Bloc d'en Guillem Grilló, sasserrenc a bcn

Oh, món Dieu!

2008-12-07T04:21:00.006-09:00

Partidàs el jugat pel Barça anit, davant d'un rival que, com la major part d'equips que passen pel Nou Camp aquesta temporada, va acabar donant el braç a tórcer en veure el vendaval de joc culé.

El protagonista de la nit va ser el bo de Tití Henry. El crack francès es va destapar amb un hat-trick i amb unes desmarcades que recorden l'Henry gunner, i que el reforcen de moral de cara al derbi de la setmana vinent.

Com ja sabeu, no em desagrada, ni molt menys, el joc de Tití d'aquest any: si bé és evident que són Messi i Eto'o qui més han aportat en la linía ofensiva, Henry ha tingut actuacions prou dignes i no em semblen justes les crítiques actuals (si parlessim de la temporada passada, ho podria entendre). Semblava, fins ahir, que gran part de la parròquia culé esperés, amb ànsies, el primer error d'Henry per cridar "paquet!!!" o un "estàs acabat!" i així és molt difícil que les coses surtin bé. Estic d'acord que rendia per sota de les expectatives generades, però cal ser concients que ens tenia molt ben acostumats amb l'Arsenal i que el llistó estava molt alt, entre d'altres coses, perquè aquí només veiem els seus gols i les seves millors jugades però cap de nosaltres veia els 90 minuts de l'equip anglès. Així que més que exigir-li que faci jugades com Messi, gols com Eto'o o filigranes com Iniesta, cal ser just i reconèixer que pot aportar coses diferents, però alhora interessants per l'equip; hem de veure quin tipus de jugador és i entendre que no és tan decisiu com Messi (l'autèntic número 1 del moment) i Eto'o, però que té un perfil diferent que ens fa guanyar opcions i variants en atac.

Ahir les coses li van sortir i de quina manera! Ahir va jugar l'Henry de la final de París, l'Henry dels gols inverosímils, l'Henry amb aquella punta de velocitat, l'Henry que encara i el defensa que tremola. En Puyal vibrava, el Pou i els de RAC-1 també i l'Escobar i el Pichi gaudien com el que més. Ahir ningú es queixava dels seus xuts de canari. Fins i tot, certs mitjans que li havien donat l'esquena i havien estat excessivament crítics amb ell, ahir el lloaven. Ahir si, ahir tots eren nebots del Tiet Enric!

Estic totalment d'acord en que una flor no fa primavera i que li queda molt per demostrar a Can Barça, però, com ja he dit, hem de saber quin tipus de jugador és i què li podem exigir i què no, sempre partint de la premisa que no ell no és extrem.

Ahir tots els culés erem feliços (el Ton, fan incodicional d'Henry, un dels que més!!!), doncs estem disfrutant d'un Barça espectacular que practica un joc de qualitat que és molt difícil de mantenir durant tants partits. De la mà de Guardiola, aquest Barça creix i creix cada vegada més i en poden fer una de grossa!

I bé, aprofitant el retorn de Monsieur Henry al primer pla futbolístic, aprofito jo també per reenganxar-me al món blocaire i, després de mesos sense escriure, tornar a entrar en la dinàmica de l'escrit setmanal.

11-Setembre: La Diada

2008-09-19T02:35:00.000-09:00

Com ja ve sent tradició, el passat 11 de setembre una trentena de santfeliuencs i santfeliuenques vem enfilar el Serrat Llobater per tal de commemorar, un any més, la Diada del nostre país.

A les 8 tocades del matí , carregats de moral i sobrats de son, iniciàvem, des de l’Ateneu, la pujada a un dels cims més emblemàtics de Sant Feliu. Així doncs, els del CE BAndolers no faltàvem a la nostra cita anual i organitzàvem l'acte que, escaient-se a principis de Festa Major, va ser menys feixuc que en d'altres ocasions. A les 9 i poc acabàvem l’ascensió i gaudíem d’un bon esmorzar (alguns ens vem fotre les botes, tot i que algunes veus apunten a un menú més ambiciós de cara a la pròxima edició) i de l’habitual hissada de la senyera, que regirà el punt més alt del poble durant els propers mesos, a l’espera del relleu el proper 11 de setembre.

Bona manera de viure la Diada de Catalunya: des d’un paratge privilegiat de casa nostra, en plena Festa Major i, com no, entonant Els Segadors. Un plaer…

Per molts anys i que duri!

Ja hi som!

2008-09-01T12:19:00.009-09:00

Cap de setmana de contrastos pel futbol d’èlit català: mentre Girona i Espanyol sumen els 3 punts, Barça i Nàstic punxen lluny de casa.

L’Espanyol-Valladolid que donava el tret de sortida a la Lliga 2008-2009 -ara anomenada Liga BBVA- va resultar ser un partit sense massa història. Deixant de banda el penós “show” que venen protagonitzant Mediapro i Digital+, el més destacable va ser que els pericos van aconseguir, a la fi, trencar el malefici de 3 temporades sense vèncer en el debut a casa. I ja era hora…

Márquez pot treure’n conclusions força positives; les meves són aquestes:

Es guanya tot i jugar Lacruz; això té molt de mèrit!

Sembla que aquesta pot ser la temporada de l’eclosió de Sielva. Ángel hi és i se’l veu, però no brilla ni agafa el timó quan la situació ho requereix. En canvi, Sielva si que té tots els números per convertir-se en el referent: dissabte va debutar i va apuntar bones maneres.

L’equip es veu treballat tàcticament.

Beranger i Román confimen, de moment, l’encert en els fitxatges. Sempre he confiat en l’Herrera…

Jarque torna a ser el “Jarque Superstar” del 2007 i Kameni cada cop recorda més a l’aranya de la primera temporada.

Luís García segueix sent gran. Una vegada Benfica i València han deixat de festejar-lo, podrem disfrutar de Luis Garcia, com a mínim, un any més.

I tot sense Pareja i Finnan, 2 bons fitxatges que estan cridats a ser part important de l’equip.

Tot i això, l’actualitat blanquiblava em deixa alguns interrogants: Quan despertarà Valdo? Lacruz hauria de pagar per jugar?

Al bon inici perico, però, no el va seguir un triomf culé; amb només un fitxatge en l’onze inicial, els blaugranes es van ofuscar a Los Pajaritos: de què serveix atacar (malament, pel mig i anàrquicament) si la defensa no hi és quan es requereix?

Malgrat tot, estic amb Cruyff (cosa rara en mi) quan diu que es tracta d’un simple entrebanc, doncs confio en un Guardiola que ha mostrat bones maneres, treball i ambició, just els atributs dels que mancava la plantilla de Rijkaard. Com era d’esperar, però, avui ja s’han deixat sentir els primers carronyaires de torn que es comencen a posicionar, disposats a agafar-se a qualsevol motiu (és igual si és de pes o no) per tal de fotre’s un festí de protagonisme; aquest és el fruit de la moció de censura (van deixar la massa social dividida i l'ambient més crispat que mai) …

Sortosament, Jan Laporta i la seva Junta no tenen culpa en el resultat d’ahir.

Tribut a Miki Albert

2008-08-28T11:04:00.004-09:00

Miki Albert ho deixa als 27 anys després d’una revisió a temps.

El cert és que no hi ha cap altra opció més intel.ligent, lògica i raonable que la de penjar les botes: el de Gavà pateix problemes cardíacs que li podrien causar la mort sobtada si seguís practicant esport al màxim nivell (els experts parlen d’hipertrofia cardíaca que en paraules planes significa que té el cor més gran del què és normal).

El punta català es trobava en el moment més dolç de la seva carrera: era el referent gironí, l’home a qui arribaven totes les pilota en els moments clau i el principal artífex, sens dubte, de l’ascens de categoria.

No es pressagiava res anormal fins que a finals de juliol, en les proves rutinàries prèvies a l’inici de temporada (mot més exhaustives i detallades després de la tràgica mort del sevillista Puerta), es van disparar les primeres alarmes. Alguna cosa no rutllava. Segons comenta la premsa, la revisió del “9” del Girona es va allargar més del normal, i al sortir de la consulta el bo de Miki Albert va comentar en broma “Aquests ja em volen retirar!”; finalment, però va resultar que el problema era preocupant de debò i, després de sotmetre’s a proves d’esforç i altres tests, es va confirmar el trist diagnòstic que obliga a dir adéu a la pràctica del futbol professional a un dels talents de casa nostra: “Continuaria jugant a futbol, però ho deixo per la meva família i per la meva filla Martina; a la vida, abans del futbol, existeixen altres prioritats. Em retiro del futbol per no estar exposat cap risc greu”.

Després d’aconseguir l’ascens a 2ª A., després d’haver despertat l’interès de clubs de renom (Numància o Villareal entre d’altres) i just quan ja divisava una temporada il.lusionant a menys de 2 mesos vista, l’icona del Girona deixa els terrenys de joc de forma prematura i obligada. Una pena, si bé sempre podrem recordar el seu gust pel bon futbol i el joc exquisit amb el que ha obsequiat durant forces temporades la seva afició. Un regal pels seguidors del Barça (categories inferiors), i pels del Mataró, Gramanet, Gavà, Real Unión de Irún i Girona.

Valdano deia el següent "Algunos diran que en fútbol solo interesa ganar y otros, más candidos, seguiremos pensando que si esto es un espectáculo tambien importa gustar". Miki Albert és d’aquests 2ns.

Ara però, al convertir-se en el nou secretari tècnic del Girona F.C. se li obren nous horitzons on, de ben segur, se’n sortirà igual de bé que sobre el camp, encarant les dificultats amb la mateixa elegància amb què encarava el porter, amb la mateixa fiabilitat amb què ens ha seduit al llarg dels anys, i amb una definició pròpia dels millors.

El futbol no ho és tot. La vida, sí.

S'apaga la flama olímpica

2008-08-24T03:17:00.010-09:00

Avui es posa el punt i final als Jocs Olímpics de Pequín, tot un esdeveniment mundial que ha aconseguit fer-se amb més elogis dels esperats i que, molt probablement, seran considerats com els millors Jocs de l’història.

Han estat les Olimpiades de Michael Phelps -8 medalles d’or!- i d’Usain “lightning” Bolt -3 plusmarques en uns mateixos Jocs-, reis indiscutibles en les seves disciplines; també han brillat, respectant les distàncies i com era d’esperar, Rafa Nadal, Yelena Isinbayeva, Fabian Cancellara i l’Argentina de Leo Messi . Han estat també els Jocs que han confirmat el renaixement del Dream Team USA de bàsquet, una autèntica màquina que combina, com ningú, espectacle i efectivitat.

A nivell anecdòtic, dir que les Olimpiades també han servit per treure de la carta dels restaurants de Pequín, encara que sigui només per un breu període de 3 setmanes, la carn de gos i de gat (si, aquell plat que a tots ens han endossat alguna vegada quan hem demanat conill…)

També han estat els Jocs en què els xinos han dit al món: “Ep! Aquí estem”, tot liderant el medaller per davant dels EEUU i de Rússia; caldrà veure, però, si són capaços de mantenir aquesta hegemonia a Londres 2012, fet que no crec massa probable, doncs sembla bastant evident que si han aconseguit el què han aconseguit és perquè estaven esperonats al jugar el paper d’amfitrions i perquè sabent que en la propera edició no juguen a casa, dubto que igualin l’esforç que han fet en els darrers 4 anys, tant a nivell esportiu (l'esforç i dedicació full time dels esportistes), com a nivell econòmic (les institucions).

La grandesa de les Olimpiades rau en què l’esperit olímpic recau en la gran diversitat d’esports que hi prenen part: les protagonistes no són només les disciplines com el futbol, el tennis o el bàsquet que sempre estan en un primer pla mediàtic, sinó que s'ho reparteixen amb d'atres esports més minoritaris com el piragüisme, la gimnàstica o el tir en arc que han d’esperar 4 anys per gaudir d’una oportunitat per poder-se donar a conèixer i tenir el seus efímers moments de glòria.

Els JJOO del tauró de Baltimore

2008-08-16T03:13:00.005-09:00

Aquí estic, altra volta, per tornar a dinamitzar un bloc que, coincidint amb l’arribada de l’estiu i de la temporada baixa en el món de l’esport, ha estat més parat que mai. Siguin ben trobats els Jocs Olímpics, que han esdevingut un incentiu de pes per fer-me decidir a escriure aquestes 4 línies. Després d’unes vacances blocaires merescudes (o no…), aquesta vindria a ser la meva pretemporada, el meu particular Gamper davant dels lectors, així que al llarg de l’any espero que tot plegat tingui un nivell més o menys ascendent i n’anem polint les peces. Som-hi.

En matèria olímpica, a grans trets, destacaria quatre coses mal contades:

1) La supremacia de Phelps (dins d’una piscina ideada per batre tos els records ja batuts i encara per batre) no deixa cap mena de dubte: el tauró de Baltimore és l’indiscutible heroi de Pequín. Avui ja he llegit que hi ha qui ja comença a especular amb el dopatge…, lleig lleig! Hi ha massa especulació barata...

2) Els veïns decepcionen: després de portar l’ambició per bandera han arrossegat fracàs rere fracàs, si bé hi ha apostes segures i infalibles com Nadal en tennis o l’equip masculí de básquet. Mencionar també que m’alegra la medalla de Samuel Sánchez en ruta.

3) Fabian Cancellara, campió del món de contrarrellotge 2006 i 2007, s’ha confirmat com un dels ciclistas més complerts del moment: or en contrarrelotge i bronze en ruta; d’aquesta manera el suís va confirmar els millors pronòstics.

4) L’arribada de l’atletisme dóna un altre aire a Pequín: el duel Jamaica-EEUU n’és el plat fort.

5) Per fi al parlar d’Olimpiades ho fem d’esport i no d’altres temes polèmics que s’hi han colat. D’acord que hi ha molts interessos “ocults / no ocults” pel mig i tot el què volgueu (tals com l’opressió a certs pobles), però almenys deixem que durant aquestes setmanes olímpiques siguin els esportistes qui tinguin el protagonisme i recullin el fruit del treball de 4 anys. Sempre hi ha rapinyaires que s’omplen la boca amb el què vol sentir la societat, amb l’únic objectiu de treure suc de qualsevol tema; seria bo deixar-ne l’esport al marge d’una vegada per totes, doncs ja ha patit prou.

L’agenda esportiva es presenta repleta d’esdeveniments que, sens dubte, saciaran la fam dels més fanàtics: JJOO, amistosos de futbol a punta pala (Gampers, Teresas Herreras,…), GP de Brno de motociclisme, Rally de Alemania de WRC,…

Comencem bé la temporada 2008-2009.

Laporta

2008-07-11T08:51:00.003-09:00

Molt s'ha escrit i parlat ja sobre la moció de censura, sobre Jan Laporta i sobre la crisis institucional que rodeja l'esfera blaugrana; queda poc per dir i no crec pas que sigui jo qui aporti novetats en el tema. Ara bé, si d'alguna cosa en queden pocs, són de directius. Ahir, un Laporta tocat però no enfonsat -molt més atent, sincer i encertat del què alguns desitjaven- va sortir a donar la cara davant d'uns periodistes que se sentien més valents que mai. Eren molts, si, però Laporta els va marcar un gol...

Amb la moguda de tots aquests dies he pogut constatar 2 fets rellevants de l'entorn culé: en primer lloc, que els mitjans de comunicació tenen un pes brutal i una influència tremenda en l'opinió de la gran massa culé; i segon, que som un club on ens costa trobar el terme mig, és a dir, Laporta ahir era molt bo, avui ja el volem fotre escales avall. I per què? Molts ni ho saben, però què carai tu, si ho diu la majoria...! Serà que pondera més un mal miting (sí, aquell del lloro i dels embaucats) que no una Champions i 2 Lligues? Serà que ens sembla més trascendent la seva actitud al palco d'Old Trafford que no pas la il.lusió que ha estat capaç de generar des de la seva arribada? Creieu que era fàcil revitalitzar el Barça post-Gaspart? No us sembla important el botí aconseguit? Ara és molt fàcil criticar el projecte dels 4 fantàstics, però... , a priori, a qui no li queia la baba amb l'equipàs que muntàvem? (Ep amics! No oblidem que el president perfecte encara no s'ha inventat!) Molesta a algu el seu catalanisme? Ens sembla més valenta i responsable l'actitud de Laporta que es manté en el càrrec malgrat l'animadversió que això genera, o potser preferim l'actitud d'un Giralt que arriba, desmonta el què queda en peu, i se'n va? És ara, quan s'està planificant la temporada, el millor moment per esbalotar el galliner? o potser s'havia d'haver provat al finalitzar la Liga?

Cert és que ja fa alguns dies que no guanyem res, que el projecte esportiu s'ha apurat massa fins a aquedar a zero, i que hi hagut situacions que no s'han sabut resoldre com calia; d'errors se n'han comès, això no es pot negar. Quan va sortir a la llum el divorci Rosell-Laporta, jo vaig ser dels Pro-Rosell i, de fet, encara ho sóc. Però per sobre de Rosellià sóc culé i, fent un balanç de l'era Laporta, crec que l'amic Joan té prou crèdit per fer front a la situació, si bé és cert que no serà fàcil en vistes de com baixen les aigües.

Deixem acabar el madat amb calma, i a partir d'aleshores confíem amb Sandro Rosell que, de ben segur, hi té molt a aportar i a construir en aquest Barça.

Wimbledon en pura essència

2008-07-07T09:39:00.005-09:00

Final èpica la que es va viure ahir a l'All England Club de Londres: Rafa Nadal i Roger Federer van jugar un tennis de qualitat, dels cars de veure, dels que passen a l'història.

La final la va retransmetre Cuatro sota el lema del famós i ja carregós "Podemos"; la cadena ha apostat fort pels esdeveniments esportius en aquest 2.008, i la veritat és que els hi ha sortit rodat: les victòries de la selecció espanyola i de Nadal rendibiltzen al màxim l'inversió de la cadena de per fer-se amb els drets de retransmissió.

El partit tenia tots els ingredients per ser un partidàs: els 2 millors tenistes del moment s'enfrontaven per tercer any consecutiu a la Central de Wimbledon davant d'una grada expectant i abarrotada fins a la bandera. La realitat, però, va superar qualsevol expectativa. Nadal va començar espectacular i va emportar-se les primeres ovacions d'una grada on predominaven els pro-Federer; però el suís, nº1 i autèntic rei de l'herba, va saber capgirar la situació com només ho fan els mestres, tot mostrant uns nervis d'acer ens els moments clau i tirant cops d'autèntic número 1 quan Nadal va disposar de 2 pilotes de partit; simplement, per treure's el barret. Tot i això, no us enganyaré si us dic que em va decebre un xic el poc encert de Nadal en els moments claus del 3r i 4t set, just quan Federer va posar tota la carn a la graella.... Ara bé, quan va arribar l'hora de la veritat, llavors va aparèixer el Nadal incommensurable.

Així doncs, al final Nadal campió i protagonista d'una entrega de premis que va tenir lloc sota un cel ja enfosquit, fet que encara va aportar més a un moment ja gran de per si. I em quedo amb la manera de perdre de Federer: qui digui que els bons no saben encaixar les derrotes, es que no coneix a Federer, un senyor! Fins i tot per perdre és bo...

Va semblar més una marató que no pas un partit de tennis: vaig veure l'inici del duel a les postres del dinar i vaig escoltar-ne l'últim punt, ja de fosc, a través de les ones del Tot Gira de Catalunya Ràdio mentre entrava per la Diagonal; gairebé 5 hores de joc (i 6 de partit) és quelcom poc comú en l'especialitat, i representen una autèntica prova de foc pel físic dels jugadors, clar reflex del canvi en la forma de jugar amb el pas dels anys: avui per molt bon tenista que siguis, poca cosa tens a dir si no ets un atleta, fet que automàticament et relega més enllà del Top 20 (Ferrero en seria un clar exemple).

Un no parar d'elogis han intentat definir un partit que molts ja consideren com una de les millors finals de l'història del tennis: el gran Mc Enroe no es queda curt i ell, excèntric i showman com pocs, la considera la millor.

Si ho diu John Mc Enroe, l'haurem de creure.

Deco per sempre

2008-06-30T12:18:00.005-09:00

Se'n va un dels grans; la web del Barça anuncia i confirma el què feia temps que se sabia, però que molts preferíem ignorar: Deco canvia el Camp Nou per Stamford Bridge, deixa la càlida i suau Barcelona per anar-se'n a la freda i trista Londres.

10 milions d'euros ens privaran de seguir-lo disfrutant; un preu ridícul si únicament tenim en compte la qualitat que atessora i que ha demostrat sobradament a casa nostra; però amics, el factor edat pondera massa alt a l'hora de determinar el preu de venda de l'as portuguès, i heus ací el resultat de tot plegat: el Chelsea s'emporta una ganga. Una ganga que, de totes maneres, ja havia fet tot el què havia de fer amb nosaltres, una taronja a la que ja havíem exprimit tot el suc en forma de 2 lligues i 1 Champions. Allargar-ho més, sonava a poc racional per ambdues parts.

Se'n va un futbolista de classe, de tècnica exquisita, de toc si voleu, practicant del futbol total i d'aquells que escassegen; dominador de totes les facetes del joc, el gran Deco, defensa com el que més, xuta com pocs i la juga com ningú.

Se'n va un dels nostres.

Santo Gattuso

2008-06-21T08:07:00.007-09:00

Eurocopa d’Àustria i Suïssa. Dimarts passat. Itàlia marca el 2 a 0 i ja té els quarts coll avall. A la gespa, entre molta emoció, hi ha qui recupera el somriure després de dies de tensió, de patiment i de purga en silenci ; aquest no és cap altre que el bo d’en Gennaro.

L’amic Gennaro Gattuso no és un futbolista dels que podríem considerar normals, ni tampoc dels que deixa indiferent; home d’aspecte rude i desgarbat genera opinions arreu on travessa, es fa notar, i això és quelcom positiu pel futbol. Gennaro és, com a bon calabrès, home de fermes conviccions, i quan opta per fer una cosa s’hi avoca en cos i ànima: hi destina el què sap, el què pot i molt més, sempre sota el lema de passió, passió i més passió. Estem parlant d’un jugador temperamental, que si bé tot sembla indicar que no sap llegir els partits ni marcar-ne el tempo si que sap buscar el contacte físic i ensenyar la llesca quan la situació ho requereix; l’opinió pròpia, un xic peculiar: “Jo més que l’esperit, a dins hi tinc un animal”; per defecte o per virtut disfruta dels èxits molt més del què ho faria qualsevol, però per altra banda, també sent i plora les derrotes en excés; ho porta a la sang, i qui ho negui menteix: coneixeu algun altre jugador que celebri els gols agafant el seu entrenador pel coll??? I és que el de Cosenza és qui millor exterioritza i exemplifica la passió italiana per la seva selecció.

Il piccolo Gennaro és un paio molt natural, tal com raja, d’aquells que exterioritza com pocs tot allò que passa pel seu interior; té el cap molt més ben assentat del què alguns volen creure, i la fama no l’ha canviat pas molt: “abans vivia de lloguer i ara tinc un parell de cases; abans anava a entrenar amb vespa i ara tinc un cotxe”, encara que algun aspecte de la seva vida si que ha patit algun canvi interessant: “l’únic que ha canviat és la compta bancària”. Rino és un amant de la vida familiar, és cassolà i viu estretament unit als seus i als seus costums ; sense anar més lluny, va prometre als seus tiets (que en són uns quants), que de guanyar el Mundial d’Alemània’2006 els compraria una ‘casa di campagna’ (masia italiana) per tal de que tots es poguessin reunir cada any per passar les vacances en família. Tal dit tal fet. Els Gattuso al complert, la veritat, han de fer bastant de respecte…

Gattuso ha deixat un segell propi en això del futbol, ha creat una marca diferenciada i allunyada de les frivolités que només estan a l’abast de 4 cracks. Déu es va oblidar del bo de Gattuso a l’hora de repartir la tècnica, qui reconeix obertament les seves limitacions: “a vegades em miro els peus hi els dic ‘maleïts, mai em doneu alegries’”; amb la pilota als peus, només li falta cridar el cames ajudeu-me! El braveheart italià és el jugador del poble, representa la classe obrera del futbol, el “currante” que en diríem. És l’esperança per tots aquells nens que, sense atessorar una tècnica molt depurada ni estar dotats d’un físic privilegiat, somien en arribar lluny; l’èxit de Gattuso no té altre secret que posar-hi ofici, i és que per ell, com a bon italià que és, primer és l’efectivitat, i tota la resta de parafernàlies tals com l’espectacle són aspectes secundaris.

Al futbol, com a les empreses, el personal en nòmina està format per diversitat de perfils que desenvolupen un paper ben diferent però que treballen per tal d’aconseguir un objectiu comú; així doncs, si parléssim de Italia, S.A., Buffon en seria el porter, Pirlo el director general, Cassano el sindicalista, Del Piero el president honorífic, i Gennaro… el matxaca! La seva funció no seria altra que la de muntar una trinxera impenetrable pel rival…, i carai si en sap!

El seu paper al Milà d’Ancelotti no té desperdici; com si d’una cerimònia litúrgica es tractés, el salt a la gespa de San Siro de l’onze inicial rossoneri es converteix, cada quinze dies, en tot un ritual de procediment invariable amb el temps: primer en surt un, i a darrere deu més; aquest un surt corrent, corrent com un posseït, com un boig fora de si fins arribar al centre del terreny de joc on xuta una pilota a reventar cap a la grada, que vibra veient vibrar una de les seves icones. Ja està, feina feta, tot va sobre rodes, ja poden sortir els altres 10 i que comenci el joc. Suposo que és molt deduible l’identitat d’aquest un…, l’autèntic capo del vestidor de Milanello.

Malgrat portar la tira d’anys a l’entitat que presideix Silvio Berlusconi, la seva arribada a Milà després de passar pel Rangers de Gascoigne i la Salernitana, tampoc està exempta d’anècdotes: “Vaig arribar i em vaig trobar els que havien fet història en el club: Maldini, Rossi, Albertini, Costacurta,… em va fer molt de pal. Vaig pensar ‘què cullons hi faig jo aquí’; a més, el catxondo de Sebastiano Rossi, sense coneixe’m de res, em fotia cops de karate. Jo el mirava i em deia a mi mateix ‘aquest tio és imbècil, si tots són així…’;però ben aviat em vaig donar compte de que el secret d’aquest club era el vestidor”.

De ben segur que el seu joc està farcit de detractors, fins als més agosarats que argumentaran que es tracta d’un insult al món del futbol; però ningú no li pot discutir la seva entrega que li ha permès esdevenir peça clau a les tàctiques i pissarres dels diferents misters. Titllat de “perro de presa”, el seu desgast esdevé vital per incordiar, robar i donar.

Aquell ragazzo que amb 12 i 13 anys jugava a futbol a les platges de Schiavonea, a Calàbria, i que va decidir anar a Escòcia per no fer un lleig als seus pares (“El Rangers m’oferia un milió d’euros per quatre anys, i no hagués estat massa lògic refusar l’oferta sabent que la meva família guanyava 800 euros al mes…; no em cansaré mai d’estar agraït als meu pare, jo tenia 17 anys i no tenia pabrots de prendre la decisió jo sol. D’haver estat per mi… no hagués marxat”), avui és un futbolista que ha fet fortuna fent el què més li agrada, i amb un nom a nivell mundial.

Gennaro sent com pocs l’elàstica azzura, i el millor de tot és que no somia en la seva vida, sinó que viu el seu somni.

Del Horno: del tot al res passant pel respecte

2008-06-12T10:31:00.003-09:00

No fa pas molt que a les instal.lacions de Lezama (Bilbao) va passar un episodi d’aquells que et fa passar vergonya aliena de l’espècie i que et fa adonar que hi ha individus amb molt poca feina que sempre estan disposats a fotre el cap gros en qualsevol tema, en siguin ignorants o entesos. Fanatisme? Mala educació? O simplement no s’arriba a més? Sigui pel què sigui, falta de respecte total i absoluta! Els protagonistes del post: Asier del Horno i un aixalabrat.

Del Horno ha passat de ser una enorme promesa a un jugador qüestionat arreu on passa (Chelsea -foto-, València i Ath. Bilbao poden donar fe de la seva inqüestionable decadència futbolística); es comenta que la nit ha acabat passant factura a un jugador ja poc treballador de per si, desenvocant tot plegat en una situació incòmoda: els qui ahir el veneraven avui el critiquen, tot esgrimint que la seva falta de professionalitat, a la llarga, acaba sent la perdició de l'equip. Es pot estar d’acord amb això o no, però muntar episodis com el que comentaré dista molt del què hauria de venir a ser el perfil de l’aficionat estàndar del futbol en ple segle XXI; es diu que els futbolistes han de prescindir de l’entorn, però la paciència de tota persona té un límit.

Resulta que a l’entrenament dels biscains hi havia un “aficionat” que portava estona increpant fins que va aconseguir creuar el llindar del què és tolerable, i el de Barakaldo, carregat, no va poder reprimir-se més; així va anar el tema, mentre l’equip corria pels voltants del recinte d’entrenament:

Aficionado: ¡Párate ahí si tienes cojones!
Del Horno: ¡Tu puta madre... Tranquilo, luego… tranquilo, luego!
Aficionado: ¡Cómo te vea una noche por ahí, te parto por la mitad, subnormal

Malauradament, és un episodi massa comú. Quan el què hauria de ser pura diversió es converteix en ira, pleguem! Quanta gent hi ha que descarrega la seva mala llet al futbol??? Quanta gent hi ha pels camps de futbol que sembla que faci una setmana que no van a veure en Roca??? Massa, tots ho sabem i en tenim mostres cada cap de setmana. Ells no van a futbol, van a cridar. Si ens expressem sense respecte, quedem-nos a casa! El més bo de tot és que aquesta gent acaben agafant gust a aquest tipus d’actituts, de manera que quan l’equip juga bé, tampoc acaben d’estar satisfets, senten un buit, doncs troben a faltar la crítica infundada i l’insult fàcil. Com si ells no erressin en el seu dia a dia, com si en la seva feina fossin els professionals modèlics,...

No sóc defensor del joc de Del Horno ni tampoc intento, ni molt menys, justificar les seves quantioses escapades nocturnes. Però entrar a la vida privada dels professionals del futbol, i rebuscar merda i més merda en la seva intimitat és molt poc digne. Això només pot passar a la LFP, mostra inequívoca de que l’herència del Tomate segueix ben viva! Molt depriment tot plegat! A la Premier, lliga que hauria de servir de referència en molts aspectes, els jugadors si que gaudeixen d’espai propi i, sigui o no casualitat, és la Lliga en alça del futbol europeu.

