No country for old men???

En contra del què pugui semblar, no tinc pensat parlar dels Òscars ni de res del què envolta Hollywood, la catifa vermella i tot aquest show tan americà; o almenys, a priori, aquesta és l'idea que tinc (mai se sap com pots acabar un post...).

Qui faci l'afirmació "no és país per a vells", pot fer referència a molts temes. Ara bé, evidentment no pretén tocar el tema de l'esport. I si ho pretén, va errat i molt. Si ja ens va sorprendre en el seu dia la llongevitat del català Joan Creus o de l'italià Amadeo Carboni en l'esport d'èlit, ara sembla que ha arribat una nova onada d'esportistes ja veterans i amb dilatades carreres que continuen amb l'objectiu de seguir demostrant la seva validesa, i que es resisteixen a penjar la bici, les botes o el què faci falta; i és que té molt de mèrit mantenir-se anys i panys batallant entre els més grans de la disciplina.

En el darrer mig any, 3 grans esportistes ja retirats han optat per tornar a creuar la tanca i apuntar-se, altra volta, a la dinàmica i la rutina de l'esportista professional: parlo de Mario Cipollini (un dels millors esprinters de l'història del ciclisme), d'Andre Turner (autèntic rodamón del bàsquet) i d'Andrei Xepkin (col.leccionista de títols d'hàndbol). I si a ells els en sumem 2 que encara no han fet aquesta "va-i-bé", que encara no s'han apunta a la moda d'aquest "ara hi sóc-ara no hi sóc", i que es mantenen en plena forma malgrat el pas dels anys (Alberto Espil i Darrel Middletton), doncs ja tenim un repocker de vells rockers que es resisteixen a dir adéu.

El cas d'Andrei Xepkin és interessant, doncs és el típic cas en què l'esportista passa 4-5 anys parlant de retirar-se i quan realment dóna el pas, poc temps en resta allunyat. Xepkin tornava a les pistes només mig any després d'haver-ne marxat, a les files del Kiel alemany; a l'inici d'aquesta temporada, ja amb 43 anys, s'enrola al seu estimat Barça, ara entrenat per Manolo Cadenas.

El cas de Mario Cipollini m'alegra, doncs el ciclista de Lucca sempre ha despertat la meva admiració per la seva condició de número 1 com a sprinter mundial, vencent durant anys a les millors etapes de Tour, Giro i Vuelta i convertint-se en campió del món l'any 2002. SuperMario tornava el passat gener a l'edat de 40 anys, disposat a embutxacar-se un bon grapat de quartos més que nos pas a seguir col.leccionant victòries. I és que el seu retorn té un rerefons econòmic ja que els entesos comenten que passa per una delicada situació econòmica que l'ha obligat a prendre la decisió. Així doncs, sembla força evident que s'arrossegarà per les carreteres, però malgrat això, sempre ens quedarà el record d'aquelles moltes tardes d'estiu vibrant, des del sofà, amb la capacitat d'esprint de l'italià. Brutal.

El bo de Turner torna per fer la funció de salvavides d'un decadent La Palma, de la lliga LEB. Amb 42 anys a l'esquena, el menut i honest base nord-americà torna a vestir-se de curt per donar-ho tot, com sempre ha fet. Molt lluny queden ja aquelles brillants temporades en què els grans de l'ACB es disputaven el fitxatge del "mag de Memphis", destacat anotador que va brillar al Joventut i al Caja San fernando entre molts d'altres.

Pel què fa a Espil i Middletton, digui el què digui em quedaré curt. Ho van donar tot i ho segueixen donant tot pel bàsquet malgrat passar la barrera dels 40. El primer segueix tenint un rol força destacat al Ricoh Manresa (es manté com un dels millors triplistes de l'ACB) i l'afició del Nou Congost li té una estima especial; respecte Middletton, destacar la funció psicològica del pivot dins del grup: té una presència gairebé testimonial a les rotacions de l'Akasvayu Girona, però és peça clau alhora de gestionar i equilibrar la moral del vestidor.

