèixer. Tot plegat magnifica les Superbikes i permet abandonar d'una vegada per totes l'idea de que les Superbikes són només pels pilots que no tenen cabuda a Moto GP.

Així la 1a màniga es va iniciar amb les 2 Yamaha oficials al capdavant: tant Troy Corser (autor de la pole) com Haga mostraven el bon potencial de les Yamaha, però, com es va veure, durarien poc en les primeres places; darrere seu es colocaven l'experimentat Max Biaggi i James Toseland. Després de 6-7 voltes Supermax i el britànic deixaven enrere les 2 Yamaha amb evidents problemes de pneumàtics (Corser i Haga van anar caient fins acabar 8è i 9è respectivament, just per davant de Xaus), i tiraven amb força per tal d'endur-se els primers 25 punts que hi havia en joc. A 4 voltes del final, Biaggi va aconseguir obrir una petita escletxa contra la que ja no podria fer res Toseland, que va demostrar que la CBR-1000 és, amb diferència, la moto més potent de tot el circ de les SBK. Així doncs la Suzuki GSX-1000 de l'italià s'imposava amb les fines traçades del bo de Max. El romà es convertia en el primer pilot en guanyar la primera cursa que disputava a SBK havent fet el mateix en la primera cursa a 500 c.c., bravíssimo!!! Darrere entraven Toseland, i el jove Lanzi amb la Ducati que va fer un gran paper amb el handicap afegit de que les Ducati 2007 no s'acabaven de trobar còmodes a Losail; Lanzi va ser l'autèntica revelació i un dels animadors del cap de setmana. El campió Bayliss entrava 5è, mostrant que a Ducati encara els falta.

La 2a màniga, 3 quarts del mateix, amb els mateixos 2 protagonistes al capdavant, però amb els papers canviats: aquest cop va ser Toseland qui va acabar emportant-se el gat a l'aigua.

Jo no em vaig emportar ni cap gat ni cap gos ni re, però el què si que em vaig emportar, va ser una grata sorpresa de Toseland, la veritat sigui dita! No amagaré la meva simpatia i admiració cap al 4 vegades campió de 250c.c. Max Biaggi, però la conducció del d´Honda portarà molta brega i emoció a un mundial que només acaba de començar. Ni molt menys serà una lluita a 2 bandes: Biaggi i Toseland estaran a dalt, no ho dubteu, però cal comptar amb els de sempre: Corser i Bayliss hi diran la seva, i a més, van sobrats de capacitat per fer-ho. La sorpresa pot ser Lanzi, em va semblar fiable. Kagayama i Haga també possiblement estiguin a dalt, però cap dels 2 amb masses possibilitats de lluitar pel títol (per mi nules!); i com no, gaudint de les alegries que ens pugui donar Xaus i de l'espectacle del ràpid francès Laconi, ambdós ràpids però amb motos de 2a fila.

Tot plegat es preveu espectacular!

Sabem ser culés?

Arreu és conegut que els aficionats culés som patidors de mena, però d'aquí a subordinar el propi estat d'ànim d'una persona al resultat del club blaugrana hi ha un abisme. I precisament a això és al què em vull referir en aquest post.

Ahir, malauradament i com tots sabem, el Barça es va complicar, i molt, el seu pas a la següent ronda de la Champions. És normal que regni un cert desànim unes hores després, la mateixa nit o fins i tot, en certa mesura, l'endemà de la derrota; fins aquí tot correcte. Però em sembla una mica absurd confondre el desànim amb un fanatisme desmesurat que no ens deixi païr les derrotes. Està molt bé ser ambiciós i exigent, però no ens pensem que any rere any guanyarem la Champions i la Lliga, i no perdem de vista que el rival és tot un hitòric, un Liverpool al que potser vam subestimar, qui sap. Per tant, cal afrontar aquesta derrota amb ambició i pensar que podem fer una bona tornada, encara que pel què he sentit aquest matí a moltes ràdios, ja donen l'eliminació per feta, fet que em sembla un lamentable despreci cap a un Campió d'Europa que durant 2 anys seguits s´ha guanyat la nostra confiança a base de bon joc i resultats. A veure si al final semblarem el "Pupas" Aléti!

