Oh, món Dieu!

Partidàs el jugat pel Barça anit, davant d'un rival que, com la major part d'equips que passen pel Nou Camp aquesta temporada, va acabar donant el braç a tórcer en veure el vendaval de joc culé.

El protagonista de la nit va ser el bo de Tití Henry. El crack francès es va destapar amb un hat-trick i amb unes desmarcades que recorden l'Henry gunner, i que el reforcen de moral de cara al derbi de la setmana vinent.

Com ja sabeu, no em desagrada, ni molt menys, el joc de Tití d'aquest any: si bé és evident que són Messi i Eto'o qui més han aportat en la linía ofensiva, Henry ha tingut actuacions prou dignes i no em semblen justes les crítiques actuals (si parlessim de la temporada passada, ho podria entendre). Semblava, fins ahir, que gran part de la parròquia culé esperés, amb ànsies, el primer error d'Henry per cridar "paquet!!!" o un "estàs acabat!" i així és molt difícil que les coses surtin bé. Estic d'acord que rendia per sota de les expectatives generades, però cal ser concients que ens tenia molt ben acostumats amb l'Arsenal i que el llistó estava molt alt, entre d'altres coses, perquè aquí només veiem els seus gols i les seves millors jugades però cap de nosaltres veia els 90 minuts de l'equip anglès. Així que més que exigir-li que faci jugades com Messi, gols com Eto'o o filigranes com Iniesta, cal ser just i reconèixer que pot aportar coses diferents, però alhora interessants per l'equip; hem de veure quin tipus de jugador és i entendre que no és tan decisiu com Messi (l'autèntic número 1 del moment) i Eto'o, però que té un perfil diferent que ens fa guanyar opcions i variants en atac.

Ahir les coses li van sortir i de quina manera! Ahir va jugar l'Henry de la final de París, l'Henry dels gols inverosímils, l'Henry amb aquella punta de velocitat, l'Henry que encara i el defensa que tremola. En Puyal vibrava, el Pou i els de RAC-1 també i l'Escobar i el Pichi gaudien com el que més. Ahir ningú es queixava dels seus xuts de canari. Fins i tot, certs mitjans que li havien donat l'esquena i havien estat excessivament crítics amb ell, ahir el lloaven. Ahir si, ahir tots eren nebots del Tiet Enric!

Estic totalment d'acord en que una flor no fa primavera i que li queda molt per demostrar a Can Barça, però, com ja he dit, hem de saber quin tipus de jugador és i què li podem exigir i què no, sempre partint de la premisa que no ell no és extrem.

Ahir tots els culés erem feliços (el Ton, fan incodicional d'Henry, un dels que més!!!), doncs estem disfrutant d'un Barça espectacular que practica un joc de qualitat que és molt difícil de mantenir durant tants partits. De la mà de Guardiola, aquest Barça creix i creix cada vegada més i en poden fer una de grossa!

I bé, aprofitant el retorn de Monsieur Henry al primer pla futbolístic, aprofito jo també per reenganxar-me al món blocaire i, després de mesos sense escriure, tornar a entrar en la dinàmica de l'escrit setmanal.

11-Setembre: La Diada

Com ja ve sent tradició, el passat 11 de setembre una trentena de santfeliuencs i santfeliuenques vem enfilar el Serrat Llobater per tal de commemorar, un any més, la Diada del nostre país.

A les 8 tocades del matí , carregats de moral i sobrats de son, iniciàvem, des de l’Ateneu, la pujada a un dels cims més emblemàtics de Sant Feliu. Així doncs, els del CE BAndolers no faltàvem a la nostra cita anual i organitzàvem l'acte que, escaient-se a principis de Festa Major, va ser menys feixuc que en d'altres ocasions. A les 9 i poc acabàvem l’ascensió i gaudíem d’un bon esmorzar (alguns ens vem fotre les botes, tot i que algunes veus apunten a un menú més ambiciós de cara a la pròxima edició) i de l’habitual hissada de la senyera, que regirà el punt més alt del poble durant els propers mesos, a l’espera del relleu el proper 11 de setembre.

Bona manera de viure la Diada de Catalunya: des d’un paratge privilegiat de casa nostra, en plena Festa Major i, com no, entonant Els Segadors. Un plaer…

Per molts anys i que duri!

Ja hi som!

