Regal de reis pel futbol català

El cap de setmana començava amb l'amarg regust de saber que aquest any no hi hauria Dakar; el divendres al vespre tanco els ànecs després d'unes llarga sobretaula reflexionant al voltant de la decisió de Lavigne i la resta de l'organització: pal considerable al món del motor, a l'esport en general i, parlant clar, a la llibertat dels individus. El dissabte, més del mateix: la premsa encapçalava l'informació esportiva amb aquesta notícia tot afegint-hi una nefasta premonició: la mort del Dakar.

Així les coses, semblava que el cap de setmana no seria pas un festival en matèria esportiva; però senyors... a les 8 del vespre, i ja després d'una cavalcada amenitzada per un fred considerable que animava a aplaudir el pas de les carrosses, el Pou i el seu equip de RAC-1 donaven el primer toc positiu de la nit: la victòria d'un Barça pràctic a Palma; "han jugat malament" em va comentar algú, però això és el què menys m'importava en aquell moment i és que anava necessitat d'alegries esportives! Sant Titi "Déu" Henry en va tenir prou amb 20 minutets de res per demostrar a la parròquia mallorquinista qui és l'autèntic crack de la Lliga, i va deixar entreveure que pocs trobarem a faltar Eto'o (o això m'agradaria pensar). La repetició de les millors jugades del francès conviden a l'il.lusió.

Però la traca encara havia d'arribar: a les 10 jugava l'Espanyol... i nois si va jugar! Sant Tamudo va brillar com mai per marcar com sempre, Valdo va posar-hi la qualitat, De la Peña la màgia, Luis García el caràcter, Moisés el sacrifici, Zabaleta la contundència i el treball... i així un a un fins arribar a la seguretat de Kameni! Els Reis de la nit van aparèixer a Montjuïc per regalar a l'afició blanquiblava una victòria de prestigi, una victòria marca de la casa que reflecteix clarament el caràcter vencedor que Valverde ha inculcat a la seva plantilla.

Ara és molt fàcil afegir-se al carro vencedor i sumar-se als elogis que arriben a Montjuïc, però què voleu, aquest Espanyol enamora. I és que sembla quelcom més que una simple ratxa de bons resultats, i fins i tot ja té la sort dels equips grans, com es va demostrar l'altre dia a A Coruña. Juga Kameni? Es guanya. I si juga Lafuente? també; que falta Jarque i, per mala sort, Lacruz ocupa el seu lloc? tranquils, tot i la seva extrema lentitut, el resultat segueix acompanyant. Amb De la Peña lesionat l'equip també anava sobre rodes... però ell reapareix i l'equip segueix la línia ascendent. Però ai el dia que falti Tamudo! Tot i que Luís García és un tros de jugador capaç d'ocupar la punta d'atac perica amb plenes garanties, no em vull ni imaginar que passarà el dia que falti el capità. I si per altra banda, el que falta és Luís García ja ens podem calçar també!

L'Espanyol dóna la sensació de tenir set i la competició és plena d'oasis -digueu-los-hi Villarreal, Deportivo, Madrid, Getafe,...- que ofereixen la possibilitat de seguir somniant en la possibilitat d'arribar a la meta desitjada: la classificació per la Champions.

Per arrodonir un bon cap de setmana pels equips de casa, només faltava que el Nàstic se sumés a la festa, però a la setena tampoc ha pogut ser. En bàsquet Ricoh i Barça mostren la seva millor cara i l'Akasvayu perd igual que un DKV que sembla haver oblidat la fórmula de la victòria.

Diuen que somiar és gratis, però intueixo un Barça campió de Lliga i un Espanyol que l'any vinent serà a Europa.

Lisboa-Dakar'08

El proper dia 5 s'inicia una nova edició del Dakar que començarà immersa en l'incertesa i el suspens al voltant de la disputa o anul.lació de les 8 etapes que creuen Mauritània; caldrà estar atents a uns aconteixaments que, malauradament, sobrepassen la part esportiva i que ja entren en qüestions purament polítiques.

