Desmosedici GP7: una màquina

El mundial de motociclisme està en plena preparació de la temporada 2007, així que la gran majoria d'equips ja escalfen motors.

Una de les atraccions era conèixer les noves motos amb les que els diferents equips afrontaran aquesta nova temporada. I un dels alicients, com no, era veure la nova Ducati Desmosedici GP7, i la primícia va tenir lloc el passat 17 de gener, quan per fi l'equip oficial de Ducati va mostrar la seva nova màquina: maca, maca, maca...

Aquest any l'equip espera poder gaudir de 2 pilots que ofereixin resultats bons i constants, fet que només es va donar l'any passat en un 50%: Si bé "Capirex" va complir amb una temporada bastant digne, el ja retirat Gibernau va ser l'altra cara de la moneda col.leccionant una decepció rere una altra. De cara a aquest 2007 Capirossi tindrà com a company al jove Casey Stoner, pilot rapidíssim però massa irregular a causa d'un excés de fogositat que massa sovint el porta per terra.

L'arribada de les 800c.c. portarà canvis; de moment Honda, la màquina de Hayden i Pedrosa, sembla ser que va un xic atrassada, però són els campions i estaran a davant; Yamaha, amb Rossi al capdavant, es mostra més ambiciosa que mai per tal de recuperar el tro; Kawasaki seguirà en busca de fiabilitat; Suzuki, amb dos bons pilots com són Vermeulen i Hopkins, vol seguir amb la bona imatge que ens van oferir a finals de la passada campanya; i de Ducati, "lo dicho"!

Així doncs, mentre els equips acaben de polir els detalls tot realitzant els tests programats per aquests principis d'any, nosaltres restem ja il.lusionats esperant l'inici d'una temporada que es preveu trepidant.

Raducioiu i Sarrià

Parlar de Florin Raducioiu és parlar d’un dels grans jugadors que ha donat el futbol rumanès. Internacional absolut en 42 ocasions, el de Bucarest ha estat i continua sent un dels símbols del país. Es descrivia com alumne de Hagi.

Personalment el vaig descobrir durant el mundial dels EEUU del 94 (els partits es jugaven a partir de les 9 del vespre hora d’aquí), on precisament juntament amb Gica Hagi, i amb l’incombustible motor Constantin Galca, va portar el combinat nacional a ser una de les sorpreses del Mundial que va acabar guanyant la canarinha. L’Espanyol l´havia fitxat abans del Mundial, gran sort perquè després ja no hagués estat possible. Al Milà, club de procedència, s'estiraven les orelles.

A l’arribar a la nostra Lliga i fitxar per l’Espanyol es va convertir, per mi, en un referent. Era seguir partits de l’Espanol i donar-se compte que entre mans teníem un gran jugador, elèctric, ben dotat tècnicament, golejador, però sobretot un home d’equip. Sempre gaudint del respecte i l’admiració de l’afició es va convertir en l’ídol de Sarrià.

Parlo de quan encara no hi havia aquests horaris televisius i es jugava molt sovint el diumenge a les 5 de la tarda, quan encara no hi havia el pay per view i la ràdio era el mitjà utilitzat. Parlo de quan encara es jugava a Sarrià. Parlo de… fa temps.

Amb ell van compartir plantilla una sèrie de jugadors amb molt de talent però que no van trobar el camí dels títols; destaquen Nenad Pralija (boníssim), Goran Bogdanovic (otro qué tal), Toni, els francesos José Cobos (bon lateral) i Nicolas Ouedec (gran jugador), Pochettino (sobren les paraules…), Lardín, el belga Dominicque Lemoine, i molts més; no vull destacar-ne més detalls de tots ells perquè em quedaria curt, i la gran majoria es mereixen un post apart… tot arribarà!

