L'agost barceloní... en ple hivern!

Curiós. I si no... comproveu-ho. Aquí va una historieta de la metropoli.

Situem-nos a l'últim dimecres de finals de novembre. Jo, tot feliç, surto de la feina per anar a anglès -si companys, molts anys després encara seguim insistint en el tema- i, aleshores, recordo que encara no tinc els llibres de classe per la qual cosa decideixo fer un breu "pit-stop" a l'FNAC de l'Illa. Tinc mitja hora per fer el trajecte i la compra: "factible!!!" penso jo... molt innocent.

Total, que arribo a l'Illa i... allí dins trobo una munió de gent! Això ja em desorienta, ja que no hi sol haver tant de moviment. "Ens acostem a Nadal però encara falta; no crec que la gent sigui tan previsora" em dic, tot pensant que amb 5 minuts ja estaré fora. Entro a l'FNAC i allò ja era equiparable a les Rambles un 23 d'abril; la gent voltant amb un increïble afany de compra, llibres amunt i llibres avall; que si un CD, que si una pantalla plana, i que si no sé què més...! Muntes una papereria just al costat amb 4 teles i 4 mòbils i... segur que fots la primera pela! En definitiva, que allà no valia a badar, allò si que era una autèntica selecció natural i no les teories d'en Darwin: qui no anava per feina es quedava sense el preciat objectiu... sort que jo anava a buscar llibres d'anglès, pels que lògicament no vaig tenir massa competència. Creieu-me, l'escena no distava molt del què us podeu imaginar, el tema era sèrio. I jo, seguint en el meu compte enrere per intentar ser puntual a classe (els 5-10-15... minuts de retard solen ser habituals), aconsegueixo obrir-me pas entre la multitud, no sense algun que altre problema -en aquells moments vaig entendre el perquè hi ha qui porta braçalets de punxes-, i em poso a la cua. Perquè ens entenguem tots, si això fos el Mario Bros (qui no hi havia jugat???), encara em faltava passar-me el castell.

Després de 3-4 minuts de cua, és el meu torn. "Buenas tardes" em diu. Jo, tot i estar un xic resignat pel retard que m'ocasionava tal enrenou li retorno el gest amb un prou simpàtic "bona tarda". I ella, tot seguint amb aquella amabilitat tant típica i passant-se a un català d'accent marcadament castellà, em deixa anar un "això només?". Mmmm. Silenci. Me la miro. Silenci altre cop. Penso. Me la torno a mirar. Poso cara de circumstàncies i li etzibo un ràpid "no" amb una marcada intenció de tenir pressa. Aquella frase de la caixera em va donar la sensació de què qui no comprava 10 objectes era una espècie rara en perill d'extinció. Sóc conscient de què és una frase de les més típiques en l'interessant i mai prou valorat món del comerç, però aquell batibull de gent amunt i avall i la pressa que jo portava no em deixaven alternativa. Només faltava que m'etiquetessin amb un cartell que posés "Aquest ha comprat menys de 10 productes". Tela.

Pago i surto de l'FNAC. Mentre surto i quan ja diviso el carrer, penso que aquesta gent és per Nadal quan foten més calés, quan se'ls complica la feina i quan més rendibilitzen el negoci. Miro el rellotge i són les 7:40 (ja faig 10 minuts tard...), segueixo en el meu pensament i crec que avui potser no aprofitaré les classes, però agafo la moto prou content perquè ja he aprés una cosa nova (fixa't tu!): l'agost a Barcelona no és a l'estiu, sinó en ple hivern! I jo que creia que això només passava a l'altre hemisferi.

Fora conyes, aquesta gent foten l'agost en ple desembre!

Al servei de sa majestat el gol

300. Aquest és el número que el defineix. Els que hagueu pensat en la pel.lícula aneu errats. Parlem de Roy Makaay. Un golejador sense final...

L'holandès manté un idili permanent amb el gol; ambdós mantenen una relació de fidelitat imperturbable al llarg de la seva carrera; crisis contades i, en canvi, molta fidelitat. Makaay ha segellat, arreu on ha estat, el seu compromís amb el gol.

Diumenge passat va marcar el seu gol...300 en partit oficial. Per treure's el barret. Aviat està dit. El cert és que mai ha estat considerat un crack com si ho han estat molts altres killers amb pitjors registres que els seus. Ell és un "9" un xic diferent, no és el què es coneix com un matador, però assegura un mínim de gols que el consoliden al capdavant de qualsevol taula de realitzadors.

Va ser bota d'or quan era jugador del Depor. I va sonar tantes i tantes vegades pel Barça que sembla estrany que no acabés de blaugrana. Recordo quan jugava al Tenerife; en una ocasió ens va marcar un autèntic golàs, en el que va deixar assentat a terra al paquet d'en Winston Bogarde, si bé és cert que això no és pas un fet extraordinari (i no el considero pas un paquet pel nom, que consti).

Actualment milita a les files del Feyenoord holandès, al que ja ha transmès el seu esperit vencedor. En aquesta nova experiència, l'acompanya el nostre amic Gio, capità i també ànima d'aquest equip.

