Es pot ser "imbècil" per elecció?

Aquest titular, lletra d'una de les cançons del Gavaldà i els seus, em va circular pel cap una i altra vegada el passat dimecres a la nit. Aquí llenço un altre capítol de vivències a la metròpoli.

Al món i a la vida hi ha de tot; és més, en la diversitat hi rau la grandesa; però no tota diversitat tendeix a augmentar la qualitat d'una societat que, com tota espècie, gaudeix a les seves files de 4 "cracks" que, en el seu dia a dia, regalen escenes en les que un pot arribar a passar vergonya aliena. Com bé podreu deduïr, hi ha alguns individus que el dia que a classe ensenyaven a ser normal van arribar tard...

Situem-nos a la Diagonal, a les 20:30 aproximadament. Semàfor vermell. Es nota que comença un pont interessant, un pont dels macos: l'Ibiza carregat fins a la bandera -si portés mantes i 15 persones més al cotxe, hi hauria qui podria pensar que baixo cap a l'estret-, els meus dits que ja gairebé no recorden el què eren les ungles -ja se sap, l'emoció dels 5 dies de festa té aquestes coses-, i molts més detalls. Jo, dins el món del meu petit Ibiza, vaig badoquejant tot esperant que el semàfor es foti verd mentre va sonant Fix You de Coldplay. Cauen 4 gotes per donar pressa a qui passeja tranquilament i poca cosa més.

Amb tot, el semàfor dels cotxes segueix vermell i el dels vianants verd. Al moment, el dels cotxes passa a àmbar tot demanant precaució, ja que el dels vianants segueix verd. Amb això que veig que comença a creuar un senyor que va fent footing, ell tot pinxo, amb caputxa al més pur estil Rocky Balboa que arrenca el somriure a més d'un; al temps que Mr. Footing passa just a mig pas zebra apareix del no res el Kevin Scwantz de torn, amb una scooter tunejada de dalt a baix que sembla de tot menys una moto. El brrrrmm brrrmm (més propi de motor d'un tractor i molt lluny de l'agradable zzzmmm zzzmmm que correspondria a una moto) alerta de que en Mr. Tunning poca intenció té de frenar. I així és. Tonto l'últim. Mr Tunning, més encaparrat en donar la nota i mostrar-se com el rei de l'asfalt barceloní que no pas en cap altra cosa, passa ferm i xulesc a poc més de mig metre d'en Mr. Footing. A poc més de 30 metres hi ha un semàform en vermell, així que Mr. Footing aprofita per recriminar-li al Neng en versió motera la seva majúscula imprudència. Sorprenentment, Mr. Tunning encara vol tenir raó i sembla amb ganes de discutir. Els presents restem sorpresos al veure tal actitud, doncs el més lògic seria que admetés la culpa, callés o demanés perdó. Però res, segueix entestat a fotre un ridícul de cullons. Finalment, l'hereu de Rocky, demostrant molta més intel.ligència i saber ser, decideix seguir el seu camí.

Enfilo ja l'últim tram de la Diagonal encara repassant el què ha donat de sí tot plegat. Un episodi per reflexionar i que em confirma el fet de que ser imbècil és una opció que hi ha qui escull de forma ben legítima.

Quan s'hi fica més pa que formatge...

El món rutlla? La notícia de l'imatge ho posaria en dubte! Avui al matí, tot fent una ullada a la red per fer-me una idea de com es despertava el país, la meva vista ha topat amb la notícia que es veu a l'imatge i, lògicament, m'he proposat de fer una reflexió/crítica/anàlisi per intentar saber on anirem a espetegar de seguir en aquest camí. Primer m'ha fet gràcia, no us enganyaré; però pensat fredament, dubto que sigui una notícia a destacar...

