On pares, amic?

Amic Henke, ja fa més de 2 temporades que vas deixar Barcelona per tornar a la teva freda i gèlida Suècia. Hi ha qui diu que ningú és profeta a la seva terra, però tu ets l’excepció!

Ja fa temps que vas deixar de celebrar els teus gols –que segueixen sent molts- amb la nostra elàstica; ja fa temps que el nostre gol ja no porta el teu segell; aquell estil tan particular ha deixat pas a un ambient un xic més galàctic, però amb els números a la mà, menys efectiu.

Diuen que els nens arriben amb el pa sota el braç; tu ho vas fer just al revés: vas arribar ja de gran i vas marxar amb una Champions i dues Lligues al sarró! L’història més recent ens deixa abundants mostres de que no és gens fàcil sortir de casa nostra per la porta gran, però el cert és que tu vas deixar un grat record en una plaça futbolística tan exigent com tradicionalment ha estat Barcelona.

Avui encara molts trobem a faltar la teva forma d’entendre el futbol: mancat de velocitat, no massa dotat tècnicament, però amb una intel.ligència brutal per llegir els partits, amb uns moviments de murri, amb grans dosis d’oportunisme i amb gol. Molt gol. Quant de gol! Si fossis un medicament series un « comprimit de gol », del que el Barça n’hauria de fer un ús immediat si és que encara vol aconseguir algun títol aquesta temporada.

El primer dia que vas posar els peus al nostre santuari, ja vam percebre quelcom extraordinari: hi havia química i hi havia respecte, sensacions que ben aviat van deixar pas a un gaudi recíproc entre tu i l’afició. Vas saciar les nostres preferències com pocs han fet i és que tu feies de l’esport una filosofia de vida, i això es notava.

Molts no et valoraven quan eres un dels nostres; frases de l’estil “aquest tio ha vingut a jubilar-se” o “és molt fácil jugar en aquest Barça” eren el pa de cada dia. El temps ha parlat per si sol i ha dictat sentència. I és que quan un deixa un bon record arreu on va… no cal dir res més.

La samarreta « Larsson 7 » amb la que tant vaig cridar a Canaletes, sempre em recordarà anys de prosperitat culé, d’ambició blaugrana i, en definitiva, de títols.

Sóc un nostàlgic…

Sir Larsson, un visionari.

I és que com diu un bon amic “a la vida hi ha molts professors, però pocs mestres”.

Els gossos del veïnat

És molt normal que la gent que viu en una casa o bé que disposa d'un espai considerable tingui animals de companyia; així ho tenia entès des que era ben petit. Però darrerament estic copsant una tendència creixent a encabir animals de companyia, fills i àvia en un mateix i minúscul habitatge de 40 metres. Sembla ser que qui no té 2 gossos, 3 tortugues i una fura convivint a casa ja no és res!

Tot i que el tema de la fura podria donar molt de si (a ciutat hi ha qui treu a passejar fures lligades en una corretja...), em centraré en el tema caní. A Barcelona, a dia d'avui, tenir un gos a casa és el més normal del món, i no crec que m'equivoqui si dic que els gossos representen un percentatge força elevat del total d'éssers vius residents en cada bloc de pisos.

La meva experiència en aquest tema és remonta sis-set anys enrere al barri d'Hostafrancs; vivíem en un bloc on, tot s'ha de dir, no hi havia pas masses gossos; però si que teníem a les nostres files l'estrella del veïnat, érem l'enveja de la resta de blocs: us parlo d'una bola de pèl
grossa i rodona, amb asma i bronquitis crònics (els més vells del barri deien que era un "gos-llop"). Si nois, era d'aquells macos macos. Sovint ens creuàvem al la porta del bloc, i el veies fer una petita passa i pensaves ...farà la pròxima? I si si, cric-crac cric-crac, com un senyor, tot constància ell! Cal dir en favor seu que mai no l'havia sentit tossir, tot i que estic segur que en l'intimitat era un no parar... i és que la bronquitis ja ho té això! Anaven sempre amb el seu amo, una persona també molt dinàmica: els veies sempre tots dos ben pinxos! Ara bé, el dia que l'amo va faltar, la boleta de pèl en qüestió ja no va tornar a ser mai més res.

