Exàmens; serà que l'absència o la distància els idealitza?

Abans d'ahir, dia 8 de gener, va començar per molts estudiants el període d’exàmens del 1r. semestre i, per primera vegada des de que tinc ús de raó, el viuré amb la tranquil·litat de saber que aquesta vegada ja no entro en joc.

Després de molts anys en el camp de batalla -i després d’haver raspat de valent- aquest any em podré mirar els toros des de la barrera, i semblava que mai arribaria aquest moment...uff!

Un cop creues la porta, quan ja n’estàs fora, valores i analitzes el què tenies entre mans: fins i tot penses que l’època d’exàmens potser tampoc era tan dolenta (no hagués pensat mai que arribaria a dir això!): moltes hores de biblioteca, si, però hores que comparties amb un grup d’amics on es creava un clima brutal i on, fins i tot, t’ho arribaves a passar bé estudiant; i aquells nervis que sovint apareixien abans dels exàmens? eren inoportuns i molt molestos però ara enyores aquella sensació de no saber què trobaràs; i què me’n dieu d’aquelles pauses per anar al bar: "5 minuts i tornem!"... i fins 30 minuts després no se’t tornava a veure el pèl per la biblioteca (i ja un cop situat, necessitaves aquells 10 minuts per repassar tota la gent de la fila de davant i de la de més enllà); i aleshores, quan ja portaves 6-7 línies subratllades i semblava que ja res et podia aturar, senties el tant mític "anem a fer el cigarro", i tu sense ser fumador eres el primer a apuntar-te a sortir a fora (qualsevol excusa era bona per fer un break, t’apuntaves a qualsevol moguda!); i aquells dinars que et tiraves a la facultat què? Grans records d’aquell bufet lliure, i encara més grans records d’aquelles fartaneres que t’obligaven a estirar-te mitja hora a la gespa abans de tornar a entrar en matèria! I quan per fi semblava que havies aconseguit posar fil a l’agulla, observaves que hi havia un ordinador lliure, i clar... inverties 20 minuts més a connectar-te; total, que entre pitos i flautes "re de re!"; i l’endemà tornaveu a quedar per “estudiar”, i decidíeu que a les 9 us trobaríeu allà, però a les 8 del matí, encara des del llit, enviaves aquell missatge tant habitual de “quedem a les 10”. Màgic i emotiu. El 3r. dia, ja escarmentat, decidies passar al sedentarisme i provar d’estudiar des del pis... error!: la Play suposava un nou entrebanc.

I és que deixant de banda el període d’exàmens, t’adones que vivies a cos de rei; aquells anys, que a dia d’avui ja són aigua passada, sovint els recordes i t’envolta aquella nostàlgia que tots coneixem, mentre et van venint al cap tants i tants moments que omplien aquells dies en què eres estudiant: els matins a la universitat (no tots!), aquell típic sofà vell del pis que et deixava les fustes marcades a l’esquena però que a tu t’era igual (el sofà era l’autèntica estrella d’aquelles tardes golfes que iniciaves amb El Cor de la Ciutat i que finalitzaves unes hores més tard encara des del sofà), la tauleta del menjador amb una cervesa sempre a punt, aquells àpats amb els companys de pis on sempre hi havia alguna anècdota per explicar,... i així centenars d’elements més que feien del teu dia a dia un gaudi continu.

Cert és que cada cosa té el seu temps i que ara això ja no toca, ja que segurament tampoc ho disfrutaries com ho feies per aquelles èpoques; i és que ara estàs molt bé fent el què fas, ja immers de ple en el món laboral on la vida transcorre de forma ben diferent: no has de pensar en obligacions durant el cap de setmana -tot i que durant la carrera tampoc és el què hi dedicàvem...- i disfrutes de la tranquil·litat de saber que no t’has d’examinar, doncs al deixar definitivament la facultat veus que la vida es regeix per la constància en el treball diari -vindria a ser com una avaluació contínua-;... en fi, que les sensacions són molt positives.

La vida és cremar etapes, totes elles plenes de virtuds que et marcaran.