Radu (cal no confondre´l amb Claudiu Raducanu, del que dista) va iniciar-se en el futbol professional al Dinamo de Bucarest, on de seguida van veure que en aquell jove davanter hi havia fusta de guanyador; les reds del Calcio no van trigar a llançar-se sobre Radu, i la temporada 90-91 arribava al Bari; d´allà a Verona, a Brescia i a Milà, d'on va anar a l’Espanyol l’any 1994; l’any 1996 marxa de Catalunya per anar al West Ham anglès, on només s´hi està una temporada, igual que la següent a la Bundesliga, a les files de l’ Stüttgart; del 98 al 2000 torna al Brescia italià, i en la 2000-2001, la seva última temporada, comença al Dinamo de Bucarest i acaba al Mònaco, on penja les botes. Veiem que el rumanès pot presumir d´haver jugat a les grans lligues europees: a la Lliga de les Estrelles, al Calcio, a la Premier, a la Ligue 1 francesa i a la Bundesliga, tota una fita.

Avui Raducioiu és el director tècnic del Dinamo de Bucarest, club que el va llançar a la fama, i del que sent els colors.

El motiu de l’article…molt simple: he passat per on ja fa més d’una dècada hi havia Sarrià, i de seguida m´han vingut al cap les tardes de futbol allí viscudes, i amb elles…,entre d’altres, Raducioiu.

Oh lá lá

El Dakar 2007 va finalitzar el passat diumenge a la capital del Senegal, on un any més l'emblèmatic Llac Rosa va acollir els supervivents de l'edició d'enguany.

En cotxes seré breu, tan breu com la resistència que van oferir els Volkswagen als totpoderosos Mitsubishi; aquesta resistència es va limitar a quatre dies mal contats i, fins i tot, al final Schlesser els va donar una lliçó. A l'inici els Volkswagen se les prometien molt felices però noi... les primeres etapes són per acabar-les, lluir-se davant del públic i poc més; Mauritània dicta sentència, i aquest any no ha estat una excepció.

Sainz és ràpid, probablement el que més, però el Dakar exigeix més que destresa al volant. Les exhibicions de pilotatge guanyant 5 etapes no les hi treu ningú, cert, però demostra un mal plantejament de la cursa. I d'alumne a mestre...: classes magistrals de Stephane Peterhansel que, una vegada més, es proclama rei de les dunes. Un as!

En motos el més fort va ser el francès Cyril Despres, resident a Andorra, i que va demostrar una constància que el va permetre anar de menys a més, escalant posicions dia si dia també, i aconseguint així l'últim divendres el liderat de la prova. Hi ha qui resta mèrit al francès, ja que es comenta que era Marc Coma qui realment mereixia emportar-se el gat a l'aigua; però aquesta és la grandesa del Dakar, el continu degoter de sorpreses, l'incertesa de que no es decideix res fins a l'últim quilòmetre, i d'exemples n´hi ha per donar i per vendre: ja fa anys, Carles Mas va perdre la prova en l'últim repostatge, per culpa de "gasolina" defectuosa (els més agosarats comenten que de gasolina només en tenia el nom...); un altre cas, i sense haver d'anar massa enrere, el trobem en l'edició de l'any passat en què el pilot d'Avià es beneficià de la caiguda de Despres.

Cada any es presenten al Dakar 3-4 pilots que despunten, que són molt superiors a la resta; aquests 3-4 pilots són uns grandíssims navegadors (bàsic) i molt ràpids (vital); aleshores això ja els porta a les primeres posicions i, excepte averia greu o accident, aquestes places ja estan adjudicades; però falta decidir l'ordre... i aquí és on ja entra aquell "plus de noséquè", diguem-ni decisions arriscades per arrebatar segons al rival ,... o si ho voleu, evident també, diguem-ni sort!

Però queda clar, i serveixi com a conclusió, que al Dakar no s´hi val fugir d'estudi, que s'hi ha de ser i s´hi ha d'anar; el Dakar és una cursa per intrèpits, una carrera on, si bé pagant sant Pere canta (qui té quartos i s'inscriu a temps pot anar-hi i punt!), acabar la prova no ho fa tothom, i ja s'acabi en primera o en trentena posició, el mèrit és "tremendo"! I buscant similituds en d'altres àmbits: el Dakar és per tot motard, el què la meca representa pels creients islàmics, el què Wembley i Saint-Dennis representen pels culés, el què l'Everest és per tot alpinista...

Per molts anys!

Sembla que vol ploure

Aquest matí, tot esmorzant amb els Matins a TV3, m´he assabentat que, molt possiblement, el nou sponsor de l'elàstica del Reial Madrid sigui l'empresa energètica alemanya E-On, en substitució de BenQ, ja que aquesta última es troba en un moment delicat.