I si, possiblement aquest patiment és un sentiment contra el que els culés no podem fer res, però seria bo que recordessim aquell concepte que ens van ensenyar de ben petits a l'escola: el saber perdre...

Bon profit!

En els meus incicis en el món de la blogsfera, el dilluns era dia de resum esportiu del cap de setmana, tradició que posteriorment es va traslladar de forma més o menys constant al dimarts, fins a dia d'avui, que ja em planto a dimecres per parlar de 3 dies enrere; això significa que aquest bloc perd en actualitat... però tampoc pot ser titllat d'antiquari... o si? Aleshores, com tota antiguitat es revaloritza? O en el món noticiari, això no funciona així? I si no pot ser considerat ni d'actualitat ni com a antiguitat, dins de quin grup el puc qualificar? Bé, bromes a part, passo a fer 4 comentaris sobre fenòmens esportius que m´han cridat l'atenció en el passat cap de setmana.

Començaré comentant la delicadíssima situació de dos equips als que tinc molt d'apreci i que malauradament es veuen, cada dia més, avocats al descens a la 2a divisió; Nàstic i Reial Societat, veuen com el pas de les jornades no fa més que refermar la seva candidatura al descens; no ens enganyem, tenen 2 equips justets i la dinàmica negativa accentua encara més les seves mancances. I a més, l'equip de bàsquet de Donosti, el Bruesa, es veu implicat en la lluita per eludir el descens a la lliga LEB...pinten bastos!

I podríem dir que ha estat un cap de setmana farcit de notícies polèmiques: Manel Comas va destapar la caixa dels trons (mai millor dit) dins del Caja San Fernando al titllar els seus jugadors de gilipollas i referint-se a Demetrius Alexander va comentar que era un NAF (negre atlètic fraudulent)! L'endemà va rectificar, es va disculpar i es va autodefinir com a BAF (Bigotudo,A..., Fanfarrón); imaginació no n´hi falta, però de respecte sembla ser que si... i això devia pensar també l'ACB en el moment d'obrir-li un expedient.

I a l'Algarve festa grossa! El Liverpool hi feia un stage per preparar l'eliminatòria contra el Barça, però les coses no van anar com marcava el guió, m'explicaré. Primer va ser l'ex-Feyenoord Dirk Kuyt el que va polemitzar, tot dient que l'únic profitós de l'stage era el fet d'apendre a jugar a golf... almenys no se´l pot acusar de falta de sinceritat! I a la nit, gresca: un Dudek en estat ebri després d'una farra amb Pennant i companyia destrossava un bar; després Bellamy intentava colpejar amb un pal de billar al norueg Riise per... negar-se a cantar en el karaoke amb ell...! Tu diràs... si no vol cantar...l´has de ben estovar! Com les gasten!

I no podia obviar, les botifarres de Costa! Semblava tímid...arrr! Però per botifarres, encara que fossin ahir dimarts (fora del cap de setmana al que fa referència l'article), les de Van Bommel! Si senyor, Van Bommel, Sant Van Bommel, tros de jugador... quina alegria! Va omplir d'esperit culé un Bernábeu que se les prometia molt felices! Això és un jugador amb passat blaugrana, mai oblidant el seu pas per casa nostra! Aquesta és una de les infinites diferències entre Barça i Madrid: els que marxen de casa nostra ho fan deixant bons records i amb paraules d'elogi (cas de Van Bommel) i a can merengue ho fan... bé, jutgeu vosaltres mateixos, jo només dono noms: Ronaldo, Gravesen, Figo, Diogo,...! Van Bommel em queia simpàtic fins ahir, ja que sempre va mostrar bona actitud i respecte pels companys en el seu any al Barça, però des d'ahir li tinc especial apreci! I si la campanya a favor d'Oleguer tenia el lema "jo també sóc l'Oleguer", ahir el Parareda, el Crivi i un servidor (dins del caliu del nostre pis barceloní), veient l'efusivitat amb que vam celebrar el gol, podíem afirmar que "nosaltres també som Van Bommel". Molt bé noi!