Cap de setmana de contrastos pel futbol d’èlit català: mentre Girona i Espanyol sumen els 3 punts, Barça i Nàstic punxen lluny de casa.

L’Espanyol-Valladolid que donava el tret de sortida a la Lliga 2008-2009 -ara anomenada Liga BBVA- va resultar ser un partit sense massa història. Deixant de banda el penós “show” que venen protagonitzant Mediapro i Digital+, el més destacable va ser que els pericos van aconseguir, a la fi, trencar el malefici de 3 temporades sense vèncer en el debut a casa. I ja era hora…

Márquez pot treure’n conclusions força positives; les meves són aquestes:

• Es guanya tot i jugar Lacruz; això té molt de mèrit!
  

• Sembla que aquesta pot ser la temporada de l’eclosió de Sielva. Ángel hi és i se’l veu, però no brilla ni agafa el timó quan la situació ho requereix. En canvi, Sielva si que té tots els números per convertir-se en el referent: dissabte va debutar i va apuntar bones maneres.

• L’equip es veu treballat tàcticament.

• Beranger i Román confimen, de moment, l’encert en els fitxatges. Sempre he confiat en l’Herrera…

• Jarque torna a ser el “Jarque Superstar” del 2007 i Kameni cada cop recorda més a l’aranya de la primera temporada.

• Luís García segueix sent gran. Una vegada Benfica i València han deixat de festejar-lo, podrem disfrutar de Luis Garcia, com a mínim, un any més.

• I tot sense Pareja i Finnan, 2 bons fitxatges que estan cridats a ser part important de l’equip.

Tot i això, l’actualitat blanquiblava em deixa alguns interrogants: Quan despertarà Valdo? Lacruz hauria de pagar per jugar?

Al bon inici perico, però, no el va seguir un triomf culé; amb només un fitxatge en l’onze inicial, els blaugranes es van ofuscar a Los Pajaritos: de què serveix atacar (malament, pel mig i anàrquicament) si la defensa no hi és quan es requereix?

Malgrat tot, estic amb Cruyff (cosa rara en mi) quan diu que es tracta d’un simple entrebanc, doncs confio en un Guardiola que ha mostrat bones maneres, treball i ambició, just els atributs dels que mancava la plantilla de Rijkaard. Com era d’esperar, però, avui ja s’han deixat sentir els primers carronyaires de torn que es comencen a posicionar, disposats a agafar-se a qualsevol motiu (és igual si és de pes o no) per tal de fotre’s un festí de protagonisme; aquest és el fruit de la moció de censura (van deixar la massa social dividida i l'ambient més crispat que mai) …

Sortosament, Jan Laporta i la seva Junta no tenen culpa en el resultat d’ahir.

Tribut a Miki Albert

Miki Albert ho deixa als 27 anys després d’una revisió a temps.

El cert és que no hi ha cap altra opció més intel.ligent, lògica i raonable que la de penjar les botes: el de Gavà pateix problemes cardíacs que li podrien causar la mort sobtada si seguís practicant esport al màxim nivell (els experts parlen d’hipertrofia cardíaca que en paraules planes significa que té el cor més gran del què és normal).

El punta català es trobava en el moment més dolç de la seva carrera: era el referent gironí, l’home a qui arribaven totes les pilota en els moments clau i el principal artífex, sens dubte, de l’ascens de categoria.

No es pressagiava res anormal fins que a finals de juliol, en les proves rutinàries prèvies a l’inici de temporada (mot més exhaustives i detallades després de la tràgica mort del sevillista Puerta), es van disparar les primeres alarmes. Alguna cosa no rutllava. Segons comenta la premsa, la revisió del “9” del Girona es va allargar més del normal, i al sortir de la consulta el bo de Miki Albert va comentar en broma “Aquests ja em volen retirar!”; finalment, però va resultar que el problema era preocupant de debò i, després de sotmetre’s a proves d’esforç i altres tests, es va confirmar el trist diagnòstic que obliga a dir adéu a la pràctica del futbol professional a un dels talents de casa nostra: “Continuaria jugant a futbol, però ho deixo per la meva família i per la meva filla Martina; a la vida, abans del futbol, existeixen altres prioritats. Em retiro del futbol per no estar exposat cap risc greu”.