Ara que no fa massa que ja hem entrat en l'era post-tomàquet (ha costat Déu i ajuda que censuressin tot aquell escàndol televisiu), jo creia que ja estàvem a resguard de l'atac constant d'informació bassura a la que ens tenien sotmesos des de certs mitjans informatius (atacs que majoritàriament venien de més avall de la frontera). Però no, jo ho devia tenir mal entès; a Catalunya gaudim de premsa de qualitat, les coses com siguin; però, per altra banda, també ens avassalla la moda d'alguns diaris gratuits (finançats únicament amb publicitat) que maximitzen el nombre d'exemplars sacrificant la qualitat i el rigor informatiu, en favor de notícies més sensacionalistes; qui paga mana, així que són els enunciants qui porten el timó d'aquests diaris i als qui, evidentment, els interessa ampliar el ventall de lectors potencials. Què tira més? Un "l'IPC augmenta un 2% en els darrers 12 mesos"? O un article amb un títol sensacionalista on es desgranin les peripècies de 4 iluminats que no tindran la més mínima repercussió en el dia a dia com és el cas? Què assegura més lectors? Un "L'atur decreix respecte el mateix període de l'any passat? O un "detingut un home que caminava nu pels carrers de Barcelona?" Malauradament, tots sabem la resposta.

El què ens és curiós sovint passa a davant del què ens és realment rellevant.

La primera de moltes

Avui fa just una setmana que una colla de santfeliuencs (i algun de l'Estany) ens vem decidir per fer una sortideta de poc més de 40 km's en BTT. L'iniciativa made in Jordi de Cal Boixeres ens va convèncer, doncs el fet d'entaular-nos a mig fer per gaudir d'un bon esmorzar era una justa recompensa que ens va fer acabar de donar el sí definitiu (també és cert que la proposta se'ns va fer al Bart després de guanyar el Moià per 2 a 0, així que l'eufòria del moment també ens hi va empènyer!).

A Sant Feliu ens agrada el BTT, hi ha afició. Alguns en són practicants habituals; la resta som d'aquells que el dia que ens engresquem fotem 50 km's i arribem a casa gairebé amb el suero enxufat, amb rampes per mig cos, i passem tota la tarda al sofà (amb gel per relaxar la musculatura) tot prometent no tocar la bici en els propers 2 mesos; la veritat és que ja sigui per manca de temps, per incompatibilitat amb d'altres esports o simplement pel fred de l'hivern, no solem fer masses sortides conjuntes. És per aquest motiu que ens hem proposat de fer una sortida en grup el primer diumenge de cada mes. Aquesta primera matinal va consistir en una tranquila Sant Feliu-Gaià-Sant Feliu.

La propera sortida serà ja la del mes d'abril, i ja es parlava d'una proposta un pèl més agosarada: Sant Feliu-l'Estany-Sant Feliu. A priori, entenc que pot ser durilla, però què carai, si hi ha esmorzar pel mig, som capaços d'això i molt més! De fet, 2 dels integrants de la sortida fins a Gaià van venir amb cotxe a esmorzar, si senyor!

Pel què s'ha comentat de cara a aquesta 2a sortida ja hi ha més gent animada i esperem ser, novament, una bona colla per seguir disfrutant a cops de pedal.

Totti, Totti, Totti: “Arrivederci Bernd!”

Roma està d’enhorabona; avui dijous, la ciutat de l’amor etern gaudia d’un dolç despertar, doncs les notícies ho deixaven clar: ja hi ha relleu! titulava, eufòrica, la premsa romana. Després de segles buscant un líder, necessitats de la figura del capo, i orfes ja fa massa temps de Juli Cèsar, per fi els romans tenen un ser al que poder venerar: aquest no és cap altre que Francesco Totti, gran càpita i ànima incomfusible d’una Roma que ahir va enterrar les il.lusions madridistes tal i com, segles enrere, els romans de Cèsar havien fet amb l’Hispania del moment.

