El projecte TAU Vitòria

Vitoria-Gasteiz, capital basca i 2a. ciutat d’Euskadi en quant a població, té al TAU com a millor aliat per promocionar-se i fer-se un nom.

Vitòria ha fet del bàsquet la seva eina per donar-se a conèixer a nivell europeu i per mostrar el seu potencial tot deixant un manual marca de la casa sobre com treballar: serietat, ambició sense límits i caràcter emprenador a l’hora de tirar endavant un projecte. El TAU Cerámica Bàsquet Baskònia (patrocinat des de fa gairebé 20 anys per TAU Cerámica i TAU Gres) és un clar exemple a seguir si el què es vol és aspirar a ser una de les places més sòlides i consolidades de l’ACB.

A d’avui el TAU ja és considerat un dels grans, però no fa pas més de 10-15 anys que aquest equip deambulava amb les seves penes per la part mitjana-baixa de la taula, i amb uns objectius marcats que no miraven més enllà d’evitar el descens. Tot va canviar, però, amb l’arribada a la presidència de l’ex_jugador Josean Querejeta , que va dotar l’equip d’una nova mentalitat i que va significar una nova entrada d’aire fresc molt necessària en aquells temps per l’entitat.

Querejeta, va resultar ser un empresari amb idees avançades al seus temps i va donar un gir radical a la gestió i a la manera de funcionar que ben aviat va donar els primers fruits; el rentat de cara va ser total i va dissenyar una nova estructura que sostentava el creixement de l’entitat a la transformació en societat anònima del club, dotant així al TAU de certa mentalitat empresarial, quelcom poc comú a principis dels 90, però que va resultar ser un total encert. Calia buscar noves fonts d’ingressos més enllà de les aportacions ordinàries tals com el patrocini i els drets televisius: es va apostar fort per la creació d’un innovador centre de negocis que fos capaç de generar els suficients recursos per seguir creixent. La realitat actual de tot plegat ens deixa un panorama esplèndit: l’equip alabès té un dels majors pressupostos de l’ACB i es coneguda arreu la seva fortalesa econòmica. I no per estar gestionat d’aquesta forma perd sentiment ni deixa de ser de la seva massa social, ans al contrari: Vitòria està bolcada en el projecte, se’l senten seu.

Últimament, els més crítics i els rivals ens volen vendre la moto de que el TAU es beneficia de l’avantatjosa imposició especial que regeix al País Basc, i que això és factor decisiu dels seus èxits. No res, milongues i més milongues!

A nivell esportiu, el joc i la trajectòria de l’equip no deixen lloc al dubte; ningú qüestiona ja que el Tau sigui una màquina engrassada que funciona de manera autònoma i independent any rere any, sense importar de quines peces disposi ni qui en sigui el timoner. L’engranatge d’aquest TAU no perd pistonada! Per l’imponent Fernando Buesa Arena han passat figures com Arlauckas, Perasovic, Nicola, Bennet, Oberto, Tomasevic, Nocioni o Scola… casi res! Els èxits hi son: : 4 Final Tours seguides, doblet ACB&Copa del Rei la tempoada 2001/02, Copes del Rei ’04 i ’06,…

El TAU s’ha convertit en un club pioner, que viu en un espiral d’èxits, amb una economia sanejada i un poder financer a tenir en compte, i que disposa d’unes instal.lacions modèliques. El proper pasé s la construcció d’una ciutat esportiva puntera en instal.lacions esportives i mèdiques, un projecte únic en el món del básquet europeu.

On tenen el sostre?

Festí de fitxatges!

Un cop una part de la premsa s'ha tret del davant un Rijkaard que no creava polèmica ni donava cap tipus de titular que disparés la venda d'exemplars, ara a certa premsa esportiva li venen unes dates precises per fotre's uns bons "festins" de venda de fum. Hem entrat en el seu terreny, en els mesos de la subjectivitat, en els mesos on tot s'hi val. Últim el que no especuli!!!

Com ja és costum i tradició, al finalitzar la temporada el mercat de fitxatges entra en plena ebullició; si haguéssim de fer cas a tot el què es publica, a dia d'avui a can Barça ja tindríem a mitja Europa en nòmina: Ribery, Hleb, Benzema, Coloccini, Piqué, Walcott, Keita, Alves, Adebayor, Cech, Lampard, Carvalho, Zabaleta, Chivu, Silva, Mario Gómez, Drogba, Essien, Van Persie, Martín Cáceres, Malouda... i molts més que en sortiran les properes setmanes (i llavors ens vénen dient que no tenim jugadors per anar a jugar el bolu d'Aràbia!); i no t'ho perdis: quan de 10 fitxages anunciats, n'encerten un... "XXX ya lo anunció en primicia!". Senyor senyor...