Després d’aconseguir l’ascens a 2ª A., després d’haver despertat l’interès de clubs de renom (Numància o Villareal entre d’altres) i just quan ja divisava una temporada il.lusionant a menys de 2 mesos vista, l’icona del Girona deixa els terrenys de joc de forma prematura i obligada. Una pena, si bé sempre podrem recordar el seu gust pel bon futbol i el joc exquisit amb el que ha obsequiat durant forces temporades la seva afició. Un regal pels seguidors del Barça (categories inferiors), i pels del Mataró, Gramanet, Gavà, Real Unión de Irún i Girona.

Valdano deia el següent "Algunos diran que en fútbol solo interesa ganar y otros, más candidos, seguiremos pensando que si esto es un espectáculo tambien importa gustar". Miki Albert és d’aquests 2ns.

Ara però, al convertir-se en el nou secretari tècnic del Girona F.C. se li obren nous horitzons on, de ben segur, se’n sortirà igual de bé que sobre el camp, encarant les dificultats amb la mateixa elegància amb què encarava el porter, amb la mateixa fiabilitat amb què ens ha seduit al llarg dels anys, i amb una definició pròpia dels millors.

El futbol no ho és tot. La vida, sí.

S'apaga la flama olímpica

Avui es posa el punt i final als Jocs Olímpics de Pequín, tot un esdeveniment mundial que ha aconseguit fer-se amb més elogis dels esperats i que, molt probablement, seran considerats com els millors Jocs de l’història.

Han estat les Olimpiades de Michael Phelps -8 medalles d’or!- i d’Usain “lightning” Bolt -3 plusmarques en uns mateixos Jocs-, reis indiscutibles en les seves disciplines; també han brillat, respectant les distàncies i com era d’esperar, Rafa Nadal, Yelena Isinbayeva, Fabian Cancellara i l’Argentina de Leo Messi . Han estat també els Jocs que han confirmat el renaixement del Dream Team USA de bàsquet, una autèntica màquina que combina, com ningú, espectacle i efectivitat.

A nivell anecdòtic, dir que les Olimpiades també han servit per treure de la carta dels restaurants de Pequín, encara que sigui només per un breu període de 3 setmanes, la carn de gos i de gat (si, aquell plat que a tots ens han endossat alguna vegada quan hem demanat conill…)

També han estat els Jocs en què els xinos han dit al món: “Ep! Aquí estem”, tot liderant el medaller per davant dels EEUU i de Rússia; caldrà veure, però, si són capaços de mantenir aquesta hegemonia a Londres 2012, fet que no crec massa probable, doncs sembla bastant evident que si han aconseguit el què han aconseguit és perquè estaven esperonats al jugar el paper d’amfitrions i perquè sabent que en la propera edició no juguen a casa, dubto que igualin l’esforç que han fet en els darrers 4 anys, tant a nivell esportiu (l'esforç i dedicació full time dels esportistes), com a nivell econòmic (les institucions).

La grandesa de les Olimpiades rau en què l’esperit olímpic recau en la gran diversitat d’esports que hi prenen part: les protagonistes no són només les disciplines com el futbol, el tennis o el bàsquet que sempre estan en un primer pla mediàtic, sinó que s'ho reparteixen amb d'atres esports més minoritaris com el piragüisme, la gimnàstica o el tir en arc que han d’esperar 4 anys per gaudir d’una oportunitat per poder-se donar a conèixer i tenir el seus efímers moments de glòria.

Els JJOO del tauró de Baltimore

Aquí estic, altra volta, per tornar a dinamitzar un bloc que, coincidint amb l’arribada de l’estiu i de la temporada baixa en el món de l’esport, ha estat més parat que mai. Siguin ben trobats els Jocs Olímpics, que han esdevingut un incentiu de pes per fer-me decidir a escriure aquestes 4 línies. Després d’unes vacances blocaires merescudes (o no…), aquesta vindria a ser la meva pretemporada, el meu particular Gamper davant dels lectors, així que al llarg de l’any espero que tot plegat tingui un nivell més o menys ascendent i n’anem polint les peces. Som-hi.

En matèria olímpica, a grans trets, destacaria quatre coses mal contades:

1) La supremacia de Phelps (dins d’una piscina ideada per batre tos els records ja batuts i encara per batre) no deixa cap mena de dubte: el tauró de Baltimore és l’indiscutible heroi de Pequín. Avui ja he llegit que hi ha qui ja comença a especular amb el dopatge…, lleig lleig! Hi ha massa especulació barata...

