I Bonano li digué: "No me seas pelotudo!"

Roberto "Tito" Bonano no passarà a l'història com un dels grans mites blaugrana, ni per haver estat un dels millors porters del Barça ni tampoc per ser el més gran dels argentins que han fet del Camp Nou el seu centre de devoció. Cap d’aquestes característiques estan acord amb el rendiment mostrat pel bo de Bonano a Can Barça.

El veterà porter argentí de 37 anys, va començar a destacar i a fer-se un nom al seu país a les files de Rosario Central; les bones temporades a Rosario li van permetre fitxar per River Plate on va estar del 96 al 2000, any en què va arribar a Catalunya. Poc conegut per la majoria de culés (m'incloc entre ells), va venir a omplir una posició delicada, maleïda des de la fi de l'etapa Zubizarreta ; les porteries del Camp Nou imposaven massa, i la prova n'era el continu degoter de porters que perdien el prestigi defensant la porteria blaugrana (anteriors al Tito: Lopetegui i Dutruel, i posteriors: Enke, Rustü,...). Amb ell van arribar Andersson, Christanval, Coco, el Pibito, Rochemback i aquell que xutava com Rivaldo i centrava com Figo: Geovanni. Tots ells, amb Rexach garantint i manifestant la seva qualitat. Fals.

Bonano mai va aconseguir demostrar la qualitat que se li suposa a un porter del Barça i, lluny de mostrar-se sobri, va deixar patent en vàries ocasions el salt qualitatiu entre les lligues sud-americanes i les europees; el ritme de competició no té res a veure i la velocitat tampoc, oi que no senyor Riquelme?! Bonano, tot i ser titular en la seva primera temporada (el suplent era Reina), no va deixar massa bon gust de boca: el seu fort era l’u contra u, i el seu defecte el joc amb els peus; més endavant va anar perdent protagonisme fins anar a jugar al Múrcia (baixant a 2a i jugant a la categoria de plata) i finalment a Vitòria on avui viu una delicada situació.

Bonano va demostrar ser un gran treballador, humil i amb un companyerisme com pocs. Bo o dolent? Això ja no ho discuteixo, però és cert que GAIREBÉ mai no va aixecar la veu. I aquí és on volia anar a parar... alguns direu (espero que no tots): “i calia tot això?” Doncs jo crec que si perquè, el què vull donar a entendre, és que per sobre d’un futbolista, més o menys bo, hi ha una persona que a vegades deixa molt a desitjar (Maradona us serveix?) i d’altres que realment són necessaris en aquest esport, per la seva gran qualitat humana (heus ací el Tito Bonano). El cas és que el porter argentí viu relegat a l’ostracisme i la seva màxima aspiració dins de l’equip és anar convocat quan algun company cau lesionat o bé és sancionat. I el més penós de tot el tema, és que els motius no són esportius...! Resulta que en el cas Lluís Carreras, comentat en el post Piter...man?, Piterman va insultar a Carreras, la seva família i fins i tot va deixar-lo per terra basant-se en la seva condició de català. La represàlia contra el tècnic va ser brutal, però alhora de la veritat només un va donar la cara: Bonano. En una reunió al vestidor, Piterman, va deixar anar, tot pinxo, la següent frase: “quien no esté de acuerdo con mis métodos que coja la puerta y se marche”. Lluís Carreras va agafar la porta (en sentit figurat... s’entén!) i se´n va anar i amb ell... el Tito! Chapeau!

Falta gent com Bonano, sobra gent com Piterman.

galetes daneses

Companys, se'ns presenta un cap de setmana força atípic: no hi ha Lliga -per tant no gaudirem de Barça, Espanyol ni Nàstic- però hi ha partits de classificació per l'Eurocopa-2008; així que ens tornaran a menjar el coco amb l' "a por ellos" i bestieses per l'estil, per la qual cosa és força sensat abstenir-se de consumir programes pro-selección per tal de gaudir d'una bona salut mental. Però nois, no tot és per fotre la tele a l'armari, no! Hi ha mundial de motociclisme!!!

