L'esport d'èlit exigeix una gran capacitat de sacrifici, unes dotacions físiques determinades... i, per sobre de tot, uns grans resultats per tal de mantenir-se a dalt. I això no és fàcil.
L'esportista d'èlit, un cop a dalt, saboreja la fama, viu la cara més amable de la vida, en molts casos habitutant-se a un alt nivell de vida,... i tot plegat, en moltes ocasions acaba convertint aquella persona (perquè no ho oblidem, són persones!!!) en una icona mediàtica. Però què passa quan tot això s'acaba? Quan els resultats deixen d'acompanyar? Què hi ha després de la retirada? S'habitua un a sortir al carrer sense que la majoria no el reconeguin? I què passa quan comencen a desparèixer els zeros de la compta bancària? I és que no cal ser en Corbella per deduir que psíquicament no ha de ser fàcil abandonar una pràctica a la que un ha dedicat la major part dels anys de la seva vida. En molts casos s’aprecia desestabilitat, veuen un buit en les seves noves vides. I un dels últims en fer aquest ràpid "viatge" del cel a l'infern ha estat Scottie Pippen, l'ex-estrella dels Chicago Bulls, que està arruinat i sota mínims per culpa de no saber posar fi a un cercle viciós de despesa incontrolada. Julio Alberto o el Garriga van ser un dels primers casos a casa nostra. I el cas Pessotto? L'internacional per Itàlia, va acabar llençant-se al buit després de no habituar-se al nou estil de vida després d'haver penjat les botes, fa un parell d'anys.
En vistes del què passa quan un deixa de guanyar (casos anteriors), molts s’esforcen per mantenir-se en l’èlit, ja sigui jugant net o havent de recórrer a les trampes; arriba un punt, que veient tal i com està el pati, molts opten pel temptador camí d’infringir les normes que altres si han de complir. És un risc que alguns estan disposats a córrer. On anirem a parar? Hi ha límit? Serà l’infracció de les normes el camí habitual d’aquí en endavant? Si ja veig que arribarà un punt en què l’”estrany” serà el que no es dopi o guanyi lícitament, que ja és trist! Serà el marginat del grup, serà una rara habis, d’aquelles que és necessari que se les protegeixi; ja m’imagino un nen pel carrer: “Mira mama... un esportista sa!” I ella diu: “Ni te’l miris! Allunyate’n! No has de prendre mals exemples”. I els seus companys de disciplina, al.lucinats de veure una cosa com aquella, tocant-lo amb un bastonet per precaució. I a la tumba: “Aquí n´hi ha un que no feia trampes”, i la gent visitant-la tot encuriosits. En fi, espero que el futur disti molt d’aquestes premonicions...
Amb tot això, volia anar a parar a l'últim escàndol de la matèria: aquest cop la víctima n'és el tennis, del que es diu que alguns jugadors del circuit s'han venut. Primer fou Andy Murray qui va donar a entendre que alguns apostants li havien ofert diners per deixar-se guanyar, i la polèmica s'ha anat fent més gran a mesura que s'han anat destapant més casos; ahir mateix, Arnaud Clement, va ser l'últim a posar, encara, més llenya al foc. Tot plegat és per fotre el crit al cel!
Companys, el tema es complica. Què passa al món de l'esport? La seqüència dels fets és per platejar-s’ho: el binomi ciclisme&doptage s'ha emportat la palma, amb Marco Pantani com a principal màrtir. També apareix l’escàndol en l'atletisme amb casos tan sonats i lamentables com el de Marion Jones o els gregs Kenteris i Thanou (molt més enrere ja trobem en Ben Johnson); més tard, esclata el Moggigate al Calcio italià. I per últim apareixen les trampes en el tennis. Quin serà el proper capítol?
Sembla ser doncs que per mantenir-se en l'estrat de la fama i el glamour, tot s'hi val. Les trampes i el dopatge guanyen terreny, això és una evidència. El diner fàcil per mantenir un estatus és, per molts, un solució. Arriba un punt que ja no saps en què creure i en què no? Què queda lliure d'aquesta plaga? Passa el temps i van caient els mites, aquells a qui havies idolatrat han perdut el tro que havien guanyat il.lícitament, però sobretot, han perdut l'honor i també l'estima d'aquells qui havien cregut en ells.
Lamentable.
