Els gossos del veïnat

És molt normal que la gent que viu en una casa o bé que disposa d'un espai considerable tingui animals de companyia; així ho tenia entès des que era ben petit. Però darrerament estic copsant una tendència creixent a encabir animals de companyia, fills i àvia en un mateix i minúscul habitatge de 40 metres. Sembla ser que qui no té 2 gossos, 3 tortugues i una fura convivint a casa ja no és res!

Tot i que el tema de la fura podria donar molt de si (a ciutat hi ha qui treu a passejar fures lligades en una corretja...), em centraré en el tema caní. A Barcelona, a dia d'avui, tenir un gos a casa és el més normal del món, i no crec que m'equivoqui si dic que els gossos representen un percentatge força elevat del total d'éssers vius residents en cada bloc de pisos.

La meva experiència en aquest tema és remonta sis-set anys enrere al barri d'Hostafrancs; vivíem en un bloc on, tot s'ha de dir, no hi havia pas masses gossos; però si que teníem a les nostres files l'estrella del veïnat, érem l'enveja de la resta de blocs: us parlo d'una bola de pèl
grossa i rodona, amb asma i bronquitis crònics (els més vells del barri deien que era un "gos-llop"). Si nois, era d'aquells macos macos. Sovint ens creuàvem al la porta del bloc, i el veies fer una petita passa i pensaves ...farà la pròxima? I si si, cric-crac cric-crac, com un senyor, tot constància ell! Cal dir en favor seu que mai no l'havia sentit tossir, tot i que estic segur que en l'intimitat era un no parar... i és que la bronquitis ja ho té això! Anaven sempre amb el seu amo, una persona també molt dinàmica: els veies sempre tots dos ben pinxos! Ara bé, el dia que l'amo va faltar, la boleta de pèl en qüestió ja no va tornar a ser mai més res.

Anys més tard, i encara amb el record de la petita gran boleta de pèl en ment, ens desplacem a l'Eixample, que és on residim encara avui en dia, i aquí si que el tema ja se'ns escapa de les mans. El bloc n'és ple, i tots tenen el tret comú de ser gossos realment lletjos, allò que en diríem "peteners" però encara molt més lletjos, i els meus companys de pis poden donar fe de que no exagero. I a la nit sembla ser que se'ls desperta la vena artística i foten concerts dels bons, d'aquells que et priven de descansar com Déu mana! Tant bons que fins i tot un dia em vaig apropar a la finestra i vem tenir un intercanvi d'opinions d'aquelles tan típiques home-animal, tot i que no el vaig poder atissar! El resultat? molt dolent, nefast! doncs la nit següent sant tornem-hi! I al cap de 2 o 3 dies passa allò tan mític de que estàs esperant l'ascensor i entra el gossot baladrer amb el seu amo, i clar, llavors fotem-hi tots bona cara, perquè no li podem pas dir: "si, li estic molt agraït perquè aquest engendro ronyós del que vostè en diu gos no para de tocar el què no sona durant tota la nit!!!". Bé, poder dir-li-ho si que podem, però potser no seria massa assenyat per part nostra.

És que a més, hi ha el típic que té un gos només per engraixar-lo i atiborrar-lo, i et diuen "no és que jo volia una foca i pel preu només em van donar això!". Bromes a part, sembla que el problema del sobrepès no només afecta als humans. Ull!

Qui sap, potser en un futur ens sedueix l'idea de tenir un gos... això si, per no desentonar amb els altres, que sigui un gos ben lleig.