Dies de tennis

Cada any, en plena 2a quinzena d'abril, quan la calor i el bon temps es comencen a intensificar, quan s'omplen les platges de turistes i es veuen les primeres cares vermelles per l'efecte Sol (no pel vi, aquestes es poden veure tot l'any), i quan es multiplica el nombre de noies maques transitant amb menys roba que de costum, es disputa a Barcelona l'Open Seat Godó, torneig que s'ha consolidat plenament com un dels referents del torneig ATP.

Multitud de persones es congreguen a les instal.acions del Club Tennis Barcelona per gaudir amb el joc dels millors homes sobre terra batuda; bon cartell el que presenta el torneig aquest any: Nadal, Davydenko, Robredo, Nalbaldián, Safin, Ferrero, Calleri, Gaudio (eliminat a 1a ronda), Moyà,... els especialistes sobre terra, la flor i nata! I destacar el retorn al circuit d'un dels millors tenistes de casa nostra: Fèlix Mantilla, totalment recuperat d'un càncer de pell que l'obliga a jugar protegit del Sol.

Moltes personalitats són les que fan acte de presència al village: entre molts d'altres, ahir s´hi van donar cita els blanquiblaus Gorka, Moisés Hurtado, Zabaleta i el mister. Zabaleta, com a bon argentí que és, apostava pels seus compatriotes, uns grans especialistes de la modalitat; i és que els pericos van voler prendre´s una jornada de relax per aïllar-se de la tensió i pressió que tenen damunt en vistes del partit de demà a Montjuïc contra el Werder Bremen alemany. També els jugadors del Ricoh Manresa van presenciar alguns partits.

En la part purament esportiva, destacar que avui debuta Nadal, clar favorit per endur-se el torneig per 3r any consecutiu, igualant el record establert en el seu dia per Mats Wilander. Espero que Robredo hi oposi resistència.

El Valladolid torna a ser gran!

L'equip del Pisuerga va aconseguir el passat cap de setmana l'ascens a la 1a divisió, posant així la cirereta del pastís a una gran temporada que va camí de trencar totes les estadístiques i récords.

El Valladolid, un equip que fa anys em semblava ensopit ha canviat la seva cara, i actualment em cau simpàtic, d'aquí que m'alegri del seu rotund èxit; d'aquesta manera, un històric de primera torna a estar entre els grans. I la Lliga, hi guanya. Mendilíbar ha fet un gran treball, amb un bon equip i una sèrie de jugadors que destaquen: Joseba Llorente n'és l'estrella; el crack basc és un tros de jugador, però després de ser pitxitxi amb l'Eibar i de fer una digníssima temporada (compartia vestidor amb l'avui valencianista Silva, amb Gorka Iraizoz i Moisés Hurtado entre d'altres) , no va aconseguir que el Bilbao s'interessés per ell, i quina millor manera de reivindicar-se que fent gols, la seva millor faceta! Mentre els de Pucela ja es freguen les mans, a dia d'avui, a l'Atlètic, més d'un es deu estirar els cabells... quina perla van deixar escapar! De la plantilla blanquivioleta també sobresurten l'ex-matalasser García Calvo, l'ex Mallorca i Getafe Kome, l'experimentat Losada, aquell tal Borja que jugava al Madrid, el búlgar Manchev o el germà de Baraja.

Sempre és bo retrobar certs equips, i visitar de nou el Nuevo Zorrilla serà un incentiu afegit de cara a la nova temporada; el pas per 2a ha estat dur, no en tinc cap dubte, però de ben segur que aquest camí de pedres els ha estat positiu per definir un nou projecte més ambiciós.

Benvinguts, altra volta, a 1a!

La FIBA Cup es queda a Girona

Anit l'Akasvayu Girona es va proclamar, per primera vegada en la seva història, campió de la copa FIBA després de derrotar l'Azovmash ucrainès en un partit molt disputat que no es va decidir fins als darrers instants.

M'agradaria destacar el gran nivell mostrat per la plantilla d'Akasvayu que, si bé sobre el paper té un potencial inferior a la plantilla de la temporada passada, va demostrar que amb noms no n´hi ha prou i que cal treball i, sent francs, també algunes dosis de sort.