Resum llarg, tot s'ha de dir, però curt i breu tenint en compte tot el què cada cap de setmana ens deixa l'esport, la salsa del cap de setmana! Així, amb les botifarres que hem vist i tota aquesta salsa del món de l'esport, sols em queda desitjar bon profit!

De mestre!

Gran cap de setmana de bàsquet... català!

3 equips del Principat van participar des de divendres fins a diumenge a la Copa del Rei de bàsquet de Màlaga, i practicant un bàsquet poc menys que espectacular; un Martín Carpena ple de gom a gom va veure com el Barça es coronava, altra volta, campió de Copa. Un Barça que anava de "tapat", un Barça que no estava practicant un bàsquet massa elegant, en definitiva, un Barça que fins al moment jugava un bàsquet massa irregular!

El què són les coses, ens vam retrobar amb el millor Barça quan es necessitava; el Barça té jugadors bons, molt bons, que es creixen davant de les grans cites, que saben afrontar la pressió millor que ningú: Els Lakovic, Basile, Vázquez o Navarro, van liar-la a Màlaga! I el millor, veure com gent de casa gaudia de molts minuts, minuts de glòria en els que van tenir un paper destacat: Trias MVP de la final (merescut, i tant!) i Grimau recordant aquell jugador que va fer créixer el Caprabo Lleida. I què dir de Dusko... que va saber jugar les millors cartes, mostrant la seva cara més afable i dialogant.

De l'Akasvayu i el Joventut, destacar-ne l'ambició, l'actitud d'equips guanyadors i l'alt nivell mostrat.

Però el millor de tot, és que ningú ha pogut amb nosaltres, així que a falta de rivals de més entitat, ens hem hagut d'eliminar entre nosaltres: mentre la Penya eliminava a l'Akasvayu en uns apassionants quarts de final, el Barça feia el mateix amb l'equip verd i negre a semifinals.
Felicitats a tots ells!

L'hegemonia catalana va quedar patent!

Llibertat d'expressió

No vull fer-me repetitiu amb el debat que s´ha generat entorn al bo d'Oleguer i el seu article "La bona fe"; només vull comentar que hi han hagut "persones" que l'han criticat anant i tornant, amb arguments propis de l'Espanya profunda, de l'Espanya de fa 50 anys, i tot només perquè no pensen igual. Prou de censura ja! No demano que tothom pensi igual, sinó que es respectin les diferents opinions. He llegit un article força crític amb Oleguer, que ha estat el què m´ha portat a escriure aquest breu post. El trobareu a la següent adreça:

http://www.libertaddigital.com/./opiniones/opi_desa_35824.html

M'ha semblat un xic fora de lloc, però com que a casa nostra, Catalunya, respectem les altres opinions, no en farem un sidral! Que en vagin prenen nota...

I només dir que anit, tot escoltant el sempre interessant programa d'en Basté a RAC-1, em van xiular les orelles, a l'escoltar com un tertulià (sort que només era un perquè les incoherències i irracionalitats eren dignes de sortir a l'APM) comentava que Oleguer no podia opinar sobre el tema ja que com a futbolista no li pertoca! Que per opinar havia d'haver fet carrera de polític! I ara jo em pregunto: Opinar no ho pot fer tothom? Hem de demanar autorització a Madrid? Quines restriccions o barreres li suposa a Oleguer ser futbolista? Un futbolista no és persona? O sigui que, per la mateixa regla de 3, i segons les paraules d'aquell senyor... un arquitecte només pot opinar de construcció? I un economista d'economia? Seria molt trist no? I que foto jo escrivint al meu bloc? Que sóc escriptor? Què m´he cregut, quina barra que tinc! Per tant, si no sóc escriptor, aquell contertulià m´aconsellaria que deixés d'escriure? Potser val més... o no! Així, i ja per acabar, aquest "opinador" del programa del Basté (no recordo el nom), que hi fotia opinant de futbol? Que és futbolista? No! Aquí és on es va fer esclau de les seves pròpies paraules i de l'incoherència.

