No country for old men???

En contra del què pugui semblar, no tinc pensat parlar dels Òscars ni de res del què envolta Hollywood, la catifa vermella i tot aquest show tan americà; o almenys, a priori, aquesta és l'idea que tinc (mai se sap com pots acabar un post...).

Qui faci l'afirmació "no és país per a vells", pot fer referència a molts temes. Ara bé, evidentment no pretén tocar el tema de l'esport. I si ho pretén, va errat i molt. Si ja ens va sorprendre en el seu dia la llongevitat del català Joan Creus o de l'italià Amadeo Carboni en l'esport d'èlit, ara sembla que ha arribat una nova onada d'esportistes ja veterans i amb dilatades carreres que continuen amb l'objectiu de seguir demostrant la seva validesa, i que es resisteixen a penjar la bici, les botes o el què faci falta; i és que té molt de mèrit mantenir-se anys i panys batallant entre els més grans de la disciplina.

En el darrer mig any, 3 grans esportistes ja retirats han optat per tornar a creuar la tanca i apuntar-se, altra volta, a la dinàmica i la rutina de l'esportista professional: parlo de Mario Cipollini (un dels millors esprinters de l'història del ciclisme), d'Andre Turner (autèntic rodamón del bàsquet) i d'Andrei Xepkin (col.leccionista de títols d'hàndbol). I si a ells els en sumem 2 que encara no han fet aquesta "va-i-bé", que encara no s'han apunta a la moda d'aquest "ara hi sóc-ara no hi sóc", i que es mantenen en plena forma malgrat el pas dels anys (Alberto Espil i Darrel Middletton), doncs ja tenim un repocker de vells rockers que es resisteixen a dir adéu.

El cas d'Andrei Xepkin és interessant, doncs és el típic cas en què l'esportista passa 4-5 anys parlant de retirar-se i quan realment dóna el pas, poc temps en resta allunyat. Xepkin tornava a les pistes només mig any després d'haver-ne marxat, a les files del Kiel alemany; a l'inici d'aquesta temporada, ja amb 43 anys, s'enrola al seu estimat Barça, ara entrenat per Manolo Cadenas.

El cas de Mario Cipollini m'alegra, doncs el ciclista de Lucca sempre ha despertat la meva admiració per la seva condició de número 1 com a sprinter mundial, vencent durant anys a les millors etapes de Tour, Giro i Vuelta i convertint-se en campió del món l'any 2002. SuperMario tornava el passat gener a l'edat de 40 anys, disposat a embutxacar-se un bon grapat de quartos més que nos pas a seguir col.leccionant victòries. I és que el seu retorn té un rerefons econòmic ja que els entesos comenten que passa per una delicada situació econòmica que l'ha obligat a prendre la decisió. Així doncs, sembla força evident que s'arrossegarà per les carreteres, però malgrat això, sempre ens quedarà el record d'aquelles moltes tardes d'estiu vibrant, des del sofà, amb la capacitat d'esprint de l'italià. Brutal.

El bo de Turner torna per fer la funció de salvavides d'un decadent La Palma, de la lliga LEB. Amb 42 anys a l'esquena, el menut i honest base nord-americà torna a vestir-se de curt per donar-ho tot, com sempre ha fet. Molt lluny queden ja aquelles brillants temporades en què els grans de l'ACB es disputaven el fitxatge del "mag de Memphis", destacat anotador que va brillar al Joventut i al Caja San fernando entre molts d'altres.

Pel què fa a Espil i Middletton, digui el què digui em quedaré curt. Ho van donar tot i ho segueixen donant tot pel bàsquet malgrat passar la barrera dels 40. El primer segueix tenint un rol força destacat al Ricoh Manresa (es manté com un dels millors triplistes de l'ACB) i l'afició del Nou Congost li té una estima especial; respecte Middletton, destacar la funció psicològica del pivot dins del grup: té una presència gairebé testimonial a les rotacions de l'Akasvayu Girona, però és peça clau alhora de gestionar i equilibrar la moral del vestidor.

El jovent empeny amb força, no hi ha dubte; però per molt que en el món actual les coses canviïn a un ritme descomunal, l'experìencia sempre seguirà sent un grau. Ja ho veuen...