Totti, timoner de l’equip d’Spalletti, és un Déu a Roma. L’afició d’altres esquadres li reten devoció, i això no és fácil que passi en un futbol tan radical com el Calcio, on els tiffosi són “els que més” en tot el que fan, tant per la part positiva com per la part negativa: capaços d’animar com ningú i fanàtics com pocs però també, alhora, capaços de fotre’s un pet de nates d’aquells que fan mal només de veure-ho per la tele. En fi, que el què ha aconseguit Totti té molt de mèrit, no ens enganyem, i és que no oblidem que s’ha carregat l’equip a l’esquena per tal de superar un rival molt superior (i el mateix va fer per portar a l’azzurra a coronar-se a Alemania 2006). Veure per creure…

Malgrat estar tocat per la mà de Déu en els terrenys de joc, els qui el coneixen diuen de “il bambino” Totti que, fora del camp, no és precisament un dels descendents de Minerva (deesa romana de l’intel.ligència) ; l’altre dia, tot ullant unes pàgines esportives, vaig llegir un article en pla humorístic on es deixaven a l’aire certes capacitats de Totti ; es veu que fa cosa de 3 o 4 anys se li va cremar part de la casa, i un periodista comentava: “malauradament l‘incendi ha fet malbé la valuosa biblioteca de Francesco, és a dir, ha cremat els 2 llibres que tenia; i el pitjor de tot és que el segon encara no l’havia acabat de pintar!”.

I el millor de tot: l’amic Bernat ja no somriu; i doncs, jove bigotut? Al finalitzar la primera volta era un pou sense fons de prepotència i ambició, i avui les coses poden haver donat un tomb imortant: si bé diuen que compta amb molt de crèdit i amb tot el suport dels peixos grossos de Chamartiín, no seria d’estranyar que ben aviat s’acabés convertint en l’ase dels cops de l’airada afició blanca que veu com any rere any el seu equip fa el ridícul a la màxima competició continental.

Totti té veu i vot a l’Olímp del futbol; en canvi, d’altres que ja es veien a les cotes més altes del futbol hauran d’esperar un xic més, doncs s’ha confirmat que sense ofici és difícil aconseguir els objectius.

No country for old men???

En contra del què pugui semblar, no tinc pensat parlar dels Òscars ni de res del què envolta Hollywood, la catifa vermella i tot aquest show tan americà; o almenys, a priori, aquesta és l'idea que tinc (mai se sap com pots acabar un post...).

Qui faci l'afirmació "no és país per a vells", pot fer referència a molts temes. Ara bé, evidentment no pretén tocar el tema de l'esport. I si ho pretén, va errat i molt. Si ja ens va sorprendre en el seu dia la llongevitat del català Joan Creus o de l'italià Amadeo Carboni en l'esport d'èlit, ara sembla que ha arribat una nova onada d'esportistes ja veterans i amb dilatades carreres que continuen amb l'objectiu de seguir demostrant la seva validesa, i que es resisteixen a penjar la bici, les botes o el què faci falta; i és que té molt de mèrit mantenir-se anys i panys batallant entre els més grans de la disciplina.

En el darrer mig any, 3 grans esportistes ja retirats han optat per tornar a creuar la tanca i apuntar-se, altra volta, a la dinàmica i la rutina de l'esportista professional: parlo de Mario Cipollini (un dels millors esprinters de l'història del ciclisme), d'Andre Turner (autèntic rodamón del bàsquet) i d'Andrei Xepkin (col.leccionista de títols d'hàndbol). I si a ells els en sumem 2 que encara no han fet aquesta "va-i-bé", que encara no s'han apunta a la moda d'aquest "ara hi sóc-ara no hi sóc", i que es mantenen en plena forma malgrat el pas dels anys (Alberto Espil i Darrel Middletton), doncs ja tenim un repocker de vells rockers que es resisteixen a dir adéu.

El cas d'Andrei Xepkin és interessant, doncs és el típic cas en què l'esportista passa 4-5 anys parlant de retirar-se i quan realment dóna el pas, poc temps en resta allunyat. Xepkin tornava a les pistes només mig any després d'haver-ne marxat, a les files del Kiel alemany; a l'inici d'aquesta temporada, ja amb 43 anys, s'enrola al seu estimat Barça, ara entrenat per Manolo Cadenas.