El "modus operandi" que segueix el Barça per fitxar també dóna molt de suc: tant ha millorat Keita en un any, perquè ara que val 14 kilos sigui imprescindible quan l'any passat es podia aconseguir a preu de saldo del Lens francès? Això porta a pensar que la red blaugrana de buscadors de talents fa aigües per totes bandes, no hi veig cap altra explicació, ja que això no és el primer cop que passa. Les nostres xarxes no passen més enllà del Pirineu? Com és que només tenim ulls a Lió i prescindim de la resta d'equips de la tan productiva Ligue-1 quan sabem que la Lliga francesa és un mercat emergent de la que es nutreix la Premier i el Sevilla? I per què éns fa tanta gràcia fitxar a Brasil i Argentina quan sabem que és allà on els intermediaris fan l'agost amb les comissions i on la professionalitat de molts jugadors dura només 2-3 anys? Crec que jugadors del nivell de Geovanni, Rochemback o Maxi López els podríem haver trobat més a prop i a un altre preu...

I l'arribada de Pep Guardiola a la barra del Camp Nou també té el seu punt: he de dir que crec en el projecte Guardiola perquè el veig plenament capacitat i perquè m'agrada que s'aposti per la gent de casa; però no deixa de ser curiós el fet de que a la que se'ns tanquen les portes de les 2 opcions mediàtiques que tenim sobre la taula per ocupar la banqueta ja ens perdem i no sabem on recórrer, tot donant la sensació de que no es treballa aquest tema, que no es porta un control, i que no es rastreja, com caldria, el mercat d'entrenadors. S'ha apostat per la via fàcil??? I és que no deixa de ser anecdòtic que el mister que l'any que ve ens ha de portar, altra volta, a la glòria es disputi aquest cap de setmana l'ascens a la prestigiosa 2a divisió B, al conegut i temut infern del Castillo, tota una prova de foc!!! Malgrat això, Guardiola sabrà treure el millor de l'equip, i serà un bon entrenador pel nou projecte, no en tinc cap dubte.

Tot i que la gestió del Barça en els últims anys ha estat positiva en molts aspectes, crec que ara és el moment de fer autocrítica per veure on s'ha fallat i en què es pot millorar; és aquí on em qüestiono l'adquisició de Piqué, un cas semblant al de Gerard López; cal fitxar (pagant) un jugador que va marxar voluntàriament sense deixar liquiditat? És cert que aquí potser no hagués progressat ni aprés com ho ha fet a Old Trafford, però no deixa de ser un tema a debatre.

Per tancar ja aquesta sèrie de reflexions en versió crítica (durant l'any cal apoiar, ara és el moment de passar balanç i deixar patents les nostres disconformitats), deixaré una frase que vaig llegir no fa pas molt que es podria lligar amb el què comentava en el tema de fitxatges: "si vols fer negoci amb un futbolista argentí, compra'l pel preu que val, i vent-lo pel preu que diu que val; et forraràs!"

Per un bon Barça 2008-2009!

Pedalada nocturna

Dissabte 24, a Sant Feliu, cita amb el BTT gaudint d'una bona iniciativa que han programat els del BTT Sasserrencs: a les 10 del vespre, pedalada nocturna! Una distreta variant del clàssic BTT diurn que sembla ser que està en alça, o almenys, això confirma el continu creixement d'aquests tipus d'esdeveniments. S'inicia així, la sempre fructífera temporada del BTT a Sant Feliu...

Aquí, sempre hem estat força aferrats al món de la bici: deixant de banda les convocatòries oficials des del BTT Sassserencs, al llarg de l'any és habitual organitzar sortides: Alpens, Gaià, Oló,... i tants d'altres indrets que són testimonis del nostre agonitzar-voluntari (obviant, també, les típiques sortides de diumenge matí). Tot i això, fa temps que tenim entre cella i cella una sortida força ambiciosa, però que per dates i altres raons se'ns resisteix: Els Pedals de Foc, gran entre els grans! Són 6-7 dies d'esforç que, sens dubte, exigeixen una preparació extra i, tot i que ens ho hem plantejat un parell de vegades, no acabem de trobar el moment! El què està clar és que la farem. Quan? No ho sé!

