3 punts... i moltes anècdotes

El duel d’aquest vespre-nit al Camp Nou es preveu, a priori, trepidant. Barça i Saragossa han confeccionat unes plantilles ambicioses, si bé els respectius inicis de campanya d’ambdós clubs han estat més aviat discrets.

Però deixant de banda el devenir del matx, que m’interessa i molt, vull referir-me també a l’altra cara del duel, potser un xic més divertida, potser una mica més morbosa, o simplement, bastant més distreta. Massa s’ha parlat ja del transcurs del partit, i no seré jo qui aporti un plus de dades, d’estadístiques i de més palla per l’estil. Vull fer un cop d’ull, encara que sigui a vista d’ocell, a la cara que parla de l’enfrontament entre els germans Milito (pot ser molt interessant), a la que parla d’un Ronaldinho “O Rei” Gaúcho animant els seus companys des del Camp Nou, a la cara que parla d’un tal Matuzalem que diuen els entesos que és el no va más fent virgueries (a la seva edat ja pot haver après a fer malabarismes amb la bola ja…; per cert, seria més correcte parlar de segles en el seu cas, i deixar els anys pel jovent? Serà que el calificatiu de "jove" ja no se li escau?), a la cara que parla d’un Ayala que és un “mujeriego” en versió futbolera (3 equips en 4 mesos, massa faaart!) i a la que ens diu que avui hi haurà 3 pallassos sobre la gespa: l’Aimar i els 2 Milito.

En fi, molt xou i moltes cares per veure, però espero que després dels 90 minuts les fesumies culés dibuixin un bon somriure.

Jo, per si fés falta, m’encomanaré a Sant "Titi" Henry…

Va de taxis

Sonada ovació la que m'he emportat aquest matí; si nois, ni el Camp Nou en les seves millors gales ha premiat cap jugador amb una ovació semblant. I precisament no m'he sentit pas com el Messi. M'explicaré.

Traçava tot tranquil, com cada dia laborable, amb la moto cap a la feina ("cric-crac, cric-crac"), sense quelcom que em pogués fer pressagiar res anormal: Av- Terradellas, París i Aribau,... fins aquí tot correcte. Total, que m'havia de desviar cap a la dreta, però com la línia era continua, jo, tot concienciat de fer les mínimes imprudències possibles (almenys avui), m'he esperat a desplaçar-m´hi un cop hi hagués la línia discontínua, vès tu quina cosa! Però el tram des de la dicontínua fins al trencall és mínim, així que fer les coses ben fetes, en aquell tram, té més risc que fer-les mal fetes! Premi per qui ho va idear! Si ho fas ben fet, perilles d'anar a la Vall d'Hebron (que ara encara fa més por sense llum...), i sinó, l' "urbano" de torn segur que és allà per obsequiar-te amb un paperet groc i una xifra ben maca anotada. Avui he optat per la primera opció, per la d'intentar desviar-me sense fer cap infracció: miro el mirall, veig un taxi molt lluny, i decideixo incorporar-me al carril bus tot pensant que el taxi va a una velocitat decent i em veu. Però , tal com diu un bon amic meu, pensar és de rucs, així que al moment de fer entrada al carril bus m'he despertat del tot: quina pitada companys! De les maques, de les de traca i mocador! Si senyor, quin taxista tan tolerant (jo creia que la tolerància zero només era amb la violència i no amb el trànsit, ho dec tenir mal entès), amorrat a mig metre de la meva moto, gairebé encès, amb una cara d'aquelles que sembla que faci 5 dies que no visita el Roca. M'he girat per veure si la fera es calmava, i li he dit de tot més menys bonic, tot recordant-li que a la farmàcia pot trobar laxant i que la via és de tots; ell suposo que també ha deixat anar alguna perla.

Conclusió de tot plegat: carai amb alguns taxistes! que n'és de maco de veure com alguns comencen la setmana amb aquest bon humor, amb aquesta serenitat i amb aquest relax; si el dimarts va així, no me'l vull tornar a trobar divendres...!

Na marxant!

Diada al Serrat Llobater

Dimarts passat finalitzava la Festa Major de Sant Feliu; nits, sopars, despesa important,... en fi, la descripció típica de qualsevol festa major estàndard de poble. I per una bona clausura, tot coincidint amb la diada de casa nostra, què millor que enfilar tot xiulant un dels cims de la nostra bella localitat! Doncs això, dit i fet: dimarts a les 8 del matí, després d'haver dormit unes poques hores (entengui's 2 hores...) o, simplement, sense haver clucat ull (vegi's Roki), ens reunim unes 25 persones, altrament dit uns 25 agosarats, davant de l'Ateneu per posar fil a l'agulla.