El cas de Mario Cipollini m'alegra, doncs el ciclista de Lucca sempre ha despertat la meva admiració per la seva condició de número 1 com a sprinter mundial, vencent durant anys a les millors etapes de Tour, Giro i Vuelta i convertint-se en campió del món l'any 2002. SuperMario tornava el passat gener a l'edat de 40 anys, disposat a embutxacar-se un bon grapat de quartos més que nos pas a seguir col.leccionant victòries. I és que el seu retorn té un rerefons econòmic ja que els entesos comenten que passa per una delicada situació econòmica que l'ha obligat a prendre la decisió. Així doncs, sembla força evident que s'arrossegarà per les carreteres, però malgrat això, sempre ens quedarà el record d'aquelles moltes tardes d'estiu vibrant, des del sofà, amb la capacitat d'esprint de l'italià. Brutal.

El bo de Turner torna per fer la funció de salvavides d'un decadent La Palma, de la lliga LEB. Amb 42 anys a l'esquena, el menut i honest base nord-americà torna a vestir-se de curt per donar-ho tot, com sempre ha fet. Molt lluny queden ja aquelles brillants temporades en què els grans de l'ACB es disputaven el fitxatge del "mag de Memphis", destacat anotador que va brillar al Joventut i al Caja San fernando entre molts d'altres.

Pel què fa a Espil i Middletton, digui el què digui em quedaré curt. Ho van donar tot i ho segueixen donant tot pel bàsquet malgrat passar la barrera dels 40. El primer segueix tenint un rol força destacat al Ricoh Manresa (es manté com un dels millors triplistes de l'ACB) i l'afició del Nou Congost li té una estima especial; respecte Middletton, destacar la funció psicològica del pivot dins del grup: té una presència gairebé testimonial a les rotacions de l'Akasvayu Girona, però és peça clau alhora de gestionar i equilibrar la moral del vestidor.

El jovent empeny amb força, no hi ha dubte; però per molt que en el món actual les coses canviïn a un ritme descomunal, l'experìencia sempre seguirà sent un grau. Ja ho veuen...

Primer plat a Celtic Park

Tot just ens acabem d'entaular i ja ens trobem el primer plat flort: el Celtic de Glasgow es creua en el nostre camí a vuitens de final i, si bé partim com a favorits, cal estar a l'aguait.

La visita del Barça a Celtic Park és un orgull per tot culé català, doncs visitar terra escocesa sempre té aquell plus afegit fruit del paral.lelisme -salvant les distàncies- entre la nostra terra i l'Escòcia de l'històric William Wallace i és que tenim el tret comú d'haver estat terres i països que històricament hem viscut sota l'opressió.

Glasgow és ciutat de celebritats; allí, entre molts d'altres hi va néixer un dels precursors de l'economia moderna, referent per tot economista, pare de teories tan predictives i elaborades com la de la mà invisible i la de l'avantatge absoluta: Adam Smith (a la UB el veneràvem; per entendre’ns vindria a ser el què Marx és per molts sociòlegs, és a dir, un dels grans de la matèria). L’Escòcia de segles enrere era un referent per la resta del continent. Ja en els nostres dies, també apareixen per allà d'altres fenòmens com els Franz Ferdinand, Texas o Mark Knopfler.

Fent un primer tast, la tensió de les grans cites ja es palpa i l'ambient ja es comença a animar; la prèvia dels partits importants ja les té aquestes coses, i un exemple n'és el You'll Never walk alone, que sona una i altra vegada en programes esportius, telenotícies,... i és que el mític himne no és únicament propietat de l'afició d'Anfield.

Què millor que començar a fer gana en aquesta edició de la Champions amb un aperitiu d'aquest calibre? L'equip de Gordon Strachan té una de les millors plantilles de la seva història, doncs el fet de superar la Lligueta de grups els ha permès invertir i jugar fort en el no sempre efectiu mercat d'hivern. Compten amb jugadors de cert prestigi a nivell europeu com són l'holandès Vennegoor of Hesselink (ex PSV i culé fins la mèdula), el grec Georgios Samaras (una autèntica perla, pel qual s'havia interessat l'Espanyol) i l'escocès Mc Geady (en parlen meravelles...) ; Massimo Donati hi aporta consistència, Nakamura (avís per navegants: no confondre'l amb el que es canvia el cap a l'anunci del Clio) precisió i classe, Hinkel (ex-Sevilla) profunditat... i així fins a arribar a Gravesen que hi aporta polèmica, mal rollo i caràcter (els més entesos diuen que aquest any, a més d’escopir, agredir, ensenyar les pilotetes, i queixar-se , també es dedica a jugar a futbol! Carai!)

