Vitòria verd-i-negra

Ahir diumenge, Vitòria es va tenyir de verd-i-negre: el Joventut campió de la Copa del Rei 2008.

L’espectacular Buesa Arena es va rendir a l’evidència d’un equip que va practicar un bàsquet atractiu, atrevit i de qualitat. L’afició basca, sempre senyora, va acabar d’empeus, aplaudint un equip que ha passat per sobre de 3 grans del panorama basquetbolístic del moment: Pamesa a quarts, Reial Madrid a semis i el Tau a la gran final, casi res! 3 veritables òssos que van acabar doblegant els genolls davant del vendaval de joc del conjunt català. Feia molt de temps que no vibrava tant veient un partit de bàsquet.

Així doncs, 11 anys després de guanyar la Copa del Rei per última vegada, els badalonins van tornar a coronar-se en una competició espectacular, doncs el format és esplèndit i això converteix la l’esdeveniment en una autèntica festa del bàsquet

A quarts, Douglas i Williams –les teòriques estrelles del Pamesa- no s’explicaven el correctiu que havien patit de mans d’un gran DKV. Això era divendres i 24 hores després vam gaudir d’una nova ració: aquest cop la víctima va ser el Madrid de Plaza que, contra pronòstic, va defallir davant l’encert des de la línia de 6’25 de Rudy, Mallet i Jagla. Victòria i cap a la final. I allà el rival era un Baskònia que estava disposat a sentenciar per la via ràpida amb el suport d’una afició totalment entregada. Però ni amb això, ni tampoc amb un espectacular Teletovic (80% en triples) van acabar amb la Penya; Aíto va saber jugar les seves cartes amb encert. 80-82, botzina, i la copa cap a Badalona. I Rudy MVP del torneig. No es pot demanar més.

Si mirem uns 14 anys enrere (1994), la Penya es trobava en ple cicle victoriós, i és que l’aleshores 7UP Joventut s’acabava de proclamar campió de Europa amb el ja històric triple de Corney Thompson. Res feia pensar que s’acostava una travessia en el desert que duraria poc més d’una dècada, i és que des d’aleshores el camí del Joventut ha estat complicat i s’han hagut de treure recursos d’on no n’hi havia per superar una època dura pel club. L'entitat no tenia un rumb definit i no hi havia idees per fer revifar el club. Però fa 5 anys, va aparèixer Jordi Villacampa com a president i va contractar Aíto per tal de construir un projecte guanyador a llarg termini que fa 2 anys ens va donar la ULEB, avui ens proporciona una Copa del Rei i demà qui sap, esperem que noves alegries.

La Penya torna a ser gran.

Titan Desert 2008

Marroc. 27 d'abril de 2008. Cita amb l'aventura.

Aquest és el lloc i la data d'inici de la Titan Desert 2008, competició què vindria a ser el París Dakar en versió BTT. Estem parlant d'un trencacames només a l'abast dels més valents sobre la bici, i és que no només requereix una extraordinària preparació física, sinó també una bona fortalesa psíquica: si, aquell concepte tan simple, però alhora tan difícil com és el saber patir, com és el tenir capacitat de sacrifici.

La Titan Desert no té la repercussió mediàtica ni el glamour ni tampoc el pressupost d'altres disciplines del món de la bici -com podrien ser el Tour o el Giro- però si que ofereix la possibilitat de viure noves sensacions i noves maneres de competir en un espai ben poc freqüent. I és que la cultura, els ideals i la moral d'aquest raid són el seu tret diferencial; més que una competició és un repte.

Consta de 5 etapes d'entre 80 i 130 km's, 1 de descarat perfil montanyós i la resta desèrtiques.

La llista de d'inscrits és d'autèntic luxe, doncs hi prenen part grans mites del ciclisme com són Laurent Jalabert o Claudio Chiapucci. El guanyador d'antany, el català Melcior Mauri, repetirà a la prova. Però el millor de tot és que l'inscripció està oberta a tothom, tant a professionals com a amateurs, sense distinció, tots englobats dins del mateix pack.

Qui creia que esforç, sacrifici i competitivitat no es podien complementar amb solidaritat i companyerisme?

On pares, amic?

Amic Henke, ja fa més de 2 temporades que vas deixar Barcelona per tornar a la teva freda i gèlida Suècia. Hi ha qui diu que ningú és profeta a la seva terra, però tu ets l’excepció!

Ja fa temps que vas deixar de celebrar els teus gols –que segueixen sent molts- amb la nostra elàstica; ja fa temps que el nostre gol ja no porta el teu segell; aquell estil tan particular ha deixat pas a un ambient un xic més galàctic, però amb els números a la mà, menys efectiu.

