1leguer

Segons publicava La Vanguardia en l'edició d'ahir, i tal com han confirmat la resta de mitjans avui, pesa sobre el bo d'Oleguer una acusació pel llançament de pedres contra un policia a Sabadell; demanen una pena de presó de 3 anys. I com no, els de sempre, els espavilats de torn, han sortit a cridar contra el 23 culé; molts no sabien ni de que anava el tema, però si es tracta d'anar contra un català i/o Catalunya molts s'hi apunten; es veu que està de moda tu! Jo, el dia de l'aldarull, no hi era i per això no opino sobre els fets en qüestió, em quedo al marge; ara, pel què es veu molts dels qui el critiquen si que hi eren, i ho van veure tot, i Oleguer va llençar unes 500 pedres, totes ell sol! Fixa't! Quin vailet! Sembla que ara tothom ja tingui un màster sobre els fets, amb tessina inclosa! Tots són campions del món en anàlisis de llançament d'objectes, en saben una bestiesa...

L'Oleguer mai ha caigut bé entre part dels espanyols, és evident. Em sembla formidable i fantàstic que estiguin orgullosos de ser com són, però que es dediquin a viure la SEVA vida i que ens deixin viure la nostra. Nosaltres som diferents. Ells volen que siguem com ells, que siguem seus, que estiguem sotmesos,... però queda patent que nosaltres formem part d'una cultura molt diferent i la gran diferència salta a la vista amb el respecte que nosaltres SI tenim davant els que pensen diferent. Oleguer sempre s'ha manifestat amb respecte argumentant el que ell pensa, sense insults (per alguna cosa no té antecedents!). Poden dir el mateix els que l'acusen a tort i dret? S'ha perdut el respecte contra els qui pensen diferent? (només cal mirar el fòrum del Marca i llegir les opinions; és per estirar-se els cabells, francament). Hem retrocedit tant? Aprofiteu tot el que fa Oleguer, estigui bé o no, per sortir a criticar? Cal? És necessari? Ens estimeu tant per estar tan pendents de nosaltres? Voleu ser un país punter en el panorama europeïsta i us dediqueu a xafar la barraca de qui us arrossega cap al progrés!

La seva lluita constant per tal de que el país veí reconegui els nostres drets diu molt de la seva grandesa com a ciutadà del nostre bell país de Catalunya.

L'èxit és pels/dels valents

Al món de l’esport, com a la vida mateix, hi ha de tot, un pot escollir qui idolatrar, qui odiar, qui criticar, qui elogiar, contra qui descarregar l’ira acumulada,…, en fi, gran varietat de perfils, que ahir vaig aconseguir limitar, momentàniament, a 2: els fantasmes i els valents! Cert és que hi ha moltes més games, que el ventall és molt més ampli, però ahir aquestes 2 em van cridar l’atenció.

D’exemples dels primers n’hi ha forces, i és que no tothom sap/pot conviure amb la fama; ahir diumenge, a Misano, vaig veure un exemplar d’aquests, celebrant una victòria vestit de romà (hi ha qui diu que no saber perdre és dolent, però no deixa de ser pitjor no saber guanyar… ai sinyó!!!); però la meva intenció era centrar l’article en els valents que, si bé no abunden, n’hi ha, i ahir ho vaig poder corroborar!!! Un Rossi defraudat per la seva moto i pel seu equip, derrotat al costat de casa seva i derrotat en el Mundial, va ser el primer en felicitar Stoner i va comentar que es mereixia el títol! Per si no n’hi ha prou, Il Dottore, el divendres abans de la cursa, va donar consells a Stoner (rival directe pel títol) sobre com pilotar a Misano! I el 2n valent és Gorka Iraizoz: quina valentia va mostrar en la sortida davant del bo d’Henry! Tal i com va demostrar en els seus anys a Catalunya, el basc no s’arronsa davant de res ni de ningú, és tremendo! I per sobre de tot, franc com pocs.

Aquesta és la meva breu dedicació als valents del cap de setmana: diferent tipus de valentia, però igual nivell d’admiració. Rossi i Iraizoz, Iraizoz i Rossi. Potser 2 casos són pocs, però tal i com diuen més avall… “menos es nada”!

Prou satisfet

Prou satisfet i prou content... si. Molt satisfet i molt content? No pas! Aquestes són les sensacions que m'han quedat després de l'actuació catalana en la jornada de futbolística del passat cap de setmana.

Molts de vosaltres estareu sorpresos! Content? Els resultats dels equips catalans no han estat massa bons..., aleshores us preguntareu el per què de tot plegat...! Doncs molt simple: possiblement no ha estat el debut somniat ni per Barça i Espanyol, però si pels futbolistes que defensen Catalunya ben lluny de casa nostra, que es guanyen les garrofes ben lluny de casa seva.