Davant dels gironins, hi havien els ucraïnesos de l'Azovmash, un equip amb poc bagatge europeu, i amb un equip per fer pocs miracles, però que durant tot el cap de setmana va demostrar estar en un òptim estat de forma i van jugar les seves cartes amb força encert. El veterà Liadellis i l'ex-ACB Gulyas són dos dels homes a destacar dels ucraïnesos. I la veritat és que en certs moments del matx, semblava que podien donar la campanada a Fontajau, sobretot en els darrers compassos del 4t. quart. Però Akasvayu és molt Akasvayu i va ser aleshores quan els millors jugadors de Pesic van saltar a un primer pla: un estelar Arriel McDonald, nomenat MVP de la Final a 4, va marcar el camí a seguir acompanyat per un efectiu Salenga, per un Marc Gasol bregador com en les grans ocasions, i per els Sada, Marinovic i San Emeterio que van estar també molt encertats, consolidant-se així com a puntals de l'equip gironí.

Així final feliç a Girona, que posa de manifest, una vegada més, l'alt nivell de l'esport català en gran varietat de disciplines.

Enhorabona!

Un pas més cap a Glasgow

Amb aquesta aportació celebro el meu 50è escrit al bloc, una fita maca que no creia fàcil d'assolir.

Avui, uns 5-6 mesos després d'iniciar-me en el món blocaire estic satisfet! I celebro aquesta xifra dels 50 amb un post dedicat a l'Espanyol, tal i com vaig fer en l'escrit inaugural, en aquella primera sortida en escena. Aquell 1r. escrit, tot un experiment, feia referència al partit de UEFA que l'Espanyol disputava al camp de l'Ajax, que es va saldar amb una còmoda victòria dels catalans; i aquest post va dedicat al decisiu partit que jugarem a l'especatcular estadi de Da Luz.

Aquest bloc i aquest Espanyol de la UEFA segueixen trajectòries paral.leles i espero que segueixi així fins arribar a Glasgow. Es van iniciar conjuntament, i maco seria que pogués, des d'aquí, narrar la celebració de la UEFA un cop conquistada. Però abans, s´ha de superar el Benfica, un històric de les competicions europees. Els blanquiblaus tindran davant un Benfica crescut, un Benfica que és 2n a la Liga Portuguesa (a sols 3 punts del Porto), un Benfica que compta amb jugadors de renom com Rui Costa, Miccoli, Simao, Karagounis, Nuno Gomes o Derlei,... en fi, un Benfica que vol tornar a ser gran!

A semis ens trobaríem al Werder (del que ja vaig parlar en el seu dia) o el competitiu AZ Alkmaar de Louis Van Gaal, però, en tot cas, ja tindríem temps de pensar-hi.

Ho podríem tenir encarrilat del tot, però a Montjuïc es va badar; a Portugal es patirà de valent, però es passarà; confio en aquest equip, i més en un 12 d'abril.

Desitjo no estar equivocat...

Què està passant?

Cada matí (exceptuant alguns diumenges...), a primera hora, tinc la costum de connectar-me a la xarxa per llegir la premsa del país i veure així com es lleva Catalunya i la resta del món. Avui, però, quelcom m´ha cridat l'atenció; 2 notícies, deplorables sota el meu punt de vista, m´han fet obrir els ulls més aviat que de costum. Hi ha gent per tot!

Em connecto: la premsa esportiva parlant de la relació d'amor entre el Barça i Diogo (que bonic), del València-Chelsea, de De la Peña,... i quaranta mil temes més. Correcte. La son encara no em permetia assimilar els conceptes al 100%, però el lent procés del despertar seguia el seu curs habitual, ell sempre tan constant i inalterable.

