Es pot ser "imbècil" per elecció?

Aquest titular, lletra d'una de les cançons del Gavaldà i els seus, em va circular pel cap una i altra vegada el passat dimecres a la nit. Aquí llenço un altre capítol de vivències a la metròpoli.

Al món i a la vida hi ha de tot; és més, en la diversitat hi rau la grandesa; però no tota diversitat tendeix a augmentar la qualitat d'una societat que, com tota espècie, gaudeix a les seves files de 4 "cracks" que, en el seu dia a dia, regalen escenes en les que un pot arribar a passar vergonya aliena. Com bé podreu deduïr, hi ha alguns individus que el dia que a classe ensenyaven a ser normal van arribar tard...

Situem-nos a la Diagonal, a les 20:30 aproximadament. Semàfor vermell. Es nota que comença un pont interessant, un pont dels macos: l'Ibiza carregat fins a la bandera -si portés mantes i 15 persones més al cotxe, hi hauria qui podria pensar que baixo cap a l'estret-, els meus dits que ja gairebé no recorden el què eren les ungles -ja se sap, l'emoció dels 5 dies de festa té aquestes coses-, i molts més detalls. Jo, dins el món del meu petit Ibiza, vaig badoquejant tot esperant que el semàfor es foti verd mentre va sonant Fix You de Coldplay. Cauen 4 gotes per donar pressa a qui passeja tranquilament i poca cosa més.

Amb tot, el semàfor dels cotxes segueix vermell i el dels vianants verd. Al moment, el dels cotxes passa a àmbar tot demanant precaució, ja que el dels vianants segueix verd. Amb això que veig que comença a creuar un senyor que va fent footing, ell tot pinxo, amb caputxa al més pur estil Rocky Balboa que arrenca el somriure a més d'un; al temps que Mr. Footing passa just a mig pas zebra apareix del no res el Kevin Scwantz de torn, amb una scooter tunejada de dalt a baix que sembla de tot menys una moto. El brrrrmm brrrmm (més propi de motor d'un tractor i molt lluny de l'agradable zzzmmm zzzmmm que correspondria a una moto) alerta de que en Mr. Tunning poca intenció té de frenar. I així és. Tonto l'últim. Mr Tunning, més encaparrat en donar la nota i mostrar-se com el rei de l'asfalt barceloní que no pas en cap altra cosa, passa ferm i xulesc a poc més de mig metre d'en Mr. Footing. A poc més de 30 metres hi ha un semàform en vermell, així que Mr. Footing aprofita per recriminar-li al Neng en versió motera la seva majúscula imprudència. Sorprenentment, Mr. Tunning encara vol tenir raó i sembla amb ganes de discutir. Els presents restem sorpresos al veure tal actitud, doncs el més lògic seria que admetés la culpa, callés o demanés perdó. Però res, segueix entestat a fotre un ridícul de cullons. Finalment, l'hereu de Rocky, demostrant molta més intel.ligència i saber ser, decideix seguir el seu camí.

Enfilo ja l'últim tram de la Diagonal encara repassant el què ha donat de sí tot plegat. Un episodi per reflexionar i que em confirma el fet de que ser imbècil és una opció que hi ha qui escull de forma ben legítima.

Quan s'hi fica més pa que formatge...

El món rutlla? La notícia de l'imatge ho posaria en dubte! Avui al matí, tot fent una ullada a la red per fer-me una idea de com es despertava el país, la meva vista ha topat amb la notícia que es veu a l'imatge i, lògicament, m'he proposat de fer una reflexió/crítica/anàlisi per intentar saber on anirem a espetegar de seguir en aquest camí. Primer m'ha fet gràcia, no us enganyaré; però pensat fredament, dubto que sigui una notícia a destacar...

Ara que no fa massa que ja hem entrat en l'era post-tomàquet (ha costat Déu i ajuda que censuressin tot aquell escàndol televisiu), jo creia que ja estàvem a resguard de l'atac constant d'informació bassura a la que ens tenien sotmesos des de certs mitjans informatius (atacs que majoritàriament venien de més avall de la frontera). Però no, jo ho devia tenir mal entès; a Catalunya gaudim de premsa de qualitat, les coses com siguin; però, per altra banda, també ens avassalla la moda d'alguns diaris gratuits (finançats únicament amb publicitat) que maximitzen el nombre d'exemplars sacrificant la qualitat i el rigor informatiu, en favor de notícies més sensacionalistes; qui paga mana, així que són els enunciants qui porten el timó d'aquests diaris i als qui, evidentment, els interessa ampliar el ventall de lectors potencials. Què tira més? Un "l'IPC augmenta un 2% en els darrers 12 mesos"? O un article amb un títol sensacionalista on es desgranin les peripècies de 4 iluminats que no tindran la més mínima repercussió en el dia a dia com és el cas? Què assegura més lectors? Un "L'atur decreix respecte el mateix període de l'any passat? O un "detingut un home que caminava nu pels carrers de Barcelona?" Malauradament, tots sabem la resposta.