El jovent empeny amb força, no hi ha dubte; però per molt que en el món actual les coses canviïn a un ritme descomunal, l'experìencia sempre seguirà sent un grau. Ja ho veuen...

Primer plat a Celtic Park

Tot just ens acabem d'entaular i ja ens trobem el primer plat flort: el Celtic de Glasgow es creua en el nostre camí a vuitens de final i, si bé partim com a favorits, cal estar a l'aguait.

La visita del Barça a Celtic Park és un orgull per tot culé català, doncs visitar terra escocesa sempre té aquell plus afegit fruit del paral.lelisme -salvant les distàncies- entre la nostra terra i l'Escòcia de l'històric William Wallace i és que tenim el tret comú d'haver estat terres i països que històricament hem viscut sota l'opressió.

Glasgow és ciutat de celebritats; allí, entre molts d'altres hi va néixer un dels precursors de l'economia moderna, referent per tot economista, pare de teories tan predictives i elaborades com la de la mà invisible i la de l'avantatge absoluta: Adam Smith (a la UB el veneràvem; per entendre’ns vindria a ser el què Marx és per molts sociòlegs, és a dir, un dels grans de la matèria). L’Escòcia de segles enrere era un referent per la resta del continent. Ja en els nostres dies, també apareixen per allà d'altres fenòmens com els Franz Ferdinand, Texas o Mark Knopfler.

Fent un primer tast, la tensió de les grans cites ja es palpa i l'ambient ja es comença a animar; la prèvia dels partits importants ja les té aquestes coses, i un exemple n'és el You'll Never walk alone, que sona una i altra vegada en programes esportius, telenotícies,... i és que el mític himne no és únicament propietat de l'afició d'Anfield.

Què millor que començar a fer gana en aquesta edició de la Champions amb un aperitiu d'aquest calibre? L'equip de Gordon Strachan té una de les millors plantilles de la seva història, doncs el fet de superar la Lligueta de grups els ha permès invertir i jugar fort en el no sempre efectiu mercat d'hivern. Compten amb jugadors de cert prestigi a nivell europeu com són l'holandès Vennegoor of Hesselink (ex PSV i culé fins la mèdula), el grec Georgios Samaras (una autèntica perla, pel qual s'havia interessat l'Espanyol) i l'escocès Mc Geady (en parlen meravelles...) ; Massimo Donati hi aporta consistència, Nakamura (avís per navegants: no confondre'l amb el que es canvia el cap a l'anunci del Clio) precisió i classe, Hinkel (ex-Sevilla) profunditat... i així fins a arribar a Gravesen que hi aporta polèmica, mal rollo i caràcter (els més entesos diuen que aquest any, a més d’escopir, agredir, ensenyar les pilotetes, i queixar-se , també es dedica a jugar a futbol! Carai!)

Evidentment tot el què no sigui passar a quarts serà un cop dur per la moral culé, una moral que enguany no va massa sobrada. A nivell econòmic, a nivell esportiu i a nivell de prestigi seria una bofetada amb totes les de la llei, d'aquelles de mà oberta, que deixaria com a simples anècdotes les contínues "collejas" que ens han anat donant a la Lliga. Tot el què sigui quedar fora d'Europa no tindria justificació possible i segellaria el definitiu final d'un cicle que, segons el meu parer, ha estat molt gloriós, les coses com siguin; tot plegat implicaria un replantejament de la situació que ens hauria de conduir a un nou projecte en vistes a la propera temporada. No hi hauria consol, cert! La ferum a fracàs tardaria a deixar l’equip, doncs estem consumint uns productes que fa una temporada i mitja que estan caducats. Però la vessant menys negativa, ens portaria a veure un equip amic a quarts, si bé aquest fet anecdòtic no reduiria la nostra emprenyamenta.

Caldrà rosegar bé, no sigui que el què considerem un dolç s'acabi convertint en un òs.

Vitòria verd-i-negra

Ahir diumenge, Vitòria es va tenyir de verd-i-negre: el Joventut campió de la Copa del Rei 2008.