L'edició d'enguany consta d'un itinerari de 6000 km. que passa per 4 països; Lisboa disfrutarà de la sortida del raid (l'any que ve ja es variarà el punt de partida) que finalitzarà el dia 20 del mateix mes al ja mític Llac Rosa de la capital del Senegal.

A priori els favorits són els de sempre:
* en motos, la victòria final és cosa de dos: del català Marc Coma i del francès afincat a Andorra Cyril Despres, ambdós sobre la KTM 660; aquest any, la baixa de l'Isidre Esteve, treu un xic d'emoció a la prova, i és que el d'Oliana era una ferm candidat al triomf. De la resta de pilots destaquen els francesos David Casteau, Alain Duclos i David Fretigné, tots ells amb poques possibilitats d'acabar com a líders però que poden aportar grans dosis d'emoció (el tercer acostuma a acumular forces victòries d'etapa, sobretot en la part inicial de la prova) i també el brasiler de Acevedo i el portuguès Faria; dels pilots de casa, a banda de Coma, també poden dir-hi la seva Jordi Viladoms i Gerard Farrés.

* en cotxes, la cosa no està tan clara; els més clars aspirants vindrien a ser l'experimentat Peterhansel -l'autèntic rei del desert-, Sainz -que si bé no m'agradaria que guanyés, ara ja pot sumar força experiència a la rapidesa de sempre-, Alphand, De Villiers, Masuoka i Shhlesser. M'estranyaria que la victòria l'aconseguís un altre pilot. Roma no sembla no tenir masses opcions, però caldrà veure si hi ha algun tapat que en les primeres etapes presenti credencials prous sèries per ser considerat aspirant a la victòria final.

* en camions no em mullaré, no hi entenc ni tampoc n'estic al dia; només destacar la presència, altra vegada, del sasserrenc Marc Torres.

Tot i que sembli que l'especialitat més disputada serà la de cotxes, jo sempre m'he decantat més per les motos, m'aporten més; em desperta una admiració tremenda el fet de veure el binomi pilot-moto sortejar les dunes i la sorra en ple desert, enmig del no res, la majoria de vegades en solitari.

Apostes? En motos, salta a la vista que Coma és més ràpid que Despres i, en principi, parteix amb certa ventatja, però aposto per Despres (guanyador de l 'última edició). En cotxes em decanto per Peterhansel (també últim vencedor), si bé em satisafaria molt que guanyés Alphand. De totes maneres, la meva fiabilitat també deixa força a desitjar, i és que no vaig estar massa encertat en els pronòstics de l'any passat, ja que si bé vaig estar clavar l'equip vencedor en motos, vaig errar en cotxes.

L'incertesa és la grandesa del Dakar -les prediccions de poc serveixen i és força difícil predir amb èxit com estarà la general al finalitzar la propera etapa-, el saber que una simple errada et deixa fora de la competició, i sobretot, el saber que poques coses hi ha que aportin més satisfacció que arribar a Dakar, i si és com a guanyador, doncs molt millor.

Amics, l'esport aventurer per excel.lència ja és aquí... i nois... com s'ha fet esperar! M'he explaiat massa, ho sé, però esperava la prova amb candeletes, amb impaciència, i tot plegat ha ocasionat que aquest post se m'hagi escapat de les mans. Enteneu-me, i és que de Lliga n'hi ha cada setmana... i de Dakar només un a l'any!

Gaudim-lo!

dies de reivindicació!

8.000 catalans a Bilbao, aviat està dit. Aquesta important xifra, que seria bo que no s'obviés des dels més alts estaments esportius, no fa més que ratificar el gran poder de convocatòria del sentiment català, el desig de sentir-nos representats tal i com poden fer la resta de pobles, i la capacitat de mobilització d'un poble en defensa del què és just.

Si entreu al bloc de l'amic Isaac, veure-ho quelcom més del què va donar de si aquest cap de setmana a Bilbao on vam gaudir in situ d'un esperat Euskal Herria-Catalunya.

El passat 28 de desembre, de bon matí, agafem un parell de cotxes des de Prats i Sant Feliu destinació Bilbao. 6 hores de viatge i arribem a lloc. Durant la nit descobrim l'encant de la nit bilbaina i ens endinsem en bars i pubs del nucli àntic.

