Al servei de sa majestat el gol

300. Aquest és el número que el defineix. Els que hagueu pensat en la pel.lícula aneu errats. Parlem de Roy Makaay. Un golejador sense final...

L'holandès manté un idili permanent amb el gol; ambdós mantenen una relació de fidelitat imperturbable al llarg de la seva carrera; crisis contades i, en canvi, molta fidelitat. Makaay ha segellat, arreu on ha estat, el seu compromís amb el gol.

Diumenge passat va marcar el seu gol...300 en partit oficial. Per treure's el barret. Aviat està dit. El cert és que mai ha estat considerat un crack com si ho han estat molts altres killers amb pitjors registres que els seus. Ell és un "9" un xic diferent, no és el què es coneix com un matador, però assegura un mínim de gols que el consoliden al capdavant de qualsevol taula de realitzadors.

Va ser bota d'or quan era jugador del Depor. I va sonar tantes i tantes vegades pel Barça que sembla estrany que no acabés de blaugrana. Recordo quan jugava al Tenerife; en una ocasió ens va marcar un autèntic golàs, en el que va deixar assentat a terra al paquet d'en Winston Bogarde, si bé és cert que això no és pas un fet extraordinari (i no el considero pas un paquet pel nom, que consti).

Actualment milita a les files del Feyenoord holandès, al que ja ha transmès el seu esperit vencedor. En aquesta nova experiència, l'acompanya el nostre amic Gio, capità i també ànima d'aquest equip.

Makaay...300 barraques. Insaciable.

Propera parada: Lió

Demà els culés tenim una cita a Lió que, si bé no és molt trascendent, si que és força interessant per veure que ens pot oferir aquest Barça bipolar. Teòricament demà toca Mr. Hyde... així que ja ens podem calçar!

La Lió de 2007 té encara l'aspecte de la ciutat indústrial que va ser fins ben entrats als 80, quan es va optar per modificar els patrons econòmics del moment, amb fonaments sòlids sobre l'indústria tèxtil, i es va abogar per una diversificació de l'economia que no va trigar massa en donar els seus fruits i consolidar la ciutat com un dels motors de Rhône-Alpes (10a. potència econòmica a nivell europeu), i alhora, de França. Cada dia s'aprèn alguna cosa!

Ara bé, si en alguna especialitat, Lió, ha vist créixer i disparar el seu potencial, aquesta disciplina és el futbol. El projecte Aulas ha conduit l'Olympique cap a l'èxit i el reconeixement europeu, després de viure anys a l'ombra del PSG de Weah, Lama, Le Guen o Ginola (màgics) i del Marsella i el Mònaco. Ha convertit un equip mediocre i sense vitalitat en un equip triomfador. Avui, ja ningú discuteix la supremacia aclaparant, gairebé insultant, dels homes de Perrin.

L'estadi de Gerland, en els darrers 5-6 anys, ha vist passar jugadors rellevants en el panorama futbolístic actual: Giuly, Tiago, Essien, Fred, Diarra o el mateix Abidal entre d'altres... Després de vendre jugadors a tort i a dret, hi havia qui veia un Lió desinflat, impotent, sense xispa, desenxufat. Romanços. Rucades. Criatures. Homes de poca fe!!! Potser, a aquestes alçades, encara no mostra el potencial d'antany, però és un equip que dóna gust de veure. I és que a dia d'avui, manté un planter que ja firmaria més d'un, on destaquen Pernambucano, Cris, Grosso, Källstrom, Baros, Govou i les joves promeses i esperances bléus: Ben Arfa i Benzema. Aquests 2 últims prometen espectacle. Caldrà estar atent.

No val a badar.

Lesions & fortuna

Les lesions són la creu de tot esportista, la part negativa de tot esport.

És habitual que gran part dels amants de l'esport, en algun moment de la seva carrera professional o amateur, vegin truncat el dia a dia per algun contratemps d'aquest estil; la lesió suposa un trangul per l'esportista i un cop moral per la persona que hi ha darrere.

Els que ens hem lesionat alguna/es vegada/es sabem el pa que s'hi dóna; sovint la recuperació -que no és precisament un camí de roses- no va com un espera i la moral se'n veu ressentida; arriba el final del túnel, i es retorna amb l'il.lusió d'un benjamí. Agafes la forma, passes temps sense lesionar-te i sembla que ja ho has deixat tot enrere, que ara ets més fort, i que cap lesió pot trencar certa constància i progressió en el joc. Fals, tal dia se't demostra el contrari. Potser una tonteria de lesió, sí, però ja hi tornem a ser. Ningú en queda fora. Aleshores és quan un s'adona de l'importància de cuidar-se, de no deixar cap detall per l'atzar però, tot i això, segueixo pensant que el factor capital que impera sobra la resta és el factor sort.

