No caldrà esperar-ne 17 més...

No seré jo qui descobreixi el pa amb vi i sucre: l'eterna rivalitat entre Barça i Espanyol està a flor de pell; l'Espanyol, per molts considerats el germà pobre dels culers, és destinatari, a mitges amb el Madrid, de gran part de l'odi culer; inversament, molts pericos, masses pel meu gust, centren les seves ires cap a Can Barça. Per tant, entenc que a la final de la UEFA jo podia ser, perfectament, un dels pocs seguidors culer que desitjava, somniava i apostava per un triomf blanquiblau, per un triomf català, pel triomf del meu segon equip.

Però hi havia raons de sobre per anar tots, culers i pericos, al mateix vaixell. Tenim punts comuns que en cites tan importants haurien de pesar més que la lògica rivalitat. Jo, com a culer que sóc, desitjava veure el Sevilla arrossegant-se; aquell Sevilla que ens toca el voraviu a la Lliga, aquell Sevilla de la Supercopa europea que ens va humiliar per primera vegada aquesta temporada, aquell Sevilla que no vam saber guanyar al Pizjuán jugant ells amb 10, aquell Sevilla amb un president pinxo com pocs, aquell Sevilla que ens vol prendre certa hegemonia, aquell Sevilla amb un entrenador que pretenia portar a la ruina els equips catalans (amb ell, el Barça B va baixar de 2A a 2B, i a l'Espanyol va estar a punt de portar-lo a 2, però el seu cessament a temps va suposar un punt d'inflexió), aquell Sevilla que predica dia rere dia el tancament del Camp Nou,... Això si, té una sèrie de jugadors boníssims: Maresca, Poulsen, Kanouté, Puerta, Palop, Renato, Alves, Aitor Ocio, ... i un secretari tècnic que és "el no va más"!

I noi si vam estar a prop de guanyar i de complir el desig! On portava el motoret amagat Zabaleta? I Gorka, a quin moment del partit va col.locar l'iman a la pilota? I aquest nou Riera, on s'havia amagat fins ara? Quants Luis García hi havien sobre el camp? I el De los Piños, quin toc de pilota, quina elegància... I Jonatas? Semblava que sortia a donar el vol, però quina alegria va portar aquell gol, va arribar del no res.

Tot i això, 3 fets em van tocar la fibra: primer, que Pandiani, ell tot il.lusió i pitxixi de la UEFA, fos suplent d'inici; costa de creure, d'entendre i sap greu... però posant-me a la pell de Valverde, tampoc se m'acut qui deixar a la barra per fer-li un lloc! Rufete? potser sembla l'opció més viable, si, però Luis Garcia se n'ha d'anar a la dreta i això varia la disposició habitual, i, a priori, no sembla massa recomenable. El segon fet va ser que Corominas, heroi UEFA, no tingués minuts; el de Banyoles és un valor segur en les grans ocasions.

I com no, el 3r fet, la derrota i la forma en què es va produir. Un equip que ho va donar tot, que hi va ficar el què hi va ficar, que tenia la mel als llavis, i que no va perdre cap partit en tota la competició, no es mereix un final tan trist i cruel com va ser el cas. El bany de llàgrimes sobre el camp, també de Valverde, va ser el trist final d'una trajectòria envejable dels blanquiblaus per Europa, guanyant un prestigi que li hauria de suposar rebre l'invitació de la FIFA pel curs vinent. Monsiuer Platini dirà...