El 29 és dia de partit, i en coseqüència, en l'ambient ja es nota l'emoció, l'il.lusió i un cert neguit. Comencem la tarda traient el nas en un concert de Betagarri i acte seguit assistim a unes multitudinàries manifestacions reivindicatives en pro de les seleccions catalana i basca respectivament. Sense saber com, ens trobem al mig de la manifestació, just darrere de la pancarta que l'encapçala i amb gent a banda i banda que ens ovaciona al nostre pas; nosaltres, cufois i alhora sorpresos, no cabem a la pell, i és que el poble basc ens aplaudeix per la nostra condició de catalans!!! És un fet que cal agrair, i més si tenim en compte com se'ns tracta quan els catalans ens movem per les Espanyes. La manifestació va ser un èxit rotund, de les maques de veure, de les maques de ser-hi: quant de crit, quant a demanar,... quanta raó!!! A 2 de 9 es disputa el partit de San Mamés del que gaudim d'allò més! Per fi ja puc dir que he estat a La Catedral, i és que San Mamés és emblemàtic, un estadi on es viu el futbol amb grans dosis de passió i cridòria, on ens sentim molt a gust durant tot el partit. Càntics a tort i a dret, una ona rere una altra i un arsenal de banderes reivindicatives amenitzen aquest duel. De tots aquests gestos, però, em quedo amb el gest de l'afició basca cap un dels membres del nostre grup que, entenc, deuen reconèixer; i és que no és fàcil que tot San Mamés coregi el teu nom: "Es-te-ve! Es-te-ve!". Gran! I un pic finalitzat el partit ens deixem seduir altra cop per la nit biscaina i compartim ambient festiu amb alguns jugadors bascos com Aduriz i, pel què es comenta, també Amorebieta (pam!). I podem corroborar que per aquelles terres els jugadors són propers i fan vida amb la seva gent i a la seva ciutat, acudint a llocs on va la gent de peu, com un jove més; en canvi, aquí, els futbolistes són tractats com a éssers superiors tot gaudint d'un estatus desorbitat.

El dia 30 finalitza la nostra aventura pel País Basc; a les 12 del migdia agafem els cotxes i carretera i manta! Mentre tracem per La Rioja, Aragó i tota la resta, vaig pensant en el què ha donat de si el viatge, i una de les coses sorprenents és les poques vegades que se sent la llengua basca pel carrer; és un dels fets que més em sorprèn, i és que en aquest tema crec els catalans anem un pas per davant.

I, com no, encuriosit per la llengua basca -i conscient de la seva extrema dificultat- deicdeixo aprendre quelcom d'aquesta, i en els 2 dies d'estada en prou feines puc memoritzar un agradable: "zorionak eta urte berri on", que en català és "Bon Nadal i Feliç Any Nou"!

Hi ha vida més enllà del cafè?

Aquesta és una de les coses que em qüestiono sovint. A primera vista, pot semblar una pregunta sense solta ni volta, però la veritat és que el tema no està tant clar. I no sóc l'unic que em qüestiono aquests aspectes quotidians -potser si l'únic que els publica- ja que molts d'altres amb qui he compartit o comparteixo sostre també tenen aquestes inquietuds... o això em suposo.

A la vida dels estudiants el cafè arriba al seu punt àlgid en època d'examens; i aquesta època gloriosa del cafè, en molts casos, s'acaba consolidant i es converteix en una tradició que ja no es deixa. Acabes els estudis però el cafè segueix essent habitual. Tal i com abans sorties de classe per anar a fer el tallat, ara aprofites qualsevol descans per baixar al bar. Canvien els horaris, les feines, els ambients i el què volgueu però hi ha certs costums que ja es queden com a habits diaris.