La qüestió es ficar-hi cullarada... sempre i en tot, amb motiu o sense. Hi ha molt campió del món “sueltu”...

Tiffosi azzurro

2008-06-08T01:19:00.008-09:00

Ahir es va donar el tret de sortida de l'esdeveniment futbolístic de l'any: l'Eurocopa que acullen, conjuntament, Àustria i Suïssa.

Malauradament, com sempre, no hi serem presents. Catalunya no hi participa; bé, sent precisos, no li permeten. Si la nostra presència depengués únicament de temes esportius, allà seríem, sens dubte. Potencial n'hi ha, il.lusió també... però seguim sense poder seguir, gaudir ni acompanyar el nostre país en competicions oficials. Tot i que últimament sembla que estem un xic estancats, vull seguir pensant que el dia desitjat arribarà...

Tot plegat, ens obliga a buscar alternatives per poder vibrar de la competició: sempre acabes apoiant alguna selecció. Els qui em coneixeu sabreu de la meva devoció pels colors del combinat italià, una selecció que em va seduir durant la fase de classificació per l'Eurocopa dels Països Baixos de l'any 2000, per la que es van classificar in extemis.

Fins aleshores sempre m'havia tirat bastant la selecció orange dels Bergkamp, Jonk, Davids, Van der Sar (a dia d'avui campió d'Europa amb el Machester i encara porter titular amb Holanda), els germans De Boer, Seedorf, Cocu, Stam,...

Però amb el temps em vaig convertir a l'azzurra on s'observen uns patrons bàsics de funcionament força interessants:
1.- Malgrat patir les 1.001 dificultats i totes les penúries ja existents i encara per existir, sempre acaben donant la cara.
2.- Tot i que el Calcio destaca per la nula vistositat del seu futbol, els italians són molt efectius. Quan veus el seu joc, queda patent que la majoria d'ells no són uns virtuosos amb la pilota als peus, ni estan tocats per la mà de Déu, ni estan dotats d'una tècnica exquisita (Materazzi i Gattusso en serien el màxim exponent). Itàlia es basa en la cultura de l'esforç i el sacrifici, i precisament, d'això es tracta: si no saps fer una cosa, no la facis i dedicat a explotar al màxim les teves virtuts. I renoi si en saben d'això! Es posen les piles i juguen fort les seves armes: juguen amb intensitat i funcionen com un autèntic bloc que, moltes vegades, rendeix per sobre de les seves possibilitats. Aquests si que fan bo el "poder és voler"!

Són els vigents campions del món i això els otorga, a priori, el cartell de favorits i, alhora també, una pressió afegida sota la que Itàlia històricament s'ha sentit incòmode. Veurem que ens poden oferir aquesta vegada.

També em cauen en gràcia:

Suècia: la dupla Ibrahimovic-"amic" Larsson és un regal als enamorats del futbol; també Kallström i Ljungberg hi aporten classe.
França
Suïssa: Acabaran com una simple comparsa, però tenint en compte els recursos futbolístics de que disposen penso que fan un bon treball des de l'humilitat.

N'anirem parlant però, mentrestant, els nostres segueixen a casa...

Pluja i més pluja

2008-06-03T12:49:00.003-09:00

La pluja de les 3-4 últimes setmanes sembla ser que ha acabat amb l'alarmant sequera que vivíem al nostre país (això diuen els entesos i això indiquen les xifres). De no ploure gens, a fotre-ho 3-4 setmanes seguides! Pel què es veu aquí a casa nostra no som pas de "Cal Terme Mig"...

Es confirmaria que tendim a una meteorologia cada vegada més extrema? evident: de no ploure gens a ploure a bots i a barrals... Durarà molt això? Per mi pot anar durant 1-2 setmanes més perquè, la veritat sigui dita, m'agrada que plogui; ara bé, no a Barcelona, aquí ho detesto! Per una banda perquè es munten uns embussos rellevants, i per l'altra perquè d'aquesta aigua no se'n treu cap profit. Però com que no hi ha mal que per bé no vingui, almenys haurà servit per rentar cotxes i motos i tots ja podrem tornar a passar ben pinxos... Santa Pluja! (patró dels vehícles bruts).

La pluja ens condiciona, i molt, el nostre dia a dia; sense anar més lluny aquesta tarda, surto per anar a la feina... i pluja! Després de deixar anar els 4 renecs que marca el reglament, em vesteixo per l'ocasió i m'enfundo l'impermeable del BTT Sasserrencs, l'últim crit, d'un vermell d'aquells discrets que ajuden a passar desaparcebut... si senyor, quin goig, ja hi podem ser! I clar, serà casualitat que quan plou tots els semàfors els trobes vermell? Resignació. Molta resignació. Va passant la tarda: a les 5 i a les 6 fa un Sol de justícia, visca la racionalitat meteorològica: ara que el poden gaudir uns pocs vianants que no falti! Se'm fan les 7 de la tarda, i no m'ha calgut treure el cap per la finestra ni ser en Tomàs Molina per intuïr que estaria plovent; i efectivament, poso els peus al carrer i més pluja! Per què avui?? M'havia mentalitzat per anar córrer (alguns necessitem mentalitzar-nos, què hi farem!) i em feia gràcia fer-me cap a la Diagonal per veure què s'hi coïa,... En fi!

Com molt bé senyala Raïmon (visionari?) en una de les seves cançons: "Al meu país la pluja no sap ploure; qui portarà la pluja a escola? qui li dirà com s'ha de ploure?...".

Girona, ara si!

2008-06-01T12:39:00.003-09:00

Només faltava Girona!!! Lleida, Tarragona i Barcelona (aquest últim per partida doble) han col.locat els seus equips a l'èlit del futbol en algun moment dels darrers anys, i aquí molts ens preguntàvem que passava amb Girona! Doncs bé, a dia d'avui ja ho tenen a tocar, a la categoria de plata ja se'ls enyorava...

Com a ferm defensor i seguidor dels equips catalans, avui he vibrat veient vibrar Montilivi. Quanta estelada, quant d'emoció, quant de gaudi s'hi veia a les grades! Girona destaca per ser una ciutat catalana de debò, que conserva amb força les arrels i que respira catalanisme pels 4 costats; i això m'agrada i em fa, si cal, estar més al costat del futbol gironí, fer-me'l més pròxim.

I a distància, aquest vespre he disfrutat com un més de l'intens Girona-Barakaldo. El matx d'aquesta tarda potser només era un d'aquells que segueixen els comentaristes i jo mateix, però ha estat trepidant. El 0 a 0 de l'anada al Lasesarre de Barakaldo ho deixava tot obert, i a l'hora de la veritat no hi ha faltat cap ingredient per l'emoció: un àrbitratge injust/nefast, un penalty més que dubtós parat per un icommensurable Ponzo que hi posava la nota èpica a falta de 20 minuts, i l'eufòria desfermada amb el definitiu 2 a 0 que col.locava els de Raul Agné a només una eliminatòria de la 2a A. Una tarda digna d'uns Play-Off.

Entre pitos i flautes, anar badoquejant amb el partit, fins a quarts de 12 no he posat els peus a Barcelona. Desfés la maleta i prepara 4 coses per demà: pam! Les 12! Em poso a escriure 4 línies sobre el partit en qüestió (veig que se m'ha escapat una mica de les mans, últimament em passa massa sovint...), i se'm foten les tantes. Com hi ha món...

Així doncs, el Ceuta serà l'últim escoll dels gironins, que sols estan a una eliminatòria de l'objectiu fixat. Una gran temporada en que els Miki Albert, Dorca, Larios, Dot, Jito, Pozo, Arnal i companyia estan escribint una de les pàgines més brillants del Girona F.C.

Ara si!

El projecte TAU Vitòria

2008-05-31T10:43:00.003-09:00

Vitoria-Gasteiz, capital basca i 2a. ciutat d’Euskadi en quant a població, té al TAU com a millor aliat per promocionar-se i fer-se un nom.

Vitòria ha fet del bàsquet la seva eina per donar-se a conèixer a nivell europeu i per mostrar el seu potencial tot deixant un manual marca de la casa sobre com treballar: serietat, ambició sense límits i caràcter emprenador a l’hora de tirar endavant un projecte. El TAU Cerámica Bàsquet Baskònia (patrocinat des de fa gairebé 20 anys per TAU Cerámica i TAU Gres) és un clar exemple a seguir si el què es vol és aspirar a ser una de les places més sòlides i consolidades de l’ACB.

A d’avui el TAU ja és considerat un dels grans, però no fa pas més de 10-15 anys que aquest equip deambulava amb les seves penes per la part mitjana-baixa de la taula, i amb uns objectius marcats que no miraven més enllà d’evitar el descens. Tot va canviar, però, amb l’arribada a la presidència de l’ex_jugador Josean Querejeta , que va dotar l’equip d’una nova mentalitat i que va significar una nova entrada d’aire fresc molt necessària en aquells temps per l’entitat.

Querejeta, va resultar ser un empresari amb idees avançades al seus temps i va donar un gir radical a la gestió i a la manera de funcionar que ben aviat va donar els primers fruits; el rentat de cara va ser total i va dissenyar una nova estructura que sostentava el creixement de l’entitat a la transformació en societat anònima del club, dotant així al TAU de certa mentalitat empresarial, quelcom poc comú a principis dels 90, però que va resultar ser un total encert. Calia buscar noves fonts d’ingressos més enllà de les aportacions ordinàries tals com el patrocini i els drets televisius: es va apostar fort per la creació d’un innovador centre de negocis que fos capaç de generar els suficients recursos per seguir creixent. La realitat actual de tot plegat ens deixa un panorama esplèndit: l’equip alabès té un dels majors pressupostos de l’ACB i es coneguda arreu la seva fortalesa econòmica. I no per estar gestionat d’aquesta forma perd sentiment ni deixa de ser de la seva massa social, ans al contrari: Vitòria està bolcada en el projecte, se’l senten seu.

Últimament, els més crítics i els rivals ens volen vendre la moto de que el TAU es beneficia de l’avantatjosa imposició especial que regeix al País Basc, i que això és factor decisiu dels seus èxits. No res, milongues i més milongues!

A nivell esportiu, el joc i la trajectòria de l’equip no deixen lloc al dubte; ningú qüestiona ja que el Tau sigui una màquina engrassada que funciona de manera autònoma i independent any rere any, sense importar de quines peces disposi ni qui en sigui el timoner. L’engranatge d’aquest TAU no perd pistonada! Per l’imponent Fernando Buesa Arena han passat figures com Arlauckas, Perasovic, Nicola, Bennet, Oberto, Tomasevic, Nocioni o Scola… casi res! Els èxits hi son: : 4 Final Tours seguides, doblet ACB&Copa del Rei la tempoada 2001/02, Copes del Rei ’04 i ’06,…

El TAU s’ha convertit en un club pioner, que viu en un espiral d’èxits, amb una economia sanejada i un poder financer a tenir en compte, i que disposa d’unes instal.lacions modèliques. El proper pasé s la construcció d’una ciutat esportiva puntera en instal.lacions esportives i mèdiques, un projecte únic en el món del básquet europeu.

On tenen el sostre?

Festí de fitxatges!

2008-05-24T00:49:00.009-09:00

Un cop una part de la premsa s'ha tret del davant un Rijkaard que no creava polèmica ni donava cap tipus de titular que disparés la venda d'exemplars, ara a certa premsa esportiva li venen unes dates precises per fotre's uns bons "festins" de venda de fum. Hem entrat en el seu terreny, en els mesos de la subjectivitat, en els mesos on tot s'hi val. Últim el que no especuli!!!

Com ja és costum i tradició, al finalitzar la temporada el mercat de fitxatges entra en plena ebullició; si haguéssim de fer cas a tot el què es publica, a dia d'avui a can Barça ja tindríem a mitja Europa en nòmina: Ribery, Hleb, Benzema, Coloccini, Piqué, Walcott, Keita, Alves, Adebayor, Cech, Lampard, Carvalho, Zabaleta, Chivu, Silva, Mario Gómez, Drogba, Essien, Van Persie, Martín Cáceres, Malouda... i molts més que en sortiran les properes setmanes (i llavors ens vénen dient que no tenim jugadors per anar a jugar el bolu d'Aràbia!); i no t'ho perdis: quan de 10 fitxages anunciats, n'encerten un... "XXX ya lo anunció en primicia!". Senyor senyor...

El "modus operandi" que segueix el Barça per fitxar també dóna molt de suc: tant ha millorat Keita en un any, perquè ara que val 14 kilos sigui imprescindible quan l'any passat es podia aconseguir a preu de saldo del Lens francès? Això porta a pensar que la red blaugrana de buscadors de talents fa aigües per totes bandes, no hi veig cap altra explicació, ja que això no és el primer cop que passa. Les nostres xarxes no passen més enllà del Pirineu? Com és que només tenim ulls a Lió i prescindim de la resta d'equips de la tan productiva Ligue-1 quan sabem que la Lliga francesa és un mercat emergent de la que es nutreix la Premier i el Sevilla? I per què éns fa tanta gràcia fitxar a Brasil i Argentina quan sabem que és allà on els intermediaris fan l'agost amb les comissions i on la professionalitat de molts jugadors dura només 2-3 anys? Crec que jugadors del nivell de Geovanni, Rochemback o Maxi López els podríem haver trobat més a prop i a un altre preu...

I l'arribada de Pep Guardiola a la barra del Camp Nou també té el seu punt: he de dir que crec en el projecte Guardiola perquè el veig plenament capacitat i perquè m'agrada que s'aposti per la gent de casa; però no deixa de ser curiós el fet de que a la que se'ns tanquen les portes de les 2 opcions mediàtiques que tenim sobre la taula per ocupar la banqueta ja ens perdem i no sabem on recórrer, tot donant la sensació de que no es treballa aquest tema, que no es porta un control, i que no es rastreja, com caldria, el mercat d'entrenadors. S'ha apostat per la via fàcil??? I és que no deixa de ser anecdòtic que el mister que l'any que ve ens ha de portar, altra volta, a la glòria es disputi aquest cap de setmana l'ascens a la prestigiosa 2a divisió B, al conegut i temut infern del Castillo, tota una prova de foc!!! Malgrat això, Guardiola sabrà treure el millor de l'equip, i serà un bon entrenador pel nou projecte, no en tinc cap dubte.

Tot i que la gestió del Barça en els últims anys ha estat positiva en molts aspectes, crec que ara és el moment de fer autocrítica per veure on s'ha fallat i en què es pot millorar; és aquí on em qüestiono l'adquisició de Piqué, un cas semblant al de Gerard López; cal fitxar (pagant) un jugador que va marxar voluntàriament sense deixar liquiditat? És cert que aquí potser no hagués progressat ni aprés com ho ha fet a Old Trafford, però no deixa de ser un tema a debatre.

Per tancar ja aquesta sèrie de reflexions en versió crítica (durant l'any cal apoiar, ara és el moment de passar balanç i deixar patents les nostres disconformitats), deixaré una frase que vaig llegir no fa pas molt que es podria lligar amb el què comentava en el tema de fitxatges: "si vols fer negoci amb un futbolista argentí, compra'l pel preu que val, i vent-lo pel preu que diu que val; et forraràs!"

Per un bon Barça 2008-2009!

Pedalada nocturna

2008-05-18T12:31:00.005-09:00

Dissabte 24, a Sant Feliu, cita amb el BTT gaudint d'una bona iniciativa que han programat els del BTT Sasserrencs: a les 10 del vespre, pedalada nocturna! Una distreta variant del clàssic BTT diurn que sembla ser que està en alça, o almenys, això confirma el continu creixement d'aquests tipus d'esdeveniments. S'inicia així, la sempre fructífera temporada del BTT a Sant Feliu...

Aquí, sempre hem estat força aferrats al món de la bici: deixant de banda les convocatòries oficials des del BTT Sassserencs, al llarg de l'any és habitual organitzar sortides: Alpens, Gaià, Oló,... i tants d'altres indrets que són testimonis del nostre agonitzar-voluntari (obviant, també, les típiques sortides de diumenge matí). Tot i això, fa temps que tenim entre cella i cella una sortida força ambiciosa, però que per dates i altres raons se'ns resisteix: Els Pedals de Foc, gran entre els grans! Són 6-7 dies d'esforç que, sens dubte, exigeixen una preparació extra i, tot i que ens ho hem plantejat un parell de vegades, no acabem de trobar el moment! El què està clar és que la farem. Quan? No ho sé!

I amb l'arribada del bon temps es dispara l'afició i puja la febre del BTT que depenent de l'any dura més o menys: la majoria de vespres laborables (quan els torneigs folklorics-estiuencs de futbol sala ho permeten), els amants de les bicis fem alguna sortida o altra. El fet d'estar a mitja tarda al sofà/bar de la piscina/etc. i veure l'ascens als ports de montanya del Giro o, sobretot, del Tour motiva, què voleu que us digui! Però topem amb el tema de sempre: quan comences a tenir bones cames, quan agafes la forma i quan realment disfrutes amb totes les de la llei... arriba la temporada futbolera i se t'ha acabat l'estiu! Ja ho diuen, no es pot seguir tot!

El què s'hauria de fer, bromes a part, és una BTT fins a Montserrat, però no a nivell local, sinó a nivell autonòmic: mitja Catalunya foten promeses de pujar a Montserrat si quelcom succeeix i ningú ho compleix! No ens enganyem, és així! I no una promesa... sinó 4 o 5!!! A dia d'avui si no tens cap promesa per complir, no ets ningú! I quan passes per baix a Monistrol, recorres al salvador autoengany i penses, tot cufoi: "què carai, si jo em referia a Monistrol!!!". I apa, tots tranquils fins al pròxim cop que el Barça, el Joventut, l'Espanyol o l'equip d'escacs del poble es trobi en dificultats!!! Sortiria més a compte parar un d'aquells ciclistes que cada diumenge hi pugen, donar-li 10€ i vinga... que aquesta pujada compti per mi!!! No ho heu pensat???...

En fi, ens veiem dissabte a pedalar!

Collita 2007-08: una bona anyada.

2008-05-12T01:57:00.007-09:00

Fi de temporada al CE Sant Feliu Sasserra "B", que vam tancar, en un dissabte plujós, derrotant l'OAR Vic en un dels millors partits del curs actual.

La campanya en l'apartat estrictament esportiu no ha estat la somiada ni molt menys, doncs els 34 punts sumats ens situen a la 2a meitat de la taula, quan a principis de campanya pensàvem aspirar a quedar entre el lloc 6 i 9. L'inici de campanya va ser bo, empatant amb el Vic (campió del grup) i sumant punts en les posteriors jornades que ens situaven a la part alta de la classificació. Però la manca de jugadors disponibles ha estat la principal creu de l'equip, ja que aquest hàndicap no ha permès aconseguir una continuïtat que, sens cap mena de dubte, hagués conjuntat un bloc que, per qualitat, podria aspirar a cotes més altes.

Aquest Sant Feliu "B" 2007/2008 estrenava mister: el vigatà Jordi Vila es feia càrrec d'un equip que mantenia part del bloc de l'any passat, i on també arribaven noves peces per dotar l'equip de major competitivitat. Així doncs, la feina del nou mister era, en primer lloc, conèixer els jugadors i, en segon lloc, aconseguir fer un bloc. I per ser el primer any, l'experiència ha estat prou positiva i, tot fa pensar que en el proper curs 2008/2009 sota les ordres del mateix tècnic i ja amb un bloc compacte i cojuntat, les coses poden sortir molt millor.

Malgrat que els resultats no han estat els òptims, em quedo amb una grata i magnífica sensació de com ha anat tot plegat. A nivell de vestidor ha estat un dels millors anys que recordo, s'ha creat un autèntic grup, una bona pinya! Els rondos dels entrenaments han estat per enmarcar, i els divendres vespre-nit s'han convertit en un dels moments esperats de la setmana. I després cap a veure l'Arturu on, com és tradició, hi ha hagut sopars divendres si i divendres també, que, en totes les ocasions, s'han allargat fins a les tantes, i... anècdotes, les que volgueu! I els dissabtes després del partit "sant tornem-hi": més Panxu, més Eskitx, més Natxa, més Rex, més Yuca, més Sequet, més Murillo, més Cusquilla, més Boleta, més Bob, i més...molts més d'altres...! I és que si quan els resultats no acaben de ser del tot bons, ja es manté aquell bon rotllu... imagineu-vos si l'any que ve estem a dalt!!!

A la foto, part de la plantilla; a dalt (d'esquerra a dreta): Circuns, Miquel, Jordi, Jaume, Soler, Lluís, Serrat, Joan i Roki; a baix (d'esquerra a dreta): Rubèn, Marc, Daniel, Will, Guillem, Héctor i Raül. I els que falten: Valentí (cedit a la la Lliga Irlandesa...), Sabartés, Pepe, Grau (reforç en certs moments), Riki, Òscar i un tal César (desaparegut en combat).

Quan pares a pensar el què ha donat de si aquest any -que és molt!-, ja et venen ganes de iniciar la nova temporada. De totes maneres, algunes coses farem a l'estiu...

Ibrahim Ba, un somni o un malson?

2008-05-11T07:29:00.008-09:00

Ibrahim Ba (1973, Dakar) encarna l'esportista que en pocs anys passa de ser considerat una gran promesa a desaparèixer del primer nivell arrossegant-se, sense haver demostrat res i fuetejat per la fama. El cas de Ba, però, té quelcom de peculiar, quelcom relacionat amb les segones oportunitats.

Ba, Ibou en l'argot futbolístic, es va fer un nom a les files del Girondins de Burdeos, on va agafar el relleu deixat per Dugarry per així convertir-se en l'estandard d'una gran fornada de joves que van portar l'equip d'Aquitània a les portes de guanyar la Ligue-1; les seves galopades per la banda del Parc Lescure no van passar desaparcebudes pels grans clubs europeus, i ben aviat Milà i Barça van veure en ell un talent a tenir en compte. Així l'estiu del 97, i considerat com una de les noves joies, va agafar les maletes rumb Milà, on jugà una temporada molt fluixa, sense aconseguir fer-se un lloc a l'onze i quedant fora de la selecció francesa d'Aime Jacquet que, per postres, acabaria guanyant el Mundial. Aquí comença el principi del final del Ba futbolista...

Ba, futbolista de moral fràgil i d'aspecte al més pur estil Dennis Rodman, no va saber encaixar ni superar aquest cop. Enfonsat, el senegalès de nacionalitat francesa, va decidir canviar d'aires i emportar-se la seva frustració cap a un altre indret amb l'intenció de recuperar el seu millor nivell. Ba firmava pel Bolton anglès, però a Anglaterra no va fer més que donar la raó a aquells qui deien que es tractava d'un jugador sobrevalorat; segon fracàs seguit i segona decepció que topava amb una moral ja prou baixa de per si. Se n'anà a Turquia i a Suècia, dos campionats secundaris que van donar crèdit del devallar sens fi d'un Ba acabat. Al 2006, ja fora del primer pla futbolístic, fitxava pel modest Varesse de la serie C italiana (equivalent a la tercera de la LFP), on va anotar 5 xixes en 10 partits però on no se sentia massa a gust per culpa dels continus i agobiants problemes personals sota els que vivia.

Així doncs, Ba, més baix que mai, es va plantejar la retirada, tot i que el Varesse parlava d'oferir-li la renovació. El jugador estava desmotivat, en plena depressió, decebut, en un trist 2n. pla, lluny de la fama i el glamour que gairebé tocava 8-10 anys enrere. A més, tot plegat ho agreujava la delicada situació econòmica del jugador, que estava arruïnat. Vista la situació, res feia pressagiar quelcom positiu en la seva vida (ja no només en l'aspecte purament futbolístic...), que semblava evocada a una progressiva degradació.

Aquí és quan apareix, del no res, el bo de Clarence Seedorf, amic personal de Ba i futbolista del Milan que mou fils per tal de que Ba pugui entrenar amb el Milà amb l'única intenció, a priori, de refer la seva vida, reorganitzar-se i retrobar l'estabilitat. Seedorf convenç l'entitat presidida per Berlusconi, i el mister Ancelotti i dóna l'OK. Estem al juliol de 2006 i l'única intenció és la d'admetre els jugadors als entrenaments per fer-li un favor, res més. Però la vida dóna molts tombs i avui, gairebé 2 anys després, Ba ha entrat a la convocatòria per disputar un partit oficial.

Possiblement Ba, de 35 anys, no disputi cap minut però el cert és que ha sabut reconduir la seva vida i convencer a un entrenador (que en un principi no semblava massa predisposat) de que encara pot donar alguna cosa positiva en el món del futbol. Quan semblava tot tirat per la borda, ha estat quan ha aparegut aquell Ba que va deleitar mitja Europa amb un gran futbol que, per unes determinades raons, no va saber mantenir. Tard en l'aspecte futbolístic, si! Però amb molta vida per davant...

I tot gràcies a Clarence Seedorf, l'ànima bona de l'història.

Setmana tràgica

2008-05-08T13:00:00.014-09:00

Companys, estic de volta al bloc i no pas precisament per aportar masses bones noves a la comunitat futbolera del nostre país...! 99 anys després, hem viscut una nova setmana tràgica... ni al centenari hem pogut esperar!!! Seré breu!

Fa poca estona he arribat de Montjuïc on l'Espanyol ha caigut derrotat davant un pràctic Atlético. Pensava que avui si, que avui guanyàvem. Però no...! Seguint la tònica de les darreres setmanes, l'equip ha estat desencertat i apàtic, encomanant aquest sentiment a una afició ja força desencoratjada a aquestes alçades de la temporada on, l'únic objectiu és acabar amb un xic de dignitat. Una llàstima, doncs l'inici de la campanya era per somiar i disfrutar...

L'Espanyol no m'indigna, no està obligat moralment (ni per pressupost) a certes fites a les que si ho està el Barça. I el Barça m'indigna. Ens indigna. A mi i a la gran parròquia blaugrana que encara confiàvem en ells. I mira que ens havien anat avisant del fet de que eren una banda i no un equip. Però nosaltres erre que erre, confiant, donant més i més oportunitats a una colla d'individus que han demostrat que poca sang els córre per les venes. I per indignat i clar en Pou de RAC-1, amb unes declaracions encertadíssimes i contundents que deixaven patent la frustració que ha aconseguit generar aquest "equip". On està l'honor? Ens és igual perdre al camp del Calahorra que al Santiago Bernábeu? Qui s'han pensat que són aquests? Com diu el Cucut... "encara riuen aquests!!!". I el pitjor de tot, la sensació que et deixen: un "tant se me'n fotisme" tremendo, en una plantilla que, per sous (i no per ous...), hauria de guanyar la Lliga a la jornada 30!!!

La primera reacció que et ve al cap és la de netejar i començar de zero; deixant de banda els cracks, Abidal ha de ser el primer a marxar; què li ha passat en aquest? De portent físic a piltrafa humana en 2 mesos? Em perdo, no ho entenc. Comet un penal per partit i segueix a l'onze de forma indiscutible. Què passa aquí? Diuen que el Liverpool ens n'ofereix 15 kilos??? agafem-los, homes de poca fe!!! I si els hi ha de fotre més gràcia, els hi emboliquem amb un llacet i tot (i de regal la "Barbie" Giovani...); ja hem pecat masses vegades pel mateix, no ens pot passar el mateix que amb en Ronnie (valgui per aquest la frase del Cucut), que fa 2 temporades ens en donaven 100 milions i ara l'haurem de regalar. I Eto'o? On és? Sempre el primer a xerrar i fotre foc a l'assumpte, però quan s'ha de donar la cara mai no hi és! Que se'n vagi a la Copa d'Àfrica tot l'any, ha quedat més que demostrat quines són les seves preferències.

Així doncs, el pal de paller del nou projecte haurien de ser els de casa: Messi és un puntal, i al seu voltant es pot construir un molt bon equip, amb jugadors tan vàlids com Valdés (necessita competència per centrar-se), Milito, Sylvinho (per què no? Ni que faci les tasques del vestidor, un que lluita ens l'hem de quedar!!!), Iniesta, Xavi (si Xavi! Tot i ser el blanc de moltes crítiques almenys mostra actitud), Bojan (d'aquí 2 anys, ara és un pèl aviat), ¿Deco?, la Yaya, Titi i alguns reforços interessants. M'acabo d'assabentar que el nou mister serà el Guardiola. Bé, m'agrada, tot i que jo seguiria amb Rijkaard (a l'igual que em passa amb Deco, encara hi confio). Rijkaard és l'arquitecte i el psicòleg d'una plantilla que ens va donar una Champions, entre d'altres títols. Però bé, com que en aquest club guanyem la Champions cada 5 anys, el bagatge de Frank els ha semblat esqüet! El trobarem a faltar, i sinó... al temps!

Ahir tots haguéssim plegat veles! Avui, ja ho veiem diferent, i d'aquí 2 setmanes ja ens veurem campions d'Europa 2009 amb el fum que ens hauran vengut! Una bola massa gran que, cada cert temps, acaba petant!

Qüestió de cicles... com tot en aquesta vida!

PD: Abidal fora, si us plau!

De nou en un Sant Feliu - Castellterçol

2008-04-13T12:58:00.002-09:00

Tarda productiva la d'aquest dissabte al Municipal de Sant Roc, on ens hem imposat amb certa comoditat a un inoperant Castellterçol.

Hi ha partits dels que es poden extreure vàries lectures, però aquest no és el cas. El 3-1 d'avui crec que és el resultat d'un matx que té com a única lectura la superioritat incontestable dels locals. Xixarros de Téllez (falta directa), Lluís Tomàs i Joan Tomàs (la dupla Tomàs comença a fer miques les defenses rivals...).

Hem sabut portar el pes del partit en tot moment, i això s'ha notat: sabent crear ocasions amb certa facilitat i arreplegant-nos quan calia. Tot i això, pels voltants del minut 60 una sèrie de rebots desafortunats han posat l'1 a 1 al marcador, resultat que no reflectia el què s'havia vist fins al moment i que donava al Castellterçol un botí immerescut. Aleshores pensareu que potser ens han aparegut els nervis? Doncs no! En contra del què es podia pressagiar, els següents 20 minuts del Sant Feliu B han estat molt incisius i encertats, i d'aquí que hagin arribat les 2 darreres dianes que ens han donat 3 punts que poden ser molt interessants si som capaços de seguir sumant en aquestes 4 jornades que encara resten per finalitzar la lliga.