Situem-nos: dissabte a la tarda, mirant molt per sobre el partit de 2a A del 33 (un distret Hèrcules-Xerez) apareix un resultat encisador: Racing de Ferrol 0 - Eibar 1; primer gol del campionat de.... Lluís Codina!!! Un català inaugura el comput golejador de la categoria i de pas l'Eibar s'avança! Gran moment! Seguidament apareix una altra novetat, el Numància s'avança a Los Pajaritos amb gol... d'un altre català, Moreno, ex del Terrassa i del Barça! El cap de setmana comença bé pels catalans!

I Diumenge, doncs, esperava que la festa continués, semblava un antícip de l'11 de setembre!!! Catalunya podia arrasar! Jo ja desenfundava la barretina i pensava enfilar el Canigó...! I per fotra-hi cullarada, veient els Catalans Dragons i escoltant Els Segadors, un podia pressagiar un triomf 100% català! Jo, ben cufoi, a les 7 era un pou d'eufòria. No gaire més tard, baixava del núvol; el Barça em decepciona, i a les 9 l'Espanyol em dóna la segona tassa de caldo! I jo no en volia! Però noi, miro el teletext i... veig que l'Almeria havia fet baixar Riazor guanyant per un contundent 0 a 3; de seguida m'alegro, no perquè sigui seguidor de l'Almeria, sinó pels catalans de la seva plantilla: Bruno Saltor (treballador i complidor com pocs, que marxa de Catalunya deixant el Lleida a 2a B i ara està al capdavant de la Lliga de les Estrelles), Carlos García (jove central ex-Espanyol a qui un mal partit al Bernábeu el va condemnar com a jugador perico) i Albert Crusat (a qui Zidane li va trencar la clavícula, també al coliseum merengue, frustrant així la seva carrera com a blanquiblau). I a més, Crusat s'estrenava com a golejador. Estava mig content, però, el paper de culés i pericos pesava massa; després però m'entero que l'Sporting (club amic), amb el manlleuenc Gerard Autet a les seves files, es fica líder de 2a A després d'arrasar per 4 a 0. Bé. Correcte.

Després d'una pausada i intensa meditació (aproximadament d'uns 5 segons), m'adono de que els equips catalans no han respost a les expectatives creades, però que els nostres jugadors, els de casa, els catalans, han complert amb escreix. I per tal d'intentar oblidar el desencís de Montjuïc i del Sardinero m'agafo a aquella frase que diu que "el què realment val, per sobre de tot, són les persones". Així, aquest cap de setmana hem guanyat! Després d'intentar convencem a mi mateix, tanco els ànecs pensant en la propera jornada que esperem que sigui tan fructífera com aquesta a nivell individual i molt més a nivell colectiu.

Bravo pels nostres. Apa siau.

Els nostres rivals

Barça i Espanyol inicien demà la Lliga 2007-08 davant de dos rivals, a priori, assequibles: Racing de Santander i Valladolid, respectivament.

Els culés comencen a domicili, al Nou Sardinero, igual que fa 3 temporades. En aquella ocasió ens vam imposar per 0 a 2 amb un destacat Giuly.
El Racing 2007-08 serà un equip de mitja taula en avall que difícilment podrà repetir el sorprenent paper de la temporada passada. El gegant Zigic ja és lluny de Santander , i de les noves incorporacions només destaquen el polonès Smolarek (ex-Borussia Dortmund) que és un gran encert i l'incansable tot-terreny Aldo Pedro Duscher. A Santander la colònia catalana consta de 3 individus: el traïdor perico Òscar Serrano que ha vist estancada la progressió que va viure a Montjuïc, el central Oriol (el de Sudanell ja és un dels veterans de l'equip tot i comptar amb només 26 anys) i Jordi López que arriba aquest any després del seu pas per Sevilla i Mallorca (no confondre amb Jorge López, una altra de les noves altes).
Així, Smolarek, Garay, Colsa i Munitis són els homes que, per qualitat, se suposa que seran els encarregats de tirar del carro entrenat per Marcelino.