Anys més tard, i encara amb el record de la petita gran boleta de pèl en ment, ens desplacem a l'Eixample, que és on residim encara avui en dia, i aquí si que el tema ja se'ns escapa de les mans. El bloc n'és ple, i tots tenen el tret comú de ser gossos realment lletjos, allò que en diríem "peteners" però encara molt més lletjos, i els meus companys de pis poden donar fe de que no exagero. I a la nit sembla ser que se'ls desperta la vena artística i foten concerts dels bons, d'aquells que et priven de descansar com Déu mana! Tant bons que fins i tot un dia em vaig apropar a la finestra i vem tenir un intercanvi d'opinions d'aquelles tan típiques home-animal, tot i que no el vaig poder atissar! El resultat? molt dolent, nefast! doncs la nit següent sant tornem-hi! I al cap de 2 o 3 dies passa allò tan mític de que estàs esperant l'ascensor i entra el gossot baladrer amb el seu amo, i clar, llavors fotem-hi tots bona cara, perquè no li podem pas dir: "si, li estic molt agraït perquè aquest engendro ronyós del que vostè en diu gos no para de tocar el què no sona durant tota la nit!!!". Bé, poder dir-li-ho si que podem, però potser no seria massa assenyat per part nostra.

És que a més, hi ha el típic que té un gos només per engraixar-lo i atiborrar-lo, i et diuen "no és que jo volia una foca i pel preu només em van donar això!". Bromes a part, sembla que el problema del sobrepès no només afecta als humans. Ull!

Qui sap, potser en un futur ens sedueix l'idea de tenir un gos... això si, per no desentonar amb els altres, que sigui un gos ben lleig.

Trepidant

Mundial de traca i mocador el que s’inicia el proper mes de març al traçat de Losail; sobren alicients i motivació per afrontar una de les temporades que, segons es comenta, té el ventall més ampli d’aspirants al títol dels darrers anys i, com ve sent costum, serà al circuit de Xest on s’acabi dictant sentència.

A priori, tot fa pensar que la lluita serà aferrissada i que el títol serà cosa d’uns quants; tot i que m’agradaria que fos així, jo en discrepo: crec que serà el gran Valentino qui acabi guanyant, convertint-se així en el gran dominador de la categoria reina; no oblidem que aquest any el seu marge d’error és mínim així que l’italià sortirà amb el ganivet a les dents, a confirmar que les 2 darreres temporades sols van ser un petit lapsus, a demostrar a l’afició qui segueix governant el galliner, i en definitiva, a deixar patent qui és l’autèntic número 1 de l’especialitat (mentrestant, que l'"humil" Lorenzo en vagi aprenenent perquè.... li falta i molt!); ara bé, cal comptar amb el permís d’un Pedrosa que, de ben segur, hi tindrà quelcom a dir. No em direu que no seria brutal un frec a frec entre aquests monstres de les 2 rodes! Llàstima de l'accident que ha patit avui el català mentre entrenava a Sepang ja que, malauradament, condicionarà negativament el seu inici de campanya.

La graella de Moto GP presenta un repertori espectacular, és de les maques de veure, d’aquelles on s’hi portés barret me’l trauria! Senyors, seguirem gaudint de l’incomustible Capirossi (i de la seva senyora, que sempre és una alegria), de Vermeulen (rapidíssim), de Hopkins (excèntric i espectacular alhora), de Toseland (campió de SBK i nova joia de la corona britànica), de Melandri (molt talent però irregular), de De Puniet (fiabilitat a prova de foc), de Hayden (imprevisible) i també, entre d’altres, del vigent campió Stoner. Després de moltes temporades donant la talla, Carles Checa és l’absència més significativa.

El mundial d'enguany consta de 18 proves, i ja podem començar a subratllar el 20 de juliol: Laguna Seca, uaaa! És el Gran Premi per excel.lència, i és que el seu traçat és un homenatge als amants de les motos, on el mític the corkscrew ja espera ser profanat (els de TVE l'anomenen "sacacorchos" ). Quin espectacle, quin circuit, quins pivons, quina festa del motor,...

