Mentre baixem la persiana...

Al CE Sant Feliu "B" ja fa ben bé un parell de setmanes que vam donar per tancada la temporada, vam agafar els trepaus i adiós muy buenas. La persianeta avall i tancat per vacances.

Temporada de debut i de noves experiències; anys enrere m'hagués costat molt de creure que podia existir un Sant Feliu "B" a la tercera territorial, terreny on ha navegat gairebé sempre el 1r equip. Aquesta nova realitat, personalment, m'ha aportat noves sensacions: d'una banda allunyar-te de la pressió d'haver de guanyar partit rere partit (hi estàvem habitutats les 2 darreres temporades, aconseguint els ja històrics 2 ascensos consecutius) i l'altre el fet d'ajuntar-nos un grup de gent del poble i voltants amb ganes de passar-ho bé jugant a futbol. I després rematar la feina al Bart! Gran! L'experiència la puc qualificar de bona i positiva.

I sincerament, el fet de no jugar al primer equip no ha suposat CAP PEGA! I és que poca gent queda ja al primer equip del Sant Feliu dels 2 darrers anys, fet que em sembla força condemnable, però qui ha pres les decisions tindrà els seus motius... o no. 2 santfeliuencs han estat la representació de casa dins de l'equip: el Damià i el Lua. No vull calcular el percentatge de gent local que això representa, no fos cas...!

Ara veus el Sant Feliu jugar a 1a i recordes la gent que ha lluitat per la causa, per tenir l'equip on el tenim ara, per aportar ganes i il.lusió, per sumar, per ser un més. Manels, Estrugues, Sebastians, Cosins del Fabri, Tellez's, Graus, Tonis Perez's, Davids de la Torre, Vilarets's, Jairos, Sucarrats's Albertos, Kitis, Octavis, Jordi's, Teius i molts que encara sobrevivim al segon equip de la casa: El Panxu, els Sanglas's, el Kelet, el Borre, el Roki, el Riki, el Circúns, el Ramonet, el Pepe, el Tomàs sr., un servidor i molts més. I al 1r equip el Lua i l'Eloi. I molts més que han passat. Tots ells tenen part de "culpa" de que el Sant Feliu estigui a 1a divisió. Amb tots ells hi he passat grans moments, 5 anys no és poc temps, donen per molt.

I aviat serà el moment d'encarar l'any vinent: altes i baixes. Segons es comenta, el Jaume plega. Una llàstima, ha fet un gran treball i ha exigit el que exigiria qualsevol entrenador amb sentit comú: poder comptar amb els jugadors de la seva plantilla. Molt bona feina!

Amb el Sant Feliu "B"... ja ho crec!!!

Grans!!!

Manresa, el Bages i Catalunya estem d'enhorabona; el Ricoh torna a ser equip ACB, Manresa torna a ser ciutat del bàsquet de màxim nivell i tot un referent, i Catalunya torna a tenir 4 equips a la màxima competició estatal, consolidant així una hegemonia que no hi ha qui ens pugi treure.

El Manresa torna al lloc que li pertoca per historial, per ser un dels clàssics ACB tot i les limitacions de tot tipus que té davant dels equips més potents del món de la cistella: pressupost, població, socis,... però a Manresa, tradicionalment, i ja des de les èpoques de l'àntiga pista del Congost sempre ha sobrat il.lusió.

Ahir els Asselin, Rubio, Rafa Martínez, Espil i companyia van rubricar una campanya difícil, molt dura, complicada com poques, i molt irregular; a la jornada 9, els manresans eren 3rs per la cua, a sols una victòria del descens, i mirar la portada del Regió7 el dilluns era tota una prova de valor, fins al punt que la gent ja no preguntava "què ha fet el Ricoh?" sinó que el tema era "aquest cop per quan?". Cap entrenador topava amb la fórmula de l'èxit, Scott no semblava el jugador que havia de marcar les diferències, pocs creien en el retorn a l'ACB, la pressió d'entrar als Play-off asfixiava als jugadors... fins que va arribar Jaume Ponsarnau, que va canviar la dinàmica d'un equip que tituvejava sense rumb, va saber mentalitzar els jugadors i treure el millor rendiment de cada un d'ells, acabant la temporada regular en 5a posició i arrasant en els Play-off endossant dos 3 a 0, primer a Los Barrios i després al sorprenent Huelva. I TV3 va estar a tota la fase final, apostant pel bàsquet català, i amb uns pletòrics Robirosa i Solozabal que no van dubtar a sumar-se a la festa manresana. De tot plegat em quedo, tal i com van mostrar les camères de TV3, amb la comunió entre plantilla (molt unida), directiva i afició... són una família. I l'entrevista al president Vives: brutal, sobretot quan va recordar la frase que va deixar anar fa tot just un any, quan es va confirmar el descens i ell va donar la paraula que retornaria aquest gran equip a l'ACB; promesa complerta per la via ràpida.