Per altra banda, l'Espanyol comença el nou curs de la mateixa manera que l'any passat: a Montjuïc i contra un recent ascendit, en aquest cas el Valladolid. L'any passat el Nàstic ens va amargar el debut guanyant 0 a 1 amb gol de Campano; desitjo que els de Valverde tinguin la lliçó ben apresa, si bé és cert que l'estadística dels debuts pericos a la Lliga no convida a ser massa optimista.
Els de Pucela, tot i ser nous a la categoria, són uns històrics a la màxima categoria (pel Nuevo Zorrilla han passat grans com Valderrama, Onésimo o Higuita). Van perdre la plaça a 1a l'any que Rijkaard debutava com a mister culé. No fa tant...; pel fet de ser un dels històrics, el seu retorn és una enhorabona que m'agrada i m'alegra, a l'igual que m'entusiasmaria que ben aviat equips com l'Sporting de Gijón tornessin a la categoria que els pertoca (recordeu el pas per Mareo i el Molinón dels Ablanedo, Manjarín, Luis Enrique o Abelardo? Màgics!). És per això que vaig obrir un post en honor a l'ascens dels de Pucela. Tot i això, no cal enganyar-nos: el Valladolid patirà per mantenir-se, tot i les declaracions de caire optimista fetes per Mendilibar (mister basc del Valladolid). El Valladolid s'ha reforçat, principalment, a base de cessions i traspassos a cost zero, intentant invertir el mínim en el pagament de traspassos. Així cal destacar l'arribada d'Ogbeche (ex-Alabés i PSG entre d'altres) que és un bon atacant, Butelle (porter que sense lloc a Mestalla), Vivar Dorado que aportarà solidesa i experiència i que és ja un dels veterans de la màxima categoria (ex-Getafe i Tenerife) i també important pot ser l'arribada del jove uruguaià Estoyanoff que fins ara havia estat cedit pel València a Cadis i Deportivo, però sense explotar massa les seves virtuds en cap dels dos llocs. Aíxi les peces bàsiques del puzzle "vallisoletano" vindran a ser l'experimentat García Calvo a l'eix defensiu, Vivar Dorado i Sisi al migcamp i Llorente en punta, aquest últim el millor de l'equip i a qui la dupla Jarque&Torrejón haurà de vigilar de prop. Pel què fa a la representació catalana a la plantilla blanquivioleta, cal dir que aquesta és inexistent.

Tot porta a pensar en un bon debut dels equips catalans. A veure si es compleixen els pronòstics...

Aquest Espanyol s'agrada i m'agrada

Enfilant ja el tram final de la pretemporada i a una setmana vista de l'inici de la Lliga, i mentre els equips donen ja els últims retocs, es disputen els últims amistosos que han de permetre acabar de polir els últims detalls (alguns, tals com l'amic Bernardo, els resta encara bastanta feina per davant).

I tot plegat em fa mirar els equips de casa amb cert optimisme; no sé si a aquesta reflexió que faré és fruit del relax i optimisme que un servidor ha acumulat en les (breus) vacances, però el cert és que l'Espanyol 2007-2008 pinta molt bé, desprèn confiança; i això és bo, molt bo! I tant si ho és! I qui ho negui tot posant l'exemple de l'excés de confiança culé d'antany, s'equivoca! L'Espanyol necessita respirar aquest aire positiu que feia temps que s'enyorava. He vist alguns amistosos i m'he quedat amb bon sabor, amb la sensació de que es fan les coses amb cap. Herrera és peça clau als despatxos, i Tomàs tres quarts del mateix. I el Txingurri aporta una serietat, treball i resultats que feia temps que no es deixaven veure per les banquetes de Montjuïc. El basc sap transmetre als seus l'intensitat necessària per disputar els partits, i per corroborar-ho només cal veure els partits de l'stage a terres angleses.

La plantilla de què disposa Valverde fa pensar que, a priori, no es passaran masses àncies per mantenir la categoria, i que es pot lluitar per entrar a Europa. Fent un breu repàs, s'arriba a la conclusió de que totes les línies estan ben cobertes, amb 1-2 jugadors de garanties. I l'equip que, per mi, seria suplent està plegat de bons jugadors que permetrien oferir un nivell acceptable a 1a: Lafuente serà un bon suplent de Kameni a la porteria; a la defensa: Chica, Lacruz, Serrán (o Sergio Garcia) i David Garcia. Al mig Rufete, Angel, Jonatas i Moha; i com a homes més avançats Corominas i l'eterna promesa (Jonathan Soriano).

Amb uns suplents com aquests, és fàcil i.lusionar-se. Sols em fa por que es noti la baixa de Pandiani, Déu vulgui que m'equivoqui...! Serà l'any de Jonathan? A veure si hi ha sort...

Per què no sigui dit... el meu 11!

I en plena ressurrecció d'aquest bloc, sense arribar a un estat d'embriaguesa blocaire, em vull permetre el luxe, l'obligació o el repte (digueu-li com vulgueu) d'apostar per l'onze ideal de la Lliga 2007-08; és molt fàcil afegir-se al carro vencedor a final de temporada i lloar les proeses d'algunes figures, així que aquest és el motiu d'aquesta iniciativa, el fet de veure si som uns entesos del futbol i la clavem, o bé si simplement formem part d'un grup de pelacanyes. Un repte interessant que sé, per les converses que hem mantingut sovint amb molts de vosaltres, que us tira i que teniu molt a dir-hi i a demostrar! Com diria el gran Evarist, "Vingan!"

