Sabem ser culés?

Arreu és conegut que els aficionats culés som patidors de mena, però d'aquí a subordinar el propi estat d'ànim d'una persona al resultat del club blaugrana hi ha un abisme. I precisament a això és al què em vull referir en aquest post.

Ahir, malauradament i com tots sabem, el Barça es va complicar, i molt, el seu pas a la següent ronda de la Champions. És normal que regni un cert desànim unes hores després, la mateixa nit o fins i tot, en certa mesura, l'endemà de la derrota; fins aquí tot correcte. Però em sembla una mica absurd confondre el desànim amb un fanatisme desmesurat que no ens deixi païr les derrotes. Està molt bé ser ambiciós i exigent, però no ens pensem que any rere any guanyarem la Champions i la Lliga, i no perdem de vista que el rival és tot un hitòric, un Liverpool al que potser vam subestimar, qui sap. Per tant, cal afrontar aquesta derrota amb ambició i pensar que podem fer una bona tornada, encara que pel què he sentit aquest matí a moltes ràdios, ja donen l'eliminació per feta, fet que em sembla un lamentable despreci cap a un Campió d'Europa que durant 2 anys seguits s´ha guanyat la nostra confiança a base de bon joc i resultats. A veure si al final semblarem el "Pupas" Aléti!

I si, possiblement aquest patiment és un sentiment contra el que els culés no podem fer res, però seria bo que recordessim aquell concepte que ens van ensenyar de ben petits a l'escola: el saber perdre...