Dissabte, entre d'altres partits, es juga l'Espanya-Dinamarca al Bernábeu (clar, com que l'estadi blanc ha donat tants bons resultats al Madrid aquest any, doncs per això hi porten tota la trepa de la selección...). A mi sempre m´ha agradat Dinamarca (suposo), molt, una bestiesa, un munt,...! Gairebé m'atreviria a dir que sóc danès! Quantitat de grans jugadors: els Laudrup, Schmeichel (ja retirats) Jorgensen, Tomasson,...., Gravesen (molt dotat tècnicament), Rommedähl, Gronkjaer,... i molts més! A més, a qui no li agraden les galetes daneses? Tots som amants de les Butter Cookies! Així que, encara que només sigui per les galetes, demà siguem danesos! Raons no en falten: els que tinguin un gran danès, doncs que ho facin pel gos tu, que bé que hi deu tenir família!

Passant a temàtica més fàcil de digerir i més interessant, avui s'inicia el cap de setmana de motor a Jerez! Una festa! I diumenge, la carrera! Esperem que Rossi, Pedrosa, Melandri, potser Capirossi i alguna sorpresa, ens deleitin com tantes vegades han fet. Gas!

A menjar galetes!

Zambrottinho non far venire sonno!

El millor lateral del món vesteix de blaugrana, és italià i està oferint a l'afició culé l'oportunitat de gaudir d'un campió del món en el seu equip: Zambrotta és una garantia per l'equip de Rijkaard i, a mesura que avança la temporada, més còmode i més segur s'està mostrant.

La veritat és que es troba en el moment més dolç de la temporada, i es nota en la seva forma de jugar: segur, ben posicionat i amb les idees clares; i tot això sense deixar de banda la característica principal de tot jugador italià: no complicar-se. I la cirereta de tot plegat, va arribar amb el gol que va marcar al Recre, un gol que hagués firmat el mateix Gaucho. Un premi per ell.

Crec que és una sort tenir-lo al Barça; durant els 7 anys que va estar a la Juve, va ser titular amb tots els entrenadors, i en els darrers anys, i encara avui, és un dels pilars de l'azzurra. A Torí l'enyoren, i d'altres grans com el Milà també sospiren per Gianluca. A Itàlia té molt cartell i estan disposats a jugar fort per fer-se amb els seus serveis, però tant de bo es quedi molts anys a Can Barça. Des de fa anys, per mi, és el número 1 en la seva posició.

Últimament s'està parlant de reforços com Alves i Abidal, grans jugadors amb un bon present i un futur encara millor. I de bons ho són molt, tots dos, però cap d'ells ha demostrat tantes prestacions durant tant de temps com ho ha fet l'italià al llarg de la seva fructífera carrera esportiva: la constància i el saber estar de Zambrotta són per envejar. El de Como té experiència i és un valor segur.

A seguir-lo disfrutant!

Els 3 delfins i Pandiani: per la porta gran!

Aquests són els principals protagonistes del partit d'ahir a Montjuïc en que l'Espanyol va aconseguir el pas cap als quarts de final de la UEFA.

La veritat és que per una sèrie de raons, no vaig poder veure el partit, una autèntica llàstima. Però quan es va acabar el partit un SMS em confirmava que ja estem a quarts, que els 3 delfins van brillar com en les grans ocasions - el gran Pandiani també- i que la resta de l'equip no va desentonar gens ni mica. L'any passat va ser el potent Schalke 04 qui ens va deixar a la "cuneta" a vuitens, i curiosament és un altre equip alemany el que Valverde vol com a rival a quarts: el Bayer Leverkusen!!! Si, el que va deixar els blanquiblaus amb la mel als llavis ja fa uns quants anys.

Per altra banda, Osasuna i Sevilla, aquest últim amb Palop com a estrella i... golejador, també van passar a quarts.

I avui, UEFA!

Dijous 15, dia de UEFA i, conseqüentment, dia en que l'Espanyol pot donar un altre pas cap a la final de Glasgow.

Mentre el Barça renova a Belletti i viu amb incertesa els rumors sobre el futur de Ronaldinho, i mentre que a la premsa esportiva només es parla de la contundent sanció de 7 mesos a David Navarro (vegeu la notícia al bloc d'Isaac Peraire), dins de l'esfera blanquiblava es respira un clima de concentració i mentalització davant d'un xoc clau per l'equip de Valverde. I què millor que la classificació per quarts de final per deixar enrere la mala maror del cas Jonatas ("tócame las") Domingas.

