Eurocopa d’Àustria i Suïssa. Dimarts passat. Itàlia marca el 2 a 0 i ja té els quarts coll avall. A la gespa, entre molta emoció, hi ha qui recupera el somriure després de dies de tensió, de patiment i de purga en silenci ; aquest no és cap altre que el bo d’en
Gennaro.
L’amic
Gennaro Gattuso no és un futbolista dels que podríem considerar normals, ni tampoc dels que deixa indiferent; home d’aspecte rude i desgarbat genera opinions arreu on travessa, es fa notar, i això és quelcom positiu pel futbol. Gennaro és, com a bon calabrès, home de fermes conviccions, i quan opta per fer una cosa s’hi avoca en cos i ànima: hi destina el què sap, el què pot i molt més, sempre sota el lema de passió, passió i més passió. Estem parlant d’un jugador temperamental, que si bé tot sembla indicar que no sap llegir els partits ni marcar-ne el tempo si que sap buscar el contacte físic i ensenyar la llesca quan la situació ho requereix; l’opinió pròpia, un xic peculiar:
“Jo més que l’esperit, a dins hi tinc un animal”; per defecte o per virtut disfruta dels èxits molt més del què ho faria qualsevol, però per altra banda, també sent i plora les derrotes en excés; ho porta a la sang, i qui ho negui menteix: coneixeu algun altre jugador que celebri els gols agafant el seu entrenador pel coll??? I és que el de Cosenza és qui millor exterioritza i exemplifica la passió italiana per la seva selecció.
Il piccolo Gennaro és un paio molt natural, tal com raja, d’aquells que exterioritza com pocs tot allò que passa pel seu interior; té el cap molt més ben assentat del què alguns volen creure, i la fama no l’ha canviat pas molt:
“abans vivia de lloguer i ara tinc un parell de cases; abans anava a entrenar amb vespa i ara tinc un cotxe”, encara que algun aspecte de la seva vida si que ha patit algun canvi interessant:
“l’únic que ha canviat és la compta bancària”. Rino és un amant de la vida familiar, és cassolà i viu estretament unit als seus i als seus costums ; sense anar més lluny, va prometre als seus tiets (que en són uns quants), que de guanyar el Mundial d’Alemània’2006 els compraria una
‘casa di campagna’ (masia italiana) per tal de que tots es poguessin reunir cada any per passar les vacances en família. Tal dit tal fet. Els Gattuso al complert, la veritat, han de fer bastant de respecte…
Gattuso ha deixat un segell propi en això del futbol, ha creat una marca diferenciada i allunyada de les frivolités que només estan a l’abast de 4 cracks. Déu es va oblidar del bo de Gattuso a l’hora de repartir la tècnica, qui reconeix obertament les seves limitacions:
“a vegades em miro els peus hi els dic ‘maleïts, mai em doneu alegries’”; amb la pilota als peus, només li falta cridar el cames ajudeu-me! El braveheart italià és el jugador del poble, representa la classe obrera del futbol, el “currante” que en diríem. És l’esperança per tots aquells nens que, sense atessorar una tècnica molt depurada ni estar dotats d’un físic privilegiat, somien en arribar lluny; l’èxit de Gattuso no té altre secret que posar-hi ofici, i és que per ell, com a bon italià que és, primer és l’efectivitat, i tota la resta de parafernàlies tals com l’espectacle són aspectes secundaris.
Al futbol, com a les empreses, el personal en nòmina està format per diversitat de perfils que desenvolupen un paper ben diferent però que treballen per tal d’aconseguir un objectiu comú; així doncs, si parléssim de Italia, S.A., Buffon en seria el porter, Pirlo el director general, Cassano el sindicalista, Del Piero el president honorífic, i Gennaro… el matxaca! La seva funció no seria altra que la de muntar una trinxera impenetrable pel rival…, i carai si en sap!
El seu paper al Milà d’Ancelotti no té desperdici; com si d’una cerimònia litúrgica es tractés, el salt a la gespa de San Siro de l’onze inicial rossoneri es converteix, cada quinze dies, en tot un ritual de procediment invariable amb el temps: primer en surt un, i a darrere deu més; aquest un surt corrent, corrent com un posseït, com un boig fora de si fins arribar al centre del terreny de joc on xuta una pilota a reventar cap a la grada, que vibra veient vibrar una de les seves icones. Ja està, feina feta, tot va sobre rodes, ja poden sortir els altres 10 i que comenci el joc. Suposo que és molt deduible l’identitat d’aquest un…, l’autèntic
capo del vestidor de Milanello.
Malgrat portar la tira d’anys a l’entitat que presideix Silvio Berlusconi, la seva arribada a Milà després de passar pel Rangers de Gascoigne i la Salernitana, tampoc està exempta d’anècdotes:
“Vaig arribar i em vaig trobar els que havien fet història en el club: Maldini, Rossi, Albertini, Costacurta,… em va fer molt de pal. Vaig pensar ‘què cullons hi faig jo aquí’; a més, el catxondo de Sebastiano Rossi, sense coneixe’m de res, em fotia cops de karate. Jo el mirava i em deia a mi mateix ‘aquest tio és imbècil, si tots són així…’;però ben aviat em vaig donar compte de que el secret d’aquest club era el vestidor”.
De ben segur que el seu joc està farcit de detractors, fins als més agosarats que argumentaran que es tracta d’un insult al món del futbol; però ningú no li pot discutir la seva entrega que li ha permès esdevenir peça clau a les tàctiques i pissarres dels diferents misters. Titllat de
“perro de presa”, el seu desgast esdevé vital per incordiar, robar i donar.
Aquell
ragazzo que amb 12 i 13 anys jugava a futbol a les platges de Schiavonea, a Calàbria, i que va decidir anar a Escòcia per no fer un lleig als seus pares (
“El Rangers m’oferia un milió d’euros per quatre anys, i no hagués estat massa lògic refusar l’oferta sabent que la meva família guanyava 800 euros al mes…; no em cansaré mai d’estar agraït als meu pare, jo tenia 17 anys i no tenia pabrots de prendre la decisió jo sol. D’haver estat per mi… no hagués marxat”), avui és un futbolista que ha fet fortuna fent el què més li agrada, i amb un nom a nivell mundial.
Gennaro sent com pocs l’elàstica azzura, i el millor de tot és que no somia en la seva vida, sinó que viu el seu somni.
Se'n va un dels grans; la web del Barça anuncia i confirma el què feia temps que se sabia, però que molts preferíem ignorar: Deco canvia el Camp Nou per Stamford Bridge, deixa la càlida i suau Barcelona per anar-se'n a la freda i trista Londres.