El què ens és curiós sovint passa a davant del què ens és realment rellevant.

La primera de moltes

Avui fa just una setmana que una colla de santfeliuencs (i algun de l'Estany) ens vem decidir per fer una sortideta de poc més de 40 km's en BTT. L'iniciativa made in Jordi de Cal Boixeres ens va convèncer, doncs el fet d'entaular-nos a mig fer per gaudir d'un bon esmorzar era una justa recompensa que ens va fer acabar de donar el sí definitiu (també és cert que la proposta se'ns va fer al Bart després de guanyar el Moià per 2 a 0, així que l'eufòria del moment també ens hi va empènyer!).

A Sant Feliu ens agrada el BTT, hi ha afició. Alguns en són practicants habituals; la resta som d'aquells que el dia que ens engresquem fotem 50 km's i arribem a casa gairebé amb el suero enxufat, amb rampes per mig cos, i passem tota la tarda al sofà (amb gel per relaxar la musculatura) tot prometent no tocar la bici en els propers 2 mesos; la veritat és que ja sigui per manca de temps, per incompatibilitat amb d'altres esports o simplement pel fred de l'hivern, no solem fer masses sortides conjuntes. És per aquest motiu que ens hem proposat de fer una sortida en grup el primer diumenge de cada mes. Aquesta primera matinal va consistir en una tranquila Sant Feliu-Gaià-Sant Feliu.

La propera sortida serà ja la del mes d'abril, i ja es parlava d'una proposta un pèl més agosarada: Sant Feliu-l'Estany-Sant Feliu. A priori, entenc que pot ser durilla, però què carai, si hi ha esmorzar pel mig, som capaços d'això i molt més! De fet, 2 dels integrants de la sortida fins a Gaià van venir amb cotxe a esmorzar, si senyor!

Pel què s'ha comentat de cara a aquesta 2a sortida ja hi ha més gent animada i esperem ser, novament, una bona colla per seguir disfrutant a cops de pedal.

Totti, Totti, Totti: “Arrivederci Bernd!”

Roma està d’enhorabona; avui dijous, la ciutat de l’amor etern gaudia d’un dolç despertar, doncs les notícies ho deixaven clar: ja hi ha relleu! titulava, eufòrica, la premsa romana. Després de segles buscant un líder, necessitats de la figura del capo, i orfes ja fa massa temps de Juli Cèsar, per fi els romans tenen un ser al que poder venerar: aquest no és cap altre que Francesco Totti, gran càpita i ànima incomfusible d’una Roma que ahir va enterrar les il.lusions madridistes tal i com, segles enrere, els romans de Cèsar havien fet amb l’Hispania del moment.

Totti, timoner de l’equip d’Spalletti, és un Déu a Roma. L’afició d’altres esquadres li reten devoció, i això no és fácil que passi en un futbol tan radical com el Calcio, on els tiffosi són “els que més” en tot el que fan, tant per la part positiva com per la part negativa: capaços d’animar com ningú i fanàtics com pocs però també, alhora, capaços de fotre’s un pet de nates d’aquells que fan mal només de veure-ho per la tele. En fi, que el què ha aconseguit Totti té molt de mèrit, no ens enganyem, i és que no oblidem que s’ha carregat l’equip a l’esquena per tal de superar un rival molt superior (i el mateix va fer per portar a l’azzurra a coronar-se a Alemania 2006). Veure per creure…

Malgrat estar tocat per la mà de Déu en els terrenys de joc, els qui el coneixen diuen de “il bambino” Totti que, fora del camp, no és precisament un dels descendents de Minerva (deesa romana de l’intel.ligència) ; l’altre dia, tot ullant unes pàgines esportives, vaig llegir un article en pla humorístic on es deixaven a l’aire certes capacitats de Totti ; es veu que fa cosa de 3 o 4 anys se li va cremar part de la casa, i un periodista comentava: “malauradament l‘incendi ha fet malbé la valuosa biblioteca de Francesco, és a dir, ha cremat els 2 llibres que tenia; i el pitjor de tot és que el segon encara no l’havia acabat de pintar!”.

I el millor de tot: l’amic Bernat ja no somriu; i doncs, jove bigotut? Al finalitzar la primera volta era un pou sense fons de prepotència i ambició, i avui les coses poden haver donat un tomb imortant: si bé diuen que compta amb molt de crèdit i amb tot el suport dels peixos grossos de Chamartiín, no seria d’estranyar que ben aviat s’acabés convertint en l’ase dels cops de l’airada afició blanca que veu com any rere any el seu equip fa el ridícul a la màxima competició continental.

Totti té veu i vot a l’Olímp del futbol; en canvi, d’altres que ja es veien a les cotes més altes del futbol hauran d’esperar un xic més, doncs s’ha confirmat que sense ofici és difícil aconseguir els objectius.