Pels més impacients, hi ha un petit aperitiu el 17 de febrer a Jerez amb la disputa dels tests oficials on pendran part tots els equips. I per afegir-hi encara més il.lusió si cal, hi ha un parell de Grans Premis nocturns.

Il Dottore tornarà a exercir com a tal.

Henry tot poderós

Cert és que avui em deixo endur per l’eufòria, i que segurament hi ha molts i molts altres temes més trascendents sobre els que escriure; aquesta eufòria es pot entendre desmesurada si només ens remetem a l’1 a 0 contra el Racing, però és que darrere d’aquest curt resultat hi ha molt més.

Hi ha tant com un senyor francès que desborda per la banda, fent miques les defensas rivals i trencant cintures tal i com feia a terres angleses; hi ha també un jugador francès capaç d’il.lusionar només amb un parell de pinzellades de qualitat de la bona; hi ha una persona, també francesa, que fa pinya i que aporta el tan buscat “bon rollo” al vestidor; hi ha un crack -entengui's també francès- que ve a sumar, que ve a adaptar-se, que ve a ser un més i no pas a exigir. Aquest és en Titi… de França.

I és que avui s’ha vist un Henry molt incisiu, mostrant part de l’ampli repartori i indicant que ben aviat caldrà anar al Camp Nou amb pitet, i és que si bé estem acostumats a veure genialitats i màgia brasilera, encara no havíem descobert aquesta nova tendència futbolística que juga el francès.

Avui la classe ha estat magistral, sols calia veure l’indecisió dels defenses visitants cada cop que el francès començava una de les seves carreres i galopava fins trepitjar l’àrea contrària. És un honor que defensi els nostres colors.

Hi ha tant i tant que ho deixo aquí.

Exàmens; serà que l'absència o la distància els idealitza?

Abans d'ahir, dia 8 de gener, va començar per molts estudiants el període d’exàmens del 1r. semestre i, per primera vegada des de que tinc ús de raó, el viuré amb la tranquil·litat de saber que aquesta vegada ja no entro en joc.

Després de molts anys en el camp de batalla -i després d’haver raspat de valent- aquest any em podré mirar els toros des de la barrera, i semblava que mai arribaria aquest moment...uff!

Un cop creues la porta, quan ja n’estàs fora, valores i analitzes el què tenies entre mans: fins i tot penses que l’època d’exàmens potser tampoc era tan dolenta (no hagués pensat mai que arribaria a dir això!): moltes hores de biblioteca, si, però hores que comparties amb un grup d’amics on es creava un clima brutal i on, fins i tot, t’ho arribaves a passar bé estudiant; i aquells nervis que sovint apareixien abans dels exàmens? eren inoportuns i molt molestos però ara enyores aquella sensació de no saber què trobaràs; i què me’n dieu d’aquelles pauses per anar al bar: "5 minuts i tornem!"... i fins 30 minuts després no se’t tornava a veure el pèl per la biblioteca (i ja un cop situat, necessitaves aquells 10 minuts per repassar tota la gent de la fila de davant i de la de més enllà); i aleshores, quan ja portaves 6-7 línies subratllades i semblava que ja res et podia aturar, senties el tant mític "anem a fer el cigarro", i tu sense ser fumador eres el primer a apuntar-te a sortir a fora (qualsevol excusa era bona per fer un break, t’apuntaves a qualsevol moguda!); i aquells dinars que et tiraves a la facultat què? Grans records d’aquell bufet lliure, i encara més grans records d’aquelles fartaneres que t’obligaven a estirar-te mitja hora a la gespa abans de tornar a entrar en matèria! I quan per fi semblava que havies aconseguit posar fil a l’agulla, observaves que hi havia un ordinador lliure, i clar... inverties 20 minuts més a connectar-te; total, que entre pitos i flautes "re de re!"; i l’endemà tornaveu a quedar per “estudiar”, i decidíeu que a les 9 us trobaríeu allà, però a les 8 del matí, encara des del llit, enviaves aquell missatge tant habitual de “quedem a les 10”. Màgic i emotiu. El 3r. dia, ja escarmentat, decidies passar al sedentarisme i provar d’estudiar des del pis... error!: la Play suposava un nou entrebanc.