El partit d'avui també ha suposat l'últim partit de la temporada del "Pelu" (Valentí) amb nosaltres; dimecres posa rumb a Irlanda, però esperem tornar a comptar amb ell de cara al curs 2008-09. Al minut 83 ha estat substituït (si si, ha aguantat com un autèntic xaval fins al 83)i s'ha emportat una bona ovació, i és que el fet de que la teva gent valori la feina ben feta, no té preu.

Al lloc del "Pelu"... he entrat jo; si nois, després de mesos de lesió torno a entrar en la dinàmica de l'equip (entre pitos i flautes uns 4-5 mesos; del 24 de novembre fins ara només he pogut disputar 1 partit, contra el Brull-Montanyà). I que llarg s'ha fet! Sensacions extranyes a l'arribar un moment que portava molt de temps esperant: satisfacció per ser-hi, però respecte, por i incertesa al pensar en com podria respondre la zona afectada al saltar al terreny de joc. Un cop dins sensacions brutals: de tornar a sentir-me futbolista, de tornar a tocar futbol, de tornar a tenir la pilota als peus, de jugar a Sant Feliu,...en fi... unes sensacions que ja no recordava com de grans podien arribar a ser.

Ens veiem al Sant Bartomeu-Sant Feliu de dissabte vinent...

Què en serà de nosaltres?

2008-04-07T08:55:00.008-09:00

Els culés tenim per davant una setmana trascendental; les expectatives, en la majoria de casos, no preveuen, ni de bon tros, un èxit blaugrana...

El Barça d'handbol camina decidit cap al precipici després de fer el ridícul a Kiel; dissabte se'ls presenta el 2n. assalt, però ni l'esperit Palau sembla ser, ja, prou vàlid per capgirar una situació gairebé irreversible.

Els del futbol sala tres quarts del mateix: incapaços de demostrar el perquè s'havien dipositat tantes esperances en ells... que si PC, que si Fernandao,... no res, venent fum, com sempre!

I del futbol... què dir-ne; per mi, el partit d'ahir, tot i que no el trobo excessivament patètic comparant-lo amb d'altres bírries de la temporada, si que va ser la gota que va fer bessar el got. Em nego a creure en aquest equip.... un nou desengany per la col.ecció.

I per estrany que sembli, espero neguitós el partit del Barça de bàsquet a Israel. Tot i haver criticat l'equip en la decepcionant era Ivanovic, em motiva especialment el partit del dijous, si nois! El duel de Tel Aviv és dels que fa gran la competició; l'Axa Barça, que se les haurà amb el ja no tant tot-poderós Maccabi, té les seves possibilitats. Els últims bons resultats sembla que han relegat a un segon pla el pessimisme que ha envoltat l'equip durant tota la temporada. Es veu un equip unit, amb classe, amb lluita, potser amb més entrega que no pas encert...i al que segurament la llosa d'haver de ser un equip campió ha pesat massa, igual que la difícil adaptació d'alguns jugadors cridats a ser importants dins de l'equip, i el fet de tenir el tirà Ivanovic en la figura d'entrenador.

Hi ha capacitat i és el moment: ara és quan hem de creure amb l'Axa Barça. Vázquez, Basile, "Juzééép" Sanchez, el gran capità & Co poden destapar el tarro de les essències a Israel...

El Matagalls

2008-04-03T12:40:00.005-09:00

El dia després del naufragi culé a les (aparentment) tranquiles aigües del Ruiz de Lopera, i poca estona després d'haver perdut una hora pel camí,... hi seguia havent vida, i de deixar-ho clar se'n van encarregar una colla de membres del Bandolers que van enfilar el Matagalls el passat diumenge al matí.

A quarts de 8, hora de valents en un diumenge, sortien de Sant Feliu uns 10 membres del grup amb ganes de fer un dels cims del Montseny. Malgrat la nevada de la setmana anterior i les no més idònees condicions meteorològiques, l'acte del club va tirar endavant sense masses contratemps.

Des del blog dels bandolers ben aviat es podrà seguir l'actualitat del Club, i és que amb la sortida del passat diuemenge iniciem una nova temporada que arriba repleta de reptes i d'ambició.

Es pot ser "imbècil" per elecció?

2008-03-24T01:39:00.004-09:00

Aquest titular, lletra d'una de les cançons del Gavaldà i els seus, em va circular pel cap una i altra vegada el passat dimecres a la nit. Aquí llenço un altre capítol de vivències a la metròpoli.

Al món i a la vida hi ha de tot; és més, en la diversitat hi rau la grandesa; però no tota diversitat tendeix a augmentar la qualitat d'una societat que, com tota espècie, gaudeix a les seves files de 4 "cracks" que, en el seu dia a dia, regalen escenes en les que un pot arribar a passar vergonya aliena. Com bé podreu deduïr, hi ha alguns individus que el dia que a classe ensenyaven a ser normal van arribar tard...

Situem-nos a la Diagonal, a les 20:30 aproximadament. Semàfor vermell. Es nota que comença un pont interessant, un pont dels macos: l'Ibiza carregat fins a la bandera -si portés mantes i 15 persones més al cotxe, hi hauria qui podria pensar que baixo cap a l'estret-, els meus dits que ja gairebé no recorden el què eren les ungles -ja se sap, l'emoció dels 5 dies de festa té aquestes coses-, i molts més detalls. Jo, dins el món del meu petit Ibiza, vaig badoquejant tot esperant que el semàfor es foti verd mentre va sonant Fix You de Coldplay. Cauen 4 gotes per donar pressa a qui passeja tranquilament i poca cosa més.

Amb tot, el semàfor dels cotxes segueix vermell i el dels vianants verd. Al moment, el dels cotxes passa a àmbar tot demanant precaució, ja que el dels vianants segueix verd. Amb això que veig que comença a creuar un senyor que va fent footing, ell tot pinxo, amb caputxa al més pur estil Rocky Balboa que arrenca el somriure a més d'un; al temps que Mr. Footing passa just a mig pas zebra apareix del no res el Kevin Scwantz de torn, amb una scooter tunejada de dalt a baix que sembla de tot menys una moto. El brrrrmm brrrmm (més propi de motor d'un tractor i molt lluny de l'agradable zzzmmm zzzmmm que correspondria a una moto) alerta de que en Mr. Tunning poca intenció té de frenar. I així és. Tonto l'últim. Mr Tunning, més encaparrat en donar la nota i mostrar-se com el rei de l'asfalt barceloní que no pas en cap altra cosa, passa ferm i xulesc a poc més de mig metre d'en Mr. Footing. A poc més de 30 metres hi ha un semàform en vermell, així que Mr. Footing aprofita per recriminar-li al Neng en versió motera la seva majúscula imprudència. Sorprenentment, Mr. Tunning encara vol tenir raó i sembla amb ganes de discutir. Els presents restem sorpresos al veure tal actitud, doncs el més lògic seria que admetés la culpa, callés o demanés perdó. Però res, segueix entestat a fotre un ridícul de cullons. Finalment, l'hereu de Rocky, demostrant molta més intel.ligència i saber ser, decideix seguir el seu camí.

Enfilo ja l'últim tram de la Diagonal encara repassant el què ha donat de sí tot plegat. Un episodi per reflexionar i que em confirma el fet de que ser imbècil és una opció que hi ha qui escull de forma ben legítima.

Quan s'hi fica més pa que formatge...

2008-03-17T13:19:00.007-09:00

El món rutlla? La notícia de l'imatge ho posaria en dubte! Avui al matí, tot fent una ullada a la red per fer-me una idea de com es despertava el país, la meva vista ha topat amb la notícia que es veu a l'imatge i, lògicament, m'he proposat de fer una reflexió/crítica/anàlisi per intentar saber on anirem a espetegar de seguir en aquest camí. Primer m'ha fet gràcia, no us enganyaré; però pensat fredament, dubto que sigui una notícia a destacar...

Ara que no fa massa que ja hem entrat en l'era post-tomàquet (ha costat Déu i ajuda que censuressin tot aquell escàndol televisiu), jo creia que ja estàvem a resguard de l'atac constant d'informació bassura a la que ens tenien sotmesos des de certs mitjans informatius (atacs que majoritàriament venien de més avall de la frontera). Però no, jo ho devia tenir mal entès; a Catalunya gaudim de premsa de qualitat, les coses com siguin; però, per altra banda, també ens avassalla la moda d'alguns diaris gratuits (finançats únicament amb publicitat) que maximitzen el nombre d'exemplars sacrificant la qualitat i el rigor informatiu, en favor de notícies més sensacionalistes; qui paga mana, així que són els enunciants qui porten el timó d'aquests diaris i als qui, evidentment, els interessa ampliar el ventall de lectors potencials. Què tira més? Un "l'IPC augmenta un 2% en els darrers 12 mesos"? O un article amb un títol sensacionalista on es desgranin les peripècies de 4 iluminats que no tindran la més mínima repercussió en el dia a dia com és el cas? Què assegura més lectors? Un "L'atur decreix respecte el mateix període de l'any passat? O un "detingut un home que caminava nu pels carrers de Barcelona?" Malauradament, tots sabem la resposta.

El què ens és curiós sovint passa a davant del què ens és realment rellevant.

La primera de moltes

2008-03-09T00:59:00.005-09:00

Avui fa just una setmana que una colla de santfeliuencs (i algun de l'Estany) ens vem decidir per fer una sortideta de poc més de 40 km's en BTT. L'iniciativa made in Jordi de Cal Boixeres ens va convèncer, doncs el fet d'entaular-nos a mig fer per gaudir d'un bon esmorzar era una justa recompensa que ens va fer acabar de donar el sí definitiu (també és cert que la proposta se'ns va fer al Bart després de guanyar el Moià per 2 a 0, així que l'eufòria del moment també ens hi va empènyer!).

A Sant Feliu ens agrada el BTT, hi ha afició. Alguns en són practicants habituals; la resta som d'aquells que el dia que ens engresquem fotem 50 km's i arribem a casa gairebé amb el suero enxufat, amb rampes per mig cos, i passem tota la tarda al sofà (amb gel per relaxar la musculatura) tot prometent no tocar la bici en els propers 2 mesos; la veritat és que ja sigui per manca de temps, per incompatibilitat amb d'altres esports o simplement pel fred de l'hivern, no solem fer masses sortides conjuntes. És per aquest motiu que ens hem proposat de fer una sortida en grup el primer diumenge de cada mes. Aquesta primera matinal va consistir en una tranquila Sant Feliu-Gaià-Sant Feliu.

La propera sortida serà ja la del mes d'abril, i ja es parlava d'una proposta un pèl més agosarada: Sant Feliu-l'Estany-Sant Feliu. A priori, entenc que pot ser durilla, però què carai, si hi ha esmorzar pel mig, som capaços d'això i molt més! De fet, 2 dels integrants de la sortida fins a Gaià van venir amb cotxe a esmorzar, si senyor!

Pel què s'ha comentat de cara a aquesta 2a sortida ja hi ha més gent animada i esperem ser, novament, una bona colla per seguir disfrutant a cops de pedal.

Totti, Totti, Totti: “Arrivederci Bernd!”

2008-03-06T14:41:00.005-09:00

Roma està d’enhorabona; avui dijous, la ciutat de l’amor etern gaudia d’un dolç despertar, doncs les notícies ho deixaven clar: ja hi ha relleu! titulava, eufòrica, la premsa romana. Després de segles buscant un líder, necessitats de la figura del capo, i orfes ja fa massa temps de Juli Cèsar, per fi els romans tenen un ser al que poder venerar: aquest no és cap altre que Francesco Totti, gran càpita i ànima incomfusible d’una Roma que ahir va enterrar les il.lusions madridistes tal i com, segles enrere, els romans de Cèsar havien fet amb l’Hispania del moment.

Totti, timoner de l’equip d’Spalletti, és un Déu a Roma. L’afició d’altres esquadres li reten devoció, i això no és fácil que passi en un futbol tan radical com el Calcio, on els tiffosi són “els que més” en tot el que fan, tant per la part positiva com per la part negativa: capaços d’animar com ningú i fanàtics com pocs però també, alhora, capaços de fotre’s un pet de nates d’aquells que fan mal només de veure-ho per la tele. En fi, que el què ha aconseguit Totti té molt de mèrit, no ens enganyem, i és que no oblidem que s’ha carregat l’equip a l’esquena per tal de superar un rival molt superior (i el mateix va fer per portar a l’azzurra a coronar-se a Alemania 2006). Veure per creure…

Malgrat estar tocat per la mà de Déu en els terrenys de joc, els qui el coneixen diuen de “il bambino” Totti que, fora del camp, no és precisament un dels descendents de Minerva (deesa romana de l’intel.ligència) ; l’altre dia, tot ullant unes pàgines esportives, vaig llegir un article en pla humorístic on es deixaven a l’aire certes capacitats de Totti ; es veu que fa cosa de 3 o 4 anys se li va cremar part de la casa, i un periodista comentava: “malauradament l‘incendi ha fet malbé la valuosa biblioteca de Francesco, és a dir, ha cremat els 2 llibres que tenia; i el pitjor de tot és que el segon encara no l’havia acabat de pintar!”.

I el millor de tot: l’amic Bernat ja no somriu; i doncs, jove bigotut? Al finalitzar la primera volta era un pou sense fons de prepotència i ambició, i avui les coses poden haver donat un tomb imortant: si bé diuen que compta amb molt de crèdit i amb tot el suport dels peixos grossos de Chamartiín, no seria d’estranyar que ben aviat s’acabés convertint en l’ase dels cops de l’airada afició blanca que veu com any rere any el seu equip fa el ridícul a la màxima competició continental.

Totti té veu i vot a l’Olímp del futbol; en canvi, d’altres que ja es veien a les cotes més altes del futbol hauran d’esperar un xic més, doncs s’ha confirmat que sense ofici és difícil aconseguir els objectius.

No country for old men???

2008-02-26T12:35:00.005-09:00

En contra del què pugui semblar, no tinc pensat parlar dels Òscars ni de res del què envolta Hollywood, la catifa vermella i tot aquest show tan americà; o almenys, a priori, aquesta és l'idea que tinc (mai se sap com pots acabar un post...).

Qui faci l'afirmació "no és país per a vells", pot fer referència a molts temes. Ara bé, evidentment no pretén tocar el tema de l'esport. I si ho pretén, va errat i molt. Si ja ens va sorprendre en el seu dia la llongevitat del català Joan Creus o de l'italià Amadeo Carboni en l'esport d'èlit, ara sembla que ha arribat una nova onada d'esportistes ja veterans i amb dilatades carreres que continuen amb l'objectiu de seguir demostrant la seva validesa, i que es resisteixen a penjar la bici, les botes o el què faci falta; i és que té molt de mèrit mantenir-se anys i panys batallant entre els més grans de la disciplina.

En el darrer mig any, 3 grans esportistes ja retirats han optat per tornar a creuar la tanca i apuntar-se, altra volta, a la dinàmica i la rutina de l'esportista professional: parlo de Mario Cipollini (un dels millors esprinters de l'història del ciclisme), d'Andre Turner (autèntic rodamón del bàsquet) i d'Andrei Xepkin (col.leccionista de títols d'hàndbol). I si a ells els en sumem 2 que encara no han fet aquesta "va-i-bé", que encara no s'han apunta a la moda d'aquest "ara hi sóc-ara no hi sóc", i que es mantenen en plena forma malgrat el pas dels anys (Alberto Espil i Darrel Middletton), doncs ja tenim un repocker de vells rockers que es resisteixen a dir adéu.

El cas d'Andrei Xepkin és interessant, doncs és el típic cas en què l'esportista passa 4-5 anys parlant de retirar-se i quan realment dóna el pas, poc temps en resta allunyat. Xepkin tornava a les pistes només mig any després d'haver-ne marxat, a les files del Kiel alemany; a l'inici d'aquesta temporada, ja amb 43 anys, s'enrola al seu estimat Barça, ara entrenat per Manolo Cadenas.

El cas de Mario Cipollini m'alegra, doncs el ciclista de Lucca sempre ha despertat la meva admiració per la seva condició de número 1 com a sprinter mundial, vencent durant anys a les millors etapes de Tour, Giro i Vuelta i convertint-se en campió del món l'any 2002. SuperMario tornava el passat gener a l'edat de 40 anys, disposat a embutxacar-se un bon grapat de quartos més que nos pas a seguir col.leccionant victòries. I és que el seu retorn té un rerefons econòmic ja que els entesos comenten que passa per una delicada situació econòmica que l'ha obligat a prendre la decisió. Així doncs, sembla força evident que s'arrossegarà per les carreteres, però malgrat això, sempre ens quedarà el record d'aquelles moltes tardes d'estiu vibrant, des del sofà, amb la capacitat d'esprint de l'italià. Brutal.

El bo de Turner torna per fer la funció de salvavides d'un decadent La Palma, de la lliga LEB. Amb 42 anys a l'esquena, el menut i honest base nord-americà torna a vestir-se de curt per donar-ho tot, com sempre ha fet. Molt lluny queden ja aquelles brillants temporades en què els grans de l'ACB es disputaven el fitxatge del "mag de Memphis", destacat anotador que va brillar al Joventut i al Caja San fernando entre molts d'altres.

Pel què fa a Espil i Middletton, digui el què digui em quedaré curt. Ho van donar tot i ho segueixen donant tot pel bàsquet malgrat passar la barrera dels 40. El primer segueix tenint un rol força destacat al Ricoh Manresa (es manté com un dels millors triplistes de l'ACB) i l'afició del Nou Congost li té una estima especial; respecte Middletton, destacar la funció psicològica del pivot dins del grup: té una presència gairebé testimonial a les rotacions de l'Akasvayu Girona, però és peça clau alhora de gestionar i equilibrar la moral del vestidor.

El jovent empeny amb força, no hi ha dubte; però per molt que en el món actual les coses canviïn a un ritme descomunal, l'experìencia sempre seguirà sent un grau. Ja ho veuen...

Primer plat a Celtic Park

2008-02-18T23:44:00.002-09:00

Tot just ens acabem d'entaular i ja ens trobem el primer plat flort: el Celtic de Glasgow es creua en el nostre camí a vuitens de final i, si bé partim com a favorits, cal estar a l'aguait.

La visita del Barça a Celtic Park és un orgull per tot culé català, doncs visitar terra escocesa sempre té aquell plus afegit fruit del paral.lelisme -salvant les distàncies- entre la nostra terra i l'Escòcia de l'històric William Wallace i és que tenim el tret comú d'haver estat terres i països que històricament hem viscut sota l'opressió.

Glasgow és ciutat de celebritats; allí, entre molts d'altres hi va néixer un dels precursors de l'economia moderna, referent per tot economista, pare de teories tan predictives i elaborades com la de la mà invisible i la de l'avantatge absoluta: Adam Smith (a la UB el veneràvem; per entendre’ns vindria a ser el què Marx és per molts sociòlegs, és a dir, un dels grans de la matèria). L’Escòcia de segles enrere era un referent per la resta del continent. Ja en els nostres dies, també apareixen per allà d'altres fenòmens com els Franz Ferdinand, Texas o Mark Knopfler.

Fent un primer tast, la tensió de les grans cites ja es palpa i l'ambient ja es comença a animar; la prèvia dels partits importants ja les té aquestes coses, i un exemple n'és el You'll Never walk alone, que sona una i altra vegada en programes esportius, telenotícies,... i és que el mític himne no és únicament propietat de l'afició d'Anfield.

Què millor que començar a fer gana en aquesta edició de la Champions amb un aperitiu d'aquest calibre? L'equip de Gordon Strachan té una de les millors plantilles de la seva història, doncs el fet de superar la Lligueta de grups els ha permès invertir i jugar fort en el no sempre efectiu mercat d'hivern. Compten amb jugadors de cert prestigi a nivell europeu com són l'holandès Vennegoor of Hesselink (ex PSV i culé fins la mèdula), el grec Georgios Samaras (una autèntica perla, pel qual s'havia interessat l'Espanyol) i l'escocès Mc Geady (en parlen meravelles...) ; Massimo Donati hi aporta consistència, Nakamura (avís per navegants: no confondre'l amb el que es canvia el cap a l'anunci del Clio) precisió i classe, Hinkel (ex-Sevilla) profunditat... i així fins a arribar a Gravesen que hi aporta polèmica, mal rollo i caràcter (els més entesos diuen que aquest any, a més d’escopir, agredir, ensenyar les pilotetes, i queixar-se , també es dedica a jugar a futbol! Carai!)

Evidentment tot el què no sigui passar a quarts serà un cop dur per la moral culé, una moral que enguany no va massa sobrada. A nivell econòmic, a nivell esportiu i a nivell de prestigi seria una bofetada amb totes les de la llei, d'aquelles de mà oberta, que deixaria com a simples anècdotes les contínues "collejas" que ens han anat donant a la Lliga. Tot el què sigui quedar fora d'Europa no tindria justificació possible i segellaria el definitiu final d'un cicle que, segons el meu parer, ha estat molt gloriós, les coses com siguin; tot plegat implicaria un replantejament de la situació que ens hauria de conduir a un nou projecte en vistes a la propera temporada. No hi hauria consol, cert! La ferum a fracàs tardaria a deixar l’equip, doncs estem consumint uns productes que fa una temporada i mitja que estan caducats. Però la vessant menys negativa, ens portaria a veure un equip amic a quarts, si bé aquest fet anecdòtic no reduiria la nostra emprenyamenta.

Caldrà rosegar bé, no sigui que el què considerem un dolç s'acabi convertint en un òs.

Vitòria verd-i-negra

2008-02-11T14:13:00.000-09:00

Ahir diumenge, Vitòria es va tenyir de verd-i-negre: el Joventut campió de la Copa del Rei 2008.

L’espectacular Buesa Arena es va rendir a l’evidència d’un equip que va practicar un bàsquet atractiu, atrevit i de qualitat. L’afició basca, sempre senyora, va acabar d’empeus, aplaudint un equip que ha passat per sobre de 3 grans del panorama basquetbolístic del moment: Pamesa a quarts, Reial Madrid a semis i el Tau a la gran final, casi res! 3 veritables òssos que van acabar doblegant els genolls davant del vendaval de joc del conjunt català. Feia molt de temps que no vibrava tant veient un partit de bàsquet.

Així doncs, 11 anys després de guanyar la Copa del Rei per última vegada, els badalonins van tornar a coronar-se en una competició espectacular, doncs el format és esplèndit i això converteix la l’esdeveniment en una autèntica festa del bàsquet

A quarts, Douglas i Williams –les teòriques estrelles del Pamesa- no s’explicaven el correctiu que havien patit de mans d’un gran DKV. Això era divendres i 24 hores després vam gaudir d’una nova ració: aquest cop la víctima va ser el Madrid de Plaza que, contra pronòstic, va defallir davant l’encert des de la línia de 6’25 de Rudy, Mallet i Jagla. Victòria i cap a la final. I allà el rival era un Baskònia que estava disposat a sentenciar per la via ràpida amb el suport d’una afició totalment entregada. Però ni amb això, ni tampoc amb un espectacular Teletovic (80% en triples) van acabar amb la Penya; Aíto va saber jugar les seves cartes amb encert. 80-82, botzina, i la copa cap a Badalona. I Rudy MVP del torneig. No es pot demanar més.

Si mirem uns 14 anys enrere (1994), la Penya es trobava en ple cicle victoriós, i és que l’aleshores 7UP Joventut s’acabava de proclamar campió de Europa amb el ja històric triple de Corney Thompson. Res feia pensar que s’acostava una travessia en el desert que duraria poc més d’una dècada, i és que des d’aleshores el camí del Joventut ha estat complicat i s’han hagut de treure recursos d’on no n’hi havia per superar una època dura pel club. L'entitat no tenia un rumb definit i no hi havia idees per fer revifar el club. Però fa 5 anys, va aparèixer Jordi Villacampa com a president i va contractar Aíto per tal de construir un projecte guanyador a llarg termini que fa 2 anys ens va donar la ULEB, avui ens proporciona una Copa del Rei i demà qui sap, esperem que noves alegries.

La Penya torna a ser gran.

Titan Desert 2008

2008-02-04T13:17:00.000-09:00

Marroc. 27 d'abril de 2008. Cita amb l'aventura.

Aquest és el lloc i la data d'inici de la Titan Desert 2008, competició què vindria a ser el París Dakar en versió BTT. Estem parlant d'un trencacames només a l'abast dels més valents sobre la bici, i és que no només requereix una extraordinària preparació física, sinó també una bona fortalesa psíquica: si, aquell concepte tan simple, però alhora tan difícil com és el saber patir, com és el tenir capacitat de sacrifici.

La Titan Desert no té la repercussió mediàtica ni el glamour ni tampoc el pressupost d'altres disciplines del món de la bici -com podrien ser el Tour o el Giro- però si que ofereix la possibilitat de viure noves sensacions i noves maneres de competir en un espai ben poc freqüent. I és que la cultura, els ideals i la moral d'aquest raid són el seu tret diferencial; més que una competició és un repte.

Consta de 5 etapes d'entre 80 i 130 km's, 1 de descarat perfil montanyós i la resta desèrtiques.

La llista de d'inscrits és d'autèntic luxe, doncs hi prenen part grans mites del ciclisme com són Laurent Jalabert o Claudio Chiapucci. El guanyador d'antany, el català Melcior Mauri, repetirà a la prova. Però el millor de tot és que l'inscripció està oberta a tothom, tant a professionals com a amateurs, sense distinció, tots englobats dins del mateix pack.

Qui creia que esforç, sacrifici i competitivitat no es podien complementar amb solidaritat i companyerisme?

On pares, amic?

2008-01-31T11:34:00.001-09:00

Amic Henke, ja fa més de 2 temporades que vas deixar Barcelona per tornar a la teva freda i gèlida Suècia. Hi ha qui diu que ningú és profeta a la seva terra, però tu ets l’excepció!

Ja fa temps que vas deixar de celebrar els teus gols –que segueixen sent molts- amb la nostra elàstica; ja fa temps que el nostre gol ja no porta el teu segell; aquell estil tan particular ha deixat pas a un ambient un xic més galàctic, però amb els números a la mà, menys efectiu.

Diuen que els nens arriben amb el pa sota el braç; tu ho vas fer just al revés: vas arribar ja de gran i vas marxar amb una Champions i dues Lligues al sarró! L’història més recent ens deixa abundants mostres de que no és gens fàcil sortir de casa nostra per la porta gran, però el cert és que tu vas deixar un grat record en una plaça futbolística tan exigent com tradicionalment ha estat Barcelona.

Avui encara molts trobem a faltar la teva forma d’entendre el futbol: mancat de velocitat, no massa dotat tècnicament, però amb una intel.ligència brutal per llegir els partits, amb uns moviments de murri, amb grans dosis d’oportunisme i amb gol. Molt gol. Quant de gol! Si fossis un medicament series un « comprimit de gol », del que el Barça n’hauria de fer un ús immediat si és que encara vol aconseguir algun títol aquesta temporada.

El primer dia que vas posar els peus al nostre santuari, ja vam percebre quelcom extraordinari: hi havia química i hi havia respecte, sensacions que ben aviat van deixar pas a un gaudi recíproc entre tu i l’afició. Vas saciar les nostres preferències com pocs han fet i és que tu feies de l’esport una filosofia de vida, i això es notava.

Molts no et valoraven quan eres un dels nostres; frases de l’estil “aquest tio ha vingut a jubilar-se” o “és molt fácil jugar en aquest Barça” eren el pa de cada dia. El temps ha parlat per si sol i ha dictat sentència. I és que quan un deixa un bon record arreu on va… no cal dir res més.

La samarreta « Larsson 7 » amb la que tant vaig cridar a Canaletes, sempre em recordarà anys de prosperitat culé, d’ambició blaugrana i, en definitiva, de títols.

Sóc un nostàlgic…

Sir Larsson, un visionari.

I és que com diu un bon amic “a la vida hi ha molts professors, però pocs mestres”.

Els gossos del veïnat

2008-01-27T13:24:00.000-09:00

És molt normal que la gent que viu en una casa o bé que disposa d'un espai considerable tingui animals de companyia; així ho tenia entès des que era ben petit. Però darrerament estic copsant una tendència creixent a encabir animals de companyia, fills i àvia en un mateix i minúscul habitatge de 40 metres. Sembla ser que qui no té 2 gossos, 3 tortugues i una fura convivint a casa ja no és res!

Tot i que el tema de la fura podria donar molt de si (a ciutat hi ha qui treu a passejar fures lligades en una corretja...), em centraré en el tema caní. A Barcelona, a dia d'avui, tenir un gos a casa és el més normal del món, i no crec que m'equivoqui si dic que els gossos representen un percentatge força elevat del total d'éssers vius residents en cada bloc de pisos.

La meva experiència en aquest tema és remonta sis-set anys enrere al barri d'Hostafrancs; vivíem en un bloc on, tot s'ha de dir, no hi havia pas masses gossos; però si que teníem a les nostres files l'estrella del veïnat, érem l'enveja de la resta de blocs: us parlo d'una bola de pèl
grossa i rodona, amb asma i bronquitis crònics (els més vells del barri deien que era un "gos-llop"). Si nois, era d'aquells macos macos. Sovint ens creuàvem al la porta del bloc, i el veies fer una petita passa i pensaves ...farà la pròxima? I si si, cric-crac cric-crac, com un senyor, tot constància ell! Cal dir en favor seu que mai no l'havia sentit tossir, tot i que estic segur que en l'intimitat era un no parar... i és que la bronquitis ja ho té això! Anaven sempre amb el seu amo, una persona també molt dinàmica: els veies sempre tots dos ben pinxos! Ara bé, el dia que l'amo va faltar, la boleta de pèl en qüestió ja no va tornar a ser mai més res.

Anys més tard, i encara amb el record de la petita gran boleta de pèl en ment, ens desplacem a l'Eixample, que és on residim encara avui en dia, i aquí si que el tema ja se'ns escapa de les mans. El bloc n'és ple, i tots tenen el tret comú de ser gossos realment lletjos, allò que en diríem "peteners" però encara molt més lletjos, i els meus companys de pis poden donar fe de que no exagero. I a la nit sembla ser que se'ls desperta la vena artística i foten concerts dels bons, d'aquells que et priven de descansar com Déu mana! Tant bons que fins i tot un dia em vaig apropar a la finestra i vem tenir un intercanvi d'opinions d'aquelles tan típiques home-animal, tot i que no el vaig poder atissar! El resultat? molt dolent, nefast! doncs la nit següent sant tornem-hi! I al cap de 2 o 3 dies passa allò tan mític de que estàs esperant l'ascensor i entra el gossot baladrer amb el seu amo, i clar, llavors fotem-hi tots bona cara, perquè no li podem pas dir: "si, li estic molt agraït perquè aquest engendro ronyós del que vostè en diu gos no para de tocar el què no sona durant tota la nit!!!". Bé, poder dir-li-ho si que podem, però potser no seria massa assenyat per part nostra.

