Roberto "Tito" Bonano no passarà a l'història com un dels grans mites blaugrana, ni per haver estat un dels millors porters del Barça ni tampoc per ser el més gran dels argentins que han fet del Camp Nou el seu centre de devoció. Cap d’aquestes característiques estan acord amb el rendiment mostrat pel bo de Bonano a Can Barça.
El veterà porter argentí de 37 anys, va començar a destacar i a fer-se un nom al seu país a les files de Rosario Central; les bones temporades a Rosario li van permetre fitxar per River Plate on va estar del 96 al 2000, any en què va arribar a Catalunya. Poc conegut per la majoria de culés (m'incloc entre ells), va venir a omplir una posició delicada, maleïda des de la fi de l'etapa Zubizarreta ; les porteries del Camp Nou imposaven massa, i la prova n'era el continu degoter de porters que perdien el prestigi defensant la porteria blaugrana (anteriors al Tito: Lopetegui i Dutruel, i posteriors: Enke, Rustü,...). Amb ell van arribar Andersson, Christanval, Coco, el Pibito, Rochemback i aquell que xutava com Rivaldo i centrava com Figo: Geovanni. Tots ells, amb Rexach garantint i manifestant la seva qualitat. Fals.
Bonano mai va aconseguir demostrar la qualitat que se li suposa a un porter del Barça i, lluny de mostrar-se sobri, va deixar patent en vàries ocasions el salt qualitatiu entre les lligues sud-americanes i les europees; el ritme de competició no té res a veure i la velocitat tampoc, oi que no senyor Riquelme?! Bonano, tot i ser titular en la seva primera temporada (el suplent era Reina), no va deixar massa bon gust de boca: el seu fort era l’u contra u, i el seu defecte el joc amb els peus; més endavant va anar perdent protagonisme fins anar a jugar al Múrcia (baixant a 2a i jugant a la categoria de plata) i finalment a Vitòria on avui viu una delicada situació.
Bonano va demostrar ser un gran treballador, humil i amb un companyerisme com pocs. Bo o dolent? Això ja no ho discuteixo, però és cert que GAIREBÉ mai no va aixecar la veu. I aquí és on volia anar a parar... alguns direu (espero que no tots): “i calia tot això?” Doncs jo crec que si perquè, el què vull donar a entendre, és que per sobre d’un futbolista, més o menys bo, hi ha una persona que a vegades deixa molt a desitjar (Maradona us serveix?) i d’altres que realment són necessaris en aquest esport, per la seva gran qualitat humana (heus ací el Tito Bonano). El cas és que el porter argentí viu relegat a l’ostracisme i la seva màxima aspiració dins de l’equip és anar convocat quan algun company cau lesionat o bé és sancionat. I el més penós de tot el tema, és que els motius no són esportius...! Resulta que en el cas Lluís Carreras, comentat en el post Piter...man?, Piterman va insultar a Carreras, la seva família i fins i tot va deixar-lo per terra basant-se en la seva condició de català. La represàlia contra el tècnic va ser brutal, però alhora de la veritat només un va donar la cara: Bonano. En una reunió al vestidor, Piterman, va deixar anar, tot pinxo, la següent frase: “quien no esté de acuerdo con mis métodos que coja la puerta y se marche”. Lluís Carreras va agafar la porta (en sentit figurat... s’entén!) i se´n va anar i amb ell... el Tito! Chapeau!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada