Bé, però no n'hi ha prou!

El proper 29 de desembre la selecció catalana disputarà un amistós contra la selecció d'Euskadi a l'emblemàtic San Mamés, després de què ambdues federacions així ho acordessin. M'agrada i m'alegra, però no m'omple. Anem a pams.

Està molt bé que es disputi aquest partit entre 2 seleccions que desprenen tan de sentiment, però cal no perdre la realitat de vista: seguim sense ser reconeguts en l'àmbit internacional, i només se'ns permet jugar en dates de segona categoria... i en partits amistosos que acaben esdevenint una festa folklòrica. Cert és el fet que m'entusiasma acompanyar la meva selecció a disputar un partit com a visitants (ailàs! ja era hora!), però no deixa de ser un amistós, l'enèssim... I per quan l'oficialitat? Jo vull anar amb la meva selecció a Eurocopes i a Mundials, a fases de classificació i a qualsevol partit oficial. Si bé pot ser un procés lent, la FCF ha de treballar en el tema, ja que el fet de només jugar amistosos, sincerament, em provoca cert desànim, ja que passen els anys i no avancem. Recordo el partit contra Bulgària, fot la tira d'anys, i seguim en el mateix punt; semblava que el fet de jugar contra Brasil, mentre preparaven el Mundial, ens podia impulsar... però res de res amics. Seria una llàstima perdre l'il.lusió i seguir sumant desenganys. Jo vull animar els meus igual que els escocesos ho fan amb la seva selecció o igual que ho fan els brasilers amb la verdeamarelha. Vull cantar els segadors tal i com els francesos fan amb la Marsellesa.

Espero que el partit del 28 de desembre ens permeti gaudir d'un gran espectacle on veure en acció els Xavi, Aitor Ocio, Luque, Amorebieta, Valdés, Aduriz, Crusat, Gorka o Capdevila entre moltes altres figues; això si, després cal reflexionar sobre quin futur volem per les nostres seleccions.

Faixa i barretina i cap a Bilbao falta gent!

Loeb a Irlanda

Després d'un any intens, les disciplines VIP del motor, ja fa uns dies que han tancat la paradeta. Mentre els Rossi, Pedrosa i companyia ja preparen les eines amb què afrontar la pròxima campanya, la F1 se submergeix en el debat sobre el futur d'Alonso. De mentre, però, encara hi ha qui acaba de donar els últims cops: els pilots del Mundial de rallies.

Ahir mateix, va acabar el penúltim rallie de la temporada, on el vigent campió, Sebas Loeb, va donar un important cop d'afecte al guanyar la prova irlandesa. El francès es va beneficiar de l'accident del fins aleshores líder, el finès Marcus Grönholm, per deixar el campionat pràcticament sentenciat. Si rellevant és el fet que la República d'Irlanda aculli, per primera vegada, una prova del Mundial de rallies, més important és el fet que ho faci de bracet amb la seva històrica rival: Irlanda del Nort. Les 2 van acollir aquest important esdeveniment que obre esperançadors horitzons entre les 2 Irlandes.

Si últimament s'ha parlat a tort i a dret del dopatge, de la violència i de la manca de joc net en el món de l'esport, trobo just destacar que, aquest cop si, l'esport ha demostrat del què és capaç, d'unir 2 països històricament enfrontats.

L'huracà Loeb ha portat nous aires a l'illa. Chapeau!

Culés de fàcil oblit

De ben petit em van ensenyar que del passat no es viu, que calen fets presents i recents per mantenir el nivell, l'estatus o el què en volgueu dir. D'acord. Em sembla lògic. Però hi ha casos i casos. Si no generalitzem, anirem bé. Rijkaard ens va donar la tan desitjada 2a Champions i molts ja l'enterren. Ell és el més adequat i qui més coneix l'equip per tal de conduir-lo, amb èxit, cap a la 3a Champions. Ho deixo anar aquí.

Rijkaard està a la corda fluixa: després de travessar l'any passat "barrip-barrap", amb més penúries de les desitjades, el cos tècnic es va plantar a l'inici d'aquesta campanya amb els errors apresos (en teoria), i donant a entendre de que ben aviat la nau culé tombaria altra volta cap al traçat dels èxits. De moment, no acabem de pistonar! Sembla ser que ens falta frescura, aquella frescura que ens permetia que cada partit del Barça fos una festa i un monòleg blaugrana. Avui, les coses han canviat, no encarrilem els partits amb aquella facilitat de 2-3 anys enrere. Però tranquils companys, no siguem els aixalabrats de torn, que aquest paper ja el teníem amb en Gaspart i així ens va anar!