I amb l'arribada del bon temps es dispara l'afició i puja la febre del BTT que depenent de l'any dura més o menys: la majoria de vespres laborables (quan els torneigs folklorics-estiuencs de futbol sala ho permeten), els amants de les bicis fem alguna sortida o altra. El fet d'estar a mitja tarda al sofà/bar de la piscina/etc. i veure l'ascens als ports de montanya del Giro o, sobretot, del Tour motiva, què voleu que us digui! Però topem amb el tema de sempre: quan comences a tenir bones cames, quan agafes la forma i quan realment disfrutes amb totes les de la llei... arriba la temporada futbolera i se t'ha acabat l'estiu! Ja ho diuen, no es pot seguir tot!

El què s'hauria de fer, bromes a part, és una BTT fins a Montserrat, però no a nivell local, sinó a nivell autonòmic: mitja Catalunya foten promeses de pujar a Montserrat si quelcom succeeix i ningú ho compleix! No ens enganyem, és així! I no una promesa... sinó 4 o 5!!! A dia d'avui si no tens cap promesa per complir, no ets ningú! I quan passes per baix a Monistrol, recorres al salvador autoengany i penses, tot cufoi: "què carai, si jo em referia a Monistrol!!!". I apa, tots tranquils fins al pròxim cop que el Barça, el Joventut, l'Espanyol o l'equip d'escacs del poble es trobi en dificultats!!! Sortiria més a compte parar un d'aquells ciclistes que cada diumenge hi pugen, donar-li 10€ i vinga... que aquesta pujada compti per mi!!! No ho heu pensat???...

En fi, ens veiem dissabte a pedalar!

Collita 2007-08: una bona anyada.

Fi de temporada al CE Sant Feliu Sasserra "B", que vam tancar, en un dissabte plujós, derrotant l'OAR Vic en un dels millors partits del curs actual.

La campanya en l'apartat estrictament esportiu no ha estat la somiada ni molt menys, doncs els 34 punts sumats ens situen a la 2a meitat de la taula, quan a principis de campanya pensàvem aspirar a quedar entre el lloc 6 i 9. L'inici de campanya va ser bo, empatant amb el Vic (campió del grup) i sumant punts en les posteriors jornades que ens situaven a la part alta de la classificació. Però la manca de jugadors disponibles ha estat la principal creu de l'equip, ja que aquest hàndicap no ha permès aconseguir una continuïtat que, sens cap mena de dubte, hagués conjuntat un bloc que, per qualitat, podria aspirar a cotes més altes.

Aquest Sant Feliu "B" 2007/2008 estrenava mister: el vigatà Jordi Vila es feia càrrec d'un equip que mantenia part del bloc de l'any passat, i on també arribaven noves peces per dotar l'equip de major competitivitat. Així doncs, la feina del nou mister era, en primer lloc, conèixer els jugadors i, en segon lloc, aconseguir fer un bloc. I per ser el primer any, l'experiència ha estat prou positiva i, tot fa pensar que en el proper curs 2008/2009 sota les ordres del mateix tècnic i ja amb un bloc compacte i cojuntat, les coses poden sortir molt millor.

Malgrat que els resultats no han estat els òptims, em quedo amb una grata i magnífica sensació de com ha anat tot plegat. A nivell de vestidor ha estat un dels millors anys que recordo, s'ha creat un autèntic grup, una bona pinya! Els rondos dels entrenaments han estat per enmarcar, i els divendres vespre-nit s'han convertit en un dels moments esperats de la setmana. I després cap a veure l'Arturu on, com és tradició, hi ha hagut sopars divendres si i divendres també, que, en totes les ocasions, s'han allargat fins a les tantes, i... anècdotes, les que volgueu! I els dissabtes després del partit "sant tornem-hi": més Panxu, més Eskitx, més Natxa, més Rex, més Yuca, més Sequet, més Murillo, més Cusquilla, més Boleta, més Bob, i més...molts més d'altres...! I és que si quan els resultats no acaben de ser del tot bons, ja es manté aquell bon rotllu... imagineu-vos si l'any que ve estem a dalt!!!