I és curiós. La primera vegada que el tastes dius "si...però no"; repeteixes però no t'acaba de convencer; i d'aquí en endavant el tema ja es desboca i, sense saber com, acabes convertint el cafè en una necessitat per rendir en el què fas. El dia que no en prens dius "em falta alguna cosa". I fins i tot arriba el dia en que saborejant-lo ja coneixes la marca. Aleshores ja ets campió del món de la modalitat i la cosa ja agafa una dimensió brutal tot esdevenint qüestió d'Estat: tal i com un és del Barça o del Madrid, no dels 2 alhora, els cafeters som o de Nescafé o de Marcilla. Admeto que sóc un transfuga: he passat de Nescafé a Marcilla.

Qüestió de gustos i/o costums.

Al cañete!

Molt clar ho ha de tenir Koeman a València per prendre una de decisió que portarà cua: prescindir de 2 pesos pesats com Cañizares i Albelda. La polèmica està servida.

L'heroi de Wembley ha revolucionat la premsa esportiva del dia anunciant una de les bombes més sonades dels últims anys a la capital del Túria; i és que no cada dia s'ensenya la porta de sortida als emblemes de l'equip amb la contundència i seguretat amb què avui ho ha anunciat Koeman. Ha parlat amb aquella serenitat de qui explica la pel.lícula de la nit passada. Impactant.

Així les coses, dues de les figures amb més pes del València dels últims temps s'hauran de buscar la vida lluny de Mestalla, fora del València al que han dedicat els últims 8-9 anys de la seva carrera tot conduint-lo a finals de Champions, a conquistar la Lliga i, en defintiva, a fer-se un nom a nivell continental. Però en la present temporada la sort ha resultat esquiva i la truita ha donat la volta: qui els venerava els ha girat l'esquena. Per sort per ells, hi ha vida més enllà de València, i més d'un ja suspira per aquestes gangues del proper mercat hivernal.

Molts seran els qui discutiran l'encert o no de la decisió -jo en discrepo; diria que també el Kelet, fan incondicional del Cañete, qui ja el deu veure de banquiblau-, però s'ha de reconèixer que l'holandès ha estat valent i ha anat de cara. Si les mesures tindran o no l'efecte desitjat ja es veurà, però a primera vista crec que ha escollit un camí massa complicat: hi ha maneres menys dures i polèmiques de reconduir la situació; amb els mètodes de l'holandès la ferida de l'equip no només no cicratitza sinó que guanya terreny, i és que passar de titular indiscutible a descartat en una setmana... és una qüestió difícil d'entendre.

Angulo podria ser la pròxima víctima...

Sylvinho: l'amic del vestidor.

Sylvinho podria prou ben ser un dels molts brasilers que en els últims anys han passat per Can Barça; podria tractar-se doncs només d’un fascicle més del col.leccionable de brasilers: "i per la compra de Ronaldinho, emportis també de regal Sylvinho, el millor complement del Gaúcho" (recordeu que va arribar amb la carta de llibertat, a cost zero).

Però Sylvi és molt més que un simple futbolista, molt més que un mercenari. Va arribar sense fer soroll i en els anys que porta en el club mai no ha aixecat la veu, cosa que veient com està el pati és d'admirar. Sylvinho fa pinya, és senzill, graciós (la seva aparença ja li otorga un plus de gràcia), estimat dins del vestidor i acumula elogis arreu on passa. Quan seu, calla conscient de que és el mister qui decideix. I quan juga ho dóna tot, li surtin o no les coses.

Si bé no sóc un ferm admirador del futbol que juga l'ex d'Arsenal i Celta entre d'altres, avui, tot fent el tallat de mig matí, he llegit una entrevista que li feien els del Periódico i m'he decidit a escriure aquest post; ja en sabia quelcom, però he quedat fascinat: és un tros de pa, se'l veu proper, afable i entrenyable; a l'entrevista sembla que se sent còmode, deixant patent la simpatia que l'ha portat ha ser l'amic del vestidor. A l'entrevista explica una anècdota divertida amb Messi: es veu que, a l'estiu de 2004, en arribar a la Meca del futbol (Camp Nou) va topar amb un joveníssim Messi -el descriu tímid però madur- que li va caure en gràcia. Narra que estant de stage a l'estranger, Messi va demanar-li a Sylvinho que l'acompanyés a la recepció de l'hotel on s'allotjaven per demanar canvi ja que no sabia dir ni piu en anglès. El brasiler li va dir que digués la paraula "change", que l'idioma no era problema i que ja l'entendrien; però Messi li va confessar que... li feia vergonya!!! (aquesta és la vessant més humana de Messi, perquè la vessant futbolística és digne d'una altra galàxia); després de d'això, el 16 culé va accedir amigablement a acompanyar-lo.

