El valor del temps

Curiós és el què pot arribar a succeïr en un obrir i tancar d'ulls, en qüestió de segons,... I és que sempre hi ha temps perquè es giri la truita i passi el menys pensat. Aquest cap de setmana passat vam assistir a una classe intensiva pràctica del veritable valor del temps. Que poderós és cada instant...! Com veureu pel temps no hi ha barreres.

Un error d'un segon condemna a Kubica a patir l'accident més greu de la temporada de F1! Un segon i mig era, aproximadament, el temps que la gran Ducati d'Stoner treia a Valentino Rossi a la recta de Montmeló, perquè vagin dient que el Mundial el guanya el pilot i no la moto (que gran és la Ducati i que grans són Rossi i Pedrosa)! 18 segons és la diferència que separa un Barça campió d'un Barça mediocre; 1 minut horrorós allunya a la Penya del retorn a la glòria 13 anys després; 5 mesos ha estat el temps que Figo ha necessitat per trencar, altra volta, la seva paraula i deixar el contracte firmat al món dels pètrodòlars com a paper mullat. 10 mesos és el temps que hem trigat a qualificar Maxi López d'esperança, i com canvien les coses: el què fins fa 2 dies era una càrrega pel Barça, a dia d'avui esdevé com a única esperança. I 10 mesos és també el temps que triga l'ascensor de la lliga professional a pujar i baixar: el Nàstic no va voler baixar-ne a l'àtic i avui ja torna a ser a la planta baixa. 12 mesos, és a dir, 1 any és el temps que el Titi Henry ha trigat a adonar-se de quin és el club més gran.

I per deixar-ne constància, 2 minuts és el què trigaré a anar-me´n a jóc! Apasiau!

La moguda no espera a l'estiu...

Aprofitant que avui Roberto Carlos ha anunciat la seva marxa al Fenerbahce turc, aprofiaré per fer 5 cèntims de com està el mercat.

De perles n'hi ha, algunes de "sueltes" i d'altres que t'obliguen a rascar-te la butxaca.

No crec pas que el Barça sigui qui trenqui el mercat pagant preus estratosfèrics, però de moment ja es parla d'Abidal, Henry (tiet Enric pels més íntims) i el totpoderós Yaya Touré. Si us plau, fitxem a l'Henry...ja!

A Madrid avui es feien ressò de la possibilitat de què Iniesta vestís de blanc el proper curs. Ho dubto. Segur que devien publicar: "Lo vemos de blanco!" o alguna rucada per l'estil; de fet, nosaltres li veiem sempre de blanc, inclòs a l'estiu.

Al Sevilla mitja Europa se li rifa les figures: Alves és un dels que apunta més alt, Kanouté es deixa estimar per la Juve, Maresca diu no a la Roma, i Monchi enamora al València. En fi, l'estiu es preveu molt llarg a la riba del Nervión.

A veure qui es mulla primer...

2 senyors partits i... 1 a 1!

Diumenge èpic i vibrant pel bàsquet d'èlit català! Els 2 semifinalistes catalans de l'ACB van oferir la seva millor cara quan més falta feia; Vitòria i Madrid en van ser testimonis.

Al matí-migdia el Barça tenia una cita a la fortalesa basca del Bruesa Arena; i els d'Ivanovic, per fi, van endur-se la victòria de la pista alavesa, amb un bàsquet-control de qualitat, amb una defensa dura i un atac pràctic i segur; Marconato i Navarro van ser els estilets blaugrana, amb un recital de tirs exteriors que van fer miques la defensa dels de Vitòria; pel Tau sols Rakocevic va donar mostres de la qualitat que se li suposa al potent equip basc. Ara la balança es decanta lleugerament al nostre favor, i el Palau pot dictar sentència... així evitaríem tornar al País Basc a jugar un cara o creu.

I a les 7 de la tarda la Penya. La tripleta Barton-Rudy-Bennet es va sortir, i van comptar amb l'ajuda de Ricky Rubio, Vázquez, Laviña, Betts i Flis que van estar força encertats. Semblava que la baixa de Gaines pesaria i molt sobre el joc dels catalans, però la Penya no va tenir masses problemes per controlar el pal baix amb un Flis més inspirat del què en ell és habitual; però cal obrir els ulls, i salta a la vista que la posició de pivot és un dels dèficits del Joventut, per mi el més important (quan falta Gaines, normalment sols Betts dóna la cara; i aquell tal Sullivan perquè el van fitxar?). A Madrid encara no s'ho creuen, i de moment es dediquen a protestar-ho tot, sentint-se immunes fins que els hi xiulen tècnica, i és aleshores quan es fa justícia, però ells encara no ho entenen; el Madrid en cap moment va saber com entrar en el partit, i el més preocupant és l'anarquia mostrada per Bullock i Smith, tot i que tenint companys com Felipe Reyes i Hervelle jo també seria individualista; el belga anava passadíssim, fora de si, confonent contínuament la pista per un ring... que trist. Pel proper partit recuperem ja a Gaines, guanyant lluita i sacrifici. Dijous, Badalona ha de ser un clam.

I per arrodonir el diumenge: Rossi victòria i Pedrosa segon; I Lorenzo menjant-se la gravilla i rabiant... què més es pot demanar??? Que Rossi i Pedrosa fitxin per Ducati l'any que ve, això ja seria orgàsmic!