A la foto, part de la plantilla; a dalt (d'esquerra a dreta): Circuns, Miquel, Jordi, Jaume, Soler, Lluís, Serrat, Joan i Roki; a baix (d'esquerra a dreta): Rubèn, Marc, Daniel, Will, Guillem, Héctor i Raül. I els que falten: Valentí (cedit a la la Lliga Irlandesa...), Sabartés, Pepe, Grau (reforç en certs moments), Riki, Òscar i un tal César (desaparegut en combat).

Quan pares a pensar el què ha donat de si aquest any -que és molt!-, ja et venen ganes de iniciar la nova temporada. De totes maneres, algunes coses farem a l'estiu...

Ibrahim Ba, un somni o un malson?

Ibrahim Ba (1973, Dakar) encarna l'esportista que en pocs anys passa de ser considerat una gran promesa a desaparèixer del primer nivell arrossegant-se, sense haver demostrat res i fuetejat per la fama. El cas de Ba, però, té quelcom de peculiar, quelcom relacionat amb les segones oportunitats.

Ba, Ibou en l'argot futbolístic, es va fer un nom a les files del Girondins de Burdeos, on va agafar el relleu deixat per Dugarry per així convertir-se en l'estandard d'una gran fornada de joves que van portar l'equip d'Aquitània a les portes de guanyar la Ligue-1; les seves galopades per la banda del Parc Lescure no van passar desaparcebudes pels grans clubs europeus, i ben aviat Milà i Barça van veure en ell un talent a tenir en compte. Així l'estiu del 97, i considerat com una de les noves joies, va agafar les maletes rumb Milà, on jugà una temporada molt fluixa, sense aconseguir fer-se un lloc a l'onze i quedant fora de la selecció francesa d'Aime Jacquet que, per postres, acabaria guanyant el Mundial. Aquí comença el principi del final del Ba futbolista...

Ba, futbolista de moral fràgil i d'aspecte al més pur estil Dennis Rodman, no va saber encaixar ni superar aquest cop. Enfonsat, el senegalès de nacionalitat francesa, va decidir canviar d'aires i emportar-se la seva frustració cap a un altre indret amb l'intenció de recuperar el seu millor nivell. Ba firmava pel Bolton anglès, però a Anglaterra no va fer més que donar la raó a aquells qui deien que es tractava d'un jugador sobrevalorat; segon fracàs seguit i segona decepció que topava amb una moral ja prou baixa de per si. Se n'anà a Turquia i a Suècia, dos campionats secundaris que van donar crèdit del devallar sens fi d'un Ba acabat. Al 2006, ja fora del primer pla futbolístic, fitxava pel modest Varesse de la serie C italiana (equivalent a la tercera de la LFP), on va anotar 5 xixes en 10 partits però on no se sentia massa a gust per culpa dels continus i agobiants problemes personals sota els que vivia.

Així doncs, Ba, més baix que mai, es va plantejar la retirada, tot i que el Varesse parlava d'oferir-li la renovació. El jugador estava desmotivat, en plena depressió, decebut, en un trist 2n. pla, lluny de la fama i el glamour que gairebé tocava 8-10 anys enrere. A més, tot plegat ho agreujava la delicada situació econòmica del jugador, que estava arruïnat. Vista la situació, res feia pressagiar quelcom positiu en la seva vida (ja no només en l'aspecte purament futbolístic...), que semblava evocada a una progressiva degradació.

Aquí és quan apareix, del no res, el bo de Clarence Seedorf, amic personal de Ba i futbolista del Milan que mou fils per tal de que Ba pugui entrenar amb el Milà amb l'única intenció, a priori, de refer la seva vida, reorganitzar-se i retrobar l'estabilitat. Seedorf convenç l'entitat presidida per Berlusconi, i el mister Ancelotti i dóna l'OK. Estem al juliol de 2006 i l'única intenció és la d'admetre els jugadors als entrenaments per fer-li un favor, res més. Però la vida dóna molts tombs i avui, gairebé 2 anys després, Ba ha entrat a la convocatòria per disputar un partit oficial.

Possiblement Ba, de 35 anys, no disputi cap minut però el cert és que ha sabut reconduir la seva vida i convencer a un entrenador (que en un principi no semblava massa predisposat) de que encara pot donar alguna cosa positiva en el món del futbol. Quan semblava tot tirat per la borda, ha estat quan ha aparegut aquell Ba que va deleitar mitja Europa amb un gran futbol que, per unes determinades raons, no va saber mantenir. Tard en l'aspecte futbolístic, si! Però amb molta vida per davant...

