Ibrahim Ba, un somni o un malson?

Ibrahim Ba (1973, Dakar) encarna l'esportista que en pocs anys passa de ser considerat una gran promesa a desaparèixer del primer nivell arrossegant-se, sense haver demostrat res i fuetejat per la fama. El cas de Ba, però, té quelcom de peculiar, quelcom relacionat amb les segones oportunitats.

Ba, Ibou en l'argot futbolístic, es va fer un nom a les files del Girondins de Burdeos, on va agafar el relleu deixat per Dugarry per així convertir-se en l'estandard d'una gran fornada de joves que van portar l'equip d'Aquitània a les portes de guanyar la Ligue-1; les seves galopades per la banda del Parc Lescure no van passar desaparcebudes pels grans clubs europeus, i ben aviat Milà i Barça van veure en ell un talent a tenir en compte. Així l'estiu del 97, i considerat com una de les noves joies, va agafar les maletes rumb Milà, on jugà una temporada molt fluixa, sense aconseguir fer-se un lloc a l'onze i quedant fora de la selecció francesa d'Aime Jacquet que, per postres, acabaria guanyant el Mundial. Aquí comença el principi del final del Ba futbolista...

Ba, futbolista de moral fràgil i d'aspecte al més pur estil Dennis Rodman, no va saber encaixar ni superar aquest cop. Enfonsat, el senegalès de nacionalitat francesa, va decidir canviar d'aires i emportar-se la seva frustració cap a un altre indret amb l'intenció de recuperar el seu millor nivell. Ba firmava pel Bolton anglès, però a Anglaterra no va fer més que donar la raó a aquells qui deien que es tractava d'un jugador sobrevalorat; segon fracàs seguit i segona decepció que topava amb una moral ja prou baixa de per si. Se n'anà a Turquia i a Suècia, dos campionats secundaris que van donar crèdit del devallar sens fi d'un Ba acabat. Al 2006, ja fora del primer pla futbolístic, fitxava pel modest Varesse de la serie C italiana (equivalent a la tercera de la LFP), on va anotar 5 xixes en 10 partits però on no se sentia massa a gust per culpa dels continus i agobiants problemes personals sota els que vivia.

Així doncs, Ba, més baix que mai, es va plantejar la retirada, tot i que el Varesse parlava d'oferir-li la renovació. El jugador estava desmotivat, en plena depressió, decebut, en un trist 2n. pla, lluny de la fama i el glamour que gairebé tocava 8-10 anys enrere. A més, tot plegat ho agreujava la delicada situació econòmica del jugador, que estava arruïnat. Vista la situació, res feia pressagiar quelcom positiu en la seva vida (ja no només en l'aspecte purament futbolístic...), que semblava evocada a una progressiva degradació.

Aquí és quan apareix, del no res, el bo de Clarence Seedorf, amic personal de Ba i futbolista del Milan que mou fils per tal de que Ba pugui entrenar amb el Milà amb l'única intenció, a priori, de refer la seva vida, reorganitzar-se i retrobar l'estabilitat. Seedorf convenç l'entitat presidida per Berlusconi, i el mister Ancelotti i dóna l'OK. Estem al juliol de 2006 i l'única intenció és la d'admetre els jugadors als entrenaments per fer-li un favor, res més. Però la vida dóna molts tombs i avui, gairebé 2 anys després, Ba ha entrat a la convocatòria per disputar un partit oficial.

Possiblement Ba, de 35 anys, no disputi cap minut però el cert és que ha sabut reconduir la seva vida i convencer a un entrenador (que en un principi no semblava massa predisposat) de que encara pot donar alguna cosa positiva en el món del futbol. Quan semblava tot tirat per la borda, ha estat quan ha aparegut aquell Ba que va deleitar mitja Europa amb un gran futbol que, per unes determinades raons, no va saber mantenir. Tard en l'aspecte futbolístic, si! Però amb molta vida per davant...

I tot gràcies a Clarence Seedorf, l'ànima bona de l'història.