Sylvi no té enemics al vestidor, però tendeix a relacionar-se amb el clan sud-americà: Márquez, Ronaldinho, Edmilson (inseparables), Messi i Milito.

Segurament quan marxi i passin els anys ben pocs recordarem/recordaran aquest tros immens d'individu que avui defensa els nostres colors amb estima i orgull.

I és que per tenir categoria, no fa falta ser un fora de sèrie.

Projectar canvis... en època de vaques flaques?

Qui no estrena camp és perquè no vol. Aquesta frase, que pot semblar un pèl agosarada, no està massa allunyada de la realitat: els equips de casa nostra ens estan avassallant a novetats pel què fa als seus estadis, i és que si uns remodelen -Barça- els altres no volen ser menys i estrenen casa -Espanyol i Nàstic-.

El més normal és que sigui en èpoques glorioses (productives a nivell econòmic i exitoses a nivell esportiu) quan les entitats es tirin a la piscina i apostin per projectes ambiciosos que els suposin donar un salt qualitatiu. Però de la teoria a la realitat hi ha un abisme: Barça, Espanyol i Nàstic aposten fort en moments de dubte (de l'aposta perica ja fa uns anys).

El Barça va aprovar fa només uns mesos l'innovador projecte Foster després d'una temporada 2006-2007 d'autèntic calvari que es va trampejar com es va poder entre empentes i rodolons, si bé la salut econòmica del club es podria qualificar d'excel.lent. Tot i que la situació a Can Barça no és ni molt menys alarmant, hi ha qui ho veu com una simple via orientada a recuperar l'il.lusió perduda en la vessant esportiva.

Pel què fa als pericos, tres quarts del mateix. Ja fa uns anys que està aprovat el projecte de Sadrià, i si bé ara a l'Espanyol tot és molt bonic, ha calgut Déu i ajuda per aconseguir capgirar un panorama que es preveia complicat. La venda de Sarrià va deixar els pericos orfes de camp, obligant-los a jugar de lloguer en un estadi on l'equip no se sentia apoiat, i fent tremolar tota l'estructura de l'entitat. A nivell econòmic l'equip va sobreviure gràcies a la venda de Sarrià, però a nivell esportiu pintaven bastos: era un equip de mitja taula, sense un projecte definit a llarg termini, i condemnat a jugar fora de casa setmana rere setmana. La veritat és que la transformació de l'Espanyol en els darrers anys és per treure´s el barret i aplaudir: 2 copes del Rei, final de la UEFA, un equip per creure-hi i il.lusionar-se, i un nou estadi on, per cert, els socis ja estan escollint les seves localitats. D'això se'n diu tornar a casa per la porta gran!

I els últims a donar el gran pas, salvant les distàncies, han estat els tarragonins. Aquest mateix migdia han mostrat les imatges virtuals del que serà el seu nou camp a partir de 2010, que lluny d'inspirar-se en el passat romà de la ciutat, s'han decantat per la corrent anglesa i s'han inspirat descaradament en el teatre dels somnis anglès, si bé molt més modest pel què fa a aforament ja que disposarà només d'unes 17.ooo localitats. El moment tampoc és idoni: un descens recent i a dia d'avui situats a la 2a meitat de la taula de la divisió de plata.

Els equips catalans han apostat fort i de ben segur que en sortiran triomfadors. L'Espanyol ja ho té tot de cara i al Barça només li falta reconduir un xic la seva dinàmica esportiva; el nàstic és potser qui més complicat ho té, però ha invertit quan no era fàcil fer-ho, i ha demostrat una valentia important que serà la que l'ajudarà a tirar endavant.

Sort a tos ells.