Però... pam! Quan em pensava que m´havia traslladat a la premsa seriosa... m´han aparegut a la pantalla 2 notícies infumables...arrr! M´ha costat assimilar-les... de bon matí no es de bon gust sentir segons què! Aniré al gra: que si Iran, que si la Comissió Nacional del Mercat de Valors, que si el cabal del riu Ebre està al màxim, que si això, que si allò, que si... "El guitarrista de los Rolling Stones Keith Richards afirma que esnifó las cenizas de su padre" eing??? M´he perdut alguna cosa? He passat 50 anys adormit i aquest matí he despertat? Hi alguna tradició que desconec? Som 28 de desembre? Després de desmentir aquests dubtes... m´he preguntat: Què ens està passant? Cap on anem? I jo mateix, intentant oblidar el que acabava de llegir i amb un intent frustrat de passar pàgina, m´he respost: ens estem llevant i anem a treballar.

I a la meva ment ja un xic destirotada després de rebre tal informació, li arriba un nou atac..."Un hombre se expone a tres años de cárcel por abusar sexualmente de una oveja en Alemania"; quin boig! perdoneu que sigui tan poc fi, però és que no s´ha de tenir res al cap, aquest personatge (jugant amb les paraules) és l'ovella negre! Només faltava que hi afegissin "y a su descendiente le llamaran el hombre-oveja"! Au va, girem cua, gent!

Nois, així està el món!

Monsieur Thuram: un senyor amb inquietuds

Lilian Thuram (Guadalupe 1972) és un dels grans defenses que ens ha donat el futbol en els darrers 12-13 anys; s´ha guanyat un nom a pols, tant per les seves accions dins del terreny de joc com per les seves idees en pos de construir un món millor per a tots.

Tot i l'impressionant palmarès que acredita (currículum realment envejable: Mundial, Eurocopa, UEFA,...), Lilian és una persona senzilla. Nascut a les Antilles franceses, als 9 anys va emigrar a París amb la seva família. De ben jovenet ja destacava amb una pilota als peus, i a Mònaco se´n van fer ressò. Lilian va fer-se un nom a les files de l'equip del Principat, d'on va donar el salt al Parma; d'allà a Turí d'on en va sortir l'estiu passat per l'escàndol del Moggigate. Finalment es va decidir pel Barça, fet que ens permet disfrutar d'un jugador i d'una persona de gran classe.

Personalment vaig conèixer quina mena de jugador era Thuram en el Mundial 98 quan, jugant com a lateral dret, va capgirar la semifinal que França perdia contra la Croacia de Suker, Boban i Jarni, anotant els 2 gols i col.locant a França a la final del seu Mundial; si bé ja sabia que era un jugador com pocs, en aquell moment ho vaig poder corroborar.

El tipus de persona que és, ho he descobert durant aquest darrer any, igual que molts altres catalans. Thuram, coneixedor dels seus orígens (en el passat, gran part dels habitants de les antilles franceses eren esclavitzats) és un home implicat amb els problemes socials, molt sensibilitzat en temes humanitaris. Sempre ha defensat les minories oprimides i s´ha mostrat contrariat per la situació dels barris marginals. I és per això que vol aportar el seu gra de sorra: quan un un membre del Partit Socialista, Georges Frˆche, es va queixar de que en el combinat nacional francès hi havia masses jugadors negres, va ser ell qui va sortir a donar la cara en defensa de la resta de companys de color. I ara també ha estat quan, aprofitant les eleccions a França, s'ha posicionat en contra de certs arguments discriminatoris del conservador Sarkozy, coneixedor de les injustícies a que porta la discriminació racial: "ya en la época de las colonias se elegía a una élite para que la masa fuera más dócil y aceptara mejor la situación". A finals de gener Thuram va sopar amb la candidata socialista Segolene Royal, fet que va utilitzar la dreta per acusar-lo de fer campanya per Royal. Fa menys d'un any que el tenim a casa nostra, i ja s´ha posat el mono de treball per ajudar en el què ell creu que és just: juntament amb Oleguer, el 14 de març, va anar a Perpinyà per presentar un manifest a favor de la llengua catalana (clicant aquí el podeu escoltar).

Senyor Thuram opina, convençut i amb tota la raó del món, que "es important que la gent se senti orgullosa de la seva propia cultura".