Hi ha vida més enllà del cafè?

Aquesta és una de les coses que em qüestiono sovint. A primera vista, pot semblar una pregunta sense solta ni volta, però la veritat és que el tema no està tant clar. I no sóc l'unic que em qüestiono aquests aspectes quotidians -potser si l'únic que els publica- ja que molts d'altres amb qui he compartit o comparteixo sostre també tenen aquestes inquietuds... o això em suposo.

A la vida dels estudiants el cafè arriba al seu punt àlgid en època d'examens; i aquesta època gloriosa del cafè, en molts casos, s'acaba consolidant i es converteix en una tradició que ja no es deixa. Acabes els estudis però el cafè segueix essent habitual. Tal i com abans sorties de classe per anar a fer el tallat, ara aprofites qualsevol descans per baixar al bar. Canvien els horaris, les feines, els ambients i el què volgueu però hi ha certs costums que ja es queden com a habits diaris.

I és curiós. La primera vegada que el tastes dius "si...però no"; repeteixes però no t'acaba de convencer; i d'aquí en endavant el tema ja es desboca i, sense saber com, acabes convertint el cafè en una necessitat per rendir en el què fas. El dia que no en prens dius "em falta alguna cosa". I fins i tot arriba el dia en que saborejant-lo ja coneixes la marca. Aleshores ja ets campió del món de la modalitat i la cosa ja agafa una dimensió brutal tot esdevenint qüestió d'Estat: tal i com un és del Barça o del Madrid, no dels 2 alhora, els cafeters som o de Nescafé o de Marcilla. Admeto que sóc un transfuga: he passat de Nescafé a Marcilla.

Qüestió de gustos i/o costums.

Al cañete!

Molt clar ho ha de tenir Koeman a València per prendre una de decisió que portarà cua: prescindir de 2 pesos pesats com Cañizares i Albelda. La polèmica està servida.

L'heroi de Wembley ha revolucionat la premsa esportiva del dia anunciant una de les bombes més sonades dels últims anys a la capital del Túria; i és que no cada dia s'ensenya la porta de sortida als emblemes de l'equip amb la contundència i seguretat amb què avui ho ha anunciat Koeman. Ha parlat amb aquella serenitat de qui explica la pel.lícula de la nit passada. Impactant.

Així les coses, dues de les figures amb més pes del València dels últims temps s'hauran de buscar la vida lluny de Mestalla, fora del València al que han dedicat els últims 8-9 anys de la seva carrera tot conduint-lo a finals de Champions, a conquistar la Lliga i, en defintiva, a fer-se un nom a nivell continental. Però en la present temporada la sort ha resultat esquiva i la truita ha donat la volta: qui els venerava els ha girat l'esquena. Per sort per ells, hi ha vida més enllà de València, i més d'un ja suspira per aquestes gangues del proper mercat hivernal.

Molts seran els qui discutiran l'encert o no de la decisió -jo en discrepo; diria que també el Kelet, fan incondicional del Cañete, qui ja el deu veure de banquiblau-, però s'ha de reconèixer que l'holandès ha estat valent i ha anat de cara. Si les mesures tindran o no l'efecte desitjat ja es veurà, però a primera vista crec que ha escollit un camí massa complicat: hi ha maneres menys dures i polèmiques de reconduir la situació; amb els mètodes de l'holandès la ferida de l'equip no només no cicratitza sinó que guanya terreny, i és que passar de titular indiscutible a descartat en una setmana... és una qüestió difícil d'entendre.

Angulo podria ser la pròxima víctima...

Sylvinho: l'amic del vestidor.

Sylvinho podria prou ben ser un dels molts brasilers que en els últims anys han passat per Can Barça; podria tractar-se doncs només d’un fascicle més del col.leccionable de brasilers: "i per la compra de Ronaldinho, emportis també de regal Sylvinho, el millor complement del Gaúcho" (recordeu que va arribar amb la carta de llibertat, a cost zero).

Però Sylvi és molt més que un simple futbolista, molt més que un mercenari. Va arribar sense fer soroll i en els anys que porta en el club mai no ha aixecat la veu, cosa que veient com està el pati és d'admirar. Sylvinho fa pinya, és senzill, graciós (la seva aparença ja li otorga un plus de gràcia), estimat dins del vestidor i acumula elogis arreu on passa. Quan seu, calla conscient de que és el mister qui decideix. I quan juga ho dóna tot, li surtin o no les coses.