El més fàcil ara potser sigui tirar runa sobre Rijkaard, i buscar una nova presa per la banqueta del Barça. Però realment hi ha gent que no veu vàlid en Rijkaard? Gent, la Champions no la regalen al Mercachollo e! I ara què? Amb la temporada ja engegada, buscarem un entrenador que jugui el paper de revulsiu i d'aquí 10 jornades no serveixi per res més que menjar pipes??? La situació no és alarmant! Assosseguem-nos! Cert és que no anem líders, però estem a dalt a totes les competicions, i que jo sapiga la Lliga no es guanya a novembre, potser vaig errat, qui sap! I a l'ambient noto la sensació que molta gent creu que el Barça ha d'arrasar, com si la Lliga la jugués ell sol, passant per alt que els altres equips també es reforcen i també volen guanyar!

I pels més crítics, una dada: en l'època de Gaspart, la situació actual seria un privilegi. Ara, estem enfonsats! Som extremistes! Estem massa ben acostumats, i s'ha de ser realista: no cada any guanyarem la Lliga! Una Lliga que a molts culés ja no els hi fa el pes, ja no en tenen prou! Que no la regalen, que s'ha de lluitar i treballar!!! Però si creieu que amb un nou mister guanyarem Champions, Lliga i la Copa de Ferias i tot, doncs endavant, carreguem-nos-ho tot! Portem el Mourinho i fem tornar el Maradona! Oblidem l'actitud del portuguès envers el nostre club i convertim-nos en un club sense sentiment, que s'abraça amb el qui més li convé sense tenir en compte cap circumstància. Lleig... no creieu?

Amics, un vot de confiança cap a Rijkaard, almenys fins a juny; aleshores és el moment de parlar-ne i poder fer les coses ben fetes, sense presses. Si marxa, el trobarem a faltar, tenim un bon element entre mans.

Potser estic equivocat i el Barça entra en un cicle negatiu de 5 derrotes consecutives, i aleshores potser jo sigui el primer de reclamar canvis. Però de moment calma, que ni estem tan malament ni sabem si Rijkaard és el principal culpable.

Tenim Frank per dies.

Un nou escàndol per la col.lecció

L'esport d'èlit exigeix una gran capacitat de sacrifici, unes dotacions físiques determinades... i, per sobre de tot, uns grans resultats per tal de mantenir-se a dalt. I això no és fàcil.

L'esportista d'èlit, un cop a dalt, saboreja la fama, viu la cara més amable de la vida, en molts casos habitutant-se a un alt nivell de vida,... i tot plegat, en moltes ocasions acaba convertint aquella persona (perquè no ho oblidem, són persones!!!) en una icona mediàtica. Però què passa quan tot això s'acaba? Quan els resultats deixen d'acompanyar? Què hi ha després de la retirada? S'habitua un a sortir al carrer sense que la majoria no el reconeguin? I què passa quan comencen a desparèixer els zeros de la compta bancària? I és que no cal ser en Corbella per deduir que psíquicament no ha de ser fàcil abandonar una pràctica a la que un ha dedicat la major part dels anys de la seva vida. En molts casos s’aprecia desestabilitat, veuen un buit en les seves noves vides. I un dels últims en fer aquest ràpid "viatge" del cel a l'infern ha estat Scottie Pippen, l'ex-estrella dels Chicago Bulls, que està arruinat i sota mínims per culpa de no saber posar fi a un cercle viciós de despesa incontrolada. Julio Alberto o el Garriga van ser un dels primers casos a casa nostra. I el cas Pessotto? L'internacional per Itàlia, va acabar llençant-se al buit després de no habituar-se al nou estil de vida després d'haver penjat les botes, fa un parell d'anys.