I tot gràcies a Clarence Seedorf, l'ànima bona de l'història.

Setmana tràgica

Companys, estic de volta al bloc i no pas precisament per aportar masses bones noves a la comunitat futbolera del nostre país...! 99 anys després, hem viscut una nova setmana tràgica... ni al centenari hem pogut esperar!!! Seré breu!

Fa poca estona he arribat de Montjuïc on l'Espanyol ha caigut derrotat davant un pràctic Atlético. Pensava que avui si, que avui guanyàvem. Però no...! Seguint la tònica de les darreres setmanes, l'equip ha estat desencertat i apàtic, encomanant aquest sentiment a una afició ja força desencoratjada a aquestes alçades de la temporada on, l'únic objectiu és acabar amb un xic de dignitat. Una llàstima, doncs l'inici de la campanya era per somiar i disfrutar...

L'Espanyol no m'indigna, no està obligat moralment (ni per pressupost) a certes fites a les que si ho està el Barça. I el Barça m'indigna. Ens indigna. A mi i a la gran parròquia blaugrana que encara confiàvem en ells. I mira que ens havien anat avisant del fet de que eren una banda i no un equip. Però nosaltres erre que erre, confiant, donant més i més oportunitats a una colla d'individus que han demostrat que poca sang els córre per les venes. I per indignat i clar en Pou de RAC-1, amb unes declaracions encertadíssimes i contundents que deixaven patent la frustració que ha aconseguit generar aquest "equip". On està l'honor? Ens és igual perdre al camp del Calahorra que al Santiago Bernábeu? Qui s'han pensat que són aquests? Com diu el Cucut... "encara riuen aquests!!!". I el pitjor de tot, la sensació que et deixen: un "tant se me'n fotisme" tremendo, en una plantilla que, per sous (i no per ous...), hauria de guanyar la Lliga a la jornada 30!!!

La primera reacció que et ve al cap és la de netejar i començar de zero; deixant de banda els cracks, Abidal ha de ser el primer a marxar; què li ha passat en aquest? De portent físic a piltrafa humana en 2 mesos? Em perdo, no ho entenc. Comet un penal per partit i segueix a l'onze de forma indiscutible. Què passa aquí? Diuen que el Liverpool ens n'ofereix 15 kilos??? agafem-los, homes de poca fe!!! I si els hi ha de fotre més gràcia, els hi emboliquem amb un llacet i tot (i de regal la "Barbie" Giovani...); ja hem pecat masses vegades pel mateix, no ens pot passar el mateix que amb en Ronnie (valgui per aquest la frase del Cucut), que fa 2 temporades ens en donaven 100 milions i ara l'haurem de regalar. I Eto'o? On és? Sempre el primer a xerrar i fotre foc a l'assumpte, però quan s'ha de donar la cara mai no hi és! Que se'n vagi a la Copa d'Àfrica tot l'any, ha quedat més que demostrat quines són les seves preferències.

Així doncs, el pal de paller del nou projecte haurien de ser els de casa: Messi és un puntal, i al seu voltant es pot construir un molt bon equip, amb jugadors tan vàlids com Valdés (necessita competència per centrar-se), Milito, Sylvinho (per què no? Ni que faci les tasques del vestidor, un que lluita ens l'hem de quedar!!!), Iniesta, Xavi (si Xavi! Tot i ser el blanc de moltes crítiques almenys mostra actitud), Bojan (d'aquí 2 anys, ara és un pèl aviat), ¿Deco?, la Yaya, Titi i alguns reforços interessants. M'acabo d'assabentar que el nou mister serà el Guardiola. Bé, m'agrada, tot i que jo seguiria amb Rijkaard (a l'igual que em passa amb Deco, encara hi confio). Rijkaard és l'arquitecte i el psicòleg d'una plantilla que ens va donar una Champions, entre d'altres títols. Però bé, com que en aquest club guanyem la Champions cada 5 anys, el bagatge de Frank els ha semblat esqüet! El trobarem a faltar, i sinó... al temps!

Ahir tots haguéssim plegat veles! Avui, ja ho veiem diferent, i d'aquí 2 setmanes ja ens veurem campions d'Europa 2009 amb el fum que ens hauran vengut! Una bola massa gran que, cada cert temps, acaba petant!

Qüestió de cicles... com tot en aquesta vida!

PD: Abidal fora, si us plau!