Si bé no sóc un ferm admirador del futbol que juga l'ex d'Arsenal i Celta entre d'altres, avui, tot fent el tallat de mig matí, he llegit una entrevista que li feien els del Periódico i m'he decidit a escriure aquest post; ja en sabia quelcom, però he quedat fascinat: és un tros de pa, se'l veu proper, afable i entrenyable; a l'entrevista sembla que se sent còmode, deixant patent la simpatia que l'ha portat ha ser l'amic del vestidor. A l'entrevista explica una anècdota divertida amb Messi: es veu que, a l'estiu de 2004, en arribar a la Meca del futbol (Camp Nou) va topar amb un joveníssim Messi -el descriu tímid però madur- que li va caure en gràcia. Narra que estant de stage a l'estranger, Messi va demanar-li a Sylvinho que l'acompanyés a la recepció de l'hotel on s'allotjaven per demanar canvi ja que no sabia dir ni piu en anglès. El brasiler li va dir que digués la paraula "change", que l'idioma no era problema i que ja l'entendrien; però Messi li va confessar que... li feia vergonya!!! (aquesta és la vessant més humana de Messi, perquè la vessant futbolística és digne d'una altra galàxia); després de d'això, el 16 culé va accedir amigablement a acompanyar-lo.

Sylvi no té enemics al vestidor, però tendeix a relacionar-se amb el clan sud-americà: Márquez, Ronaldinho, Edmilson (inseparables), Messi i Milito.

Segurament quan marxi i passin els anys ben pocs recordarem/recordaran aquest tros immens d'individu que avui defensa els nostres colors amb estima i orgull.

I és que per tenir categoria, no fa falta ser un fora de sèrie.

Projectar canvis... en època de vaques flaques?

Qui no estrena camp és perquè no vol. Aquesta frase, que pot semblar un pèl agosarada, no està massa allunyada de la realitat: els equips de casa nostra ens estan avassallant a novetats pel què fa als seus estadis, i és que si uns remodelen -Barça- els altres no volen ser menys i estrenen casa -Espanyol i Nàstic-.

El més normal és que sigui en èpoques glorioses (productives a nivell econòmic i exitoses a nivell esportiu) quan les entitats es tirin a la piscina i apostin per projectes ambiciosos que els suposin donar un salt qualitatiu. Però de la teoria a la realitat hi ha un abisme: Barça, Espanyol i Nàstic aposten fort en moments de dubte (de l'aposta perica ja fa uns anys).

El Barça va aprovar fa només uns mesos l'innovador projecte Foster després d'una temporada 2006-2007 d'autèntic calvari que es va trampejar com es va poder entre empentes i rodolons, si bé la salut econòmica del club es podria qualificar d'excel.lent. Tot i que la situació a Can Barça no és ni molt menys alarmant, hi ha qui ho veu com una simple via orientada a recuperar l'il.lusió perduda en la vessant esportiva.

Pel què fa als pericos, tres quarts del mateix. Ja fa uns anys que està aprovat el projecte de Sadrià, i si bé ara a l'Espanyol tot és molt bonic, ha calgut Déu i ajuda per aconseguir capgirar un panorama que es preveia complicat. La venda de Sarrià va deixar els pericos orfes de camp, obligant-los a jugar de lloguer en un estadi on l'equip no se sentia apoiat, i fent tremolar tota l'estructura de l'entitat. A nivell econòmic l'equip va sobreviure gràcies a la venda de Sarrià, però a nivell esportiu pintaven bastos: era un equip de mitja taula, sense un projecte definit a llarg termini, i condemnat a jugar fora de casa setmana rere setmana. La veritat és que la transformació de l'Espanyol en els darrers anys és per treure´s el barret i aplaudir: 2 copes del Rei, final de la UEFA, un equip per creure-hi i il.lusionar-se, i un nou estadi on, per cert, els socis ja estan escollint les seves localitats. D'això se'n diu tornar a casa per la porta gran!

I els últims a donar el gran pas, salvant les distàncies, han estat els tarragonins. Aquest mateix migdia han mostrat les imatges virtuals del que serà el seu nou camp a partir de 2010, que lluny d'inspirar-se en el passat romà de la ciutat, s'han decantat per la corrent anglesa i s'han inspirat descaradament en el teatre dels somnis anglès, si bé molt més modest pel què fa a aforament ja que disposarà només d'unes 17.ooo localitats. El moment tampoc és idoni: un descens recent i a dia d'avui situats a la 2a meitat de la taula de la divisió de plata.