Diuen que els nens arriben amb el pa sota el braç; tu ho vas fer just al revés: vas arribar ja de gran i vas marxar amb una Champions i dues Lligues al sarró! L’història més recent ens deixa abundants mostres de que no és gens fàcil sortir de casa nostra per la porta gran, però el cert és que tu vas deixar un grat record en una plaça futbolística tan exigent com tradicionalment ha estat Barcelona.

Avui encara molts trobem a faltar la teva forma d’entendre el futbol: mancat de velocitat, no massa dotat tècnicament, però amb una intel.ligència brutal per llegir els partits, amb uns moviments de murri, amb grans dosis d’oportunisme i amb gol. Molt gol. Quant de gol! Si fossis un medicament series un « comprimit de gol », del que el Barça n’hauria de fer un ús immediat si és que encara vol aconseguir algun títol aquesta temporada.

El primer dia que vas posar els peus al nostre santuari, ja vam percebre quelcom extraordinari: hi havia química i hi havia respecte, sensacions que ben aviat van deixar pas a un gaudi recíproc entre tu i l’afició. Vas saciar les nostres preferències com pocs han fet i és que tu feies de l’esport una filosofia de vida, i això es notava.

Molts no et valoraven quan eres un dels nostres; frases de l’estil “aquest tio ha vingut a jubilar-se” o “és molt fácil jugar en aquest Barça” eren el pa de cada dia. El temps ha parlat per si sol i ha dictat sentència. I és que quan un deixa un bon record arreu on va… no cal dir res més.

La samarreta « Larsson 7 » amb la que tant vaig cridar a Canaletes, sempre em recordarà anys de prosperitat culé, d’ambició blaugrana i, en definitiva, de títols.

Sóc un nostàlgic…

Sir Larsson, un visionari.

I és que com diu un bon amic “a la vida hi ha molts professors, però pocs mestres”.

Els gossos del veïnat

És molt normal que la gent que viu en una casa o bé que disposa d'un espai considerable tingui animals de companyia; així ho tenia entès des que era ben petit. Però darrerament estic copsant una tendència creixent a encabir animals de companyia, fills i àvia en un mateix i minúscul habitatge de 40 metres. Sembla ser que qui no té 2 gossos, 3 tortugues i una fura convivint a casa ja no és res!

Tot i que el tema de la fura podria donar molt de si (a ciutat hi ha qui treu a passejar fures lligades en una corretja...), em centraré en el tema caní. A Barcelona, a dia d'avui, tenir un gos a casa és el més normal del món, i no crec que m'equivoqui si dic que els gossos representen un percentatge força elevat del total d'éssers vius residents en cada bloc de pisos.

La meva experiència en aquest tema és remonta sis-set anys enrere al barri d'Hostafrancs; vivíem en un bloc on, tot s'ha de dir, no hi havia pas masses gossos; però si que teníem a les nostres files l'estrella del veïnat, érem l'enveja de la resta de blocs: us parlo d'una bola de pèl
grossa i rodona, amb asma i bronquitis crònics (els més vells del barri deien que era un "gos-llop"). Si nois, era d'aquells macos macos. Sovint ens creuàvem al la porta del bloc, i el veies fer una petita passa i pensaves ...farà la pròxima? I si si, cric-crac cric-crac, com un senyor, tot constància ell! Cal dir en favor seu que mai no l'havia sentit tossir, tot i que estic segur que en l'intimitat era un no parar... i és que la bronquitis ja ho té això! Anaven sempre amb el seu amo, una persona també molt dinàmica: els veies sempre tots dos ben pinxos! Ara bé, el dia que l'amo va faltar, la boleta de pèl en qüestió ja no va tornar a ser mai més res.

Anys més tard, i encara amb el record de la petita gran boleta de pèl en ment, ens desplacem a l'Eixample, que és on residim encara avui en dia, i aquí si que el tema ja se'ns escapa de les mans. El bloc n'és ple, i tots tenen el tret comú de ser gossos realment lletjos, allò que en diríem "peteners" però encara molt més lletjos, i els meus companys de pis poden donar fe de que no exagero. I a la nit sembla ser que se'ls desperta la vena artística i foten concerts dels bons, d'aquells que et priven de descansar com Déu mana! Tant bons que fins i tot un dia em vaig apropar a la finestra i vem tenir un intercanvi d'opinions d'aquelles tan típiques home-animal, tot i que no el vaig poder atissar! El resultat? molt dolent, nefast! doncs la nit següent sant tornem-hi! I al cap de 2 o 3 dies passa allò tan mític de que estàs esperant l'ascensor i entra el gossot baladrer amb el seu amo, i clar, llavors fotem-hi tots bona cara, perquè no li podem pas dir: "si, li estic molt agraït perquè aquest engendro ronyós del que vostè en diu gos no para de tocar el què no sona durant tota la nit!!!". Bé, poder dir-li-ho si que podem, però potser no seria massa assenyat per part nostra.