I el repàs del què ha estat el dia, ens obliga fer una passada per Chamartín, on l'entorn blanc respira un clima d'eufòria... n´hi ha per tant?! Per mi, és totalment desmesurada...! Que si Guti es veu campió de Lliga, que si Metzelder és des de fa uns dies el millor central del món (tal i com abans havien set Woodgate i Samuel), i que si Cristiano Ronaldo ja està fitxat... si si molta alegria i tot el què vulguin, però de mentre Portigol es queda sense jugar diumenge!

I, com ja vaig mig comentar en un anterior post (Figo en pura essència), César Jiménez es veu obligat a penjar les botes després de 2 anys de calvari per culpa de la salvatge trepitjada de Figo a l'alçada del genoll.

Quedem-nos però amb la part positiva del tema: l'Espanyol-Maccabi Haifa, un partit no massa atractiu, perquè no dir-ho..., però si molt trascendent. Cal ser-hi!

Losail

El Mundial de motociclisme va iniciar-se a Qatar el passat cap de setmana, i tot i que les curses en les 3 categories van ser força distretes (no farem un lleig a les 250...), no van ser res de l'altre món, me n'esperava més. M'explicaré.

No us penseu ara que em vaig fotre de fàstic, ni molt menys! Però vibrar..., allò que es diu vibrar...no! Les 125, sense oferir un gran espectacle, ens van oferir un final amb emoció, i s'agraeix! Gadea i Talmacsi van treballar-se molt bé la cursa, i finalment Gadea va quedar per davant de l'hongarès, deixant patent, aquest any també, la superioritat de l'equip d'Aspar. Però veig la cilindrada una mica fluixa... espero abandonar ben aviat aquesta sensació.

Però les 250, ai sinyó les 250! Lluny de deleitar-me, em van obligar a fer zapping! L´únic positiu de la cursa, per mi, va ser la 3a. posició d'un valent Barberà, que va saber aguantar l'embranzida del seu perseguidor, el menut suís Luthi (no dic petit perquè semblaria el iogurt, i no ho és). Potser serà l'any de De Angelis, qui sap... tot sigui per tal d'evitar que Lorenzo revalidi el títol! Només ens faltaria això!

I les Moto GP van oferir un bona cursa; tot i no ser trepidant, va haver-hi bons moments i es va veure "lo" milloret del cap de setmana, per alguna cosa és la categoria reina. Stoner va vèncer, Rossi va fer segon, i Pedrosa tercer. El campió Hayden, amb problemes evidents d'adaptació amb la nova Honda 800 c.c., sols va poder ser 8è. Però el què més va cridar l'atenció va ser la potència i la velocitat punta de la Ducati; com ja vaig destacar en l'últim post del 2006, la Ducati és una veritable màquina! Poc va poder fer Rossi, la veritat és que saltava a la vista la diferència de potencial entre Ducati i Yamaha! Sense desmerèixer a Stoner (va fer una molt bona cursa), crec que en igualtat de condicions l'italià hagués vençut amb claretat; aquesta diferència de velocitat punta, va restar emoció a les últimes voltes i Rossi no va poder oferir cap tipus d'oposició a Stoner.

Jerez, la propera parada.

Per fi

Per fi ha arribat la revifada que esperàvem, per fi tant Nàstic com Reial Societat sumen de 3 en 3.

Pel què fa al Nàstic és la segona victòria consecutiva, i el deixa als de Flores a "sols" 7 punts del miracle; va ser una victòria treballada i amb molt de patiment, però aquí està el Nàstic, donant la cara; a part de Portillo, crec just ressaltar l'actuació de 2 jugadors incorporats al mercat d'hivern que, malgrat arribar sense massa cartell i sense fer soroll, estan tirant del carro: Chabaud i el "Pampa" Calvo; el francès, ex-Charleroi, està donant la consistència i equilibri que tan enyorava l'equip i que no va saber donar Buades, i l'argentí, ex-Boca, és l'amo i senyor de la banda dreta, donant assistències de gol com la d'aquest diumenge. I ara, al Bernábeu... que s'apartin Higuaíns i companyia!

I la Reial, tot i seguir al pou de la classificació, es resisteix a enfonsar-se del tot, i encara segueix colpejant; bona imatge i important triomf, però dubto que hi hagi continuitat de resultats com per recuperar els 9 punts que els separen de la salvació; tot i això, queda molta Lliga, la salvació és possible i fins i tot Darko torna a marcar.

Res està perdut.