Els equips catalans han apostat fort i de ben segur que en sortiran triomfadors. L'Espanyol ja ho té tot de cara i al Barça només li falta reconduir un xic la seva dinàmica esportiva; el nàstic és potser qui més complicat ho té, però ha invertit quan no era fàcil fer-ho, i ha demostrat una valentia important que serà la que l'ajudarà a tirar endavant.

Sort a tos ells.

L'agost barceloní... en ple hivern!

Curiós. I si no... comproveu-ho. Aquí va una historieta de la metropoli.

Situem-nos a l'últim dimecres de finals de novembre. Jo, tot feliç, surto de la feina per anar a anglès -si companys, molts anys després encara seguim insistint en el tema- i, aleshores, recordo que encara no tinc els llibres de classe per la qual cosa decideixo fer un breu "pit-stop" a l'FNAC de l'Illa. Tinc mitja hora per fer el trajecte i la compra: "factible!!!" penso jo... molt innocent.

Total, que arribo a l'Illa i... allí dins trobo una munió de gent! Això ja em desorienta, ja que no hi sol haver tant de moviment. "Ens acostem a Nadal però encara falta; no crec que la gent sigui tan previsora" em dic, tot pensant que amb 5 minuts ja estaré fora. Entro a l'FNAC i allò ja era equiparable a les Rambles un 23 d'abril; la gent voltant amb un increïble afany de compra, llibres amunt i llibres avall; que si un CD, que si una pantalla plana, i que si no sé què més...! Muntes una papereria just al costat amb 4 teles i 4 mòbils i... segur que fots la primera pela! En definitiva, que allà no valia a badar, allò si que era una autèntica selecció natural i no les teories d'en Darwin: qui no anava per feina es quedava sense el preciat objectiu... sort que jo anava a buscar llibres d'anglès, pels que lògicament no vaig tenir massa competència. Creieu-me, l'escena no distava molt del què us podeu imaginar, el tema era sèrio. I jo, seguint en el meu compte enrere per intentar ser puntual a classe (els 5-10-15... minuts de retard solen ser habituals), aconsegueixo obrir-me pas entre la multitud, no sense algun que altre problema -en aquells moments vaig entendre el perquè hi ha qui porta braçalets de punxes-, i em poso a la cua. Perquè ens entenguem tots, si això fos el Mario Bros (qui no hi havia jugat???), encara em faltava passar-me el castell.

Després de 3-4 minuts de cua, és el meu torn. "Buenas tardes" em diu. Jo, tot i estar un xic resignat pel retard que m'ocasionava tal enrenou li retorno el gest amb un prou simpàtic "bona tarda". I ella, tot seguint amb aquella amabilitat tant típica i passant-se a un català d'accent marcadament castellà, em deixa anar un "això només?". Mmmm. Silenci. Me la miro. Silenci altre cop. Penso. Me la torno a mirar. Poso cara de circumstàncies i li etzibo un ràpid "no" amb una marcada intenció de tenir pressa. Aquella frase de la caixera em va donar la sensació de què qui no comprava 10 objectes era una espècie rara en perill d'extinció. Sóc conscient de què és una frase de les més típiques en l'interessant i mai prou valorat món del comerç, però aquell batibull de gent amunt i avall i la pressa que jo portava no em deixaven alternativa. Només faltava que m'etiquetessin amb un cartell que posés "Aquest ha comprat menys de 10 productes". Tela.

Pago i surto de l'FNAC. Mentre surto i quan ja diviso el carrer, penso que aquesta gent és per Nadal quan foten més calés, quan se'ls complica la feina i quan més rendibilitzen el negoci. Miro el rellotge i són les 7:40 (ja faig 10 minuts tard...), segueixo en el meu pensament i crec que avui potser no aprofitaré les classes, però agafo la moto prou content perquè ja he aprés una cosa nova (fixa't tu!): l'agost a Barcelona no és a l'estiu, sinó en ple hivern! I jo que creia que això només passava a l'altre hemisferi.

Fora conyes, aquesta gent foten l'agost en ple desembre!