Segons Calderón, es tracta de "un contrato de patrocinio inimaginable", tot i que el màxim mandatari dels merengues no va voler desvelar el nom del possible sponsor blanc.

Tot plegat ens porta a un joc de doble fil, amb un rerefons que va molt més enllà del simple fet de patrocinar la samarreta d'un club de futbol. Des de Madrid han fet una clara declaració de principis, han demostrat que no estan disposats a perdre pistonada en favor de Catalunya, marcant el territori. Queda patent, en cas de confirmar-se el patrocini, que a Madrid no han paït l'OPA.

L'OPA que en el seu dia va presentar Gas Natural per fer-se amb Endesa va destapar la caixa dels trons a Madrid, i des del primer dia, es van preveure unes negociacions àrdues. A Madrid no toleraven aquesta possibilitat i va ser aleshores quan va sorgir la possibilitat de què fos E-On qui adquirís Endesa, i tots sabem com segueix la pel.lícula.

Així doncs, no deixa de ser curiós que ara Reial Madrid i E-On, s'uneixin per tirar endavant el projecte madridista (en cas de què s'acabi concretant tot plegat). Per més INRI i afegir més marro al tema, sols faltaria que Gas Natural patrocinés al Barça! Bromes a part, s'apropa tempesta...

L'Olot - St. Feliu Guíxols

Pels amants de l'esport, i de l'esquí en particular, aquest és un hivern atípic: la manca de neu està provocant estralls entre aquest col.lectiu; és el moment, doncs mentre no nevi (la setmana que ve es comenta que cauran nevades generalitzades per tot el Pirineu...ailàs!), de buscar noves alternatives, i noves formes de gaudir practicant l'esport d'aventura. I per ficar fil a l'agulla, què millor que iniciar el procés amb una ruta amb BTT per part de la geografia catalana.

De rutes per Catalunya, a través del google, les trobem a centenars; la gran majoria d'elles amb punts d'important interès històric, paisatgístic i cultural.

L'any passat per aquestes dates, amb l'amic Roger Vall, "Barny" pels amics, ens va picar "el gusanillo" del BTT i vem plantejar-nos la possibilitat de traçar una ruta de 2 dies; després d'ullar vàries alternatives, ens vem decidir per la "Ruta del carrilet" que va d'Olot a St. Feliu de Guíxols, i per on, durant tantes dècades havia circulat el mític carrilet.

Així que el vint-i-escatx de gener d'antany (exactament l'endemà de l'eliminació culé a la Copa del rei contra el Saragossa), a quarts de 8 del matí i encara indignats per l'insultant expulsió del Gaucho, estàvem ja al Clot del Vilà carregant les 2 bicis a l'Express del Ramon del Soler, ja que era l'Isaac Peraire qui, molt amablement, es va oferir a portar-nos fins al punt de partida.

A mig trajecte però, ens va semblar que teníem algun budell buit, així que sense cap moment de dubte i amb el vist-i-plau dels 3, ens vam parar a la Vall de Bianya per entaular-nos; amb l'estómac ple, i amb reserves per pedalar durant aproximadament 40 dies, vam acabar d'arribar fins a la capital de la Garrotxa. Era el moment.

Així doncs era l'hora de començar a pedalar; l'Isaac, encara fart com nosaltres 2, va agafar l'Express, gas i cap a Prats; en canvi nosaltres, farts i a pedalar! De seguida ens vem donar compte de que el terreny era molt apte per la pràctica del BTT, i el desnivell era més que còmode, fet que ens havia de permetre completar sense masses penúries els aproximadament 60 km´s que ens separaven de Girona ciutat. La sensació era agradable: pedalàvem sense estravar-nos massa i vèiem que anàvem completant quilòmetres amb relativa facilitat; a més, és recompensant pedalar per camins nous per a nosaltres, ben marcats, amb una vegetació força diferent de la que ens movem normalment, amb paisatges de"nari", i creuant pobles poc massificats, però que formen part del nucli històric del ferrocarril a Catalunya. Així en aquella primera jornada vem traçar, entre d'altres, des de la Vall d'en Bas, passant per Les Preses, Les Planes d'Hostoles, Amer, i fins a vorejar la vora del Ter a Bonmatí i prosseguint cap a Girona.