Makaay...300 barraques. Insaciable.

Propera parada: Lió

Demà els culés tenim una cita a Lió que, si bé no és molt trascendent, si que és força interessant per veure que ens pot oferir aquest Barça bipolar. Teòricament demà toca Mr. Hyde... així que ja ens podem calçar!

La Lió de 2007 té encara l'aspecte de la ciutat indústrial que va ser fins ben entrats als 80, quan es va optar per modificar els patrons econòmics del moment, amb fonaments sòlids sobre l'indústria tèxtil, i es va abogar per una diversificació de l'economia que no va trigar massa en donar els seus fruits i consolidar la ciutat com un dels motors de Rhône-Alpes (10a. potència econòmica a nivell europeu), i alhora, de França. Cada dia s'aprèn alguna cosa!

Ara bé, si en alguna especialitat, Lió, ha vist créixer i disparar el seu potencial, aquesta disciplina és el futbol. El projecte Aulas ha conduit l'Olympique cap a l'èxit i el reconeixement europeu, després de viure anys a l'ombra del PSG de Weah, Lama, Le Guen o Ginola (màgics) i del Marsella i el Mònaco. Ha convertit un equip mediocre i sense vitalitat en un equip triomfador. Avui, ja ningú discuteix la supremacia aclaparant, gairebé insultant, dels homes de Perrin.

L'estadi de Gerland, en els darrers 5-6 anys, ha vist passar jugadors rellevants en el panorama futbolístic actual: Giuly, Tiago, Essien, Fred, Diarra o el mateix Abidal entre d'altres... Després de vendre jugadors a tort i a dret, hi havia qui veia un Lió desinflat, impotent, sense xispa, desenxufat. Romanços. Rucades. Criatures. Homes de poca fe!!! Potser, a aquestes alçades, encara no mostra el potencial d'antany, però és un equip que dóna gust de veure. I és que a dia d'avui, manté un planter que ja firmaria més d'un, on destaquen Pernambucano, Cris, Grosso, Källstrom, Baros, Govou i les joves promeses i esperances bléus: Ben Arfa i Benzema. Aquests 2 últims prometen espectacle. Caldrà estar atent.

No val a badar.

Lesions & fortuna

Les lesions són la creu de tot esportista, la part negativa de tot esport.

És habitual que gran part dels amants de l'esport, en algun moment de la seva carrera professional o amateur, vegin truncat el dia a dia per algun contratemps d'aquest estil; la lesió suposa un trangul per l'esportista i un cop moral per la persona que hi ha darrere.

Els que ens hem lesionat alguna/es vegada/es sabem el pa que s'hi dóna; sovint la recuperació -que no és precisament un camí de roses- no va com un espera i la moral se'n veu ressentida; arriba el final del túnel, i es retorna amb l'il.lusió d'un benjamí. Agafes la forma, passes temps sense lesionar-te i sembla que ja ho has deixat tot enrere, que ara ets més fort, i que cap lesió pot trencar certa constància i progressió en el joc. Fals, tal dia se't demostra el contrari. Potser una tonteria de lesió, sí, però ja hi tornem a ser. Ningú en queda fora. Aleshores és quan un s'adona de l'importància de cuidar-se, de no deixar cap detall per l'atzar però, tot i això, segueixo pensant que el factor capital que impera sobra la resta és el factor sort.

A nivell professional, de lesionats n'hi ha un munt. Segur que tots recordem alguna imatge impactant, de les de "gallina de piel"; però no cal anar tan lluny, ja que si em fico en el meu cercle d'amistats i començo a analitzar l'esport amateur, al meu voltant poca gent ha quedat exempta de patir lesions; penso i busco gent habituada a la pràctica de l'esport, amics amb els quals he coincidit en el món del fútbol, i amb els que a dia d'avui comparteixo equip; puc comptar amb els dits de la mà els pocs afortunats que no han patit cap lesió de trascendència.

Qüestió de fortuna...

Quan el forner no recorda com fer el pa...

El futbol, esport de masses i amb devots arreu, va ser inventat en el seu dia a les illes britàniques. Els anglesos eren uns autèntics innovadors a l'aparèixer a la resta del continent amb un esport nou que anomenaven futbol. Eren els fashion de l'època! Vès per on, aquesta estranya disciplina aviat va superar fronteres i oceans, i amb anys i panys va acabar triomfant i imposant-se. Però la vida no és justa i els inventors d'aquesta disciplina han quedat fora de la cita futbolística més important del vell continent a nivell de seleccions: Anglaterra fora de L'eurocopa. Confirmat.

L'impensable ha acabat succeint i el dia d'avui ha acabat convertint-se en un malson amb totes les de la llei: si el remodelat Wembley era el millor escenari possible per disfrutar la classificació, també ha estat el pitjor lloc per païr una dolorosa i cruel derrota davant de 90.000 fidels espectadors.

