Wimbledon en pura essència

Final èpica la que es va viure ahir a l'All England Club de Londres: Rafa Nadal i Roger Federer van jugar un tennis de qualitat, dels cars de veure, dels que passen a l'història.

La final la va retransmetre Cuatro sota el lema del famós i ja carregós "Podemos"; la cadena ha apostat fort pels esdeveniments esportius en aquest 2.008, i la veritat és que els hi ha sortit rodat: les victòries de la selecció espanyola i de Nadal rendibiltzen al màxim l'inversió de la cadena de per fer-se amb els drets de retransmissió.

El partit tenia tots els ingredients per ser un partidàs: els 2 millors tenistes del moment s'enfrontaven per tercer any consecutiu a la Central de Wimbledon davant d'una grada expectant i abarrotada fins a la bandera. La realitat, però, va superar qualsevol expectativa. Nadal va començar espectacular i va emportar-se les primeres ovacions d'una grada on predominaven els pro-Federer; però el suís, nº1 i autèntic rei de l'herba, va saber capgirar la situació com només ho fan els mestres, tot mostrant uns nervis d'acer ens els moments clau i tirant cops d'autèntic número 1 quan Nadal va disposar de 2 pilotes de partit; simplement, per treure's el barret. Tot i això, no us enganyaré si us dic que em va decebre un xic el poc encert de Nadal en els moments claus del 3r i 4t set, just quan Federer va posar tota la carn a la graella.... Ara bé, quan va arribar l'hora de la veritat, llavors va aparèixer el Nadal incommensurable.

Així doncs, al final Nadal campió i protagonista d'una entrega de premis que va tenir lloc sota un cel ja enfosquit, fet que encara va aportar més a un moment ja gran de per si. I em quedo amb la manera de perdre de Federer: qui digui que els bons no saben encaixar les derrotes, es que no coneix a Federer, un senyor! Fins i tot per perdre és bo...

Va semblar més una marató que no pas un partit de tennis: vaig veure l'inici del duel a les postres del dinar i vaig escoltar-ne l'últim punt, ja de fosc, a través de les ones del Tot Gira de Catalunya Ràdio mentre entrava per la Diagonal; gairebé 5 hores de joc (i 6 de partit) és quelcom poc comú en l'especialitat, i representen una autèntica prova de foc pel físic dels jugadors, clar reflex del canvi en la forma de jugar amb el pas dels anys: avui per molt bon tenista que siguis, poca cosa tens a dir si no ets un atleta, fet que automàticament et relega més enllà del Top 20 (Ferrero en seria un clar exemple).

Un no parar d'elogis han intentat definir un partit que molts ja consideren com una de les millors finals de l'història del tennis: el gran Mc Enroe no es queda curt i ell, excèntric i showman com pocs, la considera la millor.

Si ho diu John Mc Enroe, l'haurem de creure.