L'agost barceloní... en ple hivern!

Curiós. I si no... comproveu-ho. Aquí va una historieta de la metropoli.

Situem-nos a l'últim dimecres de finals de novembre. Jo, tot feliç, surto de la feina per anar a anglès -si companys, molts anys després encara seguim insistint en el tema- i, aleshores, recordo que encara no tinc els llibres de classe per la qual cosa decideixo fer un breu "pit-stop" a l'FNAC de l'Illa. Tinc mitja hora per fer el trajecte i la compra: "factible!!!" penso jo... molt innocent.

Total, que arribo a l'Illa i... allí dins trobo una munió de gent! Això ja em desorienta, ja que no hi sol haver tant de moviment. "Ens acostem a Nadal però encara falta; no crec que la gent sigui tan previsora" em dic, tot pensant que amb 5 minuts ja estaré fora. Entro a l'FNAC i allò ja era equiparable a les Rambles un 23 d'abril; la gent voltant amb un increïble afany de compra, llibres amunt i llibres avall; que si un CD, que si una pantalla plana, i que si no sé què més...! Muntes una papereria just al costat amb 4 teles i 4 mòbils i... segur que fots la primera pela! En definitiva, que allà no valia a badar, allò si que era una autèntica selecció natural i no les teories d'en Darwin: qui no anava per feina es quedava sense el preciat objectiu... sort que jo anava a buscar llibres d'anglès, pels que lògicament no vaig tenir massa competència. Creieu-me, l'escena no distava molt del què us podeu imaginar, el tema era sèrio. I jo, seguint en el meu compte enrere per intentar ser puntual a classe (els 5-10-15... minuts de retard solen ser habituals), aconsegueixo obrir-me pas entre la multitud, no sense algun que altre problema -en aquells moments vaig entendre el perquè hi ha qui porta braçalets de punxes-, i em poso a la cua. Perquè ens entenguem tots, si això fos el Mario Bros (qui no hi havia jugat???), encara em faltava passar-me el castell.

Després de 3-4 minuts de cua, és el meu torn. "Buenas tardes" em diu. Jo, tot i estar un xic resignat pel retard que m'ocasionava tal enrenou li retorno el gest amb un prou simpàtic "bona tarda". I ella, tot seguint amb aquella amabilitat tant típica i passant-se a un català d'accent marcadament castellà, em deixa anar un "això només?". Mmmm. Silenci. Me la miro. Silenci altre cop. Penso. Me la torno a mirar. Poso cara de circumstàncies i li etzibo un ràpid "no" amb una marcada intenció de tenir pressa. Aquella frase de la caixera em va donar la sensació de què qui no comprava 10 objectes era una espècie rara en perill d'extinció. Sóc conscient de què és una frase de les més típiques en l'interessant i mai prou valorat món del comerç, però aquell batibull de gent amunt i avall i la pressa que jo portava no em deixaven alternativa. Només faltava que m'etiquetessin amb un cartell que posés "Aquest ha comprat menys de 10 productes". Tela.

Pago i surto de l'FNAC. Mentre surto i quan ja diviso el carrer, penso que aquesta gent és per Nadal quan foten més calés, quan se'ls complica la feina i quan més rendibilitzen el negoci. Miro el rellotge i són les 7:40 (ja faig 10 minuts tard...), segueixo en el meu pensament i crec que avui potser no aprofitaré les classes, però agafo la moto prou content perquè ja he aprés una cosa nova (fixa't tu!): l'agost a Barcelona no és a l'estiu, sinó en ple hivern! I jo que creia que això només passava a l'altre hemisferi.

Fora conyes, aquesta gent foten l'agost en ple desembre!