És que a més, hi ha el típic que té un gos només per engraixar-lo i atiborrar-lo, i et diuen "no és que jo volia una foca i pel preu només em van donar això!". Bromes a part, sembla que el problema del sobrepès no només afecta als humans. Ull!

Qui sap, potser en un futur ens sedueix l'idea de tenir un gos... això si, per no desentonar amb els altres, que sigui un gos ben lleig.

Trepidant

2008-01-22T13:39:00.000-09:00

Mundial de traca i mocador el que s’inicia el proper mes de març al traçat de Losail; sobren alicients i motivació per afrontar una de les temporades que, segons es comenta, té el ventall més ampli d’aspirants al títol dels darrers anys i, com ve sent costum, serà al circuit de Xest on s’acabi dictant sentència.

A priori, tot fa pensar que la lluita serà aferrissada i que el títol serà cosa d’uns quants; tot i que m’agradaria que fos així, jo en discrepo: crec que serà el gran Valentino qui acabi guanyant, convertint-se així en el gran dominador de la categoria reina; no oblidem que aquest any el seu marge d’error és mínim així que l’italià sortirà amb el ganivet a les dents, a confirmar que les 2 darreres temporades sols van ser un petit lapsus, a demostrar a l’afició qui segueix governant el galliner, i en definitiva, a deixar patent qui és l’autèntic número 1 de l’especialitat (mentrestant, que l'"humil" Lorenzo en vagi aprenenent perquè.... li falta i molt!); ara bé, cal comptar amb el permís d’un Pedrosa que, de ben segur, hi tindrà quelcom a dir. No em direu que no seria brutal un frec a frec entre aquests monstres de les 2 rodes! Llàstima de l'accident que ha patit avui el català mentre entrenava a Sepang ja que, malauradament, condicionarà negativament el seu inici de campanya.

La graella de Moto GP presenta un repertori espectacular, és de les maques de veure, d’aquelles on s’hi portés barret me’l trauria! Senyors, seguirem gaudint de l’incomustible Capirossi (i de la seva senyora, que sempre és una alegria), de Vermeulen (rapidíssim), de Hopkins (excèntric i espectacular alhora), de Toseland (campió de SBK i nova joia de la corona britànica), de Melandri (molt talent però irregular), de De Puniet (fiabilitat a prova de foc), de Hayden (imprevisible) i també, entre d’altres, del vigent campió Stoner. Després de moltes temporades donant la talla, Carles Checa és l’absència més significativa.

El mundial d'enguany consta de 18 proves, i ja podem començar a subratllar el 20 de juliol: Laguna Seca, uaaa! És el Gran Premi per excel.lència, i és que el seu traçat és un homenatge als amants de les motos, on el mític the corkscrew ja espera ser profanat (els de TVE l'anomenen "sacacorchos" ). Quin espectacle, quin circuit, quins pivons, quina festa del motor,...

Pels més impacients, hi ha un petit aperitiu el 17 de febrer a Jerez amb la disputa dels tests oficials on pendran part tots els equips. I per afegir-hi encara més il.lusió si cal, hi ha un parell de Grans Premis nocturns.

Il Dottore tornarà a exercir com a tal.

Henry tot poderós

2008-01-20T13:54:00.000-09:00

Cert és que avui em deixo endur per l’eufòria, i que segurament hi ha molts i molts altres temes més trascendents sobre els que escriure; aquesta eufòria es pot entendre desmesurada si només ens remetem a l’1 a 0 contra el Racing, però és que darrere d’aquest curt resultat hi ha molt més.

Hi ha tant com un senyor francès que desborda per la banda, fent miques les defensas rivals i trencant cintures tal i com feia a terres angleses; hi ha també un jugador francès capaç d’il.lusionar només amb un parell de pinzellades de qualitat de la bona; hi ha una persona, també francesa, que fa pinya i que aporta el tan buscat “bon rollo” al vestidor; hi ha un crack -entengui's també francès- que ve a sumar, que ve a adaptar-se, que ve a ser un més i no pas a exigir. Aquest és en Titi… de França.

I és que avui s’ha vist un Henry molt incisiu, mostrant part de l’ampli repartori i indicant que ben aviat caldrà anar al Camp Nou amb pitet, i és que si bé estem acostumats a veure genialitats i màgia brasilera, encara no havíem descobert aquesta nova tendència futbolística que juga el francès.

Avui la classe ha estat magistral, sols calia veure l’indecisió dels defenses visitants cada cop que el francès començava una de les seves carreres i galopava fins trepitjar l’àrea contrària. És un honor que defensi els nostres colors.

Hi ha tant i tant que ho deixo aquí.

Exàmens; serà que l'absència o la distància els idealitza?

2008-01-09T11:47:00.000-09:00

Abans d'ahir, dia 8 de gener, va començar per molts estudiants el període d’exàmens del 1r. semestre i, per primera vegada des de que tinc ús de raó, el viuré amb la tranquil·litat de saber que aquesta vegada ja no entro en joc.

Després de molts anys en el camp de batalla -i després d’haver raspat de valent- aquest any em podré mirar els toros des de la barrera, i semblava que mai arribaria aquest moment...uff!

Un cop creues la porta, quan ja n’estàs fora, valores i analitzes el què tenies entre mans: fins i tot penses que l’època d’exàmens potser tampoc era tan dolenta (no hagués pensat mai que arribaria a dir això!): moltes hores de biblioteca, si, però hores que comparties amb un grup d’amics on es creava un clima brutal i on, fins i tot, t’ho arribaves a passar bé estudiant; i aquells nervis que sovint apareixien abans dels exàmens? eren inoportuns i molt molestos però ara enyores aquella sensació de no saber què trobaràs; i què me’n dieu d’aquelles pauses per anar al bar: "5 minuts i tornem!"... i fins 30 minuts després no se’t tornava a veure el pèl per la biblioteca (i ja un cop situat, necessitaves aquells 10 minuts per repassar tota la gent de la fila de davant i de la de més enllà); i aleshores, quan ja portaves 6-7 línies subratllades i semblava que ja res et podia aturar, senties el tant mític "anem a fer el cigarro", i tu sense ser fumador eres el primer a apuntar-te a sortir a fora (qualsevol excusa era bona per fer un break, t’apuntaves a qualsevol moguda!); i aquells dinars que et tiraves a la facultat què? Grans records d’aquell bufet lliure, i encara més grans records d’aquelles fartaneres que t’obligaven a estirar-te mitja hora a la gespa abans de tornar a entrar en matèria! I quan per fi semblava que havies aconseguit posar fil a l’agulla, observaves que hi havia un ordinador lliure, i clar... inverties 20 minuts més a connectar-te; total, que entre pitos i flautes "re de re!"; i l’endemà tornaveu a quedar per “estudiar”, i decidíeu que a les 9 us trobaríeu allà, però a les 8 del matí, encara des del llit, enviaves aquell missatge tant habitual de “quedem a les 10”. Màgic i emotiu. El 3r. dia, ja escarmentat, decidies passar al sedentarisme i provar d’estudiar des del pis... error!: la Play suposava un nou entrebanc.

I és que deixant de banda el període d’exàmens, t’adones que vivies a cos de rei; aquells anys, que a dia d’avui ja són aigua passada, sovint els recordes i t’envolta aquella nostàlgia que tots coneixem, mentre et van venint al cap tants i tants moments que omplien aquells dies en què eres estudiant: els matins a la universitat (no tots!), aquell típic sofà vell del pis que et deixava les fustes marcades a l’esquena però que a tu t’era igual (el sofà era l’autèntica estrella d’aquelles tardes golfes que iniciaves amb El Cor de la Ciutat i que finalitzaves unes hores més tard encara des del sofà), la tauleta del menjador amb una cervesa sempre a punt, aquells àpats amb els companys de pis on sempre hi havia alguna anècdota per explicar,... i així centenars d’elements més que feien del teu dia a dia un gaudi continu.

Cert és que cada cosa té el seu temps i que ara això ja no toca, ja que segurament tampoc ho disfrutaries com ho feies per aquelles èpoques; i és que ara estàs molt bé fent el què fas, ja immers de ple en el món laboral on la vida transcorre de forma ben diferent: no has de pensar en obligacions durant el cap de setmana -tot i que durant la carrera tampoc és el què hi dedicàvem...- i disfrutes de la tranquil·litat de saber que no t’has d’examinar, doncs al deixar definitivament la facultat veus que la vida es regeix per la constància en el treball diari -vindria a ser com una avaluació contínua-;... en fi, que les sensacions són molt positives.

La vida és cremar etapes, totes elles plenes de virtuds que et marcaran.

Regal de reis pel futbol català

2008-01-07T10:33:00.001-09:00

El cap de setmana començava amb l'amarg regust de saber que aquest any no hi hauria Dakar; el divendres al vespre tanco els ànecs després d'unes llarga sobretaula reflexionant al voltant de la decisió de Lavigne i la resta de l'organització: pal considerable al món del motor, a l'esport en general i, parlant clar, a la llibertat dels individus. El dissabte, més del mateix: la premsa encapçalava l'informació esportiva amb aquesta notícia tot afegint-hi una nefasta premonició: la mort del Dakar.

Així les coses, semblava que el cap de setmana no seria pas un festival en matèria esportiva; però senyors... a les 8 del vespre, i ja després d'una cavalcada amenitzada per un fred considerable que animava a aplaudir el pas de les carrosses, el Pou i el seu equip de RAC-1 donaven el primer toc positiu de la nit: la victòria d'un Barça pràctic a Palma; "han jugat malament" em va comentar algú, però això és el què menys m'importava en aquell moment i és que anava necessitat d'alegries esportives! Sant Titi "Déu" Henry en va tenir prou amb 20 minutets de res per demostrar a la parròquia mallorquinista qui és l'autèntic crack de la Lliga, i va deixar entreveure que pocs trobarem a faltar Eto'o (o això m'agradaria pensar). La repetició de les millors jugades del francès conviden a l'il.lusió.

Però la traca encara havia d'arribar: a les 10 jugava l'Espanyol... i nois si va jugar! Sant Tamudo va brillar com mai per marcar com sempre, Valdo va posar-hi la qualitat, De la Peña la màgia, Luis García el caràcter, Moisés el sacrifici, Zabaleta la contundència i el treball... i així un a un fins arribar a la seguretat de Kameni! Els Reis de la nit van aparèixer a Montjuïc per regalar a l'afició blanquiblava una victòria de prestigi, una victòria marca de la casa que reflecteix clarament el caràcter vencedor que Valverde ha inculcat a la seva plantilla.

Ara és molt fàcil afegir-se al carro vencedor i sumar-se als elogis que arriben a Montjuïc, però què voleu, aquest Espanyol enamora. I és que sembla quelcom més que una simple ratxa de bons resultats, i fins i tot ja té la sort dels equips grans, com es va demostrar l'altre dia a A Coruña. Juga Kameni? Es guanya. I si juga Lafuente? també; que falta Jarque i, per mala sort, Lacruz ocupa el seu lloc? tranquils, tot i la seva extrema lentitut, el resultat segueix acompanyant. Amb De la Peña lesionat l'equip també anava sobre rodes... però ell reapareix i l'equip segueix la línia ascendent. Però ai el dia que falti Tamudo! Tot i que Luís García és un tros de jugador capaç d'ocupar la punta d'atac perica amb plenes garanties, no em vull ni imaginar que passarà el dia que falti el capità. I si per altra banda, el que falta és Luís García ja ens podem calçar també!

L'Espanyol dóna la sensació de tenir set i la competició és plena d'oasis -digueu-los-hi Villarreal, Deportivo, Madrid, Getafe,...- que ofereixen la possibilitat de seguir somniant en la possibilitat d'arribar a la meta desitjada: la classificació per la Champions.

Per arrodonir un bon cap de setmana pels equips de casa, només faltava que el Nàstic se sumés a la festa, però a la setena tampoc ha pogut ser. En bàsquet Ricoh i Barça mostren la seva millor cara i l'Akasvayu perd igual que un DKV que sembla haver oblidat la fórmula de la victòria.

Diuen que somiar és gratis, però intueixo un Barça campió de Lliga i un Espanyol que l'any vinent serà a Europa.

Lisboa-Dakar'08

2008-01-03T10:24:00.000-09:00

El proper dia 5 s'inicia una nova edició del Dakar que començarà immersa en l'incertesa i el suspens al voltant de la disputa o anul.lació de les 8 etapes que creuen Mauritània; caldrà estar atents a uns aconteixaments que, malauradament, sobrepassen la part esportiva i que ja entren en qüestions purament polítiques.

L'edició d'enguany consta d'un itinerari de 6000 km. que passa per 4 països; Lisboa disfrutarà de la sortida del raid (l'any que ve ja es variarà el punt de partida) que finalitzarà el dia 20 del mateix mes al ja mític Llac Rosa de la capital del Senegal.

A priori els favorits són els de sempre:
* en motos, la victòria final és cosa de dos: del català Marc Coma i del francès afincat a Andorra Cyril Despres, ambdós sobre la KTM 660; aquest any, la baixa de l'Isidre Esteve, treu un xic d'emoció a la prova, i és que el d'Oliana era una ferm candidat al triomf. De la resta de pilots destaquen els francesos David Casteau, Alain Duclos i David Fretigné, tots ells amb poques possibilitats d'acabar com a líders però que poden aportar grans dosis d'emoció (el tercer acostuma a acumular forces victòries d'etapa, sobretot en la part inicial de la prova) i també el brasiler de Acevedo i el portuguès Faria; dels pilots de casa, a banda de Coma, també poden dir-hi la seva Jordi Viladoms i Gerard Farrés.

* en cotxes, la cosa no està tan clara; els més clars aspirants vindrien a ser l'experimentat Peterhansel -l'autèntic rei del desert-, Sainz -que si bé no m'agradaria que guanyés, ara ja pot sumar força experiència a la rapidesa de sempre-, Alphand, De Villiers, Masuoka i Shhlesser. M'estranyaria que la victòria l'aconseguís un altre pilot. Roma no sembla no tenir masses opcions, però caldrà veure si hi ha algun tapat que en les primeres etapes presenti credencials prous sèries per ser considerat aspirant a la victòria final.

* en camions no em mullaré, no hi entenc ni tampoc n'estic al dia; només destacar la presència, altra vegada, del sasserrenc Marc Torres.

Tot i que sembli que l'especialitat més disputada serà la de cotxes, jo sempre m'he decantat més per les motos, m'aporten més; em desperta una admiració tremenda el fet de veure el binomi pilot-moto sortejar les dunes i la sorra en ple desert, enmig del no res, la majoria de vegades en solitari.

Apostes? En motos, salta a la vista que Coma és més ràpid que Despres i, en principi, parteix amb certa ventatja, però aposto per Despres (guanyador de l 'última edició). En cotxes em decanto per Peterhansel (també últim vencedor), si bé em satisafaria molt que guanyés Alphand. De totes maneres, la meva fiabilitat també deixa força a desitjar, i és que no vaig estar massa encertat en els pronòstics de l'any passat, ja que si bé vaig estar clavar l'equip vencedor en motos, vaig errar en cotxes.

L'incertesa és la grandesa del Dakar -les prediccions de poc serveixen i és força difícil predir amb èxit com estarà la general al finalitzar la propera etapa-, el saber que una simple errada et deixa fora de la competició, i sobretot, el saber que poques coses hi ha que aportin més satisfacció que arribar a Dakar, i si és com a guanyador, doncs molt millor.

Amics, l'esport aventurer per excel.lència ja és aquí... i nois... com s'ha fet esperar! M'he explaiat massa, ho sé, però esperava la prova amb candeletes, amb impaciència, i tot plegat ha ocasionat que aquest post se m'hagi escapat de les mans. Enteneu-me, i és que de Lliga n'hi ha cada setmana... i de Dakar només un a l'any!

Gaudim-lo!

dies de reivindicació!

2008-01-01T12:44:00.000-09:00

8.000 catalans a Bilbao, aviat està dit. Aquesta important xifra, que seria bo que no s'obviés des dels més alts estaments esportius, no fa més que ratificar el gran poder de convocatòria del sentiment català, el desig de sentir-nos representats tal i com poden fer la resta de pobles, i la capacitat de mobilització d'un poble en defensa del què és just.

Si entreu al bloc de l'amic Isaac, veure-ho quelcom més del què va donar de si aquest cap de setmana a Bilbao on vam gaudir in situ d'un esperat Euskal Herria-Catalunya.

El passat 28 de desembre, de bon matí, agafem un parell de cotxes des de Prats i Sant Feliu destinació Bilbao. 6 hores de viatge i arribem a lloc. Durant la nit descobrim l'encant de la nit bilbaina i ens endinsem en bars i pubs del nucli àntic.

El 29 és dia de partit, i en coseqüència, en l'ambient ja es nota l'emoció, l'il.lusió i un cert neguit. Comencem la tarda traient el nas en un concert de Betagarri i acte seguit assistim a unes multitudinàries manifestacions reivindicatives en pro de les seleccions catalana i basca respectivament. Sense saber com, ens trobem al mig de la manifestació, just darrere de la pancarta que l'encapçala i amb gent a banda i banda que ens ovaciona al nostre pas; nosaltres, cufois i alhora sorpresos, no cabem a la pell, i és que el poble basc ens aplaudeix per la nostra condició de catalans!!! És un fet que cal agrair, i més si tenim en compte com se'ns tracta quan els catalans ens movem per les Espanyes. La manifestació va ser un èxit rotund, de les maques de veure, de les maques de ser-hi: quant de crit, quant a demanar,... quanta raó!!! A 2 de 9 es disputa el partit de San Mamés del que gaudim d'allò més! Per fi ja puc dir que he estat a La Catedral, i és que San Mamés és emblemàtic, un estadi on es viu el futbol amb grans dosis de passió i cridòria, on ens sentim molt a gust durant tot el partit. Càntics a tort i a dret, una ona rere una altra i un arsenal de banderes reivindicatives amenitzen aquest duel. De tots aquests gestos, però, em quedo amb el gest de l'afició basca cap un dels membres del nostre grup que, entenc, deuen reconèixer; i és que no és fàcil que tot San Mamés coregi el teu nom: "Es-te-ve! Es-te-ve!". Gran! I un pic finalitzat el partit ens deixem seduir altra cop per la nit biscaina i compartim ambient festiu amb alguns jugadors bascos com Aduriz i, pel què es comenta, també Amorebieta (pam!). I podem corroborar que per aquelles terres els jugadors són propers i fan vida amb la seva gent i a la seva ciutat, acudint a llocs on va la gent de peu, com un jove més; en canvi, aquí, els futbolistes són tractats com a éssers superiors tot gaudint d'un estatus desorbitat.

El dia 30 finalitza la nostra aventura pel País Basc; a les 12 del migdia agafem els cotxes i carretera i manta! Mentre tracem per La Rioja, Aragó i tota la resta, vaig pensant en el què ha donat de si el viatge, i una de les coses sorprenents és les poques vegades que se sent la llengua basca pel carrer; és un dels fets que més em sorprèn, i és que en aquest tema crec els catalans anem un pas per davant.

I, com no, encuriosit per la llengua basca -i conscient de la seva extrema dificultat- deicdeixo aprendre quelcom d'aquesta, i en els 2 dies d'estada en prou feines puc memoritzar un agradable: "zorionak eta urte berri on", que en català és "Bon Nadal i Feliç Any Nou"!

Hi ha vida més enllà del cafè?

2007-12-20T08:25:00.000-09:00

Aquesta és una de les coses que em qüestiono sovint. A primera vista, pot semblar una pregunta sense solta ni volta, però la veritat és que el tema no està tant clar. I no sóc l'unic que em qüestiono aquests aspectes quotidians -potser si l'únic que els publica- ja que molts d'altres amb qui he compartit o comparteixo sostre també tenen aquestes inquietuds... o això em suposo.

A la vida dels estudiants el cafè arriba al seu punt àlgid en època d'examens; i aquesta època gloriosa del cafè, en molts casos, s'acaba consolidant i es converteix en una tradició que ja no es deixa. Acabes els estudis però el cafè segueix essent habitual. Tal i com abans sorties de classe per anar a fer el tallat, ara aprofites qualsevol descans per baixar al bar. Canvien els horaris, les feines, els ambients i el què volgueu però hi ha certs costums que ja es queden com a habits diaris.

I és curiós. La primera vegada que el tastes dius "si...però no"; repeteixes però no t'acaba de convencer; i d'aquí en endavant el tema ja es desboca i, sense saber com, acabes convertint el cafè en una necessitat per rendir en el què fas. El dia que no en prens dius "em falta alguna cosa". I fins i tot arriba el dia en que saborejant-lo ja coneixes la marca. Aleshores ja ets campió del món de la modalitat i la cosa ja agafa una dimensió brutal tot esdevenint qüestió d'Estat: tal i com un és del Barça o del Madrid, no dels 2 alhora, els cafeters som o de Nescafé o de Marcilla. Admeto que sóc un transfuga: he passat de Nescafé a Marcilla.

Qüestió de gustos i/o costums.

Al cañete!

2007-12-18T13:27:00.000-09:00

Molt clar ho ha de tenir Koeman a València per prendre una de decisió que portarà cua: prescindir de 2 pesos pesats com Cañizares i Albelda. La polèmica està servida.

L'heroi de Wembley ha revolucionat la premsa esportiva del dia anunciant una de les bombes més sonades dels últims anys a la capital del Túria; i és que no cada dia s'ensenya la porta de sortida als emblemes de l'equip amb la contundència i seguretat amb què avui ho ha anunciat Koeman. Ha parlat amb aquella serenitat de qui explica la pel.lícula de la nit passada. Impactant.

Així les coses, dues de les figures amb més pes del València dels últims temps s'hauran de buscar la vida lluny de Mestalla, fora del València al que han dedicat els últims 8-9 anys de la seva carrera tot conduint-lo a finals de Champions, a conquistar la Lliga i, en defintiva, a fer-se un nom a nivell continental. Però en la present temporada la sort ha resultat esquiva i la truita ha donat la volta: qui els venerava els ha girat l'esquena. Per sort per ells, hi ha vida més enllà de València, i més d'un ja suspira per aquestes gangues del proper mercat hivernal.

Molts seran els qui discutiran l'encert o no de la decisió -jo en discrepo; diria que també el Kelet, fan incondicional del Cañete, qui ja el deu veure de banquiblau-, però s'ha de reconèixer que l'holandès ha estat valent i ha anat de cara. Si les mesures tindran o no l'efecte desitjat ja es veurà, però a primera vista crec que ha escollit un camí massa complicat: hi ha maneres menys dures i polèmiques de reconduir la situació; amb els mètodes de l'holandès la ferida de l'equip no només no cicratitza sinó que guanya terreny, i és que passar de titular indiscutible a descartat en una setmana... és una qüestió difícil d'entendre.

Angulo podria ser la pròxima víctima...

Sylvinho: l'amic del vestidor.

2007-12-17T11:04:00.000-09:00

Sylvinho podria prou ben ser un dels molts brasilers que en els últims anys han passat per Can Barça; podria tractar-se doncs només d’un fascicle més del col.leccionable de brasilers: "i per la compra de Ronaldinho, emportis també de regal Sylvinho, el millor complement del Gaúcho" (recordeu que va arribar amb la carta de llibertat, a cost zero).

Però Sylvi és molt més que un simple futbolista, molt més que un mercenari. Va arribar sense fer soroll i en els anys que porta en el club mai no ha aixecat la veu, cosa que veient com està el pati és d'admirar. Sylvinho fa pinya, és senzill, graciós (la seva aparença ja li otorga un plus de gràcia), estimat dins del vestidor i acumula elogis arreu on passa. Quan seu, calla conscient de que és el mister qui decideix. I quan juga ho dóna tot, li surtin o no les coses.

Si bé no sóc un ferm admirador del futbol que juga l'ex d'Arsenal i Celta entre d'altres, avui, tot fent el tallat de mig matí, he llegit una entrevista que li feien els del Periódico i m'he decidit a escriure aquest post; ja en sabia quelcom, però he quedat fascinat: és un tros de pa, se'l veu proper, afable i entrenyable; a l'entrevista sembla que se sent còmode, deixant patent la simpatia que l'ha portat ha ser l'amic del vestidor. A l'entrevista explica una anècdota divertida amb Messi: es veu que, a l'estiu de 2004, en arribar a la Meca del futbol (Camp Nou) va topar amb un joveníssim Messi -el descriu tímid però madur- que li va caure en gràcia. Narra que estant de stage a l'estranger, Messi va demanar-li a Sylvinho que l'acompanyés a la recepció de l'hotel on s'allotjaven per demanar canvi ja que no sabia dir ni piu en anglès. El brasiler li va dir que digués la paraula "change", que l'idioma no era problema i que ja l'entendrien; però Messi li va confessar que... li feia vergonya!!! (aquesta és la vessant més humana de Messi, perquè la vessant futbolística és digne d'una altra galàxia); després de d'això, el 16 culé va accedir amigablement a acompanyar-lo.

Sylvi no té enemics al vestidor, però tendeix a relacionar-se amb el clan sud-americà: Márquez, Ronaldinho, Edmilson (inseparables), Messi i Milito.

Segurament quan marxi i passin els anys ben pocs recordarem/recordaran aquest tros immens d'individu que avui defensa els nostres colors amb estima i orgull.

I és que per tenir categoria, no fa falta ser un fora de sèrie.

Projectar canvis... en època de vaques flaques?

2007-12-11T10:11:00.000-09:00

Qui no estrena camp és perquè no vol. Aquesta frase, que pot semblar un pèl agosarada, no està massa allunyada de la realitat: els equips de casa nostra ens estan avassallant a novetats pel què fa als seus estadis, i és que si uns remodelen -Barça- els altres no volen ser menys i estrenen casa -Espanyol i Nàstic-.

El més normal és que sigui en èpoques glorioses (productives a nivell econòmic i exitoses a nivell esportiu) quan les entitats es tirin a la piscina i apostin per projectes ambiciosos que els suposin donar un salt qualitatiu. Però de la teoria a la realitat hi ha un abisme: Barça, Espanyol i Nàstic aposten fort en moments de dubte (de l'aposta perica ja fa uns anys).

El Barça va aprovar fa només uns mesos l'innovador projecte Foster després d'una temporada 2006-2007 d'autèntic calvari que es va trampejar com es va poder entre empentes i rodolons, si bé la salut econòmica del club es podria qualificar d'excel.lent. Tot i que la situació a Can Barça no és ni molt menys alarmant, hi ha qui ho veu com una simple via orientada a recuperar l'il.lusió perduda en la vessant esportiva.

Pel què fa als pericos, tres quarts del mateix. Ja fa uns anys que està aprovat el projecte de Sadrià, i si bé ara a l'Espanyol tot és molt bonic, ha calgut Déu i ajuda per aconseguir capgirar un panorama que es preveia complicat. La venda de Sarrià va deixar els pericos orfes de camp, obligant-los a jugar de lloguer en un estadi on l'equip no se sentia apoiat, i fent tremolar tota l'estructura de l'entitat. A nivell econòmic l'equip va sobreviure gràcies a la venda de Sarrià, però a nivell esportiu pintaven bastos: era un equip de mitja taula, sense un projecte definit a llarg termini, i condemnat a jugar fora de casa setmana rere setmana. La veritat és que la transformació de l'Espanyol en els darrers anys és per treure´s el barret i aplaudir: 2 copes del Rei, final de la UEFA, un equip per creure-hi i il.lusionar-se, i un nou estadi on, per cert, els socis ja estan escollint les seves localitats. D'això se'n diu tornar a casa per la porta gran!

I els últims a donar el gran pas, salvant les distàncies, han estat els tarragonins. Aquest mateix migdia han mostrat les imatges virtuals del que serà el seu nou camp a partir de 2010, que lluny d'inspirar-se en el passat romà de la ciutat, s'han decantat per la corrent anglesa i s'han inspirat descaradament en el teatre dels somnis anglès, si bé molt més modest pel què fa a aforament ja que disposarà només d'unes 17.ooo localitats. El moment tampoc és idoni: un descens recent i a dia d'avui situats a la 2a meitat de la taula de la divisió de plata.

Els equips catalans han apostat fort i de ben segur que en sortiran triomfadors. L'Espanyol ja ho té tot de cara i al Barça només li falta reconduir un xic la seva dinàmica esportiva; el nàstic és potser qui més complicat ho té, però ha invertit quan no era fàcil fer-ho, i ha demostrat una valentia important que serà la que l'ajudarà a tirar endavant.

Sort a tos ells.

L'agost barceloní... en ple hivern!

2007-12-04T10:23:00.000-09:00

Curiós. I si no... comproveu-ho. Aquí va una historieta de la metropoli.

Situem-nos a l'últim dimecres de finals de novembre. Jo, tot feliç, surto de la feina per anar a anglès -si companys, molts anys després encara seguim insistint en el tema- i, aleshores, recordo que encara no tinc els llibres de classe per la qual cosa decideixo fer un breu "pit-stop" a l'FNAC de l'Illa. Tinc mitja hora per fer el trajecte i la compra: "factible!!!" penso jo... molt innocent.

Total, que arribo a l'Illa i... allí dins trobo una munió de gent! Això ja em desorienta, ja que no hi sol haver tant de moviment. "Ens acostem a Nadal però encara falta; no crec que la gent sigui tan previsora" em dic, tot pensant que amb 5 minuts ja estaré fora. Entro a l'FNAC i allò ja era equiparable a les Rambles un 23 d'abril; la gent voltant amb un increïble afany de compra, llibres amunt i llibres avall; que si un CD, que si una pantalla plana, i que si no sé què més...! Muntes una papereria just al costat amb 4 teles i 4 mòbils i... segur que fots la primera pela! En definitiva, que allà no valia a badar, allò si que era una autèntica selecció natural i no les teories d'en Darwin: qui no anava per feina es quedava sense el preciat objectiu... sort que jo anava a buscar llibres d'anglès, pels que lògicament no vaig tenir massa competència. Creieu-me, l'escena no distava molt del què us podeu imaginar, el tema era sèrio. I jo, seguint en el meu compte enrere per intentar ser puntual a classe (els 5-10-15... minuts de retard solen ser habituals), aconsegueixo obrir-me pas entre la multitud, no sense algun que altre problema -en aquells moments vaig entendre el perquè hi ha qui porta braçalets de punxes-, i em poso a la cua. Perquè ens entenguem tots, si això fos el Mario Bros (qui no hi havia jugat???), encara em faltava passar-me el castell.