Evidentment tot el què no sigui passar a quarts serà un cop dur per la moral culé, una moral que enguany no va massa sobrada. A nivell econòmic, a nivell esportiu i a nivell de prestigi seria una bofetada amb totes les de la llei, d'aquelles de mà oberta, que deixaria com a simples anècdotes les contínues "collejas" que ens han anat donant a la Lliga. Tot el què sigui quedar fora d'Europa no tindria justificació possible i segellaria el definitiu final d'un cicle que, segons el meu parer, ha estat molt gloriós, les coses com siguin; tot plegat implicaria un replantejament de la situació que ens hauria de conduir a un nou projecte en vistes a la propera temporada. No hi hauria consol, cert! La ferum a fracàs tardaria a deixar l’equip, doncs estem consumint uns productes que fa una temporada i mitja que estan caducats. Però la vessant menys negativa, ens portaria a veure un equip amic a quarts, si bé aquest fet anecdòtic no reduiria la nostra emprenyamenta.

Caldrà rosegar bé, no sigui que el què considerem un dolç s'acabi convertint en un òs.

Vitòria verd-i-negra

Ahir diumenge, Vitòria es va tenyir de verd-i-negre: el Joventut campió de la Copa del Rei 2008.

L’espectacular Buesa Arena es va rendir a l’evidència d’un equip que va practicar un bàsquet atractiu, atrevit i de qualitat. L’afició basca, sempre senyora, va acabar d’empeus, aplaudint un equip que ha passat per sobre de 3 grans del panorama basquetbolístic del moment: Pamesa a quarts, Reial Madrid a semis i el Tau a la gran final, casi res! 3 veritables òssos que van acabar doblegant els genolls davant del vendaval de joc del conjunt català. Feia molt de temps que no vibrava tant veient un partit de bàsquet.

Així doncs, 11 anys després de guanyar la Copa del Rei per última vegada, els badalonins van tornar a coronar-se en una competició espectacular, doncs el format és esplèndit i això converteix la l’esdeveniment en una autèntica festa del bàsquet

A quarts, Douglas i Williams –les teòriques estrelles del Pamesa- no s’explicaven el correctiu que havien patit de mans d’un gran DKV. Això era divendres i 24 hores després vam gaudir d’una nova ració: aquest cop la víctima va ser el Madrid de Plaza que, contra pronòstic, va defallir davant l’encert des de la línia de 6’25 de Rudy, Mallet i Jagla. Victòria i cap a la final. I allà el rival era un Baskònia que estava disposat a sentenciar per la via ràpida amb el suport d’una afició totalment entregada. Però ni amb això, ni tampoc amb un espectacular Teletovic (80% en triples) van acabar amb la Penya; Aíto va saber jugar les seves cartes amb encert. 80-82, botzina, i la copa cap a Badalona. I Rudy MVP del torneig. No es pot demanar més.

Si mirem uns 14 anys enrere (1994), la Penya es trobava en ple cicle victoriós, i és que l’aleshores 7UP Joventut s’acabava de proclamar campió de Europa amb el ja històric triple de Corney Thompson. Res feia pensar que s’acostava una travessia en el desert que duraria poc més d’una dècada, i és que des d’aleshores el camí del Joventut ha estat complicat i s’han hagut de treure recursos d’on no n’hi havia per superar una època dura pel club. L'entitat no tenia un rumb definit i no hi havia idees per fer revifar el club. Però fa 5 anys, va aparèixer Jordi Villacampa com a president i va contractar Aíto per tal de construir un projecte guanyador a llarg termini que fa 2 anys ens va donar la ULEB, avui ens proporciona una Copa del Rei i demà qui sap, esperem que noves alegries.

La Penya torna a ser gran.