A nivell professional, de lesionats n'hi ha un munt. Segur que tots recordem alguna imatge impactant, de les de "gallina de piel"; però no cal anar tan lluny, ja que si em fico en el meu cercle d'amistats i començo a analitzar l'esport amateur, al meu voltant poca gent ha quedat exempta de patir lesions; penso i busco gent habituada a la pràctica de l'esport, amics amb els quals he coincidit en el món del fútbol, i amb els que a dia d'avui comparteixo equip; puc comptar amb els dits de la mà els pocs afortunats que no han patit cap lesió de trascendència.

Qüestió de fortuna...

Quan el forner no recorda com fer el pa...

El futbol, esport de masses i amb devots arreu, va ser inventat en el seu dia a les illes britàniques. Els anglesos eren uns autèntics innovadors a l'aparèixer a la resta del continent amb un esport nou que anomenaven futbol. Eren els fashion de l'època! Vès per on, aquesta estranya disciplina aviat va superar fronteres i oceans, i amb anys i panys va acabar triomfant i imposant-se. Però la vida no és justa i els inventors d'aquesta disciplina han quedat fora de la cita futbolística més important del vell continent a nivell de seleccions: Anglaterra fora de L'eurocopa. Confirmat.

L'impensable ha acabat succeint i el dia d'avui ha acabat convertint-se en un malson amb totes les de la llei: si el remodelat Wembley era el millor escenari possible per disfrutar la classificació, també ha estat el pitjor lloc per païr una dolorosa i cruel derrota davant de 90.000 fidels espectadors.

El què són les coses: aquest migdia, tot dinant i ullant el Manu Carreño de Cuatro, he deixat anar un "Anglaterra encara té cullons de perdre!", però ni jo mateix donava un duro per allò que acabava de dir. Si bé Croacia era líder de grup, res feia pensar que poguessin aigualir la festa dels pross. Però han demostrat, sobradament, que no venien de comparsa i si que són una selecció a tenir en compte a la cita d'Àustria i Suïssa del proper juny. Ull amb els croats.

Però si desgranem el tema i mirem la manera en què s'ha produït, doncs, tot plegat és força cruel! Els de Mc Laren perdien 0 a 2, amb el jove porter Carson com a destacat culpable (la maledicció anglesa amb els porters és per llogar-hi cadires), però el públic ha portat a Lampard i Crouch a aconseguir un empat que podia ser èpic. Tothom vibrant, l'empat era suficient. Però quan Àustria i Suïssa eren més a prop que mai, quan les seves tavernes es fregaven les mans, quan hi havia qui ja reservava els viatges... patapam! Bon dia pels qui ja somniaven, gerra d'aigua freda! Han badat i de quina manera! Seguint amb la irregularitat que ha caracteritzat els anglesos, s'han deixat treure els calçotets pel desconegut Petric. Gol i adéu-siau. Merescut.

Anglaterra portava massa temps jugant amb foc; els anglesos han pregat per tenir una 2a oportunitat i Israel els hi va concedir al vèncer a Rússia, però l'han desaprofitat. Més no es pot fer. Fora del Mundial de manera totalment justa, si bé els russos, pobrots, no faran pas el paper de la seva vida.

La llàstima: no veure Lampard, Terry, Rooney, Gerrard o J. Cole a la cita futbolística de l'any.

Una pena...

Bé, però no n'hi ha prou!

El proper 29 de desembre la selecció catalana disputarà un amistós contra la selecció d'Euskadi a l'emblemàtic San Mamés, després de què ambdues federacions així ho acordessin. M'agrada i m'alegra, però no m'omple. Anem a pams.

Està molt bé que es disputi aquest partit entre 2 seleccions que desprenen tan de sentiment, però cal no perdre la realitat de vista: seguim sense ser reconeguts en l'àmbit internacional, i només se'ns permet jugar en dates de segona categoria... i en partits amistosos que acaben esdevenint una festa folklòrica. Cert és el fet que m'entusiasma acompanyar la meva selecció a disputar un partit com a visitants (ailàs! ja era hora!), però no deixa de ser un amistós, l'enèssim... I per quan l'oficialitat? Jo vull anar amb la meva selecció a Eurocopes i a Mundials, a fases de classificació i a qualsevol partit oficial. Si bé pot ser un procés lent, la FCF ha de treballar en el tema, ja que el fet de només jugar amistosos, sincerament, em provoca cert desànim, ja que passen els anys i no avancem. Recordo el partit contra Bulgària, fot la tira d'anys, i seguim en el mateix punt; semblava que el fet de jugar contra Brasil, mentre preparaven el Mundial, ens podia impulsar... però res de res amics. Seria una llàstima perdre l'il.lusió i seguir sumant desenganys. Jo vull animar els meus igual que els escocesos ho fan amb la seva selecció o igual que ho fan els brasilers amb la verdeamarelha. Vull cantar els segadors tal i com els francesos fan amb la Marsellesa.

Espero que el partit del 28 de desembre ens permeti gaudir d'un gran espectacle on veure en acció els Xavi, Aitor Ocio, Luque, Amorebieta, Valdés, Aduriz, Crusat, Gorka o Capdevila entre moltes altres figues; això si, després cal reflexionar sobre quin futur volem per les nostres seleccions.