Per sort, hi ha molts llocs on es permet que un s'expressi lliurement! Després d'aquest enrenou muntat entorn d'Oleguer, em queda un dubte: anem endavant o endarrere en l'història? Progressem o retrocedim?

"IL PIRATA": un valent, un màrtir.

"El Pirata". Aquest és el nom amb que es coneixia al ciclista Marco Pantani, i aquest és també el nom que porta la pel.lícula que narra la vida de l'ex-campió italià, que ahir es va presentar televisivament a través de la RAI italiana.

Valent com pocs, escalador com ningú; aquesta és la frase que descriuria a Marco durant els seus anys a l'èlit en el difícil i sacrificat món de la bici. Amb cosa de 2 anys molts dels que l'havien venerat l'oblidaven, i fins i tot alguns l'acusaven de dopatge; aquest gir en contra, juntament amb pressions i acusacions, el van portar al trist món de les drogues que van acabar pesant massa sobre la seva ja fràgil conciència, abocant-lo al fatal desenllaç.

I un bon reconeixement cap a la seva persona és aquesta pel.lícula; l'èxit d'audiència deixa molt clar que hi segueix havent molta gent que valora al de Césena. Peculiar carrera professional la seva: en plena Milà-Torí va xocar contra un cotxe a mitja carrera, i un any més tard en ple Giro i ja recuperat, va haver d'abandonar al caure després de què un gat negre és creués en la seva trajectòria.

La pel.lícula ens mostra la vida de Pantani des de petit, des del dia que es va enamorar d'una bici rosa, passant pels seus millors anys en el món de les 2 rodes, fins a caure depressiu pel continu assetjament dels vampirs, que van aconseguir que la sombra del doptage i de l'EPO el perseguís , fins a portar-lo a la mort en un blaneari de Rimini el 14 de febrer de 2004, causada per una sobredosis de la que últimament havia estat la seva companya: la cocaïna. Els seus èxits a l'Alpe d'Huez, al Mont Ventoux o al Courchevel quedaven ja molt enrere.

Les pressions el van portar a la mala vida; jo no sóc ningú per jutjar si era innocent o culpable en tema del dopatge, és més, no en tinc ni idea, ni tampoc vull saber-ho. Prefereixo quedar-me amb les bones actuacions que ens va oferir el guanyador del Tour'98 i amb la força que el portava a coronar els cims en primera posició i destacat. Qui no recorda aquell seguidor vestit de dimoni, que a cada edició del Tour, any rere any, apareixia en els ports de muntanya més prestigiosos animant al "Pirata". Pantani era per mi, i per molts altres amants d'aquest esport, un ídol. Corrien bons temps pel ciclisme, ara la cosa ha canviat.

Pantani, un mite.

Exemples de professionalitat

En els últims dies hi ha hagut 2 notícies de 2 jugadors amb una carrera futbolística dilatada que apuren ja les seves últimes temporades, i que poden presumir d'una carrera força exitosa i havent actuat sempre amb dignitat, cosa que no sempre és fàcil de veure en el món del futbol.

És cert que cap dels 2 no ha estat mai una estrella mediàtica, ni tampoc han estat uns golejadors que hagin marcat 30 gols per temporada, ni han jugat a Barça, Madrid, Milan o Manchester. Es tracta de dos defenses que s´han caracteritzat per ser uns treballadors nats del seu ofici, el futbol, i que ens mostren que en el futbol d'èlit també hi ha lloc per la gent honesta i senzilla, que està disposada a no crear polèmica, i a acceptar les decisions que el club té potestat per prendre sense aixecar la veu: estem parlant de Rodolfo Arruabarrena i de Santi Denia.