Després de 3-4 minuts de cua, és el meu torn. "Buenas tardes" em diu. Jo, tot i estar un xic resignat pel retard que m'ocasionava tal enrenou li retorno el gest amb un prou simpàtic "bona tarda". I ella, tot seguint amb aquella amabilitat tant típica i passant-se a un català d'accent marcadament castellà, em deixa anar un "això només?". Mmmm. Silenci. Me la miro. Silenci altre cop. Penso. Me la torno a mirar. Poso cara de circumstàncies i li etzibo un ràpid "no" amb una marcada intenció de tenir pressa. Aquella frase de la caixera em va donar la sensació de què qui no comprava 10 objectes era una espècie rara en perill d'extinció. Sóc conscient de què és una frase de les més típiques en l'interessant i mai prou valorat món del comerç, però aquell batibull de gent amunt i avall i la pressa que jo portava no em deixaven alternativa. Només faltava que m'etiquetessin amb un cartell que posés "Aquest ha comprat menys de 10 productes". Tela.

Pago i surto de l'FNAC. Mentre surto i quan ja diviso el carrer, penso que aquesta gent és per Nadal quan foten més calés, quan se'ls complica la feina i quan més rendibilitzen el negoci. Miro el rellotge i són les 7:40 (ja faig 10 minuts tard...), segueixo en el meu pensament i crec que avui potser no aprofitaré les classes, però agafo la moto prou content perquè ja he aprés una cosa nova (fixa't tu!): l'agost a Barcelona no és a l'estiu, sinó en ple hivern! I jo que creia que això només passava a l'altre hemisferi.

Fora conyes, aquesta gent foten l'agost en ple desembre!

Al servei de sa majestat el gol

2007-11-28T09:47:00.000-09:00

300. Aquest és el número que el defineix. Els que hagueu pensat en la pel.lícula aneu errats. Parlem de Roy Makaay. Un golejador sense final...

L'holandès manté un idili permanent amb el gol; ambdós mantenen una relació de fidelitat imperturbable al llarg de la seva carrera; crisis contades i, en canvi, molta fidelitat. Makaay ha segellat, arreu on ha estat, el seu compromís amb el gol.

Diumenge passat va marcar el seu gol...300 en partit oficial. Per treure's el barret. Aviat està dit. El cert és que mai ha estat considerat un crack com si ho han estat molts altres killers amb pitjors registres que els seus. Ell és un "9" un xic diferent, no és el què es coneix com un matador, però assegura un mínim de gols que el consoliden al capdavant de qualsevol taula de realitzadors.

Va ser bota d'or quan era jugador del Depor. I va sonar tantes i tantes vegades pel Barça que sembla estrany que no acabés de blaugrana. Recordo quan jugava al Tenerife; en una ocasió ens va marcar un autèntic golàs, en el que va deixar assentat a terra al paquet d'en Winston Bogarde, si bé és cert que això no és pas un fet extraordinari (i no el considero pas un paquet pel nom, que consti).

Actualment milita a les files del Feyenoord holandès, al que ja ha transmès el seu esperit vencedor. En aquesta nova experiència, l'acompanya el nostre amic Gio, capità i també ànima d'aquest equip.

Makaay...300 barraques. Insaciable.

Propera parada: Lió

2007-11-26T13:12:00.000-09:00

Demà els culés tenim una cita a Lió que, si bé no és molt trascendent, si que és força interessant per veure que ens pot oferir aquest Barça bipolar. Teòricament demà toca Mr. Hyde... així que ja ens podem calçar!

La Lió de 2007 té encara l'aspecte de la ciutat indústrial que va ser fins ben entrats als 80, quan es va optar per modificar els patrons econòmics del moment, amb fonaments sòlids sobre l'indústria tèxtil, i es va abogar per una diversificació de l'economia que no va trigar massa en donar els seus fruits i consolidar la ciutat com un dels motors de Rhône-Alpes (10a. potència econòmica a nivell europeu), i alhora, de França. Cada dia s'aprèn alguna cosa!

Ara bé, si en alguna especialitat, Lió, ha vist créixer i disparar el seu potencial, aquesta disciplina és el futbol. El projecte Aulas ha conduit l'Olympique cap a l'èxit i el reconeixement europeu, després de viure anys a l'ombra del PSG de Weah, Lama, Le Guen o Ginola (màgics) i del Marsella i el Mònaco. Ha convertit un equip mediocre i sense vitalitat en un equip triomfador. Avui, ja ningú discuteix la supremacia aclaparant, gairebé insultant, dels homes de Perrin.

L'estadi de Gerland, en els darrers 5-6 anys, ha vist passar jugadors rellevants en el panorama futbolístic actual: Giuly, Tiago, Essien, Fred, Diarra o el mateix Abidal entre d'altres... Després de vendre jugadors a tort i a dret, hi havia qui veia un Lió desinflat, impotent, sense xispa, desenxufat. Romanços. Rucades. Criatures. Homes de poca fe!!! Potser, a aquestes alçades, encara no mostra el potencial d'antany, però és un equip que dóna gust de veure. I és que a dia d'avui, manté un planter que ja firmaria més d'un, on destaquen Pernambucano, Cris, Grosso, Källstrom, Baros, Govou i les joves promeses i esperances bléus: Ben Arfa i Benzema. Aquests 2 últims prometen espectacle. Caldrà estar atent.

No val a badar.

Lesions & fortuna

2007-11-25T13:58:00.000-09:00

Les lesions són la creu de tot esportista, la part negativa de tot esport.

És habitual que gran part dels amants de l'esport, en algun moment de la seva carrera professional o amateur, vegin truncat el dia a dia per algun contratemps d'aquest estil; la lesió suposa un trangul per l'esportista i un cop moral per la persona que hi ha darrere.

Els que ens hem lesionat alguna/es vegada/es sabem el pa que s'hi dóna; sovint la recuperació -que no és precisament un camí de roses- no va com un espera i la moral se'n veu ressentida; arriba el final del túnel, i es retorna amb l'il.lusió d'un benjamí. Agafes la forma, passes temps sense lesionar-te i sembla que ja ho has deixat tot enrere, que ara ets més fort, i que cap lesió pot trencar certa constància i progressió en el joc. Fals, tal dia se't demostra el contrari. Potser una tonteria de lesió, sí, però ja hi tornem a ser. Ningú en queda fora. Aleshores és quan un s'adona de l'importància de cuidar-se, de no deixar cap detall per l'atzar però, tot i això, segueixo pensant que el factor capital que impera sobra la resta és el factor sort.

A nivell professional, de lesionats n'hi ha un munt. Segur que tots recordem alguna imatge impactant, de les de "gallina de piel"; però no cal anar tan lluny, ja que si em fico en el meu cercle d'amistats i començo a analitzar l'esport amateur, al meu voltant poca gent ha quedat exempta de patir lesions; penso i busco gent habituada a la pràctica de l'esport, amics amb els quals he coincidit en el món del fútbol, i amb els que a dia d'avui comparteixo equip; puc comptar amb els dits de la mà els pocs afortunats que no han patit cap lesió de trascendència.

Qüestió de fortuna...

Quan el forner no recorda com fer el pa...

2007-11-21T13:17:00.000-09:00

El futbol, esport de masses i amb devots arreu, va ser inventat en el seu dia a les illes britàniques. Els anglesos eren uns autèntics innovadors a l'aparèixer a la resta del continent amb un esport nou que anomenaven futbol. Eren els fashion de l'època! Vès per on, aquesta estranya disciplina aviat va superar fronteres i oceans, i amb anys i panys va acabar triomfant i imposant-se. Però la vida no és justa i els inventors d'aquesta disciplina han quedat fora de la cita futbolística més important del vell continent a nivell de seleccions: Anglaterra fora de L'eurocopa. Confirmat.

L'impensable ha acabat succeint i el dia d'avui ha acabat convertint-se en un malson amb totes les de la llei: si el remodelat Wembley era el millor escenari possible per disfrutar la classificació, també ha estat el pitjor lloc per païr una dolorosa i cruel derrota davant de 90.000 fidels espectadors.

El què són les coses: aquest migdia, tot dinant i ullant el Manu Carreño de Cuatro, he deixat anar un "Anglaterra encara té cullons de perdre!", però ni jo mateix donava un duro per allò que acabava de dir. Si bé Croacia era líder de grup, res feia pensar que poguessin aigualir la festa dels pross. Però han demostrat, sobradament, que no venien de comparsa i si que són una selecció a tenir en compte a la cita d'Àustria i Suïssa del proper juny. Ull amb els croats.

Però si desgranem el tema i mirem la manera en què s'ha produït, doncs, tot plegat és força cruel! Els de Mc Laren perdien 0 a 2, amb el jove porter Carson com a destacat culpable (la maledicció anglesa amb els porters és per llogar-hi cadires), però el públic ha portat a Lampard i Crouch a aconseguir un empat que podia ser èpic. Tothom vibrant, l'empat era suficient. Però quan Àustria i Suïssa eren més a prop que mai, quan les seves tavernes es fregaven les mans, quan hi havia qui ja reservava els viatges... patapam! Bon dia pels qui ja somniaven, gerra d'aigua freda! Han badat i de quina manera! Seguint amb la irregularitat que ha caracteritzat els anglesos, s'han deixat treure els calçotets pel desconegut Petric. Gol i adéu-siau. Merescut.

Anglaterra portava massa temps jugant amb foc; els anglesos han pregat per tenir una 2a oportunitat i Israel els hi va concedir al vèncer a Rússia, però l'han desaprofitat. Més no es pot fer. Fora del Mundial de manera totalment justa, si bé els russos, pobrots, no faran pas el paper de la seva vida.

La llàstima: no veure Lampard, Terry, Rooney, Gerrard o J. Cole a la cita futbolística de l'any.

Una pena...

Bé, però no n'hi ha prou!

2007-11-20T09:46:00.000-09:00

El proper 29 de desembre la selecció catalana disputarà un amistós contra la selecció d'Euskadi a l'emblemàtic San Mamés, després de què ambdues federacions així ho acordessin. M'agrada i m'alegra, però no m'omple. Anem a pams.

Està molt bé que es disputi aquest partit entre 2 seleccions que desprenen tan de sentiment, però cal no perdre la realitat de vista: seguim sense ser reconeguts en l'àmbit internacional, i només se'ns permet jugar en dates de segona categoria... i en partits amistosos que acaben esdevenint una festa folklòrica. Cert és el fet que m'entusiasma acompanyar la meva selecció a disputar un partit com a visitants (ailàs! ja era hora!), però no deixa de ser un amistós, l'enèssim... I per quan l'oficialitat? Jo vull anar amb la meva selecció a Eurocopes i a Mundials, a fases de classificació i a qualsevol partit oficial. Si bé pot ser un procés lent, la FCF ha de treballar en el tema, ja que el fet de només jugar amistosos, sincerament, em provoca cert desànim, ja que passen els anys i no avancem. Recordo el partit contra Bulgària, fot la tira d'anys, i seguim en el mateix punt; semblava que el fet de jugar contra Brasil, mentre preparaven el Mundial, ens podia impulsar... però res de res amics. Seria una llàstima perdre l'il.lusió i seguir sumant desenganys. Jo vull animar els meus igual que els escocesos ho fan amb la seva selecció o igual que ho fan els brasilers amb la verdeamarelha. Vull cantar els segadors tal i com els francesos fan amb la Marsellesa.

Espero que el partit del 28 de desembre ens permeti gaudir d'un gran espectacle on veure en acció els Xavi, Aitor Ocio, Luque, Amorebieta, Valdés, Aduriz, Crusat, Gorka o Capdevila entre moltes altres figues; això si, després cal reflexionar sobre quin futur volem per les nostres seleccions.

Faixa i barretina i cap a Bilbao falta gent!

Loeb a Irlanda

2007-11-19T11:12:00.000-09:00

Després d'un any intens, les disciplines VIP del motor, ja fa uns dies que han tancat la paradeta. Mentre els Rossi, Pedrosa i companyia ja preparen les eines amb què afrontar la pròxima campanya, la F1 se submergeix en el debat sobre el futur d'Alonso. De mentre, però, encara hi ha qui acaba de donar els últims cops: els pilots del Mundial de rallies.

Ahir mateix, va acabar el penúltim rallie de la temporada, on el vigent campió, Sebas Loeb, va donar un important cop d'afecte al guanyar la prova irlandesa. El francès es va beneficiar de l'accident del fins aleshores líder, el finès Marcus Grönholm, per deixar el campionat pràcticament sentenciat. Si rellevant és el fet que la República d'Irlanda aculli, per primera vegada, una prova del Mundial de rallies, més important és el fet que ho faci de bracet amb la seva històrica rival: Irlanda del Nort. Les 2 van acollir aquest important esdeveniment que obre esperançadors horitzons entre les 2 Irlandes.

Si últimament s'ha parlat a tort i a dret del dopatge, de la violència i de la manca de joc net en el món de l'esport, trobo just destacar que, aquest cop si, l'esport ha demostrat del què és capaç, d'unir 2 països històricament enfrontats.

L'huracà Loeb ha portat nous aires a l'illa. Chapeau!

Culés de fàcil oblit

2007-11-15T10:14:00.000-09:00

De ben petit em van ensenyar que del passat no es viu, que calen fets presents i recents per mantenir el nivell, l'estatus o el què en volgueu dir. D'acord. Em sembla lògic. Però hi ha casos i casos. Si no generalitzem, anirem bé. Rijkaard ens va donar la tan desitjada 2a Champions i molts ja l'enterren. Ell és el més adequat i qui més coneix l'equip per tal de conduir-lo, amb èxit, cap a la 3a Champions. Ho deixo anar aquí.

Rijkaard està a la corda fluixa: després de travessar l'any passat "barrip-barrap", amb més penúries de les desitjades, el cos tècnic es va plantar a l'inici d'aquesta campanya amb els errors apresos (en teoria), i donant a entendre de que ben aviat la nau culé tombaria altra volta cap al traçat dels èxits. De moment, no acabem de pistonar! Sembla ser que ens falta frescura, aquella frescura que ens permetia que cada partit del Barça fos una festa i un monòleg blaugrana. Avui, les coses han canviat, no encarrilem els partits amb aquella facilitat de 2-3 anys enrere. Però tranquils companys, no siguem els aixalabrats de torn, que aquest paper ja el teníem amb en Gaspart i així ens va anar!

El més fàcil ara potser sigui tirar runa sobre Rijkaard, i buscar una nova presa per la banqueta del Barça. Però realment hi ha gent que no veu vàlid en Rijkaard? Gent, la Champions no la regalen al Mercachollo e! I ara què? Amb la temporada ja engegada, buscarem un entrenador que jugui el paper de revulsiu i d'aquí 10 jornades no serveixi per res més que menjar pipes??? La situació no és alarmant! Assosseguem-nos! Cert és que no anem líders, però estem a dalt a totes les competicions, i que jo sapiga la Lliga no es guanya a novembre, potser vaig errat, qui sap! I a l'ambient noto la sensació que molta gent creu que el Barça ha d'arrasar, com si la Lliga la jugués ell sol, passant per alt que els altres equips també es reforcen i també volen guanyar!

I pels més crítics, una dada: en l'època de Gaspart, la situació actual seria un privilegi. Ara, estem enfonsats! Som extremistes! Estem massa ben acostumats, i s'ha de ser realista: no cada any guanyarem la Lliga! Una Lliga que a molts culés ja no els hi fa el pes, ja no en tenen prou! Que no la regalen, que s'ha de lluitar i treballar!!! Però si creieu que amb un nou mister guanyarem Champions, Lliga i la Copa de Ferias i tot, doncs endavant, carreguem-nos-ho tot! Portem el Mourinho i fem tornar el Maradona! Oblidem l'actitud del portuguès envers el nostre club i convertim-nos en un club sense sentiment, que s'abraça amb el qui més li convé sense tenir en compte cap circumstància. Lleig... no creieu?

Amics, un vot de confiança cap a Rijkaard, almenys fins a juny; aleshores és el moment de parlar-ne i poder fer les coses ben fetes, sense presses. Si marxa, el trobarem a faltar, tenim un bon element entre mans.

Potser estic equivocat i el Barça entra en un cicle negatiu de 5 derrotes consecutives, i aleshores potser jo sigui el primer de reclamar canvis. Però de moment calma, que ni estem tan malament ni sabem si Rijkaard és el principal culpable.

Tenim Frank per dies.

Un nou escàndol per la col.lecció

2007-10-29T23:28:00.000-09:00

L'esport d'èlit exigeix una gran capacitat de sacrifici, unes dotacions físiques determinades... i, per sobre de tot, uns grans resultats per tal de mantenir-se a dalt. I això no és fàcil.

L'esportista d'èlit, un cop a dalt, saboreja la fama, viu la cara més amable de la vida, en molts casos habitutant-se a un alt nivell de vida,... i tot plegat, en moltes ocasions acaba convertint aquella persona (perquè no ho oblidem, són persones!!!) en una icona mediàtica. Però què passa quan tot això s'acaba? Quan els resultats deixen d'acompanyar? Què hi ha després de la retirada? S'habitua un a sortir al carrer sense que la majoria no el reconeguin? I què passa quan comencen a desparèixer els zeros de la compta bancària? I és que no cal ser en Corbella per deduir que psíquicament no ha de ser fàcil abandonar una pràctica a la que un ha dedicat la major part dels anys de la seva vida. En molts casos s’aprecia desestabilitat, veuen un buit en les seves noves vides. I un dels últims en fer aquest ràpid "viatge" del cel a l'infern ha estat Scottie Pippen, l'ex-estrella dels Chicago Bulls, que està arruinat i sota mínims per culpa de no saber posar fi a un cercle viciós de despesa incontrolada. Julio Alberto o el Garriga van ser un dels primers casos a casa nostra. I el cas Pessotto? L'internacional per Itàlia, va acabar llençant-se al buit després de no habituar-se al nou estil de vida després d'haver penjat les botes, fa un parell d'anys.

En vistes del què passa quan un deixa de guanyar (casos anteriors), molts s’esforcen per mantenir-se en l’èlit, ja sigui jugant net o havent de recórrer a les trampes; arriba un punt, que veient tal i com està el pati, molts opten pel temptador camí d’infringir les normes que altres si han de complir. És un risc que alguns estan disposats a córrer. On anirem a parar? Hi ha límit? Serà l’infracció de les normes el camí habitual d’aquí en endavant? Si ja veig que arribarà un punt en què l’”estrany” serà el que no es dopi o guanyi lícitament, que ja és trist! Serà el marginat del grup, serà una rara habis, d’aquelles que és necessari que se les protegeixi; ja m’imagino un nen pel carrer: “Mira mama... un esportista sa!” I ella diu: “Ni te’l miris! Allunyate’n! No has de prendre mals exemples”. I els seus companys de disciplina, al.lucinats de veure una cosa com aquella, tocant-lo amb un bastonet per precaució. I a la tumba: “Aquí n´hi ha un que no feia trampes”, i la gent visitant-la tot encuriosits. En fi, espero que el futur disti molt d’aquestes premonicions...

Amb tot això, volia anar a parar a l'últim escàndol de la matèria: aquest cop la víctima n'és el tennis, del que es diu que alguns jugadors del circuit s'han venut. Primer fou Andy Murray qui va donar a entendre que alguns apostants li havien ofert diners per deixar-se guanyar, i la polèmica s'ha anat fent més gran a mesura que s'han anat destapant més casos; ahir mateix, Arnaud Clement, va ser l'últim a posar, encara, més llenya al foc. Tot plegat és per fotre el crit al cel!

Companys, el tema es complica. Què passa al món de l'esport? La seqüència dels fets és per platejar-s’ho: el binomi ciclisme&doptage s'ha emportat la palma, amb Marco Pantani com a principal màrtir. També apareix l’escàndol en l'atletisme amb casos tan sonats i lamentables com el de Marion Jones o els gregs Kenteris i Thanou (molt més enrere ja trobem en Ben Johnson); més tard, esclata el Moggigate al Calcio italià. I per últim apareixen les trampes en el tennis. Quin serà el proper capítol?

Sembla ser doncs que per mantenir-se en l'estrat de la fama i el glamour, tot s'hi val. Les trampes i el dopatge guanyen terreny, això és una evidència. El diner fàcil per mantenir un estatus és, per molts, un solució. Arriba un punt que ja no saps en què creure i en què no? Què queda lliure d'aquesta plaga? Passa el temps i van caient els mites, aquells a qui havies idolatrat han perdut el tro que havien guanyat il.lícitament, però sobretot, han perdut l'honor i també l'estima d'aquells qui havien cregut en ells.

Lamentable.

Afany de protagonisme

2007-10-29T10:13:00.000-09:00

El polèmic Ballesteros torna al primer pla futbolístic, i com sempre, per motius aliens al seu rendiment. Per enèssima vegada, el nefast central del Mallorca, torna a donar la nota; aquest cop la víctima ha estat Tamudo.

Sembla ser que té ganes de carregar-se els estàndars del nostre futbol; si fa poc més d'un any va clavar un mastegot injustificable contra Puyol, aquest cap de setmana va carregar contra el capità perico perquè, suposadament, aquest va simular el penalt que va fer pujar l'1 a 2 a l'electrònic de l'Ono Estadi. Ballesteros va comentar "todos sabemos como es Tamudo"; i tant que ho sabem jove! És un tros de jugador amb un historial impecable, volgut i estimat com pocs per la seva afició. A més, els seus números canten. En canvi, a Ballesteros, tinc seriosos dubtes de l'estima que li té l'afició "bermellona", si bé els seus registres també són espectaculars: és un especialista en rebre targetes, un autèntic coleccionista de cartolines d'amdós colors. El cas de Ballesteros comença a ser preocupant per la seva reiteració, cada vegada més freqüent,... jo penso que els amants del futbol ens mereixem un descans d'haver d'aguantar aquest tipus d'actituds.

Tamudo és un autèntic regal pel futbol, amb capacitat per ficar-se l'equip a l'esquena i conduir-lo cap al triomf, com vam veure l'any passat, i l'altre, i l'altre,.... En canvi, el del Mallorca és el típic jugador amb un perfil de joc "broncu" i matusser, que podem associar amb l'antifutbol. Se les ha tingut amb tothom, és per llogar-hi cadires...

Entre Tamudo i Ballesteros no hi ha color: és millor crear que destruir.

Silenci... juga Henry

2007-10-25T09:21:00.000-09:00

La premsa de Madrid em costa de digerir, i això em fa feliç, perquè mentre això em passi puc estar molt tranquil: vol dir que vaig pel bon camí. Mai anar en un camí diferent em proporcionava aquesta sensació tan agradable. Després del partit a Ibrox Park, sabia que esmorzar merenguisme (Marca, As,...) em portaria a haver de recórrer a algun protector d'estómac eficaç (El Mundo Deportivo, RAC-1,...), i així va ser. L'oportuna premsa d'allà baix, sempre a punt per llançar-se a la iogular, va centrar els seus escrits contra la figura de Monsieur Henry. La paraula fracàs sobresortia.

La premsa de Madrid ja es frega les mans; des de molt temps enrere van anciosos per tal de que tingui lloc a Can Barça un dels típics capítols de la casa blanca; si, home, un d'aquells que reben el nom de Woodgate, Karembeu, Samuel o Gravesen en honor al seu protagonista...; que provin de burlar-se de Maxi Lopez té certa lògica, però fer-ho de tota una institució futbolística... genera certs dubtes sobre el coneixement d'alguns periodistes sobre un esport anomenat "futbol" (allà baix també en diuen "balompié", fixa't si en saben, tu!). La gota que fa vessar el got, és que el comparin amb Meho kodro! No pot ser! Un tio que ha fotut més xixarros que Platini amb els bleus, que té un Mundial i una Eurocopa, que és Bota d'Or Europeu, que té alguna Premier, que ha rebut innumerables premis al llarg de la seva carrera i que a sobre vesteix de blaugrana,... feu el favor, si us plau! D'això n'he parlat moltes vegades amb el Geliu, i coincideixo amb ell en el fet de que del passat no es viu, però estic convençudíssim qye Henry té un molt bon present. A Llevant tot elogis, a Glasgow tot crítiques; així d'extremistes per tal de vendre. Criteri senyors! Més criteri i menys sensacionalisme barat!

Thierry Henry, paraules majors, canela de la fina!

Picador Räikkönen

2007-10-24T09:33:00.000-09:00

Molt bones companys de fatiga! Després d'un prolongat descans blocaire que semblava no tenir data final, aquí estic! L'actualitat esportiva donava per tant que no em vaig decidir per cap notícia en concret, totes em tiraven! Així que em vaig deixar endur per aquella frase que tantes vegades hem sentit de "o tots o cap"; jo vaig optar per cap!

De fato (esportivament parlant) no n'ha faltat: que si el nen maco de l'Alonso, que si el xou del rugby (ara resulta que a tots ens agrada molt el rugby!), que si el Barça de bàsquet no xuta, que si el Riera de l'Espanyol és el "no va más", que si el Robinho compra els preservatius en packs de 40 unitats (carai, doncs ja és mala llet ja que la seva nòvia/xicota/parenta estigui de 5 mesos),... i tot un seguit de notícies per l'estil! En fi, que tenim l'actualitat atapeïda!

Com deia l'amic Jack, anem per parts: avui tocaré la F1! I no parlaré pas del desenllaç del Mundial, tema ja de domini públic i conegut per tothom! Faré esment a la part més curiosa, que tracta del perfil més pervers de Kimi Räikkönen. Iceman mai ha estat el meu ídol, ni ha despertat en mi cap tipus d'admiració per mèrits purament esportius com si ho havien fet d'altres, més grans, com Damon Hill o Jacques Villeneuve; però aquest tio... és peculiar! Peculiar i bo! Aquest si que és "el no va más"! Veureu: es diu i es comenta que quan Schumi va guanyar el seu últim Mundial, sent ambdós pilots companys d'escuderia, un periodista es va acostar al finès i li va demanar a veure que li havia semblat la celebració del Kaiser; Kimi, sense immutar-se, tranquil com sempre, li va respondre: "No ho he vist, estava cagant!". És més crack fora de les pistes que dins!!! Aquest tio ha de sortir a l'APM! Aquest nano té fusta, no sé si de campió o no, però te fusta i promet! L'humor sec de Kimi deixaria a l'atur la millor versió del Buenafuente! Tant sols per ser així d'espontani i de sincer, Kimi ja es mereix el títol! Ell és així, fet a la seva! Fugint del món mediàtic que envolta Alonso, Hamilton i tot el circ de la Fórmula 1!

A la foto se'l pot veure en plan picador, cervesa a la mà, a les Illes Canàries... deixant a casa l'estatus de pilot de Fórmula 1 per convertir-se en un més dels molts joves que omplen les sales i terrasses en les llargues nits canàries..., entre ells, el mateix Lua!

I els 2 Mal-Laren... que vagin venint!

3 punts... i moltes anècdotes

2007-09-26T08:37:00.000-09:00

El duel d’aquest vespre-nit al Camp Nou es preveu, a priori, trepidant. Barça i Saragossa han confeccionat unes plantilles ambicioses, si bé els respectius inicis de campanya d’ambdós clubs han estat més aviat discrets.

Però deixant de banda el devenir del matx, que m’interessa i molt, vull referir-me també a l’altra cara del duel, potser un xic més divertida, potser una mica més morbosa, o simplement, bastant més distreta. Massa s’ha parlat ja del transcurs del partit, i no seré jo qui aporti un plus de dades, d’estadístiques i de més palla per l’estil. Vull fer un cop d’ull, encara que sigui a vista d’ocell, a la cara que parla de l’enfrontament entre els germans Milito (pot ser molt interessant), a la que parla d’un Ronaldinho “O Rei” Gaúcho animant els seus companys des del Camp Nou, a la cara que parla d’un tal Matuzalem que diuen els entesos que és el no va más fent virgueries (a la seva edat ja pot haver après a fer malabarismes amb la bola ja…; per cert, seria més correcte parlar de segles en el seu cas, i deixar els anys pel jovent? Serà que el calificatiu de "jove" ja no se li escau?), a la cara que parla d’un Ayala que és un “mujeriego” en versió futbolera (3 equips en 4 mesos, massa faaart!) i a la que ens diu que avui hi haurà 3 pallassos sobre la gespa: l’Aimar i els 2 Milito.

En fi, molt xou i moltes cares per veure, però espero que després dels 90 minuts les fesumies culés dibuixin un bon somriure.

Jo, per si fés falta, m’encomanaré a Sant "Titi" Henry…

Va de taxis

2007-09-24T22:24:00.000-09:00

Sonada ovació la que m'he emportat aquest matí; si nois, ni el Camp Nou en les seves millors gales ha premiat cap jugador amb una ovació semblant. I precisament no m'he sentit pas com el Messi. M'explicaré.

Traçava tot tranquil, com cada dia laborable, amb la moto cap a la feina ("cric-crac, cric-crac"), sense quelcom que em pogués fer pressagiar res anormal: Av- Terradellas, París i Aribau,... fins aquí tot correcte. Total, que m'havia de desviar cap a la dreta, però com la línia era continua, jo, tot concienciat de fer les mínimes imprudències possibles (almenys avui), m'he esperat a desplaçar-m´hi un cop hi hagués la línia discontínua, vès tu quina cosa! Però el tram des de la dicontínua fins al trencall és mínim, així que fer les coses ben fetes, en aquell tram, té més risc que fer-les mal fetes! Premi per qui ho va idear! Si ho fas ben fet, perilles d'anar a la Vall d'Hebron (que ara encara fa més por sense llum...), i sinó, l' "urbano" de torn segur que és allà per obsequiar-te amb un paperet groc i una xifra ben maca anotada. Avui he optat per la primera opció, per la d'intentar desviar-me sense fer cap infracció: miro el mirall, veig un taxi molt lluny, i decideixo incorporar-me al carril bus tot pensant que el taxi va a una velocitat decent i em veu. Però , tal com diu un bon amic meu, pensar és de rucs, així que al moment de fer entrada al carril bus m'he despertat del tot: quina pitada companys! De les maques, de les de traca i mocador! Si senyor, quin taxista tan tolerant (jo creia que la tolerància zero només era amb la violència i no amb el trànsit, ho dec tenir mal entès), amorrat a mig metre de la meva moto, gairebé encès, amb una cara d'aquelles que sembla que faci 5 dies que no visita el Roca. M'he girat per veure si la fera es calmava, i li he dit de tot més menys bonic, tot recordant-li que a la farmàcia pot trobar laxant i que la via és de tots; ell suposo que també ha deixat anar alguna perla.

Conclusió de tot plegat: carai amb alguns taxistes! que n'és de maco de veure com alguns comencen la setmana amb aquest bon humor, amb aquesta serenitat i amb aquest relax; si el dimarts va així, no me'l vull tornar a trobar divendres...!

