Primer plat a Celtic Park

Tot just ens acabem d'entaular i ja ens trobem el primer plat flort: el Celtic de Glasgow es creua en el nostre camí a vuitens de final i, si bé partim com a favorits, cal estar a l'aguait.

La visita del Barça a Celtic Park és un orgull per tot culé català, doncs visitar terra escocesa sempre té aquell plus afegit fruit del paral.lelisme -salvant les distàncies- entre la nostra terra i l'Escòcia de l'històric William Wallace i és que tenim el tret comú d'haver estat terres i països que històricament hem viscut sota l'opressió.

Glasgow és ciutat de celebritats; allí, entre molts d'altres hi va néixer un dels precursors de l'economia moderna, referent per tot economista, pare de teories tan predictives i elaborades com la de la mà invisible i la de l'avantatge absoluta: Adam Smith (a la UB el veneràvem; per entendre’ns vindria a ser el què Marx és per molts sociòlegs, és a dir, un dels grans de la matèria). L’Escòcia de segles enrere era un referent per la resta del continent. Ja en els nostres dies, també apareixen per allà d'altres fenòmens com els Franz Ferdinand, Texas o Mark Knopfler.

Fent un primer tast, la tensió de les grans cites ja es palpa i l'ambient ja es comença a animar; la prèvia dels partits importants ja les té aquestes coses, i un exemple n'és el You'll Never walk alone, que sona una i altra vegada en programes esportius, telenotícies,... i és que el mític himne no és únicament propietat de l'afició d'Anfield.

Què millor que començar a fer gana en aquesta edició de la Champions amb un aperitiu d'aquest calibre? L'equip de Gordon Strachan té una de les millors plantilles de la seva història, doncs el fet de superar la Lligueta de grups els ha permès invertir i jugar fort en el no sempre efectiu mercat d'hivern. Compten amb jugadors de cert prestigi a nivell europeu com són l'holandès Vennegoor of Hesselink (ex PSV i culé fins la mèdula), el grec Georgios Samaras (una autèntica perla, pel qual s'havia interessat l'Espanyol) i l'escocès Mc Geady (en parlen meravelles...) ; Massimo Donati hi aporta consistència, Nakamura (avís per navegants: no confondre'l amb el que es canvia el cap a l'anunci del Clio) precisió i classe, Hinkel (ex-Sevilla) profunditat... i així fins a arribar a Gravesen que hi aporta polèmica, mal rollo i caràcter (els més entesos diuen que aquest any, a més d’escopir, agredir, ensenyar les pilotetes, i queixar-se , també es dedica a jugar a futbol! Carai!)

Evidentment tot el què no sigui passar a quarts serà un cop dur per la moral culé, una moral que enguany no va massa sobrada. A nivell econòmic, a nivell esportiu i a nivell de prestigi seria una bofetada amb totes les de la llei, d'aquelles de mà oberta, que deixaria com a simples anècdotes les contínues "collejas" que ens han anat donant a la Lliga. Tot el què sigui quedar fora d'Europa no tindria justificació possible i segellaria el definitiu final d'un cicle que, segons el meu parer, ha estat molt gloriós, les coses com siguin; tot plegat implicaria un replantejament de la situació que ens hauria de conduir a un nou projecte en vistes a la propera temporada. No hi hauria consol, cert! La ferum a fracàs tardaria a deixar l’equip, doncs estem consumint uns productes que fa una temporada i mitja que estan caducats. Però la vessant menys negativa, ens portaria a veure un equip amic a quarts, si bé aquest fet anecdòtic no reduiria la nostra emprenyamenta.

Caldrà rosegar bé, no sigui que el què considerem un dolç s'acabi convertint en un òs.