És que a més, hi ha el típic que té un gos només per engraixar-lo i atiborrar-lo, i et diuen "no és que jo volia una foca i pel preu només em van donar això!". Bromes a part, sembla que el problema del sobrepès no només afecta als humans. Ull!

Qui sap, potser en un futur ens sedueix l'idea de tenir un gos... això si, per no desentonar amb els altres, que sigui un gos ben lleig.

Trepidant

Mundial de traca i mocador el que s’inicia el proper mes de març al traçat de Losail; sobren alicients i motivació per afrontar una de les temporades que, segons es comenta, té el ventall més ampli d’aspirants al títol dels darrers anys i, com ve sent costum, serà al circuit de Xest on s’acabi dictant sentència.

A priori, tot fa pensar que la lluita serà aferrissada i que el títol serà cosa d’uns quants; tot i que m’agradaria que fos així, jo en discrepo: crec que serà el gran Valentino qui acabi guanyant, convertint-se així en el gran dominador de la categoria reina; no oblidem que aquest any el seu marge d’error és mínim així que l’italià sortirà amb el ganivet a les dents, a confirmar que les 2 darreres temporades sols van ser un petit lapsus, a demostrar a l’afició qui segueix governant el galliner, i en definitiva, a deixar patent qui és l’autèntic número 1 de l’especialitat (mentrestant, que l'"humil" Lorenzo en vagi aprenenent perquè.... li falta i molt!); ara bé, cal comptar amb el permís d’un Pedrosa que, de ben segur, hi tindrà quelcom a dir. No em direu que no seria brutal un frec a frec entre aquests monstres de les 2 rodes! Llàstima de l'accident que ha patit avui el català mentre entrenava a Sepang ja que, malauradament, condicionarà negativament el seu inici de campanya.

La graella de Moto GP presenta un repertori espectacular, és de les maques de veure, d’aquelles on s’hi portés barret me’l trauria! Senyors, seguirem gaudint de l’incomustible Capirossi (i de la seva senyora, que sempre és una alegria), de Vermeulen (rapidíssim), de Hopkins (excèntric i espectacular alhora), de Toseland (campió de SBK i nova joia de la corona britànica), de Melandri (molt talent però irregular), de De Puniet (fiabilitat a prova de foc), de Hayden (imprevisible) i també, entre d’altres, del vigent campió Stoner. Després de moltes temporades donant la talla, Carles Checa és l’absència més significativa.

El mundial d'enguany consta de 18 proves, i ja podem començar a subratllar el 20 de juliol: Laguna Seca, uaaa! És el Gran Premi per excel.lència, i és que el seu traçat és un homenatge als amants de les motos, on el mític the corkscrew ja espera ser profanat (els de TVE l'anomenen "sacacorchos" ). Quin espectacle, quin circuit, quins pivons, quina festa del motor,...

Pels més impacients, hi ha un petit aperitiu el 17 de febrer a Jerez amb la disputa dels tests oficials on pendran part tots els equips. I per afegir-hi encara més il.lusió si cal, hi ha un parell de Grans Premis nocturns.

Il Dottore tornarà a exercir com a tal.

Henry tot poderós

Cert és que avui em deixo endur per l’eufòria, i que segurament hi ha molts i molts altres temes més trascendents sobre els que escriure; aquesta eufòria es pot entendre desmesurada si només ens remetem a l’1 a 0 contra el Racing, però és que darrere d’aquest curt resultat hi ha molt més.

Hi ha tant com un senyor francès que desborda per la banda, fent miques les defensas rivals i trencant cintures tal i com feia a terres angleses; hi ha també un jugador francès capaç d’il.lusionar només amb un parell de pinzellades de qualitat de la bona; hi ha una persona, també francesa, que fa pinya i que aporta el tan buscat “bon rollo” al vestidor; hi ha un crack -entengui's també francès- que ve a sumar, que ve a adaptar-se, que ve a ser un més i no pas a exigir. Aquest és en Titi… de França.