Na marxant!

Diada al Serrat Llobater

2007-09-13T12:11:00.000-09:00

Dimarts passat finalitzava la Festa Major de Sant Feliu; nits, sopars, despesa important,... en fi, la descripció típica de qualsevol festa major estàndard de poble. I per una bona clausura, tot coincidint amb la diada de casa nostra, què millor que enfilar tot xiulant un dels cims de la nostra bella localitat! Doncs això, dit i fet: dimarts a les 8 del matí, després d'haver dormit unes poques hores (entengui's 2 hores...) o, simplement, sense haver clucat ull (vegi's Roki), ens reunim unes 25 persones, altrament dit uns 25 agosarats, davant de l'Ateneu per posar fil a l'agulla.

A les 9 i poc del matí ens trobem ja al Serrat Llobater; més ràpid del previst, si senyor, es nota que hi ha gana i la gent vol anar per feina... i també hi ha son, molta son! Esmorzem i pengem la bandera, amb l'ajuda inestimable dels caminaires que van deixar-s'hi l'esquena perquè tot anés sobre rodes. I per immortalitzar una bonica diada entre la nostra gent, un Joan Tomàs en versió fotògraf va immortalitzar els millors moments.

Esperem repetir... això si, dormint una mica més!

Que duri!

1leguer

2007-09-06T23:17:00.000-09:00

Segons publicava La Vanguardia en l'edició d'ahir, i tal com han confirmat la resta de mitjans avui, pesa sobre el bo d'Oleguer una acusació pel llançament de pedres contra un policia a Sabadell; demanen una pena de presó de 3 anys. I com no, els de sempre, els espavilats de torn, han sortit a cridar contra el 23 culé; molts no sabien ni de que anava el tema, però si es tracta d'anar contra un català i/o Catalunya molts s'hi apunten; es veu que està de moda tu! Jo, el dia de l'aldarull, no hi era i per això no opino sobre els fets en qüestió, em quedo al marge; ara, pel què es veu molts dels qui el critiquen si que hi eren, i ho van veure tot, i Oleguer va llençar unes 500 pedres, totes ell sol! Fixa't! Quin vailet! Sembla que ara tothom ja tingui un màster sobre els fets, amb tessina inclosa! Tots són campions del món en anàlisis de llançament d'objectes, en saben una bestiesa...

L'Oleguer mai ha caigut bé entre part dels espanyols, és evident. Em sembla formidable i fantàstic que estiguin orgullosos de ser com són, però que es dediquin a viure la SEVA vida i que ens deixin viure la nostra. Nosaltres som diferents. Ells volen que siguem com ells, que siguem seus, que estiguem sotmesos,... però queda patent que nosaltres formem part d'una cultura molt diferent i la gran diferència salta a la vista amb el respecte que nosaltres SI tenim davant els que pensen diferent. Oleguer sempre s'ha manifestat amb respecte argumentant el que ell pensa, sense insults (per alguna cosa no té antecedents!). Poden dir el mateix els que l'acusen a tort i dret? S'ha perdut el respecte contra els qui pensen diferent? (només cal mirar el fòrum del Marca i llegir les opinions; és per estirar-se els cabells, francament). Hem retrocedit tant? Aprofiteu tot el que fa Oleguer, estigui bé o no, per sortir a criticar? Cal? És necessari? Ens estimeu tant per estar tan pendents de nosaltres? Voleu ser un país punter en el panorama europeïsta i us dediqueu a xafar la barraca de qui us arrossega cap al progrés!

La seva lluita constant per tal de que el país veí reconegui els nostres drets diu molt de la seva grandesa com a ciutadà del nostre bell país de Catalunya.

L'èxit és pels/dels valents

2007-09-03T12:30:00.000-09:00

Al món de l’esport, com a la vida mateix, hi ha de tot, un pot escollir qui idolatrar, qui odiar, qui criticar, qui elogiar, contra qui descarregar l’ira acumulada,…, en fi, gran varietat de perfils, que ahir vaig aconseguir limitar, momentàniament, a 2: els fantasmes i els valents! Cert és que hi ha moltes més games, que el ventall és molt més ampli, però ahir aquestes 2 em van cridar l’atenció.

D’exemples dels primers n’hi ha forces, i és que no tothom sap/pot conviure amb la fama; ahir diumenge, a Misano, vaig veure un exemplar d’aquests, celebrant una victòria vestit de romà (hi ha qui diu que no saber perdre és dolent, però no deixa de ser pitjor no saber guanyar… ai sinyó!!!); però la meva intenció era centrar l’article en els valents que, si bé no abunden, n’hi ha, i ahir ho vaig poder corroborar!!! Un Rossi defraudat per la seva moto i pel seu equip, derrotat al costat de casa seva i derrotat en el Mundial, va ser el primer en felicitar Stoner i va comentar que es mereixia el títol! Per si no n’hi ha prou, Il Dottore, el divendres abans de la cursa, va donar consells a Stoner (rival directe pel títol) sobre com pilotar a Misano! I el 2n valent és Gorka Iraizoz: quina valentia va mostrar en la sortida davant del bo d’Henry! Tal i com va demostrar en els seus anys a Catalunya, el basc no s’arronsa davant de res ni de ningú, és tremendo! I per sobre de tot, franc com pocs.

Aquesta és la meva breu dedicació als valents del cap de setmana: diferent tipus de valentia, però igual nivell d’admiració. Rossi i Iraizoz, Iraizoz i Rossi. Potser 2 casos són pocs, però tal i com diuen més avall… “menos es nada”!

Prou satisfet

2007-08-27T12:00:00.001-09:00

Prou satisfet i prou content... si. Molt satisfet i molt content? No pas! Aquestes són les sensacions que m'han quedat després de l'actuació catalana en la jornada de futbolística del passat cap de setmana.

Molts de vosaltres estareu sorpresos! Content? Els resultats dels equips catalans no han estat massa bons..., aleshores us preguntareu el per què de tot plegat...! Doncs molt simple: possiblement no ha estat el debut somniat ni per Barça i Espanyol, però si pels futbolistes que defensen Catalunya ben lluny de casa nostra, que es guanyen les garrofes ben lluny de casa seva.

Situem-nos: dissabte a la tarda, mirant molt per sobre el partit de 2a A del 33 (un distret Hèrcules-Xerez) apareix un resultat encisador: Racing de Ferrol 0 - Eibar 1; primer gol del campionat de.... Lluís Codina!!! Un català inaugura el comput golejador de la categoria i de pas l'Eibar s'avança! Gran moment! Seguidament apareix una altra novetat, el Numància s'avança a Los Pajaritos amb gol... d'un altre català, Moreno, ex del Terrassa i del Barça! El cap de setmana comença bé pels catalans!

I Diumenge, doncs, esperava que la festa continués, semblava un antícip de l'11 de setembre!!! Catalunya podia arrasar! Jo ja desenfundava la barretina i pensava enfilar el Canigó...! I per fotra-hi cullarada, veient els Catalans Dragons i escoltant Els Segadors, un podia pressagiar un triomf 100% català! Jo, ben cufoi, a les 7 era un pou d'eufòria. No gaire més tard, baixava del núvol; el Barça em decepciona, i a les 9 l'Espanyol em dóna la segona tassa de caldo! I jo no en volia! Però noi, miro el teletext i... veig que l'Almeria havia fet baixar Riazor guanyant per un contundent 0 a 3; de seguida m'alegro, no perquè sigui seguidor de l'Almeria, sinó pels catalans de la seva plantilla: Bruno Saltor (treballador i complidor com pocs, que marxa de Catalunya deixant el Lleida a 2a B i ara està al capdavant de la Lliga de les Estrelles), Carlos García (jove central ex-Espanyol a qui un mal partit al Bernábeu el va condemnar com a jugador perico) i Albert Crusat (a qui Zidane li va trencar la clavícula, també al coliseum merengue, frustrant així la seva carrera com a blanquiblau). I a més, Crusat s'estrenava com a golejador. Estava mig content, però, el paper de culés i pericos pesava massa; després però m'entero que l'Sporting (club amic), amb el manlleuenc Gerard Autet a les seves files, es fica líder de 2a A després d'arrasar per 4 a 0. Bé. Correcte.

Després d'una pausada i intensa meditació (aproximadament d'uns 5 segons), m'adono de que els equips catalans no han respost a les expectatives creades, però que els nostres jugadors, els de casa, els catalans, han complert amb escreix. I per tal d'intentar oblidar el desencís de Montjuïc i del Sardinero m'agafo a aquella frase que diu que "el què realment val, per sobre de tot, són les persones". Així, aquest cap de setmana hem guanyat! Després d'intentar convencem a mi mateix, tanco els ànecs pensant en la propera jornada que esperem que sigui tan fructífera com aquesta a nivell individual i molt més a nivell colectiu.

Bravo pels nostres. Apa siau.

Els nostres rivals

2007-08-25T02:11:00.000-09:00

Barça i Espanyol inicien demà la Lliga 2007-08 davant de dos rivals, a priori, assequibles: Racing de Santander i Valladolid, respectivament.

Els culés comencen a domicili, al Nou Sardinero, igual que fa 3 temporades. En aquella ocasió ens vam imposar per 0 a 2 amb un destacat Giuly.
El Racing 2007-08 serà un equip de mitja taula en avall que difícilment podrà repetir el sorprenent paper de la temporada passada. El gegant Zigic ja és lluny de Santander , i de les noves incorporacions només destaquen el polonès Smolarek (ex-Borussia Dortmund) que és un gran encert i l'incansable tot-terreny Aldo Pedro Duscher. A Santander la colònia catalana consta de 3 individus: el traïdor perico Òscar Serrano que ha vist estancada la progressió que va viure a Montjuïc, el central Oriol (el de Sudanell ja és un dels veterans de l'equip tot i comptar amb només 26 anys) i Jordi López que arriba aquest any després del seu pas per Sevilla i Mallorca (no confondre amb Jorge López, una altra de les noves altes).
Així, Smolarek, Garay, Colsa i Munitis són els homes que, per qualitat, se suposa que seran els encarregats de tirar del carro entrenat per Marcelino.

Per altra banda, l'Espanyol comença el nou curs de la mateixa manera que l'any passat: a Montjuïc i contra un recent ascendit, en aquest cas el Valladolid. L'any passat el Nàstic ens va amargar el debut guanyant 0 a 1 amb gol de Campano; desitjo que els de Valverde tinguin la lliçó ben apresa, si bé és cert que l'estadística dels debuts pericos a la Lliga no convida a ser massa optimista.
Els de Pucela, tot i ser nous a la categoria, són uns històrics a la màxima categoria (pel Nuevo Zorrilla han passat grans com Valderrama, Onésimo o Higuita). Van perdre la plaça a 1a l'any que Rijkaard debutava com a mister culé. No fa tant...; pel fet de ser un dels històrics, el seu retorn és una enhorabona que m'agrada i m'alegra, a l'igual que m'entusiasmaria que ben aviat equips com l'Sporting de Gijón tornessin a la categoria que els pertoca (recordeu el pas per Mareo i el Molinón dels Ablanedo, Manjarín, Luis Enrique o Abelardo? Màgics!). És per això que vaig obrir un post en honor a l'ascens dels de Pucela. Tot i això, no cal enganyar-nos: el Valladolid patirà per mantenir-se, tot i les declaracions de caire optimista fetes per Mendilibar (mister basc del Valladolid). El Valladolid s'ha reforçat, principalment, a base de cessions i traspassos a cost zero, intentant invertir el mínim en el pagament de traspassos. Així cal destacar l'arribada d'Ogbeche (ex-Alabés i PSG entre d'altres) que és un bon atacant, Butelle (porter que sense lloc a Mestalla), Vivar Dorado que aportarà solidesa i experiència i que és ja un dels veterans de la màxima categoria (ex-Getafe i Tenerife) i també important pot ser l'arribada del jove uruguaià Estoyanoff que fins ara havia estat cedit pel València a Cadis i Deportivo, però sense explotar massa les seves virtuds en cap dels dos llocs. Aíxi les peces bàsiques del puzzle "vallisoletano" vindran a ser l'experimentat García Calvo a l'eix defensiu, Vivar Dorado i Sisi al migcamp i Llorente en punta, aquest últim el millor de l'equip i a qui la dupla Jarque&Torrejón haurà de vigilar de prop. Pel què fa a la representació catalana a la plantilla blanquivioleta, cal dir que aquesta és inexistent.

Tot porta a pensar en un bon debut dels equips catalans. A veure si es compleixen els pronòstics...

Aquest Espanyol s'agrada i m'agrada

2007-08-20T11:03:00.000-09:00

Enfilant ja el tram final de la pretemporada i a una setmana vista de l'inici de la Lliga, i mentre els equips donen ja els últims retocs, es disputen els últims amistosos que han de permetre acabar de polir els últims detalls (alguns, tals com l'amic Bernardo, els resta encara bastanta feina per davant).

I tot plegat em fa mirar els equips de casa amb cert optimisme; no sé si a aquesta reflexió que faré és fruit del relax i optimisme que un servidor ha acumulat en les (breus) vacances, però el cert és que l'Espanyol 2007-2008 pinta molt bé, desprèn confiança; i això és bo, molt bo! I tant si ho és! I qui ho negui tot posant l'exemple de l'excés de confiança culé d'antany, s'equivoca! L'Espanyol necessita respirar aquest aire positiu que feia temps que s'enyorava. He vist alguns amistosos i m'he quedat amb bon sabor, amb la sensació de que es fan les coses amb cap. Herrera és peça clau als despatxos, i Tomàs tres quarts del mateix. I el Txingurri aporta una serietat, treball i resultats que feia temps que no es deixaven veure per les banquetes de Montjuïc. El basc sap transmetre als seus l'intensitat necessària per disputar els partits, i per corroborar-ho només cal veure els partits de l'stage a terres angleses.

La plantilla de què disposa Valverde fa pensar que, a priori, no es passaran masses àncies per mantenir la categoria, i que es pot lluitar per entrar a Europa. Fent un breu repàs, s'arriba a la conclusió de que totes les línies estan ben cobertes, amb 1-2 jugadors de garanties. I l'equip que, per mi, seria suplent està plegat de bons jugadors que permetrien oferir un nivell acceptable a 1a: Lafuente serà un bon suplent de Kameni a la porteria; a la defensa: Chica, Lacruz, Serrán (o Sergio Garcia) i David Garcia. Al mig Rufete, Angel, Jonatas i Moha; i com a homes més avançats Corominas i l'eterna promesa (Jonathan Soriano).

Amb uns suplents com aquests, és fàcil i.lusionar-se. Sols em fa por que es noti la baixa de Pandiani, Déu vulgui que m'equivoqui...! Serà l'any de Jonathan? A veure si hi ha sort...

Per què no sigui dit... el meu 11!

2007-07-30T07:17:00.000-09:00

I en plena ressurrecció d'aquest bloc, sense arribar a un estat d'embriaguesa blocaire, em vull permetre el luxe, l'obligació o el repte (digueu-li com vulgueu) d'apostar per l'onze ideal de la Lliga 2007-08; és molt fàcil afegir-se al carro vencedor a final de temporada i lloar les proeses d'algunes figures, així que aquest és el motiu d'aquesta iniciativa, el fet de veure si som uns entesos del futbol i la clavem, o bé si simplement formem part d'un grup de pelacanyes. Un repte interessant que sé, per les converses que hem mantingut sovint amb molts de vosaltres, que us tira i que teniu molt a dir-hi i a demostrar! Com diria el gran Evarist, "Vingan!"

Per fer-ho un xic més interessant i més real, no és permès ficar-hi més de 5 jugadors de la mateixa esquadra; per altra banda, es permet posar 3 suplents per línia (dos en el cas del porter) axí que aquí llenço la meva proposta, aquí va el meu 11!

Porteria: Gorka (Espanyol)
Suplent: Ricardo (Betis) i Palop (Sevilla)

Defensa: Zabaleta (Espanyol) , Ayala (Saragossa) Aitor Ocio (At. Bilbao), Zambrotta (Barça)
Suplents: Jarque (Espanyol) i Contra (Getafe), Capdevila (Villarreal)

Mig: Luis Garcia (Espanyol), Raul Albiol (València), Deco (Barça), Ronaldinho (Barça)
Maresca (Sevilla), Baptista (R. Madrid)

Davanters: Henry (Barça), Messi (Barça), Forlán (At. Madrid)
Aduriz (Bilbao), Villa (València), LLorente (Valladolid)

Retorn...futbolístic

2007-07-29T23:42:00.000-09:00

Després d'un llarg període d'inactivitat en el meu bloc, em decideixo a tornar escriure. Aquesta llarga absència no es tractaria precisament d'una crisis blocaire ni d'una saturació, simplement (aplicant el meu anterior post) el "valor del temps" no em permetia destinar el temps suficient al bloc. Ara torno a ser aquí, què carai, a veure si em torno a enratxar!

Després d'aquesta "justificació", faré una passadeta en el què ha estat el més destacat en matèria futbolística durant aquest mes de juliol; fato n'hi ha, i molt!

El mercat de fitxatges està ja en el seu tram final, amb els equips ja en plena pretemporada; dels equips de casa dir el què ja, de ben segur, tots sabem: el Barça ha fitxat molt bé i car... si car! Car però d'hora, i aquesta rapidesa ha beneficiat les arques culés ja que el mercat s'ha inflat i molt en les darreres setmanes. Fitxar d'hora ha estat una gran aposta de Soriano, que l'ha clavat! El Titi "Tiet Enric" ens ensenyarà molt i aportarà molta classe, quin senyor! Touré el veig bé... però mancat tècnicament i molt lluny de ser un Essien...; Milito un encert de cap a peus i Abidal una autpentica roca que aportarà solidesa defensiva a una línia massa fràgil i vulnerable la temporada passada. M'agradaria equivocar-me però el Touré... no m'estranyaria que encara estés massa verd. I l'Espanyol ha fitxat a Valdo (coneixedor de la Lliga i que assegura un bon rendiment), Clemente Rodríguez (podrà amb David Garcia?) i "Lola" Smiljanic que apunta bones maneres i una constància poc comuna en un jugador de 21 anys, tot i que molts ens preguntem si amb aquest sobrenom realment pot ser un bon jugador o simplement es tractava de què els serbis tenien ganes de xou... Lola dirà! La llàstima ha estat la marxa del "Rifle" però la veritat és que ja havia fet el què s'esperava d'ell, així que millor mirem el futur i arrepleguem el què ens en donin.

De la resta destacar positivament Boulharouz (Sevilla), el retorn d'Aitor Ocio a casa (Bilbao), el bloc que està construint l'Atlètic de Madrid (aquest any no fallen, han fitxat força bé: Forlán, Luis Garcia i Simao asseguren la UEFA, tot i que Raul Garcia serà un autèntic fracàs), Ricardo i Pavone del Betis (porteràs i killer), Uche i Kepa asseguren la presència de sa magestat el Gol a Getafe, a Múrcia s'estàn equipant amb seny, la Reial Societat a 2a però amb més suport que mai, un Almeria amb 3 catalans que s'han hagut de guanyar les garrofes fora de Catalunya: Bruno Saltor (lateral complidor ex-Lleida), Carlos García (ex-Espanyol) i Albert Crusat (ex-Espanyol, a qui Zidane va trencar la clavícula quan començava a despuntar amb l'Espanyol).

En el capítol anecdòtic, curiós o sorprenent hi englobaria la marxa d'Urzaiz al gran Ajax!!! I deia que no podia rendir al més alt nivell...doncs noi, a bon lloc has anat!

Pel cantó negatiu em quedo amb la mala sort d'Hugo Viana, al que tenia ganes de veure de què era capaç (fitxatge estrella d'Osasuna lesionat a pretemporada), amb un Deportivo amb un equip per quedar-se a casa i amb un Baptista que no li fan un lloc a la casa blanca quan a qualsevol equip el rebrien amb els braços oberts.

Ens espera una gran temporada, on tindrem noves sorpreses, grans revelacions i fracassos sonats. A veure què ens depara tot aquest panorama.

El valor del temps

2007-06-11T12:47:00.001-09:00

Curiós és el què pot arribar a succeïr en un obrir i tancar d'ulls, en qüestió de segons,... I és que sempre hi ha temps perquè es giri la truita i passi el menys pensat. Aquest cap de setmana passat vam assistir a una classe intensiva pràctica del veritable valor del temps. Que poderós és cada instant...! Com veureu pel temps no hi ha barreres.

Un error d'un segon condemna a Kubica a patir l'accident més greu de la temporada de F1! Un segon i mig era, aproximadament, el temps que la gran Ducati d'Stoner treia a Valentino Rossi a la recta de Montmeló, perquè vagin dient que el Mundial el guanya el pilot i no la moto (que gran és la Ducati i que grans són Rossi i Pedrosa)! 18 segons és la diferència que separa un Barça campió d'un Barça mediocre; 1 minut horrorós allunya a la Penya del retorn a la glòria 13 anys després; 5 mesos ha estat el temps que Figo ha necessitat per trencar, altra volta, la seva paraula i deixar el contracte firmat al món dels pètrodòlars com a paper mullat. 10 mesos és el temps que hem trigat a qualificar Maxi López d'esperança, i com canvien les coses: el què fins fa 2 dies era una càrrega pel Barça, a dia d'avui esdevé com a única esperança. I 10 mesos és també el temps que triga l'ascensor de la lliga professional a pujar i baixar: el Nàstic no va voler baixar-ne a l'àtic i avui ja torna a ser a la planta baixa. 12 mesos, és a dir, 1 any és el temps que el Titi Henry ha trigat a adonar-se de quin és el club més gran.

I per deixar-ne constància, 2 minuts és el què trigaré a anar-me´n a jóc! Apasiau!

La moguda no espera a l'estiu...

2007-06-06T09:49:00.000-09:00

Aprofitant que avui Roberto Carlos ha anunciat la seva marxa al Fenerbahce turc, aprofiaré per fer 5 cèntims de com està el mercat.

De perles n'hi ha, algunes de "sueltes" i d'altres que t'obliguen a rascar-te la butxaca.

No crec pas que el Barça sigui qui trenqui el mercat pagant preus estratosfèrics, però de moment ja es parla d'Abidal, Henry (tiet Enric pels més íntims) i el totpoderós Yaya Touré. Si us plau, fitxem a l'Henry...ja!

A Madrid avui es feien ressò de la possibilitat de què Iniesta vestís de blanc el proper curs. Ho dubto. Segur que devien publicar: "Lo vemos de blanco!" o alguna rucada per l'estil; de fet, nosaltres li veiem sempre de blanc, inclòs a l'estiu.

Al Sevilla mitja Europa se li rifa les figures: Alves és un dels que apunta més alt, Kanouté es deixa estimar per la Juve, Maresca diu no a la Roma, i Monchi enamora al València. En fi, l'estiu es preveu molt llarg a la riba del Nervión.

A veure qui es mulla primer...

2 senyors partits i... 1 a 1!

2007-06-05T09:15:00.001-09:00

Diumenge èpic i vibrant pel bàsquet d'èlit català! Els 2 semifinalistes catalans de l'ACB van oferir la seva millor cara quan més falta feia; Vitòria i Madrid en van ser testimonis.

Al matí-migdia el Barça tenia una cita a la fortalesa basca del Bruesa Arena; i els d'Ivanovic, per fi, van endur-se la victòria de la pista alavesa, amb un bàsquet-control de qualitat, amb una defensa dura i un atac pràctic i segur; Marconato i Navarro van ser els estilets blaugrana, amb un recital de tirs exteriors que van fer miques la defensa dels de Vitòria; pel Tau sols Rakocevic va donar mostres de la qualitat que se li suposa al potent equip basc. Ara la balança es decanta lleugerament al nostre favor, i el Palau pot dictar sentència... així evitaríem tornar al País Basc a jugar un cara o creu.

I a les 7 de la tarda la Penya. La tripleta Barton-Rudy-Bennet es va sortir, i van comptar amb l'ajuda de Ricky Rubio, Vázquez, Laviña, Betts i Flis que van estar força encertats. Semblava que la baixa de Gaines pesaria i molt sobre el joc dels catalans, però la Penya no va tenir masses problemes per controlar el pal baix amb un Flis més inspirat del què en ell és habitual; però cal obrir els ulls, i salta a la vista que la posició de pivot és un dels dèficits del Joventut, per mi el més important (quan falta Gaines, normalment sols Betts dóna la cara; i aquell tal Sullivan perquè el van fitxar?). A Madrid encara no s'ho creuen, i de moment es dediquen a protestar-ho tot, sentint-se immunes fins que els hi xiulen tècnica, i és aleshores quan es fa justícia, però ells encara no ho entenen; el Madrid en cap moment va saber com entrar en el partit, i el més preocupant és l'anarquia mostrada per Bullock i Smith, tot i que tenint companys com Felipe Reyes i Hervelle jo també seria individualista; el belga anava passadíssim, fora de si, confonent contínuament la pista per un ring... que trist. Pel proper partit recuperem ja a Gaines, guanyant lluita i sacrifici. Dijous, Badalona ha de ser un clam.

I per arrodonir el diumenge: Rossi victòria i Pedrosa segon; I Lorenzo menjant-se la gravilla i rabiant... què més es pot demanar??? Que Rossi i Pedrosa fitxin per Ducati l'any que ve, això ja seria orgàsmic!

Mentre baixem la persiana...

2007-05-31T10:50:00.000-09:00

Al CE Sant Feliu "B" ja fa ben bé un parell de setmanes que vam donar per tancada la temporada, vam agafar els trepaus i adiós muy buenas. La persianeta avall i tancat per vacances.

Temporada de debut i de noves experiències; anys enrere m'hagués costat molt de creure que podia existir un Sant Feliu "B" a la tercera territorial, terreny on ha navegat gairebé sempre el 1r equip. Aquesta nova realitat, personalment, m'ha aportat noves sensacions: d'una banda allunyar-te de la pressió d'haver de guanyar partit rere partit (hi estàvem habitutats les 2 darreres temporades, aconseguint els ja històrics 2 ascensos consecutius) i l'altre el fet d'ajuntar-nos un grup de gent del poble i voltants amb ganes de passar-ho bé jugant a futbol. I després rematar la feina al Bart! Gran! L'experiència la puc qualificar de bona i positiva.

I sincerament, el fet de no jugar al primer equip no ha suposat CAP PEGA! I és que poca gent queda ja al primer equip del Sant Feliu dels 2 darrers anys, fet que em sembla força condemnable, però qui ha pres les decisions tindrà els seus motius... o no. 2 santfeliuencs han estat la representació de casa dins de l'equip: el Damià i el Lua. No vull calcular el percentatge de gent local que això representa, no fos cas...!

Ara veus el Sant Feliu jugar a 1a i recordes la gent que ha lluitat per la causa, per tenir l'equip on el tenim ara, per aportar ganes i il.lusió, per sumar, per ser un més. Manels, Estrugues, Sebastians, Cosins del Fabri, Tellez's, Graus, Tonis Perez's, Davids de la Torre, Vilarets's, Jairos, Sucarrats's Albertos, Kitis, Octavis, Jordi's, Teius i molts que encara sobrevivim al segon equip de la casa: El Panxu, els Sanglas's, el Kelet, el Borre, el Roki, el Riki, el Circúns, el Ramonet, el Pepe, el Tomàs sr., un servidor i molts més. I al 1r equip el Lua i l'Eloi. I molts més que han passat. Tots ells tenen part de "culpa" de que el Sant Feliu estigui a 1a divisió. Amb tots ells hi he passat grans moments, 5 anys no és poc temps, donen per molt.

I aviat serà el moment d'encarar l'any vinent: altes i baixes. Segons es comenta, el Jaume plega. Una llàstima, ha fet un gran treball i ha exigit el que exigiria qualsevol entrenador amb sentit comú: poder comptar amb els jugadors de la seva plantilla. Molt bona feina!

Amb el Sant Feliu "B"... ja ho crec!!!

Grans!!!

2007-05-22T22:17:00.001-09:00

Manresa, el Bages i Catalunya estem d'enhorabona; el Ricoh torna a ser equip ACB, Manresa torna a ser ciutat del bàsquet de màxim nivell i tot un referent, i Catalunya torna a tenir 4 equips a la màxima competició estatal, consolidant així una hegemonia que no hi ha qui ens pugi treure.

El Manresa torna al lloc que li pertoca per historial, per ser un dels clàssics ACB tot i les limitacions de tot tipus que té davant dels equips més potents del món de la cistella: pressupost, població, socis,... però a Manresa, tradicionalment, i ja des de les èpoques de l'àntiga pista del Congost sempre ha sobrat il.lusió.

Ahir els Asselin, Rubio, Rafa Martínez, Espil i companyia van rubricar una campanya difícil, molt dura, complicada com poques, i molt irregular; a la jornada 9, els manresans eren 3rs per la cua, a sols una victòria del descens, i mirar la portada del Regió7 el dilluns era tota una prova de valor, fins al punt que la gent ja no preguntava "què ha fet el Ricoh?" sinó que el tema era "aquest cop per quan?". Cap entrenador topava amb la fórmula de l'èxit, Scott no semblava el jugador que havia de marcar les diferències, pocs creien en el retorn a l'ACB, la pressió d'entrar als Play-off asfixiava als jugadors... fins que va arribar Jaume Ponsarnau, que va canviar la dinàmica d'un equip que tituvejava sense rumb, va saber mentalitzar els jugadors i treure el millor rendiment de cada un d'ells, acabant la temporada regular en 5a posició i arrasant en els Play-off endossant dos 3 a 0, primer a Los Barrios i després al sorprenent Huelva. I TV3 va estar a tota la fase final, apostant pel bàsquet català, i amb uns pletòrics Robirosa i Solozabal que no van dubtar a sumar-se a la festa manresana. De tot plegat em quedo, tal i com van mostrar les camères de TV3, amb la comunió entre plantilla (molt unida), directiva i afició... són una família. I l'entrevista al president Vives: brutal, sobretot quan va recordar la frase que va deixar anar fa tot just un any, quan es va confirmar el descens i ell va donar la paraula que retornaria aquest gran equip a l'ACB; promesa complerta per la via ràpida.

Manresa és avui una festa, i des la seva web, el Ricoh es congratula i dóna les gràcies pel suport: Ha estat un any al purgatori, un any dur i difícil, molt més del que ens podíem imaginar. Amb aquest ascens tornem a casa, a l'ACB. Gràcies a tots!!!

No caldrà esperar-ne 17 més...