Faixa i barretina i cap a Bilbao falta gent!

Loeb a Irlanda

Després d'un any intens, les disciplines VIP del motor, ja fa uns dies que han tancat la paradeta. Mentre els Rossi, Pedrosa i companyia ja preparen les eines amb què afrontar la pròxima campanya, la F1 se submergeix en el debat sobre el futur d'Alonso. De mentre, però, encara hi ha qui acaba de donar els últims cops: els pilots del Mundial de rallies.

Ahir mateix, va acabar el penúltim rallie de la temporada, on el vigent campió, Sebas Loeb, va donar un important cop d'afecte al guanyar la prova irlandesa. El francès es va beneficiar de l'accident del fins aleshores líder, el finès Marcus Grönholm, per deixar el campionat pràcticament sentenciat. Si rellevant és el fet que la República d'Irlanda aculli, per primera vegada, una prova del Mundial de rallies, més important és el fet que ho faci de bracet amb la seva històrica rival: Irlanda del Nort. Les 2 van acollir aquest important esdeveniment que obre esperançadors horitzons entre les 2 Irlandes.

Si últimament s'ha parlat a tort i a dret del dopatge, de la violència i de la manca de joc net en el món de l'esport, trobo just destacar que, aquest cop si, l'esport ha demostrat del què és capaç, d'unir 2 països històricament enfrontats.

L'huracà Loeb ha portat nous aires a l'illa. Chapeau!

Culés de fàcil oblit

De ben petit em van ensenyar que del passat no es viu, que calen fets presents i recents per mantenir el nivell, l'estatus o el què en volgueu dir. D'acord. Em sembla lògic. Però hi ha casos i casos. Si no generalitzem, anirem bé. Rijkaard ens va donar la tan desitjada 2a Champions i molts ja l'enterren. Ell és el més adequat i qui més coneix l'equip per tal de conduir-lo, amb èxit, cap a la 3a Champions. Ho deixo anar aquí.

Rijkaard està a la corda fluixa: després de travessar l'any passat "barrip-barrap", amb més penúries de les desitjades, el cos tècnic es va plantar a l'inici d'aquesta campanya amb els errors apresos (en teoria), i donant a entendre de que ben aviat la nau culé tombaria altra volta cap al traçat dels èxits. De moment, no acabem de pistonar! Sembla ser que ens falta frescura, aquella frescura que ens permetia que cada partit del Barça fos una festa i un monòleg blaugrana. Avui, les coses han canviat, no encarrilem els partits amb aquella facilitat de 2-3 anys enrere. Però tranquils companys, no siguem els aixalabrats de torn, que aquest paper ja el teníem amb en Gaspart i així ens va anar!

El més fàcil ara potser sigui tirar runa sobre Rijkaard, i buscar una nova presa per la banqueta del Barça. Però realment hi ha gent que no veu vàlid en Rijkaard? Gent, la Champions no la regalen al Mercachollo e! I ara què? Amb la temporada ja engegada, buscarem un entrenador que jugui el paper de revulsiu i d'aquí 10 jornades no serveixi per res més que menjar pipes??? La situació no és alarmant! Assosseguem-nos! Cert és que no anem líders, però estem a dalt a totes les competicions, i que jo sapiga la Lliga no es guanya a novembre, potser vaig errat, qui sap! I a l'ambient noto la sensació que molta gent creu que el Barça ha d'arrasar, com si la Lliga la jugués ell sol, passant per alt que els altres equips també es reforcen i també volen guanyar!

I pels més crítics, una dada: en l'època de Gaspart, la situació actual seria un privilegi. Ara, estem enfonsats! Som extremistes! Estem massa ben acostumats, i s'ha de ser realista: no cada any guanyarem la Lliga! Una Lliga que a molts culés ja no els hi fa el pes, ja no en tenen prou! Que no la regalen, que s'ha de lluitar i treballar!!! Però si creieu que amb un nou mister guanyarem Champions, Lliga i la Copa de Ferias i tot, doncs endavant, carreguem-nos-ho tot! Portem el Mourinho i fem tornar el Maradona! Oblidem l'actitud del portuguès envers el nostre club i convertim-nos en un club sense sentiment, que s'abraça amb el qui més li convé sense tenir en compte cap circumstància. Lleig... no creieu?

Amics, un vot de confiança cap a Rijkaard, almenys fins a juny; aleshores és el moment de parlar-ne i poder fer les coses ben fetes, sense presses. Si marxa, el trobarem a faltar, tenim un bon element entre mans.

Potser estic equivocat i el Barça entra en un cicle negatiu de 5 derrotes consecutives, i aleshores potser jo sigui el primer de reclamar canvis. Però de moment calma, que ni estem tan malament ni sabem si Rijkaard és el principal culpable.

Tenim Frank per dies.