I és que deixant de banda el període d’exàmens, t’adones que vivies a cos de rei; aquells anys, que a dia d’avui ja són aigua passada, sovint els recordes i t’envolta aquella nostàlgia que tots coneixem, mentre et van venint al cap tants i tants moments que omplien aquells dies en què eres estudiant: els matins a la universitat (no tots!), aquell típic sofà vell del pis que et deixava les fustes marcades a l’esquena però que a tu t’era igual (el sofà era l’autèntica estrella d’aquelles tardes golfes que iniciaves amb El Cor de la Ciutat i que finalitzaves unes hores més tard encara des del sofà), la tauleta del menjador amb una cervesa sempre a punt, aquells àpats amb els companys de pis on sempre hi havia alguna anècdota per explicar,... i així centenars d’elements més que feien del teu dia a dia un gaudi continu.

Cert és que cada cosa té el seu temps i que ara això ja no toca, ja que segurament tampoc ho disfrutaries com ho feies per aquelles èpoques; i és que ara estàs molt bé fent el què fas, ja immers de ple en el món laboral on la vida transcorre de forma ben diferent: no has de pensar en obligacions durant el cap de setmana -tot i que durant la carrera tampoc és el què hi dedicàvem...- i disfrutes de la tranquil·litat de saber que no t’has d’examinar, doncs al deixar definitivament la facultat veus que la vida es regeix per la constància en el treball diari -vindria a ser com una avaluació contínua-;... en fi, que les sensacions són molt positives.

La vida és cremar etapes, totes elles plenes de virtuds que et marcaran.

Regal de reis pel futbol català

El cap de setmana començava amb l'amarg regust de saber que aquest any no hi hauria Dakar; el divendres al vespre tanco els ànecs després d'unes llarga sobretaula reflexionant al voltant de la decisió de Lavigne i la resta de l'organització: pal considerable al món del motor, a l'esport en general i, parlant clar, a la llibertat dels individus. El dissabte, més del mateix: la premsa encapçalava l'informació esportiva amb aquesta notícia tot afegint-hi una nefasta premonició: la mort del Dakar.

Així les coses, semblava que el cap de setmana no seria pas un festival en matèria esportiva; però senyors... a les 8 del vespre, i ja després d'una cavalcada amenitzada per un fred considerable que animava a aplaudir el pas de les carrosses, el Pou i el seu equip de RAC-1 donaven el primer toc positiu de la nit: la victòria d'un Barça pràctic a Palma; "han jugat malament" em va comentar algú, però això és el què menys m'importava en aquell moment i és que anava necessitat d'alegries esportives! Sant Titi "Déu" Henry en va tenir prou amb 20 minutets de res per demostrar a la parròquia mallorquinista qui és l'autèntic crack de la Lliga, i va deixar entreveure que pocs trobarem a faltar Eto'o (o això m'agradaria pensar). La repetició de les millors jugades del francès conviden a l'il.lusió.

Però la traca encara havia d'arribar: a les 10 jugava l'Espanyol... i nois si va jugar! Sant Tamudo va brillar com mai per marcar com sempre, Valdo va posar-hi la qualitat, De la Peña la màgia, Luis García el caràcter, Moisés el sacrifici, Zabaleta la contundència i el treball... i així un a un fins arribar a la seguretat de Kameni! Els Reis de la nit van aparèixer a Montjuïc per regalar a l'afició blanquiblava una victòria de prestigi, una victòria marca de la casa que reflecteix clarament el caràcter vencedor que Valverde ha inculcat a la seva plantilla.

Ara és molt fàcil afegir-se al carro vencedor i sumar-se als elogis que arriben a Montjuïc, però què voleu, aquest Espanyol enamora. I és que sembla quelcom més que una simple ratxa de bons resultats, i fins i tot ja té la sort dels equips grans, com es va demostrar l'altre dia a A Coruña. Juga Kameni? Es guanya. I si juga Lafuente? també; que falta Jarque i, per mala sort, Lacruz ocupa el seu lloc? tranquils, tot i la seva extrema lentitut, el resultat segueix acompanyant. Amb De la Peña lesionat l'equip també anava sobre rodes... però ell reapareix i l'equip segueix la línia ascendent. Però ai el dia que falti Tamudo! Tot i que Luís García és un tros de jugador capaç d'ocupar la punta d'atac perica amb plenes garanties, no em vull ni imaginar que passarà el dia que falti el capità. I si per altra banda, el que falta és Luís García ja ens podem calçar també!