2007-05-22T04:59:00.000-09:00

No seré jo qui descobreixi el pa amb vi i sucre: l'eterna rivalitat entre Barça i Espanyol està a flor de pell; l'Espanyol, per molts considerats el germà pobre dels culers, és destinatari, a mitges amb el Madrid, de gran part de l'odi culer; inversament, molts pericos, masses pel meu gust, centren les seves ires cap a Can Barça. Per tant, entenc que a la final de la UEFA jo podia ser, perfectament, un dels pocs seguidors culer que desitjava, somniava i apostava per un triomf blanquiblau, per un triomf català, pel triomf del meu segon equip.

Però hi havia raons de sobre per anar tots, culers i pericos, al mateix vaixell. Tenim punts comuns que en cites tan importants haurien de pesar més que la lògica rivalitat. Jo, com a culer que sóc, desitjava veure el Sevilla arrossegant-se; aquell Sevilla que ens toca el voraviu a la Lliga, aquell Sevilla de la Supercopa europea que ens va humiliar per primera vegada aquesta temporada, aquell Sevilla que no vam saber guanyar al Pizjuán jugant ells amb 10, aquell Sevilla amb un president pinxo com pocs, aquell Sevilla que ens vol prendre certa hegemonia, aquell Sevilla amb un entrenador que pretenia portar a la ruina els equips catalans (amb ell, el Barça B va baixar de 2A a 2B, i a l'Espanyol va estar a punt de portar-lo a 2, però el seu cessament a temps va suposar un punt d'inflexió), aquell Sevilla que predica dia rere dia el tancament del Camp Nou,... Això si, té una sèrie de jugadors boníssims: Maresca, Poulsen, Kanouté, Puerta, Palop, Renato, Alves, Aitor Ocio, ... i un secretari tècnic que és "el no va más"!

I noi si vam estar a prop de guanyar i de complir el desig! On portava el motoret amagat Zabaleta? I Gorka, a quin moment del partit va col.locar l'iman a la pilota? I aquest nou Riera, on s'havia amagat fins ara? Quants Luis García hi havien sobre el camp? I el De los Piños, quin toc de pilota, quina elegància... I Jonatas? Semblava que sortia a donar el vol, però quina alegria va portar aquell gol, va arribar del no res.

Tot i això, 3 fets em van tocar la fibra: primer, que Pandiani, ell tot il.lusió i pitxixi de la UEFA, fos suplent d'inici; costa de creure, d'entendre i sap greu... però posant-me a la pell de Valverde, tampoc se m'acut qui deixar a la barra per fer-li un lloc! Rufete? potser sembla l'opció més viable, si, però Luis Garcia se n'ha d'anar a la dreta i això varia la disposició habitual, i, a priori, no sembla massa recomenable. El segon fet va ser que Corominas, heroi UEFA, no tingués minuts; el de Banyoles és un valor segur en les grans ocasions.

I com no, el 3r fet, la derrota i la forma en què es va produir. Un equip que ho va donar tot, que hi va ficar el què hi va ficar, que tenia la mel als llavis, i que no va perdre cap partit en tota la competició, no es mereix un final tan trist i cruel com va ser el cas. El bany de llàgrimes sobre el camp, també de Valverde, va ser el trist final d'una trajectòria envejable dels blanquiblaus per Europa, guanyant un prestigi que li hauria de suposar rebre l'invitació de la FIFA pel curs vinent. Monsiuer Platini dirà...

A la Sèrie A!

2007-05-20T22:44:00.000-09:00

La Juve està de celebració! El què havien perdut els dirigents als despatxos, ho han recuperat els jugadors sobre el terreny de joc!

Els del Piamont han passat com un autèntic huracà per la Serie B italinana, ha estat un vist i no vist. Els punts de sanció que feien començar els de Torí amb punts negatius, no han estat obstacle per parar els de Deschamps. El cert és que els jugadors són de primeríssim nivell, però com bé sabem, això no ha estat mai garantia per guanyar una segona divisió sempre complicada, on per cada rival, setmana si setmana també, ets l'equip a batre. El capità Del Piero, honest i home de club com pocs, ha estat l'ànima d'aquest equip, el catalitzador de l'ambició juventina; i com no, acompanyat per altres cracks com Nedved, Boumsong, Kovac, Trezeguet, Camoranesi, Buffon,... el cert és que veure campions del món a la 2a divisió estatal, deixa com a absurds certs comentaris sobre el poc sentiment per uns colors per part de les grans estrelles de la pilota.

Que l'Inter es despedeixi de l'Scudetto l'any vinent... torna Del Piero, el més gran de tots, amb la seva Juve.

Dies de tennis

2007-04-25T00:52:00.000-09:00

Cada any, en plena 2a quinzena d'abril, quan la calor i el bon temps es comencen a intensificar, quan s'omplen les platges de turistes i es veuen les primeres cares vermelles per l'efecte Sol (no pel vi, aquestes es poden veure tot l'any), i quan es multiplica el nombre de noies maques transitant amb menys roba que de costum, es disputa a Barcelona l'Open Seat Godó, torneig que s'ha consolidat plenament com un dels referents del torneig ATP.

Multitud de persones es congreguen a les instal.acions del Club Tennis Barcelona per gaudir amb el joc dels millors homes sobre terra batuda; bon cartell el que presenta el torneig aquest any: Nadal, Davydenko, Robredo, Nalbaldián, Safin, Ferrero, Calleri, Gaudio (eliminat a 1a ronda), Moyà,... els especialistes sobre terra, la flor i nata! I destacar el retorn al circuit d'un dels millors tenistes de casa nostra: Fèlix Mantilla, totalment recuperat d'un càncer de pell que l'obliga a jugar protegit del Sol.

Moltes personalitats són les que fan acte de presència al village: entre molts d'altres, ahir s´hi van donar cita els blanquiblaus Gorka, Moisés Hurtado, Zabaleta i el mister. Zabaleta, com a bon argentí que és, apostava pels seus compatriotes, uns grans especialistes de la modalitat; i és que els pericos van voler prendre´s una jornada de relax per aïllar-se de la tensió i pressió que tenen damunt en vistes del partit de demà a Montjuïc contra el Werder Bremen alemany. També els jugadors del Ricoh Manresa van presenciar alguns partits.

En la part purament esportiva, destacar que avui debuta Nadal, clar favorit per endur-se el torneig per 3r any consecutiu, igualant el record establert en el seu dia per Mats Wilander. Espero que Robredo hi oposi resistència.

El Valladolid torna a ser gran!

2007-04-24T00:25:00.000-09:00

L'equip del Pisuerga va aconseguir el passat cap de setmana l'ascens a la 1a divisió, posant així la cirereta del pastís a una gran temporada que va camí de trencar totes les estadístiques i récords.

El Valladolid, un equip que fa anys em semblava ensopit ha canviat la seva cara, i actualment em cau simpàtic, d'aquí que m'alegri del seu rotund èxit; d'aquesta manera, un històric de primera torna a estar entre els grans. I la Lliga, hi guanya. Mendilíbar ha fet un gran treball, amb un bon equip i una sèrie de jugadors que destaquen: Joseba Llorente n'és l'estrella; el crack basc és un tros de jugador, però després de ser pitxitxi amb l'Eibar i de fer una digníssima temporada (compartia vestidor amb l'avui valencianista Silva, amb Gorka Iraizoz i Moisés Hurtado entre d'altres) , no va aconseguir que el Bilbao s'interessés per ell, i quina millor manera de reivindicar-se que fent gols, la seva millor faceta! Mentre els de Pucela ja es freguen les mans, a dia d'avui, a l'Atlètic, més d'un es deu estirar els cabells... quina perla van deixar escapar! De la plantilla blanquivioleta també sobresurten l'ex-matalasser García Calvo, l'ex Mallorca i Getafe Kome, l'experimentat Losada, aquell tal Borja que jugava al Madrid, el búlgar Manchev o el germà de Baraja.

Sempre és bo retrobar certs equips, i visitar de nou el Nuevo Zorrilla serà un incentiu afegit de cara a la nova temporada; el pas per 2a ha estat dur, no en tinc cap dubte, però de ben segur que aquest camí de pedres els ha estat positiu per definir un nou projecte més ambiciós.

Benvinguts, altra volta, a 1a!

La FIBA Cup es queda a Girona

2007-04-16T03:19:00.000-09:00

Anit l'Akasvayu Girona es va proclamar, per primera vegada en la seva història, campió de la copa FIBA després de derrotar l'Azovmash ucrainès en un partit molt disputat que no es va decidir fins als darrers instants.

M'agradaria destacar el gran nivell mostrat per la plantilla d'Akasvayu que, si bé sobre el paper té un potencial inferior a la plantilla de la temporada passada, va demostrar que amb noms no n´hi ha prou i que cal treball i, sent francs, també algunes dosis de sort.

Davant dels gironins, hi havien els ucraïnesos de l'Azovmash, un equip amb poc bagatge europeu, i amb un equip per fer pocs miracles, però que durant tot el cap de setmana va demostrar estar en un òptim estat de forma i van jugar les seves cartes amb força encert. El veterà Liadellis i l'ex-ACB Gulyas són dos dels homes a destacar dels ucraïnesos. I la veritat és que en certs moments del matx, semblava que podien donar la campanada a Fontajau, sobretot en els darrers compassos del 4t. quart. Però Akasvayu és molt Akasvayu i va ser aleshores quan els millors jugadors de Pesic van saltar a un primer pla: un estelar Arriel McDonald, nomenat MVP de la Final a 4, va marcar el camí a seguir acompanyat per un efectiu Salenga, per un Marc Gasol bregador com en les grans ocasions, i per els Sada, Marinovic i San Emeterio que van estar també molt encertats, consolidant-se així com a puntals de l'equip gironí.

Així final feliç a Girona, que posa de manifest, una vegada més, l'alt nivell de l'esport català en gran varietat de disciplines.

Enhorabona!

Un pas més cap a Glasgow

2007-04-11T02:27:00.000-09:00

Amb aquesta aportació celebro el meu 50è escrit al bloc, una fita maca que no creia fàcil d'assolir.

Avui, uns 5-6 mesos després d'iniciar-me en el món blocaire estic satisfet! I celebro aquesta xifra dels 50 amb un post dedicat a l'Espanyol, tal i com vaig fer en l'escrit inaugural, en aquella primera sortida en escena. Aquell 1r. escrit, tot un experiment, feia referència al partit de UEFA que l'Espanyol disputava al camp de l'Ajax, que es va saldar amb una còmoda victòria dels catalans; i aquest post va dedicat al decisiu partit que jugarem a l'especatcular estadi de Da Luz.

Aquest bloc i aquest Espanyol de la UEFA segueixen trajectòries paral.leles i espero que segueixi així fins arribar a Glasgow. Es van iniciar conjuntament, i maco seria que pogués, des d'aquí, narrar la celebració de la UEFA un cop conquistada. Però abans, s´ha de superar el Benfica, un històric de les competicions europees. Els blanquiblaus tindran davant un Benfica crescut, un Benfica que és 2n a la Liga Portuguesa (a sols 3 punts del Porto), un Benfica que compta amb jugadors de renom com Rui Costa, Miccoli, Simao, Karagounis, Nuno Gomes o Derlei,... en fi, un Benfica que vol tornar a ser gran!

A semis ens trobaríem al Werder (del que ja vaig parlar en el seu dia) o el competitiu AZ Alkmaar de Louis Van Gaal, però, en tot cas, ja tindríem temps de pensar-hi.

Ho podríem tenir encarrilat del tot, però a Montjuïc es va badar; a Portugal es patirà de valent, però es passarà; confio en aquest equip, i més en un 12 d'abril.

Desitjo no estar equivocat...

Què està passant?

2007-04-04T06:41:00.000-09:00

Cada matí (exceptuant alguns diumenges...), a primera hora, tinc la costum de connectar-me a la xarxa per llegir la premsa del país i veure així com es lleva Catalunya i la resta del món. Avui, però, quelcom m´ha cridat l'atenció; 2 notícies, deplorables sota el meu punt de vista, m´han fet obrir els ulls més aviat que de costum. Hi ha gent per tot!

Em connecto: la premsa esportiva parlant de la relació d'amor entre el Barça i Diogo (que bonic), del València-Chelsea, de De la Peña,... i quaranta mil temes més. Correcte. La son encara no em permetia assimilar els conceptes al 100%, però el lent procés del despertar seguia el seu curs habitual, ell sempre tan constant i inalterable.

Però... pam! Quan em pensava que m´havia traslladat a la premsa seriosa... m´han aparegut a la pantalla 2 notícies infumables...arrr! M´ha costat assimilar-les... de bon matí no es de bon gust sentir segons què! Aniré al gra: que si Iran, que si la Comissió Nacional del Mercat de Valors, que si el cabal del riu Ebre està al màxim, que si això, que si allò, que si... "El guitarrista de los Rolling Stones Keith Richards afirma que esnifó las cenizas de su padre" eing??? M´he perdut alguna cosa? He passat 50 anys adormit i aquest matí he despertat? Hi alguna tradició que desconec? Som 28 de desembre? Després de desmentir aquests dubtes... m´he preguntat: Què ens està passant? Cap on anem? I jo mateix, intentant oblidar el que acabava de llegir i amb un intent frustrat de passar pàgina, m´he respost: ens estem llevant i anem a treballar.

I a la meva ment ja un xic destirotada després de rebre tal informació, li arriba un nou atac..."Un hombre se expone a tres años de cárcel por abusar sexualmente de una oveja en Alemania"; quin boig! perdoneu que sigui tan poc fi, però és que no s´ha de tenir res al cap, aquest personatge (jugant amb les paraules) és l'ovella negre! Només faltava que hi afegissin "y a su descendiente le llamaran el hombre-oveja"! Au va, girem cua, gent!

Nois, així està el món!

Monsieur Thuram: un senyor amb inquietuds

2007-04-02T06:42:00.000-09:00

Lilian Thuram (Guadalupe 1972) és un dels grans defenses que ens ha donat el futbol en els darrers 12-13 anys; s´ha guanyat un nom a pols, tant per les seves accions dins del terreny de joc com per les seves idees en pos de construir un món millor per a tots.

Tot i l'impressionant palmarès que acredita (currículum realment envejable: Mundial, Eurocopa, UEFA,...), Lilian és una persona senzilla. Nascut a les Antilles franceses, als 9 anys va emigrar a París amb la seva família. De ben jovenet ja destacava amb una pilota als peus, i a Mònaco se´n van fer ressò. Lilian va fer-se un nom a les files de l'equip del Principat, d'on va donar el salt al Parma; d'allà a Turí d'on en va sortir l'estiu passat per l'escàndol del Moggigate. Finalment es va decidir pel Barça, fet que ens permet disfrutar d'un jugador i d'una persona de gran classe.

Personalment vaig conèixer quina mena de jugador era Thuram en el Mundial 98 quan, jugant com a lateral dret, va capgirar la semifinal que França perdia contra la Croacia de Suker, Boban i Jarni, anotant els 2 gols i col.locant a França a la final del seu Mundial; si bé ja sabia que era un jugador com pocs, en aquell moment ho vaig poder corroborar.

El tipus de persona que és, ho he descobert durant aquest darrer any, igual que molts altres catalans. Thuram, coneixedor dels seus orígens (en el passat, gran part dels habitants de les antilles franceses eren esclavitzats) és un home implicat amb els problemes socials, molt sensibilitzat en temes humanitaris. Sempre ha defensat les minories oprimides i s´ha mostrat contrariat per la situació dels barris marginals. I és per això que vol aportar el seu gra de sorra: quan un un membre del Partit Socialista, Georges Frˆche, es va queixar de que en el combinat nacional francès hi havia masses jugadors negres, va ser ell qui va sortir a donar la cara en defensa de la resta de companys de color. I ara també ha estat quan, aprofitant les eleccions a França, s'ha posicionat en contra de certs arguments discriminatoris del conservador Sarkozy, coneixedor de les injustícies a que porta la discriminació racial: "ya en la época de las colonias se elegía a una élite para que la masa fuera más dócil y aceptara mejor la situación". A finals de gener Thuram va sopar amb la candidata socialista Segolene Royal, fet que va utilitzar la dreta per acusar-lo de fer campanya per Royal. Fa menys d'un any que el tenim a casa nostra, i ja s´ha posat el mono de treball per ajudar en el què ell creu que és just: juntament amb Oleguer, el 14 de març, va anar a Perpinyà per presentar un manifest a favor de la llengua catalana (clicant aquí el podeu escoltar).

Senyor Thuram opina, convençut i amb tota la raó del món, que "es important que la gent se senti orgullosa de la seva propia cultura".

I Bonano li digué: "No me seas pelotudo!"

2007-03-29T23:23:00.000-09:00

Roberto "Tito" Bonano no passarà a l'història com un dels grans mites blaugrana, ni per haver estat un dels millors porters del Barça ni tampoc per ser el més gran dels argentins que han fet del Camp Nou el seu centre de devoció. Cap d’aquestes característiques estan acord amb el rendiment mostrat pel bo de Bonano a Can Barça.

El veterà porter argentí de 37 anys, va començar a destacar i a fer-se un nom al seu país a les files de Rosario Central; les bones temporades a Rosario li van permetre fitxar per River Plate on va estar del 96 al 2000, any en què va arribar a Catalunya. Poc conegut per la majoria de culés (m'incloc entre ells), va venir a omplir una posició delicada, maleïda des de la fi de l'etapa Zubizarreta ; les porteries del Camp Nou imposaven massa, i la prova n'era el continu degoter de porters que perdien el prestigi defensant la porteria blaugrana (anteriors al Tito: Lopetegui i Dutruel, i posteriors: Enke, Rustü,...). Amb ell van arribar Andersson, Christanval, Coco, el Pibito, Rochemback i aquell que xutava com Rivaldo i centrava com Figo: Geovanni. Tots ells, amb Rexach garantint i manifestant la seva qualitat. Fals.

Bonano mai va aconseguir demostrar la qualitat que se li suposa a un porter del Barça i, lluny de mostrar-se sobri, va deixar patent en vàries ocasions el salt qualitatiu entre les lligues sud-americanes i les europees; el ritme de competició no té res a veure i la velocitat tampoc, oi que no senyor Riquelme?! Bonano, tot i ser titular en la seva primera temporada (el suplent era Reina), no va deixar massa bon gust de boca: el seu fort era l’u contra u, i el seu defecte el joc amb els peus; més endavant va anar perdent protagonisme fins anar a jugar al Múrcia (baixant a 2a i jugant a la categoria de plata) i finalment a Vitòria on avui viu una delicada situació.

Bonano va demostrar ser un gran treballador, humil i amb un companyerisme com pocs. Bo o dolent? Això ja no ho discuteixo, però és cert que GAIREBÉ mai no va aixecar la veu. I aquí és on volia anar a parar... alguns direu (espero que no tots): “i calia tot això?” Doncs jo crec que si perquè, el què vull donar a entendre, és que per sobre d’un futbolista, més o menys bo, hi ha una persona que a vegades deixa molt a desitjar (Maradona us serveix?) i d’altres que realment són necessaris en aquest esport, per la seva gran qualitat humana (heus ací el Tito Bonano). El cas és que el porter argentí viu relegat a l’ostracisme i la seva màxima aspiració dins de l’equip és anar convocat quan algun company cau lesionat o bé és sancionat. I el més penós de tot el tema, és que els motius no són esportius...! Resulta que en el cas Lluís Carreras, comentat en el post Piter...man?, Piterman va insultar a Carreras, la seva família i fins i tot va deixar-lo per terra basant-se en la seva condició de català. La represàlia contra el tècnic va ser brutal, però alhora de la veritat només un va donar la cara: Bonano. En una reunió al vestidor, Piterman, va deixar anar, tot pinxo, la següent frase: “quien no esté de acuerdo con mis métodos que coja la puerta y se marche”. Lluís Carreras va agafar la porta (en sentit figurat... s’entén!) i se´n va anar i amb ell... el Tito! Chapeau!

Falta gent com Bonano, sobra gent com Piterman.

galetes daneses

2007-03-22T23:06:00.000-09:00

Companys, se'ns presenta un cap de setmana força atípic: no hi ha Lliga -per tant no gaudirem de Barça, Espanyol ni Nàstic- però hi ha partits de classificació per l'Eurocopa-2008; així que ens tornaran a menjar el coco amb l' "a por ellos" i bestieses per l'estil, per la qual cosa és força sensat abstenir-se de consumir programes pro-selección per tal de gaudir d'una bona salut mental. Però nois, no tot és per fotre la tele a l'armari, no! Hi ha mundial de motociclisme!!!

Dissabte, entre d'altres partits, es juga l'Espanya-Dinamarca al Bernábeu (clar, com que l'estadi blanc ha donat tants bons resultats al Madrid aquest any, doncs per això hi porten tota la trepa de la selección...). A mi sempre m´ha agradat Dinamarca (suposo), molt, una bestiesa, un munt,...! Gairebé m'atreviria a dir que sóc danès! Quantitat de grans jugadors: els Laudrup, Schmeichel (ja retirats) Jorgensen, Tomasson,...., Gravesen (molt dotat tècnicament), Rommedähl, Gronkjaer,... i molts més! A més, a qui no li agraden les galetes daneses? Tots som amants de les Butter Cookies! Així que, encara que només sigui per les galetes, demà siguem danesos! Raons no en falten: els que tinguin un gran danès, doncs que ho facin pel gos tu, que bé que hi deu tenir família!

Passant a temàtica més fàcil de digerir i més interessant, avui s'inicia el cap de setmana de motor a Jerez! Una festa! I diumenge, la carrera! Esperem que Rossi, Pedrosa, Melandri, potser Capirossi i alguna sorpresa, ens deleitin com tantes vegades han fet. Gas!

A menjar galetes!

Zambrottinho non far venire sonno!

2007-03-19T06:13:00.000-09:00

El millor lateral del món vesteix de blaugrana, és italià i està oferint a l'afició culé l'oportunitat de gaudir d'un campió del món en el seu equip: Zambrotta és una garantia per l'equip de Rijkaard i, a mesura que avança la temporada, més còmode i més segur s'està mostrant.

La veritat és que es troba en el moment més dolç de la temporada, i es nota en la seva forma de jugar: segur, ben posicionat i amb les idees clares; i tot això sense deixar de banda la característica principal de tot jugador italià: no complicar-se. I la cirereta de tot plegat, va arribar amb el gol que va marcar al Recre, un gol que hagués firmat el mateix Gaucho. Un premi per ell.

Crec que és una sort tenir-lo al Barça; durant els 7 anys que va estar a la Juve, va ser titular amb tots els entrenadors, i en els darrers anys, i encara avui, és un dels pilars de l'azzurra. A Torí l'enyoren, i d'altres grans com el Milà també sospiren per Gianluca. A Itàlia té molt cartell i estan disposats a jugar fort per fer-se amb els seus serveis, però tant de bo es quedi molts anys a Can Barça. Des de fa anys, per mi, és el número 1 en la seva posició.

Últimament s'està parlant de reforços com Alves i Abidal, grans jugadors amb un bon present i un futur encara millor. I de bons ho són molt, tots dos, però cap d'ells ha demostrat tantes prestacions durant tant de temps com ho ha fet l'italià al llarg de la seva fructífera carrera esportiva: la constància i el saber estar de Zambrotta són per envejar. El de Como té experiència i és un valor segur.

A seguir-lo disfrutant!

Els 3 delfins i Pandiani: per la porta gran!

2007-03-15T23:13:00.000-09:00

Aquests són els principals protagonistes del partit d'ahir a Montjuïc en que l'Espanyol va aconseguir el pas cap als quarts de final de la UEFA.

La veritat és que per una sèrie de raons, no vaig poder veure el partit, una autèntica llàstima. Però quan es va acabar el partit un SMS em confirmava que ja estem a quarts, que els 3 delfins van brillar com en les grans ocasions - el gran Pandiani també- i que la resta de l'equip no va desentonar gens ni mica. L'any passat va ser el potent Schalke 04 qui ens va deixar a la "cuneta" a vuitens, i curiosament és un altre equip alemany el que Valverde vol com a rival a quarts: el Bayer Leverkusen!!! Si, el que va deixar els blanquiblaus amb la mel als llavis ja fa uns quants anys.

Per altra banda, Osasuna i Sevilla, aquest últim amb Palop com a estrella i... golejador, també van passar a quarts.

I avui, UEFA!

2007-03-15T06:33:00.000-09:00

Dijous 15, dia de UEFA i, conseqüentment, dia en que l'Espanyol pot donar un altre pas cap a la final de Glasgow.

Mentre el Barça renova a Belletti i viu amb incertesa els rumors sobre el futur de Ronaldinho, i mentre que a la premsa esportiva només es parla de la contundent sanció de 7 mesos a David Navarro (vegeu la notícia al bloc d'Isaac Peraire), dins de l'esfera blanquiblava es respira un clima de concentració i mentalització davant d'un xoc clau per l'equip de Valverde. I què millor que la classificació per quarts de final per deixar enrere la mala maror del cas Jonatas ("tócame las") Domingas.

I el repàs del què ha estat el dia, ens obliga fer una passada per Chamartín, on l'entorn blanc respira un clima d'eufòria... n´hi ha per tant?! Per mi, és totalment desmesurada...! Que si Guti es veu campió de Lliga, que si Metzelder és des de fa uns dies el millor central del món (tal i com abans havien set Woodgate i Samuel), i que si Cristiano Ronaldo ja està fitxat... si si molta alegria i tot el què vulguin, però de mentre Portigol es queda sense jugar diumenge!

I, com ja vaig mig comentar en un anterior post (Figo en pura essència), César Jiménez es veu obligat a penjar les botes després de 2 anys de calvari per culpa de la salvatge trepitjada de Figo a l'alçada del genoll.

Quedem-nos però amb la part positiva del tema: l'Espanyol-Maccabi Haifa, un partit no massa atractiu, perquè no dir-ho..., però si molt trascendent. Cal ser-hi!

Losail

2007-03-13T03:26:00.000-09:00

El Mundial de motociclisme va iniciar-se a Qatar el passat cap de setmana, i tot i que les curses en les 3 categories van ser força distretes (no farem un lleig a les 250...), no van ser res de l'altre món, me n'esperava més. M'explicaré.

No us penseu ara que em vaig fotre de fàstic, ni molt menys! Però vibrar..., allò que es diu vibrar...no! Les 125, sense oferir un gran espectacle, ens van oferir un final amb emoció, i s'agraeix! Gadea i Talmacsi van treballar-se molt bé la cursa, i finalment Gadea va quedar per davant de l'hongarès, deixant patent, aquest any també, la superioritat de l'equip d'Aspar. Però veig la cilindrada una mica fluixa... espero abandonar ben aviat aquesta sensació.

Però les 250, ai sinyó les 250! Lluny de deleitar-me, em van obligar a fer zapping! L´únic positiu de la cursa, per mi, va ser la 3a. posició d'un valent Barberà, que va saber aguantar l'embranzida del seu perseguidor, el menut suís Luthi (no dic petit perquè semblaria el iogurt, i no ho és). Potser serà l'any de De Angelis, qui sap... tot sigui per tal d'evitar que Lorenzo revalidi el títol! Només ens faltaria això!

I les Moto GP van oferir un bona cursa; tot i no ser trepidant, va haver-hi bons moments i es va veure "lo" milloret del cap de setmana, per alguna cosa és la categoria reina. Stoner va vèncer, Rossi va fer segon, i Pedrosa tercer. El campió Hayden, amb problemes evidents d'adaptació amb la nova Honda 800 c.c., sols va poder ser 8è. Però el què més va cridar l'atenció va ser la potència i la velocitat punta de la Ducati; com ja vaig destacar en l'últim post del 2006, la Ducati és una veritable màquina! Poc va poder fer Rossi, la veritat és que saltava a la vista la diferència de potencial entre Ducati i Yamaha! Sense desmerèixer a Stoner (va fer una molt bona cursa), crec que en igualtat de condicions l'italià hagués vençut amb claretat; aquesta diferència de velocitat punta, va restar emoció a les últimes voltes i Rossi no va poder oferir cap tipus d'oposició a Stoner.

Jerez, la propera parada.

Per fi

2007-03-12T23:05:00.000-09:00

Per fi ha arribat la revifada que esperàvem, per fi tant Nàstic com Reial Societat sumen de 3 en 3.

Pel què fa al Nàstic és la segona victòria consecutiva, i el deixa als de Flores a "sols" 7 punts del miracle; va ser una victòria treballada i amb molt de patiment, però aquí està el Nàstic, donant la cara; a part de Portillo, crec just ressaltar l'actuació de 2 jugadors incorporats al mercat d'hivern que, malgrat arribar sense massa cartell i sense fer soroll, estan tirant del carro: Chabaud i el "Pampa" Calvo; el francès, ex-Charleroi, està donant la consistència i equilibri que tan enyorava l'equip i que no va saber donar Buades, i l'argentí, ex-Boca, és l'amo i senyor de la banda dreta, donant assistències de gol com la d'aquest diumenge. I ara, al Bernábeu... que s'apartin Higuaíns i companyia!

I la Reial, tot i seguir al pou de la classificació, es resisteix a enfonsar-se del tot, i encara segueix colpejant; bona imatge i important triomf, però dubto que hi hagi continuitat de resultats com per recuperar els 9 punts que els separen de la salvació; tot i això, queda molta Lliga, la salvació és possible i fins i tot Darko torna a marcar.

Res està perdut.

Apa siau!

2007-03-09T00:34:00.000-09:00

No tenia pensat dedicar un post a Roberto Carlos, però tinc l'obligació moral de fer-ho, hi ha alguna cosa que em diu "va, vinga, per què no?"; i si, la veritat és que és un jugador que dóna joc, que dóna per molt, i d'aquest molt, un % força limitat és sobre alguna raó positiva.

Roberto Carlos, als seus 33 anys, ha anunciat avui que se'n va del Madrid. El jugador estranger que més partits ha disputat amb la samarreta blanca, se'n va; crec que un xic tard, uns últims anys que li han sobrat. Procedent de l'Inter de Milà ha ocupat el lateral esquerre de l'equip blanc durant forces temporades (no sé quantes, però tampoc m'interessa), i s'ha guanyat l'antipatia de gran part de les aficions dels equips de la Lliga, especialment de la blaugrana i també de la d'Osasuna. I en molts moments, del propi Bernábeu (diu molt d'ell).

Polèmic, ha deixat moments i records imborrables, del primer a l'últim dia: recordo de fa anys, les tisores a Figo (més tard companys i grans amics) que li van suposar la vermella al Camp Nou, que van ser de persona poc estable; i sense anar més lluny, aquesta mateixa setmana, l'error clamorós que va permetre al Bayern fer el gol més ràpid de la Champions, i de pas, eliminar als de Chamartín. Sincerament, aquesta ha estat, esportivament parlant, l'alegria més gran de la setmana, així que, estant "en deute" amb ell, li dedico aquest post.