A mitja tarda, després de 60 Km´s i algun petit problema, arribàvem a l'alberg de Girona! A estirar les cames, a fotre quatre xiulets a les pubilles que transitaven per la ciutat, a sopar, a fotres unes vint partides ping-pong, i cap al catre! L'alberg no era cap cosa, però cap problema...sobrats!

L'endemà, un xic més cansats, i amb una rasca que acullonia als més agosarats, nosaltres, molt valents, continuàvem la ruta; sortint de Girona, i després de visitar algun conegut/a, iniciàvem la segona i última jornada de la ruta/excursió. La veritat, és que ens vem extraviar del recorregut en algun moment...és el que té el road-book! El terreny estava humit i el pedalar era força feixuc, i més en determinats moments en que plovisquejava; el paisatge en si era més recompensant el primer dia, però la duresa i el cansament del 2n dia quedaven patents a mesura que ens apropàvem a St Feliu de Guíxols; vem dinar poc després de creuar Llagostera, amb un fred que fotia, carregats amb les maletes, i fotent-nos nous, ametlles, llom i més fato que vem trobar en un bareto al costat d'una antiga estació. Vorejàvem quarts de 3 del migdia i la temperatura ens va fotre aixecar del banc on païem el merescut àpat; els últims km´s ens van fer adonar, que no anàvem pas massa sobrats de forces,... però pels voltants de quarts de 5 entràvem triomfants, satisfets, i amb la sensació d'haver complert un repte a St. Feliu de Guíxols.Un cop allà, i després d'un últim "pinxasso" que va confirmar el gafe dels 2 dies en aquesta matèria, vem anar a esperar l'Isaac i la Mònica que ens vinguessin a cercar.

Estàvem força consumits en tema forces, així que ens vem anar a esperar al passeig marítim, on, tot apalancats, vem poder gaudir de la brisa del mar i...d'un espectacle caní! Si..va ser distret...un gos anava tantejant un parell de femelles, però noi... li van donar carbasses! "És lu què té"...

Un xic més tard, per fi, vèiem arribar l'Express...si!!! Era la culminació, un brillant punt i final a 2 grans jornades! L'excursió va estar molt bé, així que si mai teniu un parell de dies, i no pas en ple estiu, una bona opció és plantejar-vos anar a pedalar per Catalunya.

La sensació d'aconseguir els objectius és la xispa que mou els excursionistes i amants de l'esport aventurer... així que hem parlat de fer una nova sortida en els propers mesos, aquesta molt més ambiciosa, dura i llarga: "Els pedals de foc"... sobren les paraules... però també l'ambició! Siau!

"Els tres còdols"

El C.E. Excursionista Bandolers publica aquest mes de gener el segon número dels "Tres Còdols", la revista de l'entitat; amb aquesta nova publicació es referma el caràcter actiu del grup.

Aquest número narra la sortida que Els Bandolers van organitzar a la Gallina Pelada, i que fou un èxit de participació en majúscules; el grup també parla sobre la pròxima sortida, el proper 4 de febrer, que es tractarà d'una esquiada a l'estació francesa de Porté-Puymorens. Aquests i molts altres temes, a la nostra revista!

Des dels bandolers s'està treballant per poder realitzar cada dia més activitats, i promoure tot el què gira entorn de l'esperit aventurer que compartim: des de sortides en BTT, pujades a diferents cims catalans,... i qui sap si en futur, somniant una mica... o no, podrem disfrutar al nostre poble d'un circuit fixe d'orientació, d'un rocòdrom, i de material per a les sortides dels socis del Centre Excursionista, entre moltes altres coses.

Bandolers, ens retrobem a la revista!

Derbi: St Feliu B - Olost

El proper dissabte 20 de gener a les 4 de la tarda es disputa a Sant Feliu el derbi entre el Sant Feliu B i l'Olost.

S'enfronten un Sant Feliu que va acabar el 2006 demostrant del què és capaç de fer en aquest grup 4, però que no va poder fer el mateix el passat cap de setmana a Balenyà; així, de ben segur que veurem un Sant Feliu motivat, amb ganes de donar noves alegries i mostrar les seves credencials per escalar posicions. Com es va veure al camp de l'OAR, el Sant Feliu és un equip que quan està rodat no importa qui tingui a davant. Caldrà veure de què és capaç l'equip de Jaume Sanglas aquest dissabte.

Per altra banda l'Olost voldrà confirmar-se com un dels equips forts del grup, i sumar per així mantenir-se en la part alta de la taula.


Bon espectacle el de dissabte; no hi falteu!

Obres... per despertar la memòria

No podia arribar a imaginar que les obres del carrer de casa poguessin despertar tants records que es mantenien en un racó ocult de la meva memòria, però que com he pogut comprovar, hi són i ben presents.

Fa cosa d'un any es va aprovar renovar el carrer Sant Pere Almató i posar-hi llambordes; les obres, si no vaig errat, van començar entre setembre i octubre; jo, content per la millora que això significa pel poble però també, pensant en les molèsties que això podia ocasionar per arribar a casa, que uns quants mesos després puc dir que no han significat cap inconvenient important.

Jo solo aparèixer per Sant Feliu els caps de setmana, així que entre setmana i setmana podia, i encara puc, apreciar l'evolució de les obres. Evidentment, m'omplia d'alegria veure que la cosa avançava a bon ritme i, més o menys, segons els terminis marcats, però alhora m'entrava un "noséquè" al veure que despareixia una part amb la que jo sempre havia conviscut, en definitiva, el "meu" carrer: primer van aixecar el terra i quan vaig arribar el divendres a casa... "eing????"; pot semblar una tonteria, però l'imatge va ser impactant; el terra de davant de casa que jo havia vist durant tots els meus anys ja no hi era; sorprenent... però evidentment no em va treure la son i no em va privar de dormir tranquilament, això si... ja sense el terra de sempre; després va ser aquella vorera (nosaltres en dèiem "cera") on tantes vegades hi havia anat a caure amb bici, on tants estius hi havíem marcat una porteria de futbol i on, no fa pas molt, tantes vegades m´hi havia enfilat amb el cotxe (sense voler-ho, tot s´ha de dir). I així seguidament, a mesura que tot plegat evolucionava i anava agafant la nova forma, pel meu cap hi passaven més i més vivències.

A dia d'avui ja sols falta col.locar les llambordes i donar-hi els últims retocs per tenir ja el carrer Sant Pere Almató dels pròxims anys, on de ben segur, també s´hi viuran experiències tan entrenyables com en el seu dia es van viure en el, JA, àntic carrer; però com puc donar fe, l'àntic carrer serà per molts un carrer de records, en el meu cas d'infància i adolescència, que seguirà ben lligat a la memòria del nostre poble.

Ràdio Vic, amb "Alo-Alo"

Ràdio Vic s´ha posat les piles en matèria esportiva, i cada divendres de 8 a 9 del vespre inclou en la seva programació el programa "Alo-Alo", que té com a epicentre el repàs de l'actualitat culé.

Bona iniciativa des de la ràdio osonenca, proposant aquest nou programa que presenta un format de magazine esportiu, on es tracten les darreres novetats i on es debaten diferents successos esportius, està molt bé, de veritat; és un programa de qualitat, dirigit per Artur Sales i els seus col.laboradors; si bé no és un Jordi Basté ni un Xavi Bosch, és un gran comunicador i té molt a dir; tant si sou amants del bon futbol com de la bona ràdio, us el recomano.

Figo en pura essència

El pas de Figo del Barça al Madrid, va donar-nos a conèixer la pitjor cara del bon jugador portuguès; era un jugador molt estimat, es pot dir que suava l'elàstica blaugrana com pocs, que es deixava la pell fins l'últim minut; per molts de nosaltres, la seva implicació al club estava fora de tot dubte; quin orgull veure'l portar el braçalet de capità!