L'Espanyol dóna la sensació de tenir set i la competició és plena d'oasis -digueu-los-hi Villarreal, Deportivo, Madrid, Getafe,...- que ofereixen la possibilitat de seguir somniant en la possibilitat d'arribar a la meta desitjada: la classificació per la Champions.

Per arrodonir un bon cap de setmana pels equips de casa, només faltava que el Nàstic se sumés a la festa, però a la setena tampoc ha pogut ser. En bàsquet Ricoh i Barça mostren la seva millor cara i l'Akasvayu perd igual que un DKV que sembla haver oblidat la fórmula de la victòria.

Diuen que somiar és gratis, però intueixo un Barça campió de Lliga i un Espanyol que l'any vinent serà a Europa.

Lisboa-Dakar'08

El proper dia 5 s'inicia una nova edició del Dakar que començarà immersa en l'incertesa i el suspens al voltant de la disputa o anul.lació de les 8 etapes que creuen Mauritània; caldrà estar atents a uns aconteixaments que, malauradament, sobrepassen la part esportiva i que ja entren en qüestions purament polítiques.

L'edició d'enguany consta d'un itinerari de 6000 km. que passa per 4 països; Lisboa disfrutarà de la sortida del raid (l'any que ve ja es variarà el punt de partida) que finalitzarà el dia 20 del mateix mes al ja mític Llac Rosa de la capital del Senegal.

A priori els favorits són els de sempre:
* en motos, la victòria final és cosa de dos: del català Marc Coma i del francès afincat a Andorra Cyril Despres, ambdós sobre la KTM 660; aquest any, la baixa de l'Isidre Esteve, treu un xic d'emoció a la prova, i és que el d'Oliana era una ferm candidat al triomf. De la resta de pilots destaquen els francesos David Casteau, Alain Duclos i David Fretigné, tots ells amb poques possibilitats d'acabar com a líders però que poden aportar grans dosis d'emoció (el tercer acostuma a acumular forces victòries d'etapa, sobretot en la part inicial de la prova) i també el brasiler de Acevedo i el portuguès Faria; dels pilots de casa, a banda de Coma, també poden dir-hi la seva Jordi Viladoms i Gerard Farrés.

* en cotxes, la cosa no està tan clara; els més clars aspirants vindrien a ser l'experimentat Peterhansel -l'autèntic rei del desert-, Sainz -que si bé no m'agradaria que guanyés, ara ja pot sumar força experiència a la rapidesa de sempre-, Alphand, De Villiers, Masuoka i Shhlesser. M'estranyaria que la victòria l'aconseguís un altre pilot. Roma no sembla no tenir masses opcions, però caldrà veure si hi ha algun tapat que en les primeres etapes presenti credencials prous sèries per ser considerat aspirant a la victòria final.

* en camions no em mullaré, no hi entenc ni tampoc n'estic al dia; només destacar la presència, altra vegada, del sasserrenc Marc Torres.

Tot i que sembli que l'especialitat més disputada serà la de cotxes, jo sempre m'he decantat més per les motos, m'aporten més; em desperta una admiració tremenda el fet de veure el binomi pilot-moto sortejar les dunes i la sorra en ple desert, enmig del no res, la majoria de vegades en solitari.

Apostes? En motos, salta a la vista que Coma és més ràpid que Despres i, en principi, parteix amb certa ventatja, però aposto per Despres (guanyador de l 'última edició). En cotxes em decanto per Peterhansel (també últim vencedor), si bé em satisafaria molt que guanyés Alphand. De totes maneres, la meva fiabilitat també deixa força a desitjar, i és que no vaig estar massa encertat en els pronòstics de l'any passat, ja que si bé vaig estar clavar l'equip vencedor en motos, vaig errar en cotxes.

L'incertesa és la grandesa del Dakar -les prediccions de poc serveixen i és força difícil predir amb èxit com estarà la general al finalitzar la propera etapa-, el saber que una simple errada et deixa fora de la competició, i sobretot, el saber que poques coses hi ha que aportin més satisfacció que arribar a Dakar, i si és com a guanyador, doncs molt millor.