En vistes del què passa quan un deixa de guanyar (casos anteriors), molts s’esforcen per mantenir-se en l’èlit, ja sigui jugant net o havent de recórrer a les trampes; arriba un punt, que veient tal i com està el pati, molts opten pel temptador camí d’infringir les normes que altres si han de complir. És un risc que alguns estan disposats a córrer. On anirem a parar? Hi ha límit? Serà l’infracció de les normes el camí habitual d’aquí en endavant? Si ja veig que arribarà un punt en què l’”estrany” serà el que no es dopi o guanyi lícitament, que ja és trist! Serà el marginat del grup, serà una rara habis, d’aquelles que és necessari que se les protegeixi; ja m’imagino un nen pel carrer: “Mira mama... un esportista sa!” I ella diu: “Ni te’l miris! Allunyate’n! No has de prendre mals exemples”. I els seus companys de disciplina, al.lucinats de veure una cosa com aquella, tocant-lo amb un bastonet per precaució. I a la tumba: “Aquí n´hi ha un que no feia trampes”, i la gent visitant-la tot encuriosits. En fi, espero que el futur disti molt d’aquestes premonicions...

Amb tot això, volia anar a parar a l'últim escàndol de la matèria: aquest cop la víctima n'és el tennis, del que es diu que alguns jugadors del circuit s'han venut. Primer fou Andy Murray qui va donar a entendre que alguns apostants li havien ofert diners per deixar-se guanyar, i la polèmica s'ha anat fent més gran a mesura que s'han anat destapant més casos; ahir mateix, Arnaud Clement, va ser l'últim a posar, encara, més llenya al foc. Tot plegat és per fotre el crit al cel!

Companys, el tema es complica. Què passa al món de l'esport? La seqüència dels fets és per platejar-s’ho: el binomi ciclisme&doptage s'ha emportat la palma, amb Marco Pantani com a principal màrtir. També apareix l’escàndol en l'atletisme amb casos tan sonats i lamentables com el de Marion Jones o els gregs Kenteris i Thanou (molt més enrere ja trobem en Ben Johnson); més tard, esclata el Moggigate al Calcio italià. I per últim apareixen les trampes en el tennis. Quin serà el proper capítol?

Sembla ser doncs que per mantenir-se en l'estrat de la fama i el glamour, tot s'hi val. Les trampes i el dopatge guanyen terreny, això és una evidència. El diner fàcil per mantenir un estatus és, per molts, un solució. Arriba un punt que ja no saps en què creure i en què no? Què queda lliure d'aquesta plaga? Passa el temps i van caient els mites, aquells a qui havies idolatrat han perdut el tro que havien guanyat il.lícitament, però sobretot, han perdut l'honor i també l'estima d'aquells qui havien cregut en ells.

Lamentable.

Afany de protagonisme

El polèmic Ballesteros torna al primer pla futbolístic, i com sempre, per motius aliens al seu rendiment. Per enèssima vegada, el nefast central del Mallorca, torna a donar la nota; aquest cop la víctima ha estat Tamudo.

Sembla ser que té ganes de carregar-se els estàndars del nostre futbol; si fa poc més d'un any va clavar un mastegot injustificable contra Puyol, aquest cap de setmana va carregar contra el capità perico perquè, suposadament, aquest va simular el penalt que va fer pujar l'1 a 2 a l'electrònic de l'Ono Estadi. Ballesteros va comentar "todos sabemos como es Tamudo"; i tant que ho sabem jove! És un tros de jugador amb un historial impecable, volgut i estimat com pocs per la seva afició. A més, els seus números canten. En canvi, a Ballesteros, tinc seriosos dubtes de l'estima que li té l'afició "bermellona", si bé els seus registres també són espectaculars: és un especialista en rebre targetes, un autèntic coleccionista de cartolines d'amdós colors. El cas de Ballesteros comença a ser preocupant per la seva reiteració, cada vegada més freqüent,... jo penso que els amants del futbol ens mereixem un descans d'haver d'aguantar aquest tipus d'actituds.

Tamudo és un autèntic regal pel futbol, amb capacitat per ficar-se l'equip a l'esquena i conduir-lo cap al triomf, com vam veure l'any passat, i l'altre, i l'altre,.... En canvi, el del Mallorca és el típic jugador amb un perfil de joc "broncu" i matusser, que podem associar amb l'antifutbol. Se les ha tingut amb tothom, és per llogar-hi cadires...

Entre Tamudo i Ballesteros no hi ha color: és millor crear que destruir.