I és que avui s’ha vist un Henry molt incisiu, mostrant part de l’ampli repartori i indicant que ben aviat caldrà anar al Camp Nou amb pitet, i és que si bé estem acostumats a veure genialitats i màgia brasilera, encara no havíem descobert aquesta nova tendència futbolística que juga el francès.

Avui la classe ha estat magistral, sols calia veure l’indecisió dels defenses visitants cada cop que el francès començava una de les seves carreres i galopava fins trepitjar l’àrea contrària. És un honor que defensi els nostres colors.

Hi ha tant i tant que ho deixo aquí.

Exàmens; serà que l'absència o la distància els idealitza?

Abans d'ahir, dia 8 de gener, va començar per molts estudiants el període d’exàmens del 1r. semestre i, per primera vegada des de que tinc ús de raó, el viuré amb la tranquil·litat de saber que aquesta vegada ja no entro en joc.

Després de molts anys en el camp de batalla -i després d’haver raspat de valent- aquest any em podré mirar els toros des de la barrera, i semblava que mai arribaria aquest moment...uff!

Un cop creues la porta, quan ja n’estàs fora, valores i analitzes el què tenies entre mans: fins i tot penses que l’època d’exàmens potser tampoc era tan dolenta (no hagués pensat mai que arribaria a dir això!): moltes hores de biblioteca, si, però hores que comparties amb un grup d’amics on es creava un clima brutal i on, fins i tot, t’ho arribaves a passar bé estudiant; i aquells nervis que sovint apareixien abans dels exàmens? eren inoportuns i molt molestos però ara enyores aquella sensació de no saber què trobaràs; i què me’n dieu d’aquelles pauses per anar al bar: "5 minuts i tornem!"... i fins 30 minuts després no se’t tornava a veure el pèl per la biblioteca (i ja un cop situat, necessitaves aquells 10 minuts per repassar tota la gent de la fila de davant i de la de més enllà); i aleshores, quan ja portaves 6-7 línies subratllades i semblava que ja res et podia aturar, senties el tant mític "anem a fer el cigarro", i tu sense ser fumador eres el primer a apuntar-te a sortir a fora (qualsevol excusa era bona per fer un break, t’apuntaves a qualsevol moguda!); i aquells dinars que et tiraves a la facultat què? Grans records d’aquell bufet lliure, i encara més grans records d’aquelles fartaneres que t’obligaven a estirar-te mitja hora a la gespa abans de tornar a entrar en matèria! I quan per fi semblava que havies aconseguit posar fil a l’agulla, observaves que hi havia un ordinador lliure, i clar... inverties 20 minuts més a connectar-te; total, que entre pitos i flautes "re de re!"; i l’endemà tornaveu a quedar per “estudiar”, i decidíeu que a les 9 us trobaríeu allà, però a les 8 del matí, encara des del llit, enviaves aquell missatge tant habitual de “quedem a les 10”. Màgic i emotiu. El 3r. dia, ja escarmentat, decidies passar al sedentarisme i provar d’estudiar des del pis... error!: la Play suposava un nou entrebanc.

I és que deixant de banda el període d’exàmens, t’adones que vivies a cos de rei; aquells anys, que a dia d’avui ja són aigua passada, sovint els recordes i t’envolta aquella nostàlgia que tots coneixem, mentre et van venint al cap tants i tants moments que omplien aquells dies en què eres estudiant: els matins a la universitat (no tots!), aquell típic sofà vell del pis que et deixava les fustes marcades a l’esquena però que a tu t’era igual (el sofà era l’autèntica estrella d’aquelles tardes golfes que iniciaves amb El Cor de la Ciutat i que finalitzaves unes hores més tard encara des del sofà), la tauleta del menjador amb una cervesa sempre a punt, aquells àpats amb els companys de pis on sempre hi havia alguna anècdota per explicar,... i així centenars d’elements més que feien del teu dia a dia un gaudi continu.

Cert és que cada cosa té el seu temps i que ara això ja no toca, ja que segurament tampoc ho disfrutaries com ho feies per aquelles èpoques; i és que ara estàs molt bé fent el què fas, ja immers de ple en el món laboral on la vida transcorre de forma ben diferent: no has de pensar en obligacions durant el cap de setmana -tot i que durant la carrera tampoc és el què hi dedicàvem...- i disfrutes de la tranquil·litat de saber que no t’has d’examinar, doncs al deixar definitivament la facultat veus que la vida es regeix per la constància en el treball diari -vindria a ser com una avaluació contínua-;... en fi, que les sensacions són molt positives.

La vida és cremar etapes, totes elles plenes de virtuds que et marcaran.