Se'n va a final de temporada, així que encara li resta força temps per deleitar-nos amb les seves (sempre) polèmiques declaracions, així que encara ens farà riure força més! Ah, me´n descuidava: quan Van Bommel va fer les botifarres al Bernábeu (vegeu també Giovanni), va sortir a parlar ell, tot assenyat, amb un to de persona correcte, demanant una sanció per l'holandès... opinió que em semblaria respectable si vingués de qualsevol altre jugador, però venint d'ell...! Ara resulta que el tio que l'ha estat liant temporada rere temporada ve a donar exemple! Carai! Serà que ha madurat?

Apa noi, sempre ens quedarà Munich!

Avui

2007-03-08T05:43:00.000-09:00

A dia d'avui, a 9 de març, successos com els següents són els que marquen l'actualitat esportiva, i pot ser prou bo fer-hi una ullada.

L'Espanyol, ja més a prop de Glasgow, s'enfronta en els vuitens de final de la UEFA al Macabbi Haifa (on havia jugat l'ex blanquiblau Nenad Pralija); el partit es juga a 3 de 8 a Tel Aviv. A veure què tal.

La Reial Societat es troba en una crisis de resultats que està agafant una dimensió inesperada i que pot acabar afectant, de retruc, a part de la junta directiva, entre ells el president Miguel Fuentes. Personalment, crec que el gran hàndicap de la Reial, a més de no comptar amb un pressupost per aspirar a masses coses, és Anoeta; un estadi olímpic refreda l'ambient i desplaça l'ajuda de l'afició, important per aquests equips, a un segon pla, perdent així una arma vital que aporta molts punts a l'equip i, que de ben segur, deixaria l'actual Reial molt per sobre d'on està. Com anyoren l'estadi d'Atocha! I, com ja vaig comentar aquí al bloc fa uns 2-3 dies, em quedo amb una gran frase que va deixar anar Mikel Alonso, mig de la Reial: "Juegas como nunca , y pierdes como siempre!"; res més cert!. La Reial Societat no mereix baixar: per sentiment, per ganes, per història, per lluita, per afició...

I per últim, el golàs de Mancini, que no deixa indiferent a ningú; vegeu i jutgeu vosaltres mateixos, una autènitca perla: http://www.youtube.com/watch?v=N19h4N7o4Q0

L'Hora de la veritat

2007-03-08T02:57:00.000-09:00

Avui comencen a rodar els pilots de les 3 cilindrades al circuit de Losail, a Qatar. Primer Gran Premi de l'any, i no hi faltarà de res, l'emoció està servida.

De moment, en els lliure d'avui, els més ràpids han estat Edwards (Rossi 3º, Checa 4º i Pedrosa 9º) i Talmacsi (en aquests instants roden les 250c.c.), encara que els temps d' avui sols serviran com a simple referència ja que els pilots proven diferents reglatges en les seves màquines pel dia de la carrera.

Les noves 800c.c. la poden armar! Al lloro!

Desencís

2007-03-06T23:19:00.000-09:00

Anit, el Barça i la seva afició, tots junts, vam deixar de somniar. El somni d'una segona Champions consecutiva s'esfumava sense deixar rastre: estem eliminats.

Difícil és veure´ns fora; qui ens havia de dir després de la passejada triomfal d'antany, que en aquesta edició ,nosaltres, els vigents campions, no seríem capaços de superar els vuitens de final. Cert és que el nivell i el joc mostrat per l'equip en la Lligueta de Grups no invitaven massa a l'optimisme, però els culés esperàvem veure el millor Barça quan més el necessitéssim, i ahir, amb el trident sobre el terreny de joc, semblava ser l'ocasió ideal. Res de res. El Liverpool va saber jugar les seves cartes, i el Barça poc voluntariós i eficaç en la primera part, es va veure ofegat per les contínues internades i xuts del norueg Riise i per l'insistència de Bellamy, a qui ja vaig catalogar de principal arma en un anterior post. A la segona part el Barça va sortir amb ofici, però de poc li va servir ficar-se el mono de treball, ja que no va ser fins al minut 70 i escatx que un bon Gudjohnsen va donar esperances. Esperances que no van donar ales a l'equip, ja que d'aleshores al final, poca cosa es va veure.

Eliminats com estem, afrontarem amb més garanties que mai la Lliga i la Copa del Rei, títols que en el cas de guanyar-los certificarien una molt bona temporada, ja que, si bé la Champions és el màxim a que un club europeu aspira i hi havíem dipositat molta il.lusió, el món no s'acaba guanyant el trofeu continental. I ja que no podem guanyar la Lliga de Campions, anem a per la Lliga, campions!

Els científics i experts comenten que hi ha vida més enllà de la Champions...

Una pedra en el camí

2007-03-05T23:02:00.000-09:00

La ciutat que va veure néixer els Beatles es vestirà avui de gala per acollir un partit dels macus que es poden veure avui en dia, un partit entre 2 grans del continent, un partit que l'afició espera neguitosa, un partit que agrada als jugadors, un matx que fa gran la Champions League.

Avui Liverpool, sols per un dia, deixarà de banda cançons com "Lucy in the sky with diamonds" per entonar, amb més força que mai, el "You'll never walk alone".

L'escenari: impecable! Anfield és quelcom més que una simple construcció que alberga un terreny de joc, és on es veu i es viu futbol en pura essència i una plaça difícil de profanar pels equips rivals. L'equip de Merseyside es un rival dur de pelar, que sota les ordres de Rafa Benítez ha consolidat un autèntic bloc que es mou amparant-se en la simfonia de Steven Gerrard i Xabi Alonso; aquest Liverpool té grans armes que poden incomodar el joc culé: des dels consolidats Gerrard, Alonso, Bellamy, Carragher (un dels grans!) o Kuyt, fins a les noves joies com Agger o Pennant.

El Liverpool és un club senyor, caracteritzat per fer les coses ben fetes i amb una història marcada per la trista tragèdia de Heysel al 1985. És un club estimat, que agrada tan a Anglaterra com a l'estranger; em va fer una il.lusió tremenda que el meu germà em portés l'elàstica del Liverpool, la vermella de la Carlsberg sempre tindrà un racó ben especial en el meu armari. Eren els temps de Paul Ince, del txec Berger, dels inicis de Carragher, la primera etapa de Robbie Fowler, i com no, dels incombustibles Steve McManaman i Michael Owen.

I tornant al present, avui ja està tot a punt, doncs, per un gran espectacle que ha aixecat moltes expecatives entre l'afició culé, amb un bon percentatge d'esperança en poder superar l'eliminatòria. I què hi ha més gran que guanyar una Champions superant grans equips???

Significaria una gran notícia i una encara més gran alegria poder sentir, pels volts de 2 quarts d'11, l'afició del Liverpool cantant aquella melodia dels Beatles anomenada "I'm a loser".

Partit de gallina de piel...

Arrrr!

2007-03-04T23:05:00.000-09:00

Tristíssim l'espectacle arbitral que es va poder veure el dissabte passat al Sánchez Pizjuan! Lamentable, patètic i d'altres desqualificatius són els que el l'àrbitre es va guanyar a pols! I ben guanyat, s´ho va ben treballar fins arribar a convertir-se en el gran protagonista del partit.

Amb això no intento amagar les mancances que va mostrar el Barça en el transcurs del partit, que van saltar a la vista en el moment que el Sevilla es va quedar amb 10 jugadors; si, el Barça, ell solet, va ser capaç de complicar-se el partit i ficar un plus d'interès i d'emoció a la Lliga. Però la traca final estava per arribar, ell, tot pentinadet i polit no es podia quedar en un segon pla, i va decidir inventar-se l'expulsió de Giuly, tan absurda com injusta; qui sap si va ser per igualar la balança o simplement perquè no en sap més...! Però no en va tenir prou, Zambrotta va ser la següent presa del senyor del xiulet (indignant de veure era com Palop, gairebé fora de si, mancant de Fair Play i ja en camp blaugrana, pressionava a l'àrbitre perquè enviés l'italià a la dutxa; fins i tot Iniesta es va indignar, amb això està tot dit) : penso que, en aquest cas, també va ser molt injusta l'expulsió, però aquí ja ho podem debatre; en el cas de Giuly, però, no em queda cap dubte.

L'àrbitre volia que escrivissin d'ell? Ho ha aconseguit! Volia que es parlés d'ell? Fita aconseguida! Volia fama? Va pel camí. Vol alguna cosa més??? De ser així que ho digui, i que li donin un premi, i fins i tot un trofeu i una xocolatina ben gran per ell solet si així ho desitja, però pel bé de l'espectacle que deixi d'embrutar partits de futbol.

Endavant

2007-02-28T06:49:00.000-09:00

Les 9 i 30 minuts dels vespre.

Vespre d'esperança per l'afició culé, i qui sap si nit de d'alegria o nit de purgatori. Vespre de futbol a TV3, vespre d'emoció, i qui sap si nit de disgust per molts culés (derrota que seria dolça pels menys monàrquics) o nit de xauxa, gresca, marxa, festa, xerinola, jolgorio,... i, perquè no dir-ho, sexe pels que convisquin amb la parenta (en cas de derrota, també és una opció negociable...).

Hi ha qui sabent de l'absència d'Eto'o s´haurà encomanat als Déus islandesos perquè ajudin a Gudjohnsen: que agafi un bon refredat i no pugui jugar és una opció on encarar les pregàries, i l'altre és que marqui i faci un bon partit, opció que sols Fourier i d'altres utòpics són capaços de creure.

Però, què carai, siguem optimistes i passem una bona estona davant de la "caixa tonta", altrament anomenada televisió; potser guanyarem o potser perdrem, però ja podrem dir que "a Saragossa ja hi hem estat", i això ja no ens ho treuen!

A passar-ho bé!

SBK

2007-02-26T23:08:00.000-09:00

Aquest ha estat un cap de setmana de motor, un cap de setmana amb gust a benzina, un cap de setmana apassionant pels fanàtics de les dues rodes: el test de Jerez de Moto GP i l'inici del mundial de superbikes, al que faig referència en aquest post.

Dissabte s'iniciava al circuit de Losail, Qatar, el mundial de Superbikes amb una graella molt digne, amb noms que li permeten donar un esperat salt qualitatiu important. I a l'hora de la veritat molt de gas, les 2 mànigues van ser trepidants i Tele5 va oferir una molt bona cobertura de la carrera, tot s´ha de reconèixer. Tot plegat magnifica les Superbikes i permet abandonar d'una vegada per totes l'idea de que les Superbikes són només pels pilots que no tenen cabuda a Moto GP.

Així la 1a màniga es va iniciar amb les 2 Yamaha oficials al capdavant: tant Troy Corser (autor de la pole) com Haga mostraven el bon potencial de les Yamaha, però, com es va veure, durarien poc en les primeres places; darrere seu es colocaven l'experimentat Max Biaggi i James Toseland. Després de 6-7 voltes Supermax i el britànic deixaven enrere les 2 Yamaha amb evidents problemes de pneumàtics (Corser i Haga van anar caient fins acabar 8è i 9è respectivament, just per davant de Xaus), i tiraven amb força per tal d'endur-se els primers 25 punts que hi havia en joc. A 4 voltes del final, Biaggi va aconseguir obrir una petita escletxa contra la que ja no podria fer res Toseland, que va demostrar que la CBR-1000 és, amb diferència, la moto més potent de tot el circ de les SBK. Així doncs la Suzuki GSX-1000 de l'italià s'imposava amb les fines traçades del bo de Max. El romà es convertia en el primer pilot en guanyar la primera cursa que disputava a SBK havent fet el mateix en la primera cursa a 500 c.c., bravíssimo!!! Darrere entraven Toseland, i el jove Lanzi amb la Ducati que va fer un gran paper amb el handicap afegit de que les Ducati 2007 no s'acabaven de trobar còmodes a Losail; Lanzi va ser l'autèntica revelació i un dels animadors del cap de setmana. El campió Bayliss entrava 5è, mostrant que a Ducati encara els falta.

La 2a màniga, 3 quarts del mateix, amb els mateixos 2 protagonistes al capdavant, però amb els papers canviats: aquest cop va ser Toseland qui va acabar emportant-se el gat a l'aigua.

Jo no em vaig emportar ni cap gat ni cap gos ni re, però el què si que em vaig emportar, va ser una grata sorpresa de Toseland, la veritat sigui dita! No amagaré la meva simpatia i admiració cap al 4 vegades campió de 250c.c. Max Biaggi, però la conducció del d´Honda portarà molta brega i emoció a un mundial que només acaba de començar. Ni molt menys serà una lluita a 2 bandes: Biaggi i Toseland estaran a dalt, no ho dubteu, però cal comptar amb els de sempre: Corser i Bayliss hi diran la seva, i a més, van sobrats de capacitat per fer-ho. La sorpresa pot ser Lanzi, em va semblar fiable. Kagayama i Haga també possiblement estiguin a dalt, però cap dels 2 amb masses possibilitats de lluitar pel títol (per mi nules!); i com no, gaudint de les alegries que ens pugui donar Xaus i de l'espectacle del ràpid francès Laconi, ambdós ràpids però amb motos de 2a fila.

Tot plegat es preveu espectacular!

Sabem ser culés?

2007-02-21T23:11:00.000-09:00

Arreu és conegut que els aficionats culés som patidors de mena, però d'aquí a subordinar el propi estat d'ànim d'una persona al resultat del club blaugrana hi ha un abisme. I precisament a això és al què em vull referir en aquest post.

Ahir, malauradament i com tots sabem, el Barça es va complicar, i molt, el seu pas a la següent ronda de la Champions. És normal que regni un cert desànim unes hores després, la mateixa nit o fins i tot, en certa mesura, l'endemà de la derrota; fins aquí tot correcte. Però em sembla una mica absurd confondre el desànim amb un fanatisme desmesurat que no ens deixi païr les derrotes. Està molt bé ser ambiciós i exigent, però no ens pensem que any rere any guanyarem la Champions i la Lliga, i no perdem de vista que el rival és tot un hitòric, un Liverpool al que potser vam subestimar, qui sap. Per tant, cal afrontar aquesta derrota amb ambició i pensar que podem fer una bona tornada, encara que pel què he sentit aquest matí a moltes ràdios, ja donen l'eliminació per feta, fet que em sembla un lamentable despreci cap a un Campió d'Europa que durant 2 anys seguits s´ha guanyat la nostra confiança a base de bon joc i resultats. A veure si al final semblarem el "Pupas" Aléti!

I si, possiblement aquest patiment és un sentiment contra el que els culés no podem fer res, però seria bo que recordessim aquell concepte que ens van ensenyar de ben petits a l'escola: el saber perdre...

Bon profit!

2007-02-20T23:11:00.000-09:00

En els meus incicis en el món de la blogsfera, el dilluns era dia de resum esportiu del cap de setmana, tradició que posteriorment es va traslladar de forma més o menys constant al dimarts, fins a dia d'avui, que ja em planto a dimecres per parlar de 3 dies enrere; això significa que aquest bloc perd en actualitat... però tampoc pot ser titllat d'antiquari... o si? Aleshores, com tota antiguitat es revaloritza? O en el món noticiari, això no funciona així? I si no pot ser considerat ni d'actualitat ni com a antiguitat, dins de quin grup el puc qualificar? Bé, bromes a part, passo a fer 4 comentaris sobre fenòmens esportius que m´han cridat l'atenció en el passat cap de setmana.

Començaré comentant la delicadíssima situació de dos equips als que tinc molt d'apreci i que malauradament es veuen, cada dia més, avocats al descens a la 2a divisió; Nàstic i Reial Societat, veuen com el pas de les jornades no fa més que refermar la seva candidatura al descens; no ens enganyem, tenen 2 equips justets i la dinàmica negativa accentua encara més les seves mancances. I a més, l'equip de bàsquet de Donosti, el Bruesa, es veu implicat en la lluita per eludir el descens a la lliga LEB...pinten bastos!

I podríem dir que ha estat un cap de setmana farcit de notícies polèmiques: Manel Comas va destapar la caixa dels trons (mai millor dit) dins del Caja San Fernando al titllar els seus jugadors de gilipollas i referint-se a Demetrius Alexander va comentar que era un NAF (negre atlètic fraudulent)! L'endemà va rectificar, es va disculpar i es va autodefinir com a BAF (Bigotudo,A..., Fanfarrón); imaginació no n´hi falta, però de respecte sembla ser que si... i això devia pensar també l'ACB en el moment d'obrir-li un expedient.

I a l'Algarve festa grossa! El Liverpool hi feia un stage per preparar l'eliminatòria contra el Barça, però les coses no van anar com marcava el guió, m'explicaré. Primer va ser l'ex-Feyenoord Dirk Kuyt el que va polemitzar, tot dient que l'únic profitós de l'stage era el fet d'apendre a jugar a golf... almenys no se´l pot acusar de falta de sinceritat! I a la nit, gresca: un Dudek en estat ebri després d'una farra amb Pennant i companyia destrossava un bar; després Bellamy intentava colpejar amb un pal de billar al norueg Riise per... negar-se a cantar en el karaoke amb ell...! Tu diràs... si no vol cantar...l´has de ben estovar! Com les gasten!

I no podia obviar, les botifarres de Costa! Semblava tímid...arrr! Però per botifarres, encara que fossin ahir dimarts (fora del cap de setmana al que fa referència l'article), les de Van Bommel! Si senyor, Van Bommel, Sant Van Bommel, tros de jugador... quina alegria! Va omplir d'esperit culé un Bernábeu que se les prometia molt felices! Això és un jugador amb passat blaugrana, mai oblidant el seu pas per casa nostra! Aquesta és una de les infinites diferències entre Barça i Madrid: els que marxen de casa nostra ho fan deixant bons records i amb paraules d'elogi (cas de Van Bommel) i a can merengue ho fan... bé, jutgeu vosaltres mateixos, jo només dono noms: Ronaldo, Gravesen, Figo, Diogo,...! Van Bommel em queia simpàtic fins ahir, ja que sempre va mostrar bona actitud i respecte pels companys en el seu any al Barça, però des d'ahir li tinc especial apreci! I si la campanya a favor d'Oleguer tenia el lema "jo també sóc l'Oleguer", ahir el Parareda, el Crivi i un servidor (dins del caliu del nostre pis barceloní), veient l'efusivitat amb que vam celebrar el gol, podíem afirmar que "nosaltres també som Van Bommel". Molt bé noi!

Resum llarg, tot s'ha de dir, però curt i breu tenint en compte tot el què cada cap de setmana ens deixa l'esport, la salsa del cap de setmana! Així, amb les botifarres que hem vist i tota aquesta salsa del món de l'esport, sols em queda desitjar bon profit!

De mestre!

2007-02-13T00:16:00.000-09:00

Gran cap de setmana de bàsquet... català!

3 equips del Principat van participar des de divendres fins a diumenge a la Copa del Rei de bàsquet de Màlaga, i practicant un bàsquet poc menys que espectacular; un Martín Carpena ple de gom a gom va veure com el Barça es coronava, altra volta, campió de Copa. Un Barça que anava de "tapat", un Barça que no estava practicant un bàsquet massa elegant, en definitiva, un Barça que fins al moment jugava un bàsquet massa irregular!

El què són les coses, ens vam retrobar amb el millor Barça quan es necessitava; el Barça té jugadors bons, molt bons, que es creixen davant de les grans cites, que saben afrontar la pressió millor que ningú: Els Lakovic, Basile, Vázquez o Navarro, van liar-la a Màlaga! I el millor, veure com gent de casa gaudia de molts minuts, minuts de glòria en els que van tenir un paper destacat: Trias MVP de la final (merescut, i tant!) i Grimau recordant aquell jugador que va fer créixer el Caprabo Lleida. I què dir de Dusko... que va saber jugar les millors cartes, mostrant la seva cara més afable i dialogant.

De l'Akasvayu i el Joventut, destacar-ne l'ambició, l'actitud d'equips guanyadors i l'alt nivell mostrat.

Però el millor de tot, és que ningú ha pogut amb nosaltres, així que a falta de rivals de més entitat, ens hem hagut d'eliminar entre nosaltres: mentre la Penya eliminava a l'Akasvayu en uns apassionants quarts de final, el Barça feia el mateix amb l'equip verd i negre a semifinals.
Felicitats a tots ells!

L'hegemonia catalana va quedar patent!

Llibertat d'expressió

2007-02-09T00:02:00.000-09:00

No vull fer-me repetitiu amb el debat que s´ha generat entorn al bo d'Oleguer i el seu article "La bona fe"; només vull comentar que hi han hagut "persones" que l'han criticat anant i tornant, amb arguments propis de l'Espanya profunda, de l'Espanya de fa 50 anys, i tot només perquè no pensen igual. Prou de censura ja! No demano que tothom pensi igual, sinó que es respectin les diferents opinions. He llegit un article força crític amb Oleguer, que ha estat el què m´ha portat a escriure aquest breu post. El trobareu a la següent adreça:

http://www.libertaddigital.com/./opiniones/opi_desa_35824.html

M'ha semblat un xic fora de lloc, però com que a casa nostra, Catalunya, respectem les altres opinions, no en farem un sidral! Que en vagin prenen nota...

I només dir que anit, tot escoltant el sempre interessant programa d'en Basté a RAC-1, em van xiular les orelles, a l'escoltar com un tertulià (sort que només era un perquè les incoherències i irracionalitats eren dignes de sortir a l'APM) comentava que Oleguer no podia opinar sobre el tema ja que com a futbolista no li pertoca! Que per opinar havia d'haver fet carrera de polític! I ara jo em pregunto: Opinar no ho pot fer tothom? Hem de demanar autorització a Madrid? Quines restriccions o barreres li suposa a Oleguer ser futbolista? Un futbolista no és persona? O sigui que, per la mateixa regla de 3, i segons les paraules d'aquell senyor... un arquitecte només pot opinar de construcció? I un economista d'economia? Seria molt trist no? I que foto jo escrivint al meu bloc? Que sóc escriptor? Què m´he cregut, quina barra que tinc! Per tant, si no sóc escriptor, aquell contertulià m´aconsellaria que deixés d'escriure? Potser val més... o no! Així, i ja per acabar, aquest "opinador" del programa del Basté (no recordo el nom), que hi fotia opinant de futbol? Que és futbolista? No! Aquí és on es va fer esclau de les seves pròpies paraules i de l'incoherència.

Per sort, hi ha molts llocs on es permet que un s'expressi lliurement! Després d'aquest enrenou muntat entorn d'Oleguer, em queda un dubte: anem endavant o endarrere en l'història? Progressem o retrocedim?

"IL PIRATA": un valent, un màrtir.

2007-02-07T00:14:00.000-09:00

"El Pirata". Aquest és el nom amb que es coneixia al ciclista Marco Pantani, i aquest és també el nom que porta la pel.lícula que narra la vida de l'ex-campió italià, que ahir es va presentar televisivament a través de la RAI italiana.

Valent com pocs, escalador com ningú; aquesta és la frase que descriuria a Marco durant els seus anys a l'èlit en el difícil i sacrificat món de la bici. Amb cosa de 2 anys molts dels que l'havien venerat l'oblidaven, i fins i tot alguns l'acusaven de dopatge; aquest gir en contra, juntament amb pressions i acusacions, el van portar al trist món de les drogues que van acabar pesant massa sobre la seva ja fràgil conciència, abocant-lo al fatal desenllaç.

I un bon reconeixement cap a la seva persona és aquesta pel.lícula; l'èxit d'audiència deixa molt clar que hi segueix havent molta gent que valora al de Césena. Peculiar carrera professional la seva: en plena Milà-Torí va xocar contra un cotxe a mitja carrera, i un any més tard en ple Giro i ja recuperat, va haver d'abandonar al caure després de què un gat negre és creués en la seva trajectòria.

La pel.lícula ens mostra la vida de Pantani des de petit, des del dia que es va enamorar d'una bici rosa, passant pels seus millors anys en el món de les 2 rodes, fins a caure depressiu pel continu assetjament dels vampirs, que van aconseguir que la sombra del doptage i de l'EPO el perseguís , fins a portar-lo a la mort en un blaneari de Rimini el 14 de febrer de 2004, causada per una sobredosis de la que últimament havia estat la seva companya: la cocaïna. Els seus èxits a l'Alpe d'Huez, al Mont Ventoux o al Courchevel quedaven ja molt enrere.

Les pressions el van portar a la mala vida; jo no sóc ningú per jutjar si era innocent o culpable en tema del dopatge, és més, no en tinc ni idea, ni tampoc vull saber-ho. Prefereixo quedar-me amb les bones actuacions que ens va oferir el guanyador del Tour'98 i amb la força que el portava a coronar els cims en primera posició i destacat. Qui no recorda aquell seguidor vestit de dimoni, que a cada edició del Tour, any rere any, apareixia en els ports de muntanya més prestigiosos animant al "Pirata". Pantani era per mi, i per molts altres amants d'aquest esport, un ídol. Corrien bons temps pel ciclisme, ara la cosa ha canviat.

Pantani, un mite.

Exemples de professionalitat

2007-02-06T01:30:00.000-09:00

En els últims dies hi ha hagut 2 notícies de 2 jugadors amb una carrera futbolística dilatada que apuren ja les seves últimes temporades, i que poden presumir d'una carrera força exitosa i havent actuat sempre amb dignitat, cosa que no sempre és fàcil de veure en el món del futbol.

És cert que cap dels 2 no ha estat mai una estrella mediàtica, ni tampoc han estat uns golejadors que hagin marcat 30 gols per temporada, ni han jugat a Barça, Madrid, Milan o Manchester. Es tracta de dos defenses que s´han caracteritzat per ser uns treballadors nats del seu ofici, el futbol, i que ens mostren que en el futbol d'èlit també hi ha lloc per la gent honesta i senzilla, que està disposada a no crear polèmica, i a acceptar les decisions que el club té potestat per prendre sense aixecar la veu: estem parlant de Rodolfo Arruabarrena i de Santi Denia.

El "Vasco" Arruabarrena, argentí que fa 7 va arribar a les files del Villarreal procedent de Boca Juniors, és un lateral esquerre que s'ha mostrat molt regular durant les temporades que ha estat al submarí groc, i sempre s'ha mostrat fidel al club. Darrerement han aparegut informacions en les que es murmullava que el Villarreal no oferiria la renovació al lateral de Buenos Aires, fet que tenint en compte la fidelitat del jugador al club, podia ser que no ho païs massa bé; doncs, la resposta és d'autèntic professional i és per aplaudir: "Entendería que el club no me renovara, esto no es una ONG"; un 10 per aquest gran professional. Aquestes reaccions costen de veure en el món professional quan un club decideix prescindir d'un jugador (encara que sigui legítimament, ja que el club s'ampara en la finalització d'un contracte firmat per les 2 parts), per tant crec que aquest fet l'honra i fa que es guanyi el respecte dels aficionats al futbol i, amb ells, el meu.

En segon lloc volia destacar també al jugador de l'Albacete Santi Denia, central veterà que apura els seus últims dies de futbol al club que el va donar a conèixer i que li va servir d'aparador perquè l'Atlètic de Madrid és fixés en ell. Va jugar la tira de partits al club de Gil, on la seva marxa no va ser tal com es mereixia, tot i això ell només va mostrar paraules d'elogi:"He cumplido mi sueño de jugar al fútbol y en un grande como éste". Actualment a la 2a divisió, Santi gaudia de minuts i ajudava l'equip a intentar pujar posicions, quan fa 2 dies va patir una lesió, ...la primera en 15 anys!!! Increible... això tampoc es troba en el món futbolístic, i menys actualment amb l'excessiu nombre de partits del calendari. Jugador segur, seriós, sobri, i que sempre ha estat fidel als colors que ha defensat. Tot i que aquest jugador mai ha estat sant de la meva devoció, admiro els anys que s'ha manitngut al màxim nivell... i sense cap lesió (sort? No, això és cuidar-se!).

Per treure´s el barret!

Operació tornada

2007-02-04T23:38:00.000-09:00

Cap de setmana de retorns en el panorama futbolístic: alguns molt esperats, d'altres sorprenents, alguns més efectius que d'altres, però en definitiva... retorns! I força relacionats amb Can Barça...

Els seguidors blaugrana estàvem ja impacients per veure, altra volta, Samuel Eto'o sobre un terreny de joc; els resultats poc favorables dels últims partits i, sobretot l'imatge d'equip mancat de recursos ofensius feien més dura l'espera del "9" culé! I ahir, per fi, es va produir l'esperada notícia! Digali precipitada o digali poc fructífera, però no deixa de ser un il.lusionant retorn que aportarà xispa, caràcter i noves variants per l'atac blaugrana; amb temps i paciència, Samu tornarà a ser temible.

L'altre retorn va ser el del davanter Salva Ballesta, cedit al Llevant pel Màlaga, i que tornava ahir a la Primera Divisió de la que havia estat pitxixi unes temporades enrere amb la samarreta del Racing de Santander. I tot i tractar-se d'un jugador un xic polèmic i amb unes tendències molt típiques de l'Espanya més profunda, ahir ens va donar una alegria... i quina alegria!!! Gol, 0 a 1 i 3 punts més que volen del Bernábeu; un Bernábeu de peus i oferint la primera mocadorada per la dupla Calderón-Capello... que maco! Que diguin el que vulguin: mala sort, Llevant ultradefensiu, àrbitres en contra,... però derrotats, i amb una imatge d'equip que aspira a UEFA, però mai d'equip Champions, i molt menys, de campió de Lliga!

I també tornada, 11 anys després, d'Edgar Davids a l'Ajax; el Pitbull torna així a l'equip ajacied on es va donar a conèixer guanyant l'Eredivisie en més d'una ocasió, una UEFA i una Champions juntament amb d'altres coneguts com Litmanen, els germans de Boer, Seedorf, Kluivert, Bogarde o Finidi. Torna després d´haver deixat el Tottenham anglès per la porta del darrere, però torna per aportar caràcter al mig del camp massa tou de l'equip de Ten Cate; i ahir, només quatre dies després d'oficialitzar-se el fitxatge, i als seus 33 anys, va debutar com a titular contra el Feyennord... i carai nois, partidàs del veterà jugador; juntament amb Wesley Snjeider (agrada a Rijkaard) van borrar el rival del camp, i van completar una golejada que afiança l'Ajax en la 2a plaça de la Lliga holandesa, a 5 punts del líder PSV.

Així doncs, cap de setmana un pèl agredolç pel paper dels equips catalans (2 punts de 9), però compensat per l'alegria dels 3 protagonistes del post: Eto'o, Salva i Davids.