Però l'estiu del 200x va ser suficient com per mostrar-nos la cara més oculta de l'ex de l'Sporting de Lisboa; 2 mesos van ser suficients per capgirar les coses; el què era blanc va passar a ser negre; el què era amor, es va convertir en odi; i les mentides es van anar acumulant, i els culés ens resignàvem a creure el què ell deia: "el 24 de julio estaré en Barcelona"...ho recordo com si fos ahir. Jo (suposo que com molts enamorats de l'elegància del seu futbol) confiava en ell, o almenys és el que volia, però la convicció i els juraments de Florentino sobre l'existència d'un precontracte firmat, em feien témer el fatal desenllaç. I si, la presentació del portuguès al Bernábeu amb el 10 a l'esquena van confirmar les males arts de Florentino per una banda, i el tipus de persona que era Figo per altra banda. D'ídol a... digueu-ne com vulgueu, així de simple.


Però ens quedava per veure els lamentables episodis del Camp Nou, que tot i que al meu entendre fóren excessius, venien a mostrar al món el mal que ens havia fet la seva traició; i del Madrid en va sortir per la porta del darrere, ja que mai li van donar l'apreci i estima que sí tenia
a Can Barça. D´aquí a l'Inter, on no ha triomfat, i ha optat, a final de la present temporada per retirar-se jugant un any al món dels petrodòlars, i omplir-se més les butxaques.

La raó que m´ha conduit a redactar tot l'anterior, és el que ahir vaig llegir al Mundo Deportivo i que em va deixar tocat, pensant que a vegades molts anys de dedicació tenen un trist i gens merescut final per causes aliènes; els qui hem passat per el món de les lesions de llarga durada sabem molt bé de què es tracta. Us sona el nom de César Jiménez? Us ve a la memòria el Reial Madrid- Saragossa de fa dos anys? Recordeu la terrible trepitjada de Figo al genoll
del defensa del Saragossa? Aquell 16 de gener (de 2005) havia de ser un gran dia pel defensa, aleshores de 27 anys, que jugava de titular al Bernábeu per la baixa de Gabi Milito; havia der ser un repte per ell, i ho afrontava amb una il.lusió tremenda. I jo del partit només recordo a Figo excusant-se per la brutal entrada, i l'endemà va ser notícia a tots els diaris que l'extrem portuguès havia trucat al saragossista... sí... tot amabilitat, tothom se'n feia ressò! Però i avui??? qui se'n recorda de tot plegat? Mentre Figo segueix jugant, on està César Jiménez??? està a prop de la retirada i lluny del què li agrada i ha dedicat gran part de la seva vida: el futbol; comenta que "Estoy mal. Es demasiado tiempo sin jugar y, sobre todo, sin poder siquiera entrenar. Cuando me estaba recuperando de la primera operación, llegó de improviso la segunda. Y cuando me estaba recuperando de la segunda, ocurrió la rotura de menisco. No he terminado de estar bien nunca desde que salí del quirófano aquel 19 de enero de 2005". Ha perdut 2 anys, ara en té 29 i la setmana passada va viure l'enèssima recaiguda, i mira al futur amb una profunda incertesa: "Medito retirarme del fútbol definitivamente" . Estic convençut que Figo no va actuar premeditamdament, però l'acció significa una altra taca, una més, a l'historial del portuguès.

Des d'aquí, ja només resta donar ànims al jugador andalús del Saragossa.

Més del mateix!

Per temps que passi, hi ha moltes coses que no varien, i aquest cap de setmana n´ha estat un clar exemple.

Hem vist un Barça, que tot i no fer un bon partit, segueix sumant a camps difícils; ahir, al Coliseum Alfonso Pérez, el Barça va arrancar un punt al treballat equip de Schuster, i segueix així amb la dinàmica de les passades temporades, puntuant a places difícils, que és on el Barça reeditarà el títol. Els més crítics malparlen de l'imatge mostrada per l'equip, de què el gol només va poder arribar a pilota parada,... però nois, un puntet i cap a Barna! I si marquem a pilota parada és perquè en sabem, i si puntuem tot i no jugar bé és perquè sabem patir quan toca,... així que optimisme. Tan Gago, tan Luis Fabiano (pròxim rival de Mike Tyson), i tan "somos los mejores"... però zero punts aquesta jornada.