L’espectacular Buesa Arena es va rendir a l’evidència d’un equip que va practicar un bàsquet atractiu, atrevit i de qualitat. L’afició basca, sempre senyora, va acabar d’empeus, aplaudint un equip que ha passat per sobre de 3 grans del panorama basquetbolístic del moment: Pamesa a quarts, Reial Madrid a semis i el Tau a la gran final, casi res! 3 veritables òssos que van acabar doblegant els genolls davant del vendaval de joc del conjunt català. Feia molt de temps que no vibrava tant veient un partit de bàsquet.

Així doncs, 11 anys després de guanyar la Copa del Rei per última vegada, els badalonins van tornar a coronar-se en una competició espectacular, doncs el format és esplèndit i això converteix la l’esdeveniment en una autèntica festa del bàsquet

A quarts, Douglas i Williams –les teòriques estrelles del Pamesa- no s’explicaven el correctiu que havien patit de mans d’un gran DKV. Això era divendres i 24 hores després vam gaudir d’una nova ració: aquest cop la víctima va ser el Madrid de Plaza que, contra pronòstic, va defallir davant l’encert des de la línia de 6’25 de Rudy, Mallet i Jagla. Victòria i cap a la final. I allà el rival era un Baskònia que estava disposat a sentenciar per la via ràpida amb el suport d’una afició totalment entregada. Però ni amb això, ni tampoc amb un espectacular Teletovic (80% en triples) van acabar amb la Penya; Aíto va saber jugar les seves cartes amb encert. 80-82, botzina, i la copa cap a Badalona. I Rudy MVP del torneig. No es pot demanar més.

Si mirem uns 14 anys enrere (1994), la Penya es trobava en ple cicle victoriós, i és que l’aleshores 7UP Joventut s’acabava de proclamar campió de Europa amb el ja històric triple de Corney Thompson. Res feia pensar que s’acostava una travessia en el desert que duraria poc més d’una dècada, i és que des d’aleshores el camí del Joventut ha estat complicat i s’han hagut de treure recursos d’on no n’hi havia per superar una època dura pel club. L'entitat no tenia un rumb definit i no hi havia idees per fer revifar el club. Però fa 5 anys, va aparèixer Jordi Villacampa com a president i va contractar Aíto per tal de construir un projecte guanyador a llarg termini que fa 2 anys ens va donar la ULEB, avui ens proporciona una Copa del Rei i demà qui sap, esperem que noves alegries.

La Penya torna a ser gran.

Titan Desert 2008

Marroc. 27 d'abril de 2008. Cita amb l'aventura.

Aquest és el lloc i la data d'inici de la Titan Desert 2008, competició què vindria a ser el París Dakar en versió BTT. Estem parlant d'un trencacames només a l'abast dels més valents sobre la bici, i és que no només requereix una extraordinària preparació física, sinó també una bona fortalesa psíquica: si, aquell concepte tan simple, però alhora tan difícil com és el saber patir, com és el tenir capacitat de sacrifici.

La Titan Desert no té la repercussió mediàtica ni el glamour ni tampoc el pressupost d'altres disciplines del món de la bici -com podrien ser el Tour o el Giro- però si que ofereix la possibilitat de viure noves sensacions i noves maneres de competir en un espai ben poc freqüent. I és que la cultura, els ideals i la moral d'aquest raid són el seu tret diferencial; més que una competició és un repte.

Consta de 5 etapes d'entre 80 i 130 km's, 1 de descarat perfil montanyós i la resta desèrtiques.

La llista de d'inscrits és d'autèntic luxe, doncs hi prenen part grans mites del ciclisme com són Laurent Jalabert o Claudio Chiapucci. El guanyador d'antany, el català Melcior Mauri, repetirà a la prova. Però el millor de tot és que l'inscripció està oberta a tothom, tant a professionals com a amateurs, sense distinció, tots englobats dins del mateix pack.

Qui creia que esforç, sacrifici i competitivitat no es podien complementar amb solidaritat i companyerisme?