Amics, l'esport aventurer per excel.lència ja és aquí... i nois... com s'ha fet esperar! M'he explaiat massa, ho sé, però esperava la prova amb candeletes, amb impaciència, i tot plegat ha ocasionat que aquest post se m'hagi escapat de les mans. Enteneu-me, i és que de Lliga n'hi ha cada setmana... i de Dakar només un a l'any!

Gaudim-lo!

dies de reivindicació!

8.000 catalans a Bilbao, aviat està dit. Aquesta important xifra, que seria bo que no s'obviés des dels més alts estaments esportius, no fa més que ratificar el gran poder de convocatòria del sentiment català, el desig de sentir-nos representats tal i com poden fer la resta de pobles, i la capacitat de mobilització d'un poble en defensa del què és just.

Si entreu al bloc de l'amic Isaac, veure-ho quelcom més del què va donar de si aquest cap de setmana a Bilbao on vam gaudir in situ d'un esperat Euskal Herria-Catalunya.

El passat 28 de desembre, de bon matí, agafem un parell de cotxes des de Prats i Sant Feliu destinació Bilbao. 6 hores de viatge i arribem a lloc. Durant la nit descobrim l'encant de la nit bilbaina i ens endinsem en bars i pubs del nucli àntic.

El 29 és dia de partit, i en coseqüència, en l'ambient ja es nota l'emoció, l'il.lusió i un cert neguit. Comencem la tarda traient el nas en un concert de Betagarri i acte seguit assistim a unes multitudinàries manifestacions reivindicatives en pro de les seleccions catalana i basca respectivament. Sense saber com, ens trobem al mig de la manifestació, just darrere de la pancarta que l'encapçala i amb gent a banda i banda que ens ovaciona al nostre pas; nosaltres, cufois i alhora sorpresos, no cabem a la pell, i és que el poble basc ens aplaudeix per la nostra condició de catalans!!! És un fet que cal agrair, i més si tenim en compte com se'ns tracta quan els catalans ens movem per les Espanyes. La manifestació va ser un èxit rotund, de les maques de veure, de les maques de ser-hi: quant de crit, quant a demanar,... quanta raó!!! A 2 de 9 es disputa el partit de San Mamés del que gaudim d'allò més! Per fi ja puc dir que he estat a La Catedral, i és que San Mamés és emblemàtic, un estadi on es viu el futbol amb grans dosis de passió i cridòria, on ens sentim molt a gust durant tot el partit. Càntics a tort i a dret, una ona rere una altra i un arsenal de banderes reivindicatives amenitzen aquest duel. De tots aquests gestos, però, em quedo amb el gest de l'afició basca cap un dels membres del nostre grup que, entenc, deuen reconèixer; i és que no és fàcil que tot San Mamés coregi el teu nom: "Es-te-ve! Es-te-ve!". Gran! I un pic finalitzat el partit ens deixem seduir altra cop per la nit biscaina i compartim ambient festiu amb alguns jugadors bascos com Aduriz i, pel què es comenta, també Amorebieta (pam!). I podem corroborar que per aquelles terres els jugadors són propers i fan vida amb la seva gent i a la seva ciutat, acudint a llocs on va la gent de peu, com un jove més; en canvi, aquí, els futbolistes són tractats com a éssers superiors tot gaudint d'un estatus desorbitat.

El dia 30 finalitza la nostra aventura pel País Basc; a les 12 del migdia agafem els cotxes i carretera i manta! Mentre tracem per La Rioja, Aragó i tota la resta, vaig pensant en el què ha donat de si el viatge, i una de les coses sorprenents és les poques vegades que se sent la llengua basca pel carrer; és un dels fets que més em sorprèn, i és que en aquest tema crec els catalans anem un pas per davant.

I, com no, encuriosit per la llengua basca -i conscient de la seva extrema dificultat- deicdeixo aprendre quelcom d'aquesta, i en els 2 dies d'estada en prou feines puc memoritzar un agradable: "zorionak eta urte berri on", que en català és "Bon Nadal i Feliç Any Nou"!