Per fer-ho un xic més interessant i més real, no és permès ficar-hi més de 5 jugadors de la mateixa esquadra; per altra banda, es permet posar 3 suplents per línia (dos en el cas del porter) axí que aquí llenço la meva proposta, aquí va el meu 11!

Porteria: Gorka (Espanyol)
Suplent: Ricardo (Betis) i Palop (Sevilla)

Defensa: Zabaleta (Espanyol) , Ayala (Saragossa) Aitor Ocio (At. Bilbao), Zambrotta (Barça)
Suplents: Jarque (Espanyol) i Contra (Getafe), Capdevila (Villarreal)

Mig: Luis Garcia (Espanyol), Raul Albiol (València), Deco (Barça), Ronaldinho (Barça)
Maresca (Sevilla), Baptista (R. Madrid)

Davanters: Henry (Barça), Messi (Barça), Forlán (At. Madrid)
Aduriz (Bilbao), Villa (València), LLorente (Valladolid)

Retorn...futbolístic

Després d'un llarg període d'inactivitat en el meu bloc, em decideixo a tornar escriure. Aquesta llarga absència no es tractaria precisament d'una crisis blocaire ni d'una saturació, simplement (aplicant el meu anterior post) el "valor del temps" no em permetia destinar el temps suficient al bloc. Ara torno a ser aquí, què carai, a veure si em torno a enratxar!

Després d'aquesta "justificació", faré una passadeta en el què ha estat el més destacat en matèria futbolística durant aquest mes de juliol; fato n'hi ha, i molt!

El mercat de fitxatges està ja en el seu tram final, amb els equips ja en plena pretemporada; dels equips de casa dir el què ja, de ben segur, tots sabem: el Barça ha fitxat molt bé i car... si car! Car però d'hora, i aquesta rapidesa ha beneficiat les arques culés ja que el mercat s'ha inflat i molt en les darreres setmanes. Fitxar d'hora ha estat una gran aposta de Soriano, que l'ha clavat! El Titi "Tiet Enric" ens ensenyarà molt i aportarà molta classe, quin senyor! Touré el veig bé... però mancat tècnicament i molt lluny de ser un Essien...; Milito un encert de cap a peus i Abidal una autpentica roca que aportarà solidesa defensiva a una línia massa fràgil i vulnerable la temporada passada. M'agradaria equivocar-me però el Touré... no m'estranyaria que encara estés massa verd. I l'Espanyol ha fitxat a Valdo (coneixedor de la Lliga i que assegura un bon rendiment), Clemente Rodríguez (podrà amb David Garcia?) i "Lola" Smiljanic que apunta bones maneres i una constància poc comuna en un jugador de 21 anys, tot i que molts ens preguntem si amb aquest sobrenom realment pot ser un bon jugador o simplement es tractava de què els serbis tenien ganes de xou... Lola dirà! La llàstima ha estat la marxa del "Rifle" però la veritat és que ja havia fet el què s'esperava d'ell, així que millor mirem el futur i arrepleguem el què ens en donin.

De la resta destacar positivament Boulharouz (Sevilla), el retorn d'Aitor Ocio a casa (Bilbao), el bloc que està construint l'Atlètic de Madrid (aquest any no fallen, han fitxat força bé: Forlán, Luis Garcia i Simao asseguren la UEFA, tot i que Raul Garcia serà un autèntic fracàs), Ricardo i Pavone del Betis (porteràs i killer), Uche i Kepa asseguren la presència de sa magestat el Gol a Getafe, a Múrcia s'estàn equipant amb seny, la Reial Societat a 2a però amb més suport que mai, un Almeria amb 3 catalans que s'han hagut de guanyar les garrofes fora de Catalunya: Bruno Saltor (lateral complidor ex-Lleida), Carlos García (ex-Espanyol) i Albert Crusat (ex-Espanyol, a qui Zidane va trencar la clavícula quan començava a despuntar amb l'Espanyol).

En el capítol anecdòtic, curiós o sorprenent hi englobaria la marxa d'Urzaiz al gran Ajax!!! I deia que no podia rendir al més alt nivell...doncs noi, a bon lloc has anat!

Pel cantó negatiu em quedo amb la mala sort d'Hugo Viana, al que tenia ganes de veure de què era capaç (fitxatge estrella d'Osasuna lesionat a pretemporada), amb un Deportivo amb un equip per quedar-se a casa i amb un Baptista que no li fan un lloc a la casa blanca quan a qualsevol equip el rebrien amb els braços oberts.

Ens espera una gran temporada, on tindrem noves sorpreses, grans revelacions i fracassos sonats. A veure què ens depara tot aquest panorama.