2) Els veïns decepcionen: després de portar l’ambició per bandera han arrossegat fracàs rere fracàs, si bé hi ha apostes segures i infalibles com Nadal en tennis o l’equip masculí de básquet. Mencionar també que m’alegra la medalla de Samuel Sánchez en ruta.

3) Fabian Cancellara, campió del món de contrarrellotge 2006 i 2007, s’ha confirmat com un dels ciclistas més complerts del moment: or en contrarrelotge i bronze en ruta; d’aquesta manera el suís va confirmar els millors pronòstics.

4) L’arribada de l’atletisme dóna un altre aire a Pequín: el duel Jamaica-EEUU n’és el plat fort.

5) Per fi al parlar d’Olimpiades ho fem d’esport i no d’altres temes polèmics que s’hi han colat. D’acord que hi ha molts interessos “ocults / no ocults” pel mig i tot el què volgueu (tals com l’opressió a certs pobles), però almenys deixem que durant aquestes setmanes olímpiques siguin els esportistes qui tinguin el protagonisme i recullin el fruit del treball de 4 anys. Sempre hi ha rapinyaires que s’omplen la boca amb el què vol sentir la societat, amb l’únic objectiu de treure suc de qualsevol tema; seria bo deixar-ne l’esport al marge d’una vegada per totes, doncs ja ha patit prou.

L’agenda esportiva es presenta repleta d’esdeveniments que, sens dubte, saciaran la fam dels més fanàtics: JJOO, amistosos de futbol a punta pala (Gampers, Teresas Herreras,…), GP de Brno de motociclisme, Rally de Alemania de WRC,…

Comencem bé la temporada 2008-2009.

Laporta

Molt s'ha escrit i parlat ja sobre la moció de censura, sobre Jan Laporta i sobre la crisis institucional que rodeja l'esfera blaugrana; queda poc per dir i no crec pas que sigui jo qui aporti novetats en el tema. Ara bé, si d'alguna cosa en queden pocs, són de directius. Ahir, un Laporta tocat però no enfonsat -molt més atent, sincer i encertat del què alguns desitjaven- va sortir a donar la cara davant d'uns periodistes que se sentien més valents que mai. Eren molts, si, però Laporta els va marcar un gol...

Amb la moguda de tots aquests dies he pogut constatar 2 fets rellevants de l'entorn culé: en primer lloc, que els mitjans de comunicació tenen un pes brutal i una influència tremenda en l'opinió de la gran massa culé; i segon, que som un club on ens costa trobar el terme mig, és a dir, Laporta ahir era molt bo, avui ja el volem fotre escales avall. I per què? Molts ni ho saben, però què carai tu, si ho diu la majoria...! Serà que pondera més un mal miting (sí, aquell del lloro i dels embaucats) que no una Champions i 2 Lligues? Serà que ens sembla més trascendent la seva actitud al palco d'Old Trafford que no pas la il.lusió que ha estat capaç de generar des de la seva arribada? Creieu que era fàcil revitalitzar el Barça post-Gaspart? No us sembla important el botí aconseguit? Ara és molt fàcil criticar el projecte dels 4 fantàstics, però... , a priori, a qui no li queia la baba amb l'equipàs que muntàvem? (Ep amics! No oblidem que el president perfecte encara no s'ha inventat!) Molesta a algu el seu catalanisme? Ens sembla més valenta i responsable l'actitud de Laporta que es manté en el càrrec malgrat l'animadversió que això genera, o potser preferim l'actitud d'un Giralt que arriba, desmonta el què queda en peu, i se'n va? És ara, quan s'està planificant la temporada, el millor moment per esbalotar el galliner? o potser s'havia d'haver provat al finalitzar la Liga?

Cert és que ja fa alguns dies que no guanyem res, que el projecte esportiu s'ha apurat massa fins a aquedar a zero, i que hi hagut situacions que no s'han sabut resoldre com calia; d'errors se n'han comès, això no es pot negar. Quan va sortir a la llum el divorci Rosell-Laporta, jo vaig ser dels Pro-Rosell i, de fet, encara ho sóc. Però per sobre de Rosellià sóc culé i, fent un balanç de l'era Laporta, crec que l'amic Joan té prou crèdit per fer front a la situació, si bé és cert que no serà fàcil en vistes de com baixen les aigües.

Deixem acabar el madat amb calma, i a partir d'aleshores confíem amb Sandro Rosell que, de ben segur, hi té molt a aportar i a construir en aquest Barça.