Manresa és avui una festa, i des la seva web, el Ricoh es congratula i dóna les gràcies pel suport: Ha estat un any al purgatori, un any dur i difícil, molt més del que ens podíem imaginar. Amb aquest ascens tornem a casa, a l'ACB. Gràcies a tots!!!

No caldrà esperar-ne 17 més...

No seré jo qui descobreixi el pa amb vi i sucre: l'eterna rivalitat entre Barça i Espanyol està a flor de pell; l'Espanyol, per molts considerats el germà pobre dels culers, és destinatari, a mitges amb el Madrid, de gran part de l'odi culer; inversament, molts pericos, masses pel meu gust, centren les seves ires cap a Can Barça. Per tant, entenc que a la final de la UEFA jo podia ser, perfectament, un dels pocs seguidors culer que desitjava, somniava i apostava per un triomf blanquiblau, per un triomf català, pel triomf del meu segon equip.

Però hi havia raons de sobre per anar tots, culers i pericos, al mateix vaixell. Tenim punts comuns que en cites tan importants haurien de pesar més que la lògica rivalitat. Jo, com a culer que sóc, desitjava veure el Sevilla arrossegant-se; aquell Sevilla que ens toca el voraviu a la Lliga, aquell Sevilla de la Supercopa europea que ens va humiliar per primera vegada aquesta temporada, aquell Sevilla que no vam saber guanyar al Pizjuán jugant ells amb 10, aquell Sevilla amb un president pinxo com pocs, aquell Sevilla que ens vol prendre certa hegemonia, aquell Sevilla amb un entrenador que pretenia portar a la ruina els equips catalans (amb ell, el Barça B va baixar de 2A a 2B, i a l'Espanyol va estar a punt de portar-lo a 2, però el seu cessament a temps va suposar un punt d'inflexió), aquell Sevilla que predica dia rere dia el tancament del Camp Nou,... Això si, té una sèrie de jugadors boníssims: Maresca, Poulsen, Kanouté, Puerta, Palop, Renato, Alves, Aitor Ocio, ... i un secretari tècnic que és "el no va más"!

I noi si vam estar a prop de guanyar i de complir el desig! On portava el motoret amagat Zabaleta? I Gorka, a quin moment del partit va col.locar l'iman a la pilota? I aquest nou Riera, on s'havia amagat fins ara? Quants Luis García hi havien sobre el camp? I el De los Piños, quin toc de pilota, quina elegància... I Jonatas? Semblava que sortia a donar el vol, però quina alegria va portar aquell gol, va arribar del no res.

Tot i això, 3 fets em van tocar la fibra: primer, que Pandiani, ell tot il.lusió i pitxixi de la UEFA, fos suplent d'inici; costa de creure, d'entendre i sap greu... però posant-me a la pell de Valverde, tampoc se m'acut qui deixar a la barra per fer-li un lloc! Rufete? potser sembla l'opció més viable, si, però Luis Garcia se n'ha d'anar a la dreta i això varia la disposició habitual, i, a priori, no sembla massa recomenable. El segon fet va ser que Corominas, heroi UEFA, no tingués minuts; el de Banyoles és un valor segur en les grans ocasions.

I com no, el 3r fet, la derrota i la forma en què es va produir. Un equip que ho va donar tot, que hi va ficar el què hi va ficar, que tenia la mel als llavis, i que no va perdre cap partit en tota la competició, no es mereix un final tan trist i cruel com va ser el cas. El bany de llàgrimes sobre el camp, també de Valverde, va ser el trist final d'una trajectòria envejable dels blanquiblaus per Europa, guanyant un prestigi que li hauria de suposar rebre l'invitació de la FIFA pel curs vinent. Monsiuer Platini dirà...

A la Sèrie A!

La Juve està de celebració! El què havien perdut els dirigents als despatxos, ho han recuperat els jugadors sobre el terreny de joc!

Els del Piamont han passat com un autèntic huracà per la Serie B italinana, ha estat un vist i no vist. Els punts de sanció que feien començar els de Torí amb punts negatius, no han estat obstacle per parar els de Deschamps. El cert és que els jugadors són de primeríssim nivell, però com bé sabem, això no ha estat mai garantia per guanyar una segona divisió sempre complicada, on per cada rival, setmana si setmana també, ets l'equip a batre. El capità Del Piero, honest i home de club com pocs, ha estat l'ànima d'aquest equip, el catalitzador de l'ambició juventina; i com no, acompanyat per altres cracks com Nedved, Boumsong, Kovac, Trezeguet, Camoranesi, Buffon,... el cert és que veure campions del món a la 2a divisió estatal, deixa com a absurds certs comentaris sobre el poc sentiment per uns colors per part de les grans estrelles de la pilota.

Que l'Inter es despedeixi de l'Scudetto l'any vinent... torna Del Piero, el més gran de tots, amb la seva Juve.