Silenci... juga Henry

La premsa de Madrid em costa de digerir, i això em fa feliç, perquè mentre això em passi puc estar molt tranquil: vol dir que vaig pel bon camí. Mai anar en un camí diferent em proporcionava aquesta sensació tan agradable. Després del partit a Ibrox Park, sabia que esmorzar merenguisme (Marca, As,...) em portaria a haver de recórrer a algun protector d'estómac eficaç (El Mundo Deportivo, RAC-1,...), i així va ser. L'oportuna premsa d'allà baix, sempre a punt per llançar-se a la iogular, va centrar els seus escrits contra la figura de Monsieur Henry. La paraula fracàs sobresortia.

La premsa de Madrid ja es frega les mans; des de molt temps enrere van anciosos per tal de que tingui lloc a Can Barça un dels típics capítols de la casa blanca; si, home, un d'aquells que reben el nom de Woodgate, Karembeu, Samuel o Gravesen en honor al seu protagonista...; que provin de burlar-se de Maxi Lopez té certa lògica, però fer-ho de tota una institució futbolística... genera certs dubtes sobre el coneixement d'alguns periodistes sobre un esport anomenat "futbol" (allà baix també en diuen "balompié", fixa't si en saben, tu!). La gota que fa vessar el got, és que el comparin amb Meho kodro! No pot ser! Un tio que ha fotut més xixarros que Platini amb els bleus, que té un Mundial i una Eurocopa, que és Bota d'Or Europeu, que té alguna Premier, que ha rebut innumerables premis al llarg de la seva carrera i que a sobre vesteix de blaugrana,... feu el favor, si us plau! D'això n'he parlat moltes vegades amb el Geliu, i coincideixo amb ell en el fet de que del passat no es viu, però estic convençudíssim qye Henry té un molt bon present. A Llevant tot elogis, a Glasgow tot crítiques; així d'extremistes per tal de vendre. Criteri senyors! Més criteri i menys sensacionalisme barat!

Thierry Henry, paraules majors, canela de la fina!

Picador Räikkönen

Molt bones companys de fatiga! Després d'un prolongat descans blocaire que semblava no tenir data final, aquí estic! L'actualitat esportiva donava per tant que no em vaig decidir per cap notícia en concret, totes em tiraven! Així que em vaig deixar endur per aquella frase que tantes vegades hem sentit de "o tots o cap"; jo vaig optar per cap!

De fato (esportivament parlant) no n'ha faltat: que si el nen maco de l'Alonso, que si el xou del rugby (ara resulta que a tots ens agrada molt el rugby!), que si el Barça de bàsquet no xuta, que si el Riera de l'Espanyol és el "no va más", que si el Robinho compra els preservatius en packs de 40 unitats (carai, doncs ja és mala llet ja que la seva nòvia/xicota/parenta estigui de 5 mesos),... i tot un seguit de notícies per l'estil! En fi, que tenim l'actualitat atapeïda!

Com deia l'amic Jack, anem per parts: avui tocaré la F1! I no parlaré pas del desenllaç del Mundial, tema ja de domini públic i conegut per tothom! Faré esment a la part més curiosa, que tracta del perfil més pervers de Kimi Räikkönen. Iceman mai ha estat el meu ídol, ni ha despertat en mi cap tipus d'admiració per mèrits purament esportius com si ho havien fet d'altres, més grans, com Damon Hill o Jacques Villeneuve; però aquest tio... és peculiar! Peculiar i bo! Aquest si que és "el no va más"! Veureu: es diu i es comenta que quan Schumi va guanyar el seu últim Mundial, sent ambdós pilots companys d'escuderia, un periodista es va acostar al finès i li va demanar a veure que li havia semblat la celebració del Kaiser; Kimi, sense immutar-se, tranquil com sempre, li va respondre: "No ho he vist, estava cagant!". És més crack fora de les pistes que dins!!! Aquest tio ha de sortir a l'APM! Aquest nano té fusta, no sé si de campió o no, però te fusta i promet! L'humor sec de Kimi deixaria a l'atur la millor versió del Buenafuente! Tant sols per ser així d'espontani i de sincer, Kimi ja es mereix el títol! Ell és així, fet a la seva! Fugint del món mediàtic que envolta Alonso, Hamilton i tot el circ de la Fórmula 1!

A la foto se'l pot veure en plan picador, cervesa a la mà, a les Illes Canàries... deixant a casa l'estatus de pilot de Fórmula 1 per convertir-se en un més dels molts joves que omplen les sales i terrasses en les llargues nits canàries..., entre ells, el mateix Lua!

I els 2 Mal-Laren... que vagin venint!