El què són les coses: aquest migdia, tot dinant i ullant el Manu Carreño de Cuatro, he deixat anar un "Anglaterra encara té cullons de perdre!", però ni jo mateix donava un duro per allò que acabava de dir. Si bé Croacia era líder de grup, res feia pensar que poguessin aigualir la festa dels pross. Però han demostrat, sobradament, que no venien de comparsa i si que són una selecció a tenir en compte a la cita d'Àustria i Suïssa del proper juny. Ull amb els croats.

Però si desgranem el tema i mirem la manera en què s'ha produït, doncs, tot plegat és força cruel! Els de Mc Laren perdien 0 a 2, amb el jove porter Carson com a destacat culpable (la maledicció anglesa amb els porters és per llogar-hi cadires), però el públic ha portat a Lampard i Crouch a aconseguir un empat que podia ser èpic. Tothom vibrant, l'empat era suficient. Però quan Àustria i Suïssa eren més a prop que mai, quan les seves tavernes es fregaven les mans, quan hi havia qui ja reservava els viatges... patapam! Bon dia pels qui ja somniaven, gerra d'aigua freda! Han badat i de quina manera! Seguint amb la irregularitat que ha caracteritzat els anglesos, s'han deixat treure els calçotets pel desconegut Petric. Gol i adéu-siau. Merescut.

Anglaterra portava massa temps jugant amb foc; els anglesos han pregat per tenir una 2a oportunitat i Israel els hi va concedir al vèncer a Rússia, però l'han desaprofitat. Més no es pot fer. Fora del Mundial de manera totalment justa, si bé els russos, pobrots, no faran pas el paper de la seva vida.

La llàstima: no veure Lampard, Terry, Rooney, Gerrard o J. Cole a la cita futbolística de l'any.

Una pena...

Bé, però no n'hi ha prou!

El proper 29 de desembre la selecció catalana disputarà un amistós contra la selecció d'Euskadi a l'emblemàtic San Mamés, després de què ambdues federacions així ho acordessin. M'agrada i m'alegra, però no m'omple. Anem a pams.

Està molt bé que es disputi aquest partit entre 2 seleccions que desprenen tan de sentiment, però cal no perdre la realitat de vista: seguim sense ser reconeguts en l'àmbit internacional, i només se'ns permet jugar en dates de segona categoria... i en partits amistosos que acaben esdevenint una festa folklòrica. Cert és el fet que m'entusiasma acompanyar la meva selecció a disputar un partit com a visitants (ailàs! ja era hora!), però no deixa de ser un amistós, l'enèssim... I per quan l'oficialitat? Jo vull anar amb la meva selecció a Eurocopes i a Mundials, a fases de classificació i a qualsevol partit oficial. Si bé pot ser un procés lent, la FCF ha de treballar en el tema, ja que el fet de només jugar amistosos, sincerament, em provoca cert desànim, ja que passen els anys i no avancem. Recordo el partit contra Bulgària, fot la tira d'anys, i seguim en el mateix punt; semblava que el fet de jugar contra Brasil, mentre preparaven el Mundial, ens podia impulsar... però res de res amics. Seria una llàstima perdre l'il.lusió i seguir sumant desenganys. Jo vull animar els meus igual que els escocesos ho fan amb la seva selecció o igual que ho fan els brasilers amb la verdeamarelha. Vull cantar els segadors tal i com els francesos fan amb la Marsellesa.

Espero que el partit del 28 de desembre ens permeti gaudir d'un gran espectacle on veure en acció els Xavi, Aitor Ocio, Luque, Amorebieta, Valdés, Aduriz, Crusat, Gorka o Capdevila entre moltes altres figues; això si, després cal reflexionar sobre quin futur volem per les nostres seleccions.

Faixa i barretina i cap a Bilbao falta gent!

Loeb a Irlanda

Després d'un any intens, les disciplines VIP del motor, ja fa uns dies que han tancat la paradeta. Mentre els Rossi, Pedrosa i companyia ja preparen les eines amb què afrontar la pròxima campanya, la F1 se submergeix en el debat sobre el futur d'Alonso. De mentre, però, encara hi ha qui acaba de donar els últims cops: els pilots del Mundial de rallies.

Ahir mateix, va acabar el penúltim rallie de la temporada, on el vigent campió, Sebas Loeb, va donar un important cop d'afecte al guanyar la prova irlandesa. El francès es va beneficiar de l'accident del fins aleshores líder, el finès Marcus Grönholm, per deixar el campionat pràcticament sentenciat. Si rellevant és el fet que la República d'Irlanda aculli, per primera vegada, una prova del Mundial de rallies, més important és el fet que ho faci de bracet amb la seva històrica rival: Irlanda del Nort. Les 2 van acollir aquest important esdeveniment que obre esperançadors horitzons entre les 2 Irlandes.

Si últimament s'ha parlat a tort i a dret del dopatge, de la violència i de la manca de joc net en el món de l'esport, trobo just destacar que, aquest cop si, l'esport ha demostrat del què és capaç, d'unir 2 països històricament enfrontats.

L'huracà Loeb ha portat nous aires a l'illa. Chapeau!