I el Barça de bàsquet va aconseguir, per fi i a falta d'una jornada per acabar la primera volta, situar-se en les places que donen accés a la Copa del Rei de Màlaga. Partit de poca qualitat però molt seriós; el Barça va donar el do de pit quan tocava, i el Grup Capitol de Valladolid, fent un mal partit, va perdre l'enèssim partit que el condemna a les penúries de l'ACB. Pel Barça sobresortiren l' incombustible Navarro i un colós Fran Vázquez. Aquest Brça promet una segona part de la temporada molt llaminera. Així el Barça, molt possiblement, serà on mai no ha faltat.

L'Espanyol segueix, com en la darrera temporada, sense donar la talla quan pot deixar enrere la part de mitja taula cap avall. Què falla? Jo crec que ahir va ser qüestió de sort, però... !

A Madrid, el Nàstic sí... però no! L'empat amb sabor a victòria en un primer moment, va deixar un gust agredolç després de conèixer el mateix dissabte la victòria de la Reial, i ahir diumenge la del Betis del "Machote", amb un molt incisiu Sobis (promet). El problema s'accentua, però l'imatge dóna un marge per l'esperança; cal veure l'evolució dels de Flores.

I el què tampoc canvia, és la magia del suec Henrik Larsson "el Gran"! Només va necessitar 50 minuts per mostrar el seu instint golejador a l'emblemàtic Old Trafford; la parròquia red li va retre, almenys, 3 ovacions ben merescudes; aquest jugador no perd la flama, i és un orgull que hagi format part del nostre club. L'estima i el caliu dels culés cap a ell, de pell de gallina. Màgic Larss!

Més Dakar!!!

Aquests primers dies de gener s'inicia el rally per excel·lència, l'aventura en pura escència, el gran Dakar! Si amics, l'anterior Paris-Dakar, actualment anomenat Euromilhoes Lisboa Dakar! Ja el tenim aquí, així que a disfrutar-lo.

Aspirants a la victòria els de sempre, però amb la revelació o sorpresa de torn. En la categoria de motos, l'avianès Marc Coma, vigent campió, no tindrà una carrera tan plàcida com la d'antany, i si vol guanyar, haurà de suar bastant més. L'equip KTM-Repsol capitanejat per l'osonenc Jordi Arcarons compta amb uns mitjans, un equip, i una estructura que permeten maximitzar les seves aspiracions de victòria: un clar exemple és que compta amb pilots de la qualitat i l'experiència de Giovanni Sala fent la funció d'assistència ràpida (pilot que molts equips ja voldrien com a cap de files). L'altre equip punter és el KTM-Gauloises francès, que penso que té els 2 millors pilots i amb diferència: el francès Cyril Despres, resident a Andorra i amb un català més que correcte, i l'Isidre Esteve, "lo Sidro"; tots dos pilots van patir caigudes d'importància en l'anterior edició, havent-se de conformar el francès amb la 2a posició (i espatlla dislocada) i el català havent d'abandonar i acabant ingressat a l'hospital on li van extirpar la melsa. A més d'aquests, també hi veurem destacats de l'especialitat com David Casteau, Jean de Azevedo, David Fretigné, Carlo de Gavardo i Alain Duclos, gent amb classe que pot aportar emoció i molta batalla.

I esperem no haver de lamentar més víctimes, el pitjor episodi de l'aventura: tots tenim en la memòria els mestres Richard Sainct i Fabrizio Meoni. Grans!

En l'episodi de cotxes, poc a destacar. El vigent campió Luc Alphand, ex-esquiador professional, al volant d'un Mitsubishi és el favorit, juntament amb l'experimentat i multifacètic Stéphane Peterhansel; sobresurten també Nani Roma, Jutta Kleinschmidt (de la que diuen que és capaç de canviar l'oli dreta... caram tu!), i.... un històric de la prova: Ari Vatanen, el finlandès que celebrava les victòries amb llet en lloc de fer-ho amb cava, retorna a la prova africana; per gent com ell mai és tard, i sempre hi tindran un volant; la seva etapa anterior amb Citröen (un ZX per cert), de les més brillants que es recorden de la prova.

Així doncs, molta sort a tots ells, i aposto per l'equip KTM-Gauloises... i en cotxes per Luc Alphand. A veure què tal...s'admeten pronòstics! Gas i xampany!!! (per Vatanen: "gas i llet!!!").