A les 9 i poc del matí ens trobem ja al Serrat Llobater; més ràpid del previst, si senyor, es nota que hi ha gana i la gent vol anar per feina... i també hi ha son, molta son! Esmorzem i pengem la bandera, amb l'ajuda inestimable dels caminaires que van deixar-s'hi l'esquena perquè tot anés sobre rodes. I per immortalitzar una bonica diada entre la nostra gent, un Joan Tomàs en versió fotògraf va immortalitzar els millors moments.

Esperem repetir... això si, dormint una mica més!

Que duri!

1leguer

Segons publicava La Vanguardia en l'edició d'ahir, i tal com han confirmat la resta de mitjans avui, pesa sobre el bo d'Oleguer una acusació pel llançament de pedres contra un policia a Sabadell; demanen una pena de presó de 3 anys. I com no, els de sempre, els espavilats de torn, han sortit a cridar contra el 23 culé; molts no sabien ni de que anava el tema, però si es tracta d'anar contra un català i/o Catalunya molts s'hi apunten; es veu que està de moda tu! Jo, el dia de l'aldarull, no hi era i per això no opino sobre els fets en qüestió, em quedo al marge; ara, pel què es veu molts dels qui el critiquen si que hi eren, i ho van veure tot, i Oleguer va llençar unes 500 pedres, totes ell sol! Fixa't! Quin vailet! Sembla que ara tothom ja tingui un màster sobre els fets, amb tessina inclosa! Tots són campions del món en anàlisis de llançament d'objectes, en saben una bestiesa...

L'Oleguer mai ha caigut bé entre part dels espanyols, és evident. Em sembla formidable i fantàstic que estiguin orgullosos de ser com són, però que es dediquin a viure la SEVA vida i que ens deixin viure la nostra. Nosaltres som diferents. Ells volen que siguem com ells, que siguem seus, que estiguem sotmesos,... però queda patent que nosaltres formem part d'una cultura molt diferent i la gran diferència salta a la vista amb el respecte que nosaltres SI tenim davant els que pensen diferent. Oleguer sempre s'ha manifestat amb respecte argumentant el que ell pensa, sense insults (per alguna cosa no té antecedents!). Poden dir el mateix els que l'acusen a tort i dret? S'ha perdut el respecte contra els qui pensen diferent? (només cal mirar el fòrum del Marca i llegir les opinions; és per estirar-se els cabells, francament). Hem retrocedit tant? Aprofiteu tot el que fa Oleguer, estigui bé o no, per sortir a criticar? Cal? És necessari? Ens estimeu tant per estar tan pendents de nosaltres? Voleu ser un país punter en el panorama europeïsta i us dediqueu a xafar la barraca de qui us arrossega cap al progrés!

La seva lluita constant per tal de que el país veí reconegui els nostres drets diu molt de la seva grandesa com a ciutadà del nostre bell país de Catalunya.

L'èxit és pels/dels valents

Al món de l’esport, com a la vida mateix, hi ha de tot, un pot escollir qui idolatrar, qui odiar, qui criticar, qui elogiar, contra qui descarregar l’ira acumulada,…, en fi, gran varietat de perfils, que ahir vaig aconseguir limitar, momentàniament, a 2: els fantasmes i els valents! Cert és que hi ha moltes més games, que el ventall és molt més ampli, però ahir aquestes 2 em van cridar l’atenció.

D’exemples dels primers n’hi ha forces, i és que no tothom sap/pot conviure amb la fama; ahir diumenge, a Misano, vaig veure un exemplar d’aquests, celebrant una victòria vestit de romà (hi ha qui diu que no saber perdre és dolent, però no deixa de ser pitjor no saber guanyar… ai sinyó!!!); però la meva intenció era centrar l’article en els valents que, si bé no abunden, n’hi ha, i ahir ho vaig poder corroborar!!! Un Rossi defraudat per la seva moto i pel seu equip, derrotat al costat de casa seva i derrotat en el Mundial, va ser el primer en felicitar Stoner i va comentar que es mereixia el títol! Per si no n’hi ha prou, Il Dottore, el divendres abans de la cursa, va donar consells a Stoner (rival directe pel títol) sobre com pilotar a Misano! I el 2n valent és Gorka Iraizoz: quina valentia va mostrar en la sortida davant del bo d’Henry! Tal i com va demostrar en els seus anys a Catalunya, el basc no s’arronsa davant de res ni de ningú, és tremendo! I per sobre de tot, franc com pocs.

Aquesta és la meva breu dedicació als valents del cap de setmana: diferent tipus de valentia, però igual nivell d’admiració. Rossi i Iraizoz, Iraizoz i Rossi. Potser 2 casos són pocs, però tal i com diuen més avall… “menos es nada”!