El "Vasco" Arruabarrena, argentí que fa 7 va arribar a les files del Villarreal procedent de Boca Juniors, és un lateral esquerre que s'ha mostrat molt regular durant les temporades que ha estat al submarí groc, i sempre s'ha mostrat fidel al club. Darrerement han aparegut informacions en les que es murmullava que el Villarreal no oferiria la renovació al lateral de Buenos Aires, fet que tenint en compte la fidelitat del jugador al club, podia ser que no ho païs massa bé; doncs, la resposta és d'autèntic professional i és per aplaudir: "Entendería que el club no me renovara, esto no es una ONG"; un 10 per aquest gran professional. Aquestes reaccions costen de veure en el món professional quan un club decideix prescindir d'un jugador (encara que sigui legítimament, ja que el club s'ampara en la finalització d'un contracte firmat per les 2 parts), per tant crec que aquest fet l'honra i fa que es guanyi el respecte dels aficionats al futbol i, amb ells, el meu.

En segon lloc volia destacar també al jugador de l'Albacete Santi Denia, central veterà que apura els seus últims dies de futbol al club que el va donar a conèixer i que li va servir d'aparador perquè l'Atlètic de Madrid és fixés en ell. Va jugar la tira de partits al club de Gil, on la seva marxa no va ser tal com es mereixia, tot i això ell només va mostrar paraules d'elogi:"He cumplido mi sueño de jugar al fútbol y en un grande como éste". Actualment a la 2a divisió, Santi gaudia de minuts i ajudava l'equip a intentar pujar posicions, quan fa 2 dies va patir una lesió, ...la primera en 15 anys!!! Increible... això tampoc es troba en el món futbolístic, i menys actualment amb l'excessiu nombre de partits del calendari. Jugador segur, seriós, sobri, i que sempre ha estat fidel als colors que ha defensat. Tot i que aquest jugador mai ha estat sant de la meva devoció, admiro els anys que s'ha manitngut al màxim nivell... i sense cap lesió (sort? No, això és cuidar-se!).

Per treure´s el barret!

Operació tornada

Cap de setmana de retorns en el panorama futbolístic: alguns molt esperats, d'altres sorprenents, alguns més efectius que d'altres, però en definitiva... retorns! I força relacionats amb Can Barça...

Els seguidors blaugrana estàvem ja impacients per veure, altra volta, Samuel Eto'o sobre un terreny de joc; els resultats poc favorables dels últims partits i, sobretot l'imatge d'equip mancat de recursos ofensius feien més dura l'espera del "9" culé! I ahir, per fi, es va produir l'esperada notícia! Digali precipitada o digali poc fructífera, però no deixa de ser un il.lusionant retorn que aportarà xispa, caràcter i noves variants per l'atac blaugrana; amb temps i paciència, Samu tornarà a ser temible.

L'altre retorn va ser el del davanter Salva Ballesta, cedit al Llevant pel Màlaga, i que tornava ahir a la Primera Divisió de la que havia estat pitxixi unes temporades enrere amb la samarreta del Racing de Santander. I tot i tractar-se d'un jugador un xic polèmic i amb unes tendències molt típiques de l'Espanya més profunda, ahir ens va donar una alegria... i quina alegria!!! Gol, 0 a 1 i 3 punts més que volen del Bernábeu; un Bernábeu de peus i oferint la primera mocadorada per la dupla Calderón-Capello... que maco! Que diguin el que vulguin: mala sort, Llevant ultradefensiu, àrbitres en contra,... però derrotats, i amb una imatge d'equip que aspira a UEFA, però mai d'equip Champions, i molt menys, de campió de Lliga!

I també tornada, 11 anys després, d'Edgar Davids a l'Ajax; el Pitbull torna així a l'equip ajacied on es va donar a conèixer guanyant l'Eredivisie en més d'una ocasió, una UEFA i una Champions juntament amb d'altres coneguts com Litmanen, els germans de Boer, Seedorf, Kluivert, Bogarde o Finidi. Torna després d´haver deixat el Tottenham anglès per la porta del darrere, però torna per aportar caràcter al mig del camp massa tou de l'equip de Ten Cate; i ahir, només quatre dies després d'oficialitzar-se el fitxatge, i als seus 33 anys, va debutar com a titular contra el Feyennord... i carai nois, partidàs del veterà jugador; juntament amb Wesley Snjeider (agrada a Rijkaard) van borrar el rival del camp, i van completar una golejada que afiança l'Ajax en la 2a plaça de la Lliga holandesa, a 5 punts del líder PSV.

Així doncs, cap de setmana un pèl agredolç pel paper dels equips catalans (2 punts de 9), però compensat per l'alegria dels 3 protagonistes del post: Eto'o, Salva i Davids.

Viatjar i treballar; temps i diners.

Qui més qui menys té certes inquietuds en aquesta vida, vol aprofitar els 4 dies que s'ens ofereixen per viure i conèixer i experimentar.

I una bona forma de fer-ho és viatjant, descobrint, coneixent món, rondant! Però heus ací el problema de tot plegat: el temps i els quartos! Són dos requisits que podríem titllar d'imprescindibles per tal de veure món: qui treballa, més o menys, té una font d'ingressos que l´hi permet viatjar, però llavors falta el temps, "catxis"!! I aleshores què, hem de deixar de treballar per poder tenir temps lliure per viatjar? mmm... tindríem temps però ens faltaria autonomia financera per poder pagar-nos el viatge, és a dir, tindríem temps i no diners! Tot plegat és una paradoxa del tot lògica, però que no deixa de ser curiosa.

Els que fins fa poc erem estudiants, i ja hem fet el salt al món laboral, trobem a faltar aquelles decisions impulsives que ens portaven a Londres o al País Basc, només havent-ho comentat pocs dies abans amb un grup d'amics, i 2 dies abans a casa. Ara, tot ha canviat, i tot és molt més meditat; quan sents a parlar de viatges i et comences a engrescar, apareixen sobtadament un seguit d'obligacions que et tiven el fre de mà! Sents com un "assussega´t"! Els "plannings" entren a formar part de la teva vida, i les decisions d'última hora passen a un darrer pla.

Si bé estar al món laboral et permet ser més independent a nivell financer, et permet ser menys independent a nivell d'actuar lliurement. Però no és bo no treballar, ni tampoc és bo fer-ho en excés, així que cada individu busca el seu propi equilibri que li maximitza la seva utilitat i les seves aspiracions, tenint en compte les 2 restriccions: temps i diners.

Contrastos

Curiós és com poden canviar les coses en 365 dies. D'exemples... a mils!

Però en faré 4 esments a nivell dels 3 equips catalans de 1a:

1) Mentre l'any passat el Barça anava sobrat de gol amb un Larsson suplent, anit el Barça va naufragar al Camp Nou i mostrant-se endeble de cara a porta, mentre simultàniament a Manchester Larsson endossava un "xixarro" als 4 minuts d'estar al camp. Curiós.

2) Mentre a aquestes alçades d'any de 2006, a Tarragona vivien il.lusionats per retornar després de 60 anys a la primera divisió, aquest any viuen angoixats per no perdre aquest privilegi. Si fa un any tot era harmonia, aquest any podríem dir el contrari. Si l'any passat Buades i Llera es podien catalogar d'indispensables en la plantilla del Nàstic, doncs avui res ho faria pensar: Buades va rescindir ahir el contracte, i Llera s'ha quedat sense fitxa federativa després de desestimar a última hora l' oferta del Watford anglès; encara més curiós. I si uns marxen, d´altres arriben: i l´útlim de fer-ho ha estat el danès Tobias Grahn, procedent de l'Odense. Aquest internacional danès és un bon jugador, però veurem si resulta.

3) I, afegint a tot plegat un nou plus de curiositat, mentre l'Espanyol any rere any malgastava els escassos diners de les seves arques en un poc fructífer mercat d'hivern, doncs aquest any ha decidit tallar-ho de socarrel: ni un sol euro! Rar, rar, rar! A priori, almenys, sembla un bon símptome, senyal de que es gestiona amb cap.

De tot això, n'extrec 2 conclusions: que quan s'està a dalt no val a badar (equiparable a Barça i Nàstic), i que quan s'està a baix, amb